17 de febrer del 2015

Guillem Frontera o la història natural de les passions

“La rata i el moix s’estimen i es devoren mútuament —si la rata és molt grossa, és ella qui encalça i mossega el moix.” Amb aquest lema resumia Llorenç Villalonga la primera novel·la de Guillem Frontera, publicada per Joan Sales al Club Editor el 1968. Frontera tenia 23 anys i Els carnissers revelaven un novel·lista ja armat per convertir en trama vívida el que podria haver estat la tesi d’un assaig: la transmissió de poders entre dos mons que s’odien, els antics senyors de Mallorca i els servidors esdevinguts propietaris de les seves terres.

Aquesta va ser la primera novel·la de Frontera que vaig llegir, tal com després he llegit cada llibre de Frontera: amb una sensació esportiva, com de ser conduïda per una mà molt segura. No puc deixar d'associar-ho amb Jean-Louis Trintignant, actor ambigu i bellíssim que havia estat pilot de curses i que sap capturar-te en un instant de vacil·lació entre dos mots. Alguna cosa d'aquesta foto d'aquí hi ha en Els carnissers: "Ha recordat que en Xavi havia parlat de la revolució sexual, i segurament aquesta revolució consistia a passar-se les dones l'un a l'altre". Mentre els pares seuen malavinguts a la taula de banquet on se celebra el traspàs de la finca —traspàs en tots els sentits, ja que fina un món i un paisatge, els fills corren els mateixos bars i els mateixos llits, sense arribar mai a avenir-se. Aquesta és la història: per més que la possessió s'acompleixi, el joc de ser l'altre acaba molt malament.

***

El segon llibre que vaig llegir d'en Frontera és de l'any 2007. I és tot el contrari d'aquest joc de ser l'altre: és l'intent, seriós com només poden ser-ho les coses de la infància, de servar la lleialtat al que estimes. Figura que La mort i la pluja són contes (i va rebre el premi Mercè Rodoreda de contes), però jo no el sé concebre sinó com un retaule. Al centre de tot, un poble i una família on s'ha produït la desgràcia de la mort del pare; la vídua és jove i té uns quants fills per pujar. Anirà alienant la terra per tal que ells puguin abandonar-la del tot: fer carrera, fugir cap a una altra vida. Poques coses he llegit que se m'hagin gravat tan fondament com el conte —la taula— on el germà gran descobreix que en cap mapa no hi surt el seu poble, que per tant el seu poble no existeix; i el nen es fa geògraf amb el propòsit d'esmenar la insofrible injustícia de no existir. En totes les pàgines de La mort i la pluja regolfa aquesta idea que no puc invocar sense emoció: la fertilitat d'una injustícia viscuda per un infant intel·ligent.

***

Vaig conèixer en Guillem Frontera al finat Espai Mallorca de Barcelona, en una exposició d'obres d'Andreu Maimó. Frontera se'm va presentar amb una veritat digna d'un novel·lista: com un autor "de la casa". Entre el 1968, any en què Els carnissers van ser editats per Joan Sales, i el 2013, any en què L'adéu al mestre va sortir a Club Editor, Frontera va clavar al seu primer editor una sòlida cornamenta publicant la segona novel·la a Daedelus el 1969 (Cada dia que calles, que m'imposa darrere la nina dels ulls una imatge no pas de Trintignant sinó d'Anna Magnani), la tercera a Edicions 62 el 1970 (Rera els turons del record), la quarta a Laia el 1977 (Tirannosaurus, història punyent d'un nen enviat a estudiar al seminari, història terrible dels cossos adolescents en mans dels frares, que va esperar tres anys al purgatori abans de poder publicar-se), la cinquena també a Laia el 1980 (La ruta dels cangurs), la sisena i la setena a Ensiola, editorial dirigida per ell on ha publicat entre altres Haceldama de Blai Bonet, Roda de Solitaris d'Amat-Piniella i Una humil proposta de Jonathan Swift... 
Com que res no és insignificant, havent conegut en Frontera a una exposició de pintura, el primer llibre que he tingut l'honor de publicar-li tracta de pintors; i havent publicat ell la història de la destrucció de la terra a Club Editor, és amb una història de la destrucció de l'art que hi ha tornat. "Els descendents d'aquells qui havien començat la destrucció no volen salvar res", explica en aquesta entrevista

***

¿I de què tracta la nova novel·la de Guillem Frontera, Sicília sense morts?
Tracta, també, de formes de destrucció. "Tenim una societat que ha arribat a un punt insuportable de degradació però que és incapaç de reaccionar. M'ha semblat que era una instantània d'un moment. Volia escriure una novel·la històrica contemporània que plasmés l'esperit del nostre temps", explica Guillem Frontera en aquesta entrevista que li fa Carles Domènech. I es tracta ben bé d'això. Algú en temps llunyans roba la finca d’una vídua, algú en temps actuals manipula una complexa trama de corrupció per obtenir venjança. Aquest cop els titelles que mou Frontera no són antics cuidadors esdevinguts predadors, ni pintors esdevinguts lacais de l'especulació, sinó "fills de" que han accedit al poder dels poders, al Govern amb majúscula, des d'on perpetuen pràctiques emparentades amb l'antiga i eterna cobdícia. Perquè funcioni tal cosa cal una parròquia abundant de "fills de" disposats a seguir-los la veta. Aquesta és la lliçó dels llibres de Frontera: que, en una societat corrupta, tot, sense excepció, es corromp.
Però parlem de novel·la i, trenada amb la lliçó, hi ha precisament allò que la desdiu, els personatges que la porten. Els protagonistes de Frontera fan una estranya companyia, perenne, molt més enllà del llibre. És la companyia que fan aquells que no són plans, que viuen escindits per un antagonisme o corcats per l'ambivalència. Així era el protagonista de L'adéu al mestre; així és Mateu Llodrà, un dels dos protagonistes de Sicília sense morts, per intercessió del qual es produeix la catàstrofe; l'altre protagonista, per cert, s'assembla curiosament a l'actual president del Govern balear. Potser perquè el PP mallorquí pugui llegir-la en aquest any d'eleccions, Sicília sense morts es publica també en traducció castellana.

Guillem Frontera té un gran sentit del passat que aplica sagaçment al present: sap dur-nos a rastrejar, en les destruccions modernes, unes passions arcaiques amb capacitat d’adaptació —igual que les bactèries o les persones. La infància sorgeix de tard en tard en els seus llibres més polítics; la infància com a principi de tota cosa important. Sicília sense morts porta incrustat un bocí d'infància en un dels seus capítols, igual com porta la reminiscència d'altres seves novel·les, potser perquè Frontera, al cap d'un temps llarg sense escriure'n, reprèn possessió d'una obra que ha esdevingut un territori. Compresa entre dos cantons que es toquen com Guermantes i Méséglise i que no sé si caben en les paraules pèrdua i pervivència, és l'obra d'un magnífic escriptor. Molts lectors no en coneixen l'existència, cosa gens estranya pel temps que corre i al lloc on som. Segons com t'ho mires, és al·lucinant; segons com, conté una virtut, que és la possibilitat de cabussar-s'hi i recórrer-la tota. Entrant per La mort i la pluja i sortint per Sicília sense morts, o entrant per L'adéu al mestre i sortint per Els carnissers: no importa. Seria tranquil·litzador que els seus lectors naturals ho fessin sense haver d'esperar el vingt ans après i el pas per fora que ha calgut que esperés, posem per cas, el seu primer editor.