Avís del blog per email

4 de setembre de 2016

Descansar és de savis: Carta oberta a Joan Sala

Acaba de començar la 34a edició de la Setmana del Llibre en català, i una entrevista de Joan Sala, director de la Setmana i vicepresident de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, m'espolsa les ganes de conservar la calma olímpica acumulada durant l'agost, i me'n fa venir moltes de prendre la paraula per replicar-li. Aquí van les reaccions d'una editora que refusa el "nosaltres" imposat.


"Si augmentem el nombre de lectors en general, augmentarem el nombre de lectors en català", afirma Joan Sala. Molt bé. I com proposa que fomentem nous lectors? "Cal incidir en la creació de la biblioteca personal. És un dret que tenim i una obligació també, perquè llegir ens fa més bones persones. Amb la socialització dels llibres hi ha moltes llars que no tenen cap llibre, ni tan sols llibres infantils! Hem de crear l'hàbit lector des de ben petits."



L'argument ja ha estat esgrimit altres vegades, per exemple per Gemma Lienas, autora de llibres infantils i juvenils, i militant activa contra la socialització dels llibres literaris a les escoles. Per a qui no ho sàpìga, socialitzar els llibres significa reconèixer que un llibre comprat per un sol individu pot ser llegit per més d'un: aquesta és precisament la vocació d'un llibre imprès, la clau de l'èxit d'aquest invent sis vegades secular que no caduca. Gràcies a aquesta característica que certs editors i autors avui condemnen en nom de la bondat i de la caritat, el llibre, accessible a una corrua de persones que se'l passen de mà en mà sense haver d'adquirir-lo, s'ha esmunyit per les esquerdes d'incomptables censures. Qui desitgi condicionar la lectura d'un llibre a la seva adquisició posa traves, sabent-ho o no, a una de les poques vies d'oxigen conegudes en dictadura. Que nosaltres vivim en democràcia? Fins que deixem de viure-hi, vet aquí.

No conec ningú en el meu entorn que hagi descobert la literatura a través d'això que tan hipòcritament en diuen "biblioteca personal". Fa ben poc, aquest juny, en unes sessions amb bibliotecaris a qui preguntava quin llibre havia marcat la seva infància, un tret comú destacava en les subtils variacions sobre el tema de com una criatura descobreix la literatura: cap dels setanta bibliotecaris que vaig poder sentir no va evocar mai una "biblioteca personal", sinó la biblioteca municipal en la majoria dels casos, o la d'algun parent o amic, o, molt més rarament, la dels pares o d'un germà més gran. L'afició, l'addicció a la literatura es transmet no pas segons les lleis del consum sinó de les afinitats entre persones, que fan que una mestra, una bibliotecària, una mare o una parenta excèntrica (passo de puntetes sobre el femení) obri un bon dia la porta d'un univers que ja no abandonarem mai més.

CONSUM, he escrit, i ara ho escric amb majúscules perquè no hi ha res més que consumisme darrere l'afirmació de Joan Sala o de Gemma Lienas quan es mobilitzen contra la "socialització dels llibres". És ben possible que no en siguin conscients, cosa que explicaria que Gemma Lienas, candidata reincident a les llistes d'ICV-EUiA, Barcelona Podem i Catalunya Sí que es Pot, defensi l'obligació per als nens escolaritzats de comprar el seu exemplar dels llibres que els fan llegir, en lloc de defensar que se socialitzin també els manuals escolars, caríssims, indigents en termes de contingut la majoria de les vegades, i gallina dels ous d'or d'un sector editorial que viu exclusivament del públic captiu. Defensora com és Lienas de la justícia social, naturalment que proposa que algú financiï els llibres literaris per als nens sense recursos; però no s'adona que vincular compra i lectura en la pràctica imposada per l'escola als nens, és treballar activament per una societat en què la PROPIETAT és el sine qua non i l'únic article del credo religiosament servat.
Personalment, em fa fàstic.

***

El foment de la lectura no s'improvisa amb mesures consumistes disfressades de principis ètics, sinó que s'organitza quan hi ha un consens, de caràcter social i polític i tot el contrari de gremial, sobre la necessitat de relacionar-se els ciutadans amb allò que els llibres contenen. A la Catalunya dels darrers tres decennis (durant els quals la Generalitat ha tingut plena competència sobre l'Ensenyament i l'organització de les escoles), la pedra angular del catalanisme-nacionalisme-sobiranisme ha estat la identitat cultural, que, si no m'erro, rau no en el Bulli ni en el Barça sinó en una tradició escrita plurisecular i miraculosament viva. No cal recordar quines van ser les primeres espurnes de la Renaixença, ni les armes del catalanisme resistent sota el franquisme. "Els llibres també són una arma", escrivia Joan Sales a Mercè Rodoreda quan li explicava que, mal per mal, s'estimaria més disparar canonades que publicar novel·les, però que la joventut, ai las, no havia passat en va. Doncs bé: durant aquests tres decennis, l'administració catalana ha enrolat lleves i més lleves de mestres que no havien tret ni 5 en llengua a la Selectivitat, i que en la seva formació posterior no han estudiat ni una hora de literatura catalana; així com ha enfornat lleves i més lleves de bibliotecaris que tampoc no han estudiat ni una hora de literatura ni d'història ni de geografia ni de cap ciència durant els seus estudis de biblioteconomia, tal com jo denunciava en un article que van encarregar-me fa un any i que encara no s'ha publicat.

Prescriptors, en diuen: els mestres i els bibliotecaris amb qui n'he parlat són els primers de reclamar una formació que se'ls nega, i gràcies a la qual un fill d'analfabeta pot arribar a ser Albert Camus (llegiu El primer home). Així va Catalunya, i el món. Però el director de la Setmana del Llibre en Català està content: "Jo penso que hem fet un pas endavant en la modernització de la fira, perquè tenim un sector editorial modern i som una fira que ha de reflectir aquesta modernitat d'un sector que és capdavanter." Si modernitat significa precarietat i renúncia, estic d'acord amb ell. Però que no ens doni gat per llebre: si els editors treballem tant, és que el negoci no rutlla i que els llibres es venen un per un, com explica Rafael Vallbona. I si volem ser consistents i defensar la raó de ser dels llibres, llavors l'Associació d'Editors en Llengua Catalana hauria de tenir un paper ben distint del que ha assumit al llarg dels anys: el paper combatiu d'un sector que construeix el patrimoni intel·lectual d'una comunitat, i que hauria d'interpel·lar amb força uns polítics i uns ciutadans amb els quals té una relació respectivament de pidolaire i de manaia. Jo no he aconseguit mai que l'Associació que em representa acceptés de confiar als seus membres la redacció d'un manifest sobre què defensem aquells que ens obstinem a publicar literatura en català. I no puc tolerar que en nom meu es pretengui imposar la compra de llibres en lloc de comunicar l'amor de la literatura. No es pot confondre la gimnàsia amb la magnèsia, ni la lectura amb el consum.


Nota bene gremial. Amb l'anticipació creixent de la Setmana del Llibre, que enguany comença el 2 de setembre quan les platges són plenes, vindrà que acabarem dirigint-nos als turistes. És sabut que parlen català i vénen a Barcelona a descobrir la nostra literatura. Com també és sabut que Focus, l'empresa a qui els organitzadors han confiat la infraestructura de la Setmana, es dedica, dins del Club de Cultura TR3SC que li pertany, a organitzar conferències i clubs de lectura en els quals els oients paguen mentre que el conferenciant i l'editor regalen els llibres, el treball i el temps. ¿És seriós, que l'Associació d'Editors contracti per a la Setmana del Llibre una empresa cultural que no paga per principi les activitats literàries?

20 de juliol de 2016

Almirall-Kavadias: un diàleg

Darrere d'un autor traduït hi ha un altre autor, que és el seu traductor. Sovint apareix en lletra massa petita, antigament als crèdits o enlloc. Aquestes setmanes corre un manifest per la visibilitat del traductor, que demana amb infinita modèstia i molta educació que el nom del traductor surti a la coberta. En realitat, les cobertes haurien de dir Munro per Udina, Khoury per Ferrer, Óssipov per Barios... Perquè enganyem el lector dient-li Munro o Khoury a seques quan el text s'ha construït fora de l'autor i de la seva llengua.



A Club Editor, el traductor ha estat el fonament de tot, des que Sales va versionar Dostoievski mentre escrivia Incerta glòria fins que Jaume Almirall ha traduït Kavadias. Amb Li i altres relats, es va donar el cas d'un volum compartit visiblement entre l'autor i el traductor: després dels tres relats de Kavadias traduïts per Almirall, ve un text d'Almirall tot sol en què explora la figura i l'obra de Kavadias. Explora, sí: com un mariner, com un geògraf. Com un traductor de debò. L'experiència amb Almirall ha estat tan profitosa i bonica que des d'aleshores incloïm, si no sempre gairebé, un postfaci del traductor en els nostres volums.

Jaume Almirall ens envia un diàleg que va d'això. Aquí el teniu. Valgui aquesta carta que no escrivim nosaltres com un digne homenatge al traductor. L'autor és el traductor: per una vegada, a les clares.


***


Dragumanos.― No recordo gens quan va ser que en vaig tenir notícia per primera vegada; però no devia ser gaire abans que jo comprés, a Atenes, els seus tres petits llibres de poesia, i d'això aviat en farà vint anys. Com passa el temps, Dimitris!
Dimitris.― Vint anys no és res, amic meu!
Dragumanos.― La quarta part de la vida d'una persona... Torna'm a omplir la copa, sisplau, abans la nostàlgia no s'apoderi de nosaltres, com tantes vegades.
Dimitris.― No és pas res dolent, la nostàlgia. Recorda que jo sóc mariner. ¿Què seria de nosaltres els mariners, si no sentíssim aquest neguit punyent que ens fa recordar i desitjar tornar a veure la pàtria, la dona i els fills?
Dragumanos.― Tens raó: no oblido que Odisseu era un avantpassat teu. Salut! Per tots aquests anys!
Dimitris.― Per la nostra amistat!
Dragumanos.― I pel nostre estimat mariner escriptor! Sense ell, nosaltres no ens hauríem conegut.
Dimitris.― Ens podríem haver conegut igualment, perquè tenim amics comuns.
Dragumanos.― Però sense compartir aquest interès comú, no hauria estat el mateix.
Dimitris.― Jo crec que si ens haguéssim conegut abans, te l'hauria fet conèixer jo, que fa molts anys que el llegeixo.
Dragumanos.― Segurament tens raó, Dimitris. Però el que és estrany no és que jo descobrís pel meu compte un escriptor com aquest; ho és que immediatament em captivés,  i que hagi acabat traduint tota la seva obra.
Dimitris.― Us buscàveu i us vau trobar. Us estàveu buscant i us vau acabar trobant.
Dragumanos.― Suposo que és una manera de dir-ho. Sí. Era un nom pràcticament desconegut, a casa nostra. No per a vosaltres, els grecs, és clar.
Dimitris.― Recorda que, a Grècia, la fama de Nikos Kavadias és pòstuma.
Dragumanos.― Però ràpidament s'hi va fer popularíssim, i encara ho és. En canvi, a nosaltres ens és conegut només el petit grup de noms de sempre. Jo buscava, segurament, una veu nova, un autor sòlid i original que no fos cap dels vells coneguts.
Dimitris.― I el vas trobar. I un cop trobat, t'hi vas emprendre a fons, perquè vas veure que s'ho valia.
Dragumanos.― Un autor que gairebé només escriu sobre mariners. Jo, que en sóc tan poc, de mariner; que em marejo gairebé només de sentir la paraula mar... No com tu, rebesnét d'Odisseu...
Dimitris.― Però durant tots aquests anys també tu t'has fet mariner: llegir i traduir les obres de Kavadias és haver estat fent amb ell una llarga singladura.
Dragumanos.― Reconec que ha estat una travessia llarga i enriquidora.
Dimitris.― Ara t'estàs posant  kavafià...
Dragumanos.― Crec haver arribat a entendre el sentit de l'obra de Kavadias, el seu significat més enllà de la matèria i els arguments, del mar i la navegació, que són anecdòtics. Si he après algunes coses sobre nàutica, deuen ser gairebé totes obsoletes: tu ho saps millor que no jo.
Dimitris.― La navegació ja no té res a veure amb el que era vuitanta o seixanta anys enrere. Però així i tot...
Dragumanos.― El que sí que sé del cert, Dimitris, és que les meves traduccions haurien naufragat sovint sense la teva ajuda.
Dimitris.― No exageris, home. Fins on jo puc jutjar, hi has reeixit.
Dragumanos.― Però del lector d'una traducció no caldria esperar-ne cap consciència crítica. Vull dir que el lector només hauria de percebre el text per ell mateix, sense haver de tenir mai en consideració que es tracta d'un text transportat des d'una altra llengua. I la tasca del traductor només reeixirà si aconsegueix que la traducció funcioni de manera completament autònoma.
Dimitris.― ¿Una mica més de vi? S'està escalfant.
Dragumanos.― Ja no tindrà temps: dos xarrups més per a cadascú i ja està llesta. Reparteix bé.
Dimitris.― Jo no domino prou el català per saber si això és així amb les teves traduccions. Em costa sobretot amb la poesia. ¿Saps què em passa? Que molts dels poemes me'ls sé de memòria.
Dragumanos.― Prou que te'ls he sentit recitar mil vegades.
Dimitris.― M'imagino que t'haurà resultat més difícil traduir la poesia que no la prosa. Em deies que, tot i que els poemes siguin tan pocs, vas estar-t'hi molt més temps que no amb la novel·la i els relats.
Dragumanos.― Vaig trigar molt més, però perquè és més laboriós: no més difícil, sinó més laboriós. És desmuntar peça a peça un instrument musical, i tornar-lo a muntar: no tornarà a sonar igual, però ha de sonar bé.
Dimitris.― Però has volgut mantenir els ritmes i les rimes...
Dragumanos.― I justament això és una gran ajuda, contra el que es pugui pensar. No és una cotilla que engavanyi, sinó el bastó de què es val un cec.
Dimitris.― San faru analambí... Abans no hi hagués els instruments de navegació moderns, quan la boira impedia la visió, els vaixells feien sonar les sirenes...
Dragumanos.― Per no abordar ni ser abordats. Exactament. El perill de naufragi sempre hi és. El sentit tècnic o d'argot d'un terme, d'una expressió; un joc de paraules intraduïble; una al·lusió esmunyedissa. Una petita distracció, un error de càlcul, i la nau se'n va a fons o queda embarrancada...
Dimitris.― L'última oliva: per a tu.
Dragumanos.― Gràcies. No sé si mai t'he ensenyat les traduccions que tinc de Kavadias a altres llengües; als marges hi he anotat errors i inexactituds de tota mena. Algú podrà fer el mateix amb les meves.
Dimitris.― Vols dir que no hi pot haver una traducció perfecta...
Dragumanos.― La traducció literària és una mar plena de perills. Però sospito que amb les traduccions tècniques no deu ser tan diferent.
Dimitris.― Estic molt content d'haver-te pogut ajudar una mica.
Dragumanos.― Ja t'ho he dit: sense tu, no sé si hauria arribat a port. Tinc tots els bons diccionaris, tinc lèxics especials de terminologia nàutica, tant grecs com catalans; un glossari de l'obra completa de l'autor... Però no n'hauria tingut prou. Recorda les llargues llistes de dubtes, les preguntes interminables, les converses de llum a penombra...
Dimitris.― Hem parlat incansablement sobre el nostre comú amic Nikos. Ja m'adonava que no era només cosa del vocabulari...
Dragumanos.― Però tu ets el mariner, i ets grec. Quan em perdia, ¿quina polar hauria pogut guiar-me més segurament?
Dimitris.― "¿Què està girant, la brúixola, o el vaixell?"
Dragumanos.― No te'n riguis. Per cert, encara et porto alguns dubtes per resoldre.
Dimitris.― Vés traient la llista, que vaig a veure si queda una mica més de vi en fresc.
Dragumanos.― I un grapadet d'olives, si no és demanar massa.



18 de maig de 2016

Dues línies terriblement paral·leles

El 1968, dos homes de Calella decideixen resseguir els llocs on havien estat companys de front i s'emporten un fill i un nebot a penes més joves que ells en el moment de ser cridats a files. Paco Grau i Paco Llobet són supervivents de la Quinta del Biberó, i la idea d'aquest periple és excepcionalment rara. No sé de ningú que hagi viscut una experiència comparable: dos homes de cinquanta anys portant dues criatures als llocs on havien fet la guerra, en una època en què el silenci sepultava records tan abundantment com els camps sepultaven cadàvers.

Aquests llocs, avui, són visitables com a espais de memòria i han estat "museitzats", com mostra la primera foto, per tal de preservar les trinxeres de l'agressió del temps, o de la pala excavadora de tantes obres dites públiques amb què s'ha regirat la terra en aquest país. Però quan els dos Pacos adults amb fill i nebot emprenen el que van batejar com "la ruta del macuto", els llocs es conserven fatalment tal com eren: res no ha canviat, ni el règim polític ni la realitat material, i la geografia de Camp-redó o de la Sentiu, sota la capa de males herbes primaverals, s'assembla a una casa abandonada amb els llits fets i la taula parada sota la capa de pols: tot hi és igual que el segon després d'acabar-se la batalla.
M'explica Francesc Grau, el llavors noi de dotze anys que acompanyava el seu pare: "Vam anar a prop de Faió, on ells tenien els parapets. El pare i l’amic van identificar els seus i els dels seus companys; recordo que em van ensenyar el d’un noi de Calella, en Colomer, que era franctirador i que el van matar. Ens van explicar que quan els disparaven o bombardejaven, s’hi arronsaven a dins. A Cubells, ens vam trobar els amos del camp [on s'estaven els soldats], que eren dos germans, i ens van dir que van estar dies enterrant morts; recordo que van dir que la majoria eren criatures. El pare m’explicava que li va caure una bomba molt a prop i que es va estirar a terra i va estar molta estona allà quiet. El capità ho va veure i va quedar convençut que l’havien mort. Sembla ser que aquest capità, ja de retirada, va passar per Calella i va preguntar a algú del poble si coneixia la família Grau, perquè els diguessin que el seu fill era mort, que ell havia vist que havia caigut. Per sort, feia un parell de dies que la família havia rebut una carta del pare on explicava que l’havien fet presoner".

***

Deu anys després de l'aventura de la "ruta del macuto", sortia una novel·la escrita en forma de dietari: Dues línies terriblement paral·leles, la primera de dues obres que Francesc Grau va dedicar a la seva experiència de la Guerra Civil. La segona vindria al cap de pocs anys, fruit d'un altre periple pels llocs de la personal i robusta memòria, i es diria Rua de captius. Si sou lectors d'aquestes Cartes elèctriques n'heu sentit a parlar a propòsit de camps de concentració franquistes i de biografies exemplars. Però el que no he mencionat fins ara és l'estupefacció que em causa pensar en els preparatius d'aquests llibres. Tot revisant la nova edició de Dues línies terriblement paral·leles, pensava en l'exercici que s'havia imposat Grau, d'agafar un calendari de l'any 1938 i un mapa de Catalunya i de canalitzar entre aquestes dues parets, com dins d'una resclosa, el doll de records sensorials i afectius, d'un realisme que podria semblar oníric per l'extrema precisió. També pensava en la percepció tan particular que tens d'un lloc quan has hagut d'estar-t'hi hores sense fer res més que esperar i guaitar, i que hi tornes trenta anys després.
Hi ha una cosa, però, que no puc figurar-me: ¿què li passa a un home com Grau quan ressuscita les veus dels companys morts en un diàleg que travessa la seva novel·la-dietari com la medul·la travessa l'os? Perquè els personatges de Dues línies terriblement paral·leles es passen nits i dies enraonant, ni més ni menys que els d'Incerta glòria, de filosofia, de fe, de dones, de causes imbècils, de tietes (sí, també aquí hi ha un nebot criat per una tia que ja la voldria per ell en Soleràs), de com eren abans i com seran després de la calamitat que viuen junts i que saben que els modificarà per sempre. 

***

Un diàleg tenaç que continua, a Rua de captius, entre les parets de la plaça de toros de Logroño convertida en camp de concentració, o a les barraques de Miranda de Ebro on Paco Grau va ser deportat. Llocs, aquests, que cap Govern no ha museitzat i que cap placa no commemora, però on la bona voluntat fa miracles. A Logroño, el pagès propietari del camp on eren afusellats els "rojos" l'any 36 va fer-ne donació a l'Ajuntament amb la condició expressa de convertir-lo en cementiri. Avui es diu La Barranca, el gestiona una associació i s'hi pot llegir el nom dels 400 afusellats els cossos dels quals han convertit el barranc original en un pla. Molts d'ells no tenen cognoms sinó un simple malnom, i res no expressa tan cruament la condició d'aquells que Franco afusellava: pagesos pobres, analfabets, que no deixen rastre. 

Entre els membres de l'Associació hi ha un historiador, Carlos Muntión, que el 2015, de pas per Barcelona, va veure Rua de captius a la taula d'una llibreria i se'l va comprar perquè parlava del camp de concentració de Logroño. La plaça de toros on havia estat deportat Paco Grau ja no existia en aquell moment: el govern municipal del PP la va demolir el 2002 per construir-ne una de més grossa. Però Carlos Muntión ja s'havia cuidat de fer-ne serrar un tros de paret amb un mapa d'Espanya pintat, que la gent de Logroño coneixia com el mapa de los presos. Aquest mapa existia a tots els camps de concentració franquistes i els oficials vencedors hi resseguien la progressiva ensulsiada de l'exèrcit republicà en una cerimònia diària davant dels presos formats. Carlos Muntión no solament ha retrobat el decret de Franco que n'ordenava la creació, sinó l'únic testimoni escrit del seu funcionament. Aquest testimoni, el devem a Paco Grau, i que fos en català no treu que el llegeixin a Logroño. 
Els de la Barranca van honorar-ne la memòria el 10 d'abril, que és el dia en què el Mapa dels Presos rescatat de les demolicions peperes va ser col·locat al cementiri dels afusellats. Hi era tota la família Grau, hi érem els editors dels seus llibres, hi eren centenars de riojans que no reben ni un ral de diner públic per fer obra d'història i de justícia. Cal dir-ho tot: les despeses incorregudes per recol·locar el Mapa s'han sufragat amb una rifa veïnal.

Quatre dies després d'acollir-lo a la Barranca, precisament el 14 d'abril, el Mapa dels Presos apareixia amb una esvàstica pintada. "Pasamos y pasaremos", diu una altra pintada: aquí teniu tota la història d'Espanya.

4 de març de 2016

Sebastià Perelló o els ecos de la conversa: "Veus al ras"


Sebastià Perelló és primer de tot el que transmet aquest retrat de Toti Garcia: una barreja desconcertant de pes i subtilesa, una presència molt carnosa amb una mirada abstracta. D'altra banda, un lector sistemàtic, que no coneix la mandra, la inapetència, l'ajornament. Sembla que ho hagi llegit tot, sense excepció, amb un afany que no és ben bé d'aquest món. M'impressionava tant, quan el vaig conèixer, que no li podia dir res. Tanmateix li vaig escriure, amb un respecte ple de por, immediatament després de llegir-lo"L'Arnau Pons em va posar a les mans el teu volum Mans plegades. El vaig obrir pensant-me que era una novel.la, i no vaig caure que no ho era fins al tercer relat. T'ho dic, no pas perquè em sàpigues badoca d'entrada sinó perquè realment aquests textos tenen una densitat que poc recorda els relats contemporanis escrits en català. Feia molt de temps que no em deixava prendre per un text com m'han pres aquests escrits. Amb aquesta tensió de l'escriure per comprendre nusos, i la comprensió que es tradueix en formes, i la llengua que és un motlle dúctil i alhora una creació."

En la resposta, immediata i amable, hi havia aquestes ratlles: "Si em dónes una adreça et faré arribar el meu primer llibre de contes: Exercicis de desaparició. El vaig editar a Mallorca i l'editorial ja ha desaparegut."

Rastrejant els inicis de la nostra relació, m'adono que moltes coses s'han dit per carta, quan un llibre ens posava en contacte –un assaig sobre Lletre de tu, un comentari de les novel·les de Marc Cerdó o dels poemes de Blanca Llum Vidal...–. Trobo aquesta reflexió en un correu seu:

"Beckett tria –tria el francès perquè li és més fàcil escriure sense estil. Això diu ell. En una llengua que no és la seva. Escriure com un estranger, en una llengua pelada, des d'una intempèrie, sense la facilitat d’una llengua materna. Kafka, per altres vies es conforma en una mena de despossessió semblant. Sempre m’he fet la pregunta: ¿i si Beckett s’hagués decidit pel gaèlic? ¿I si és la llengua materna que sents com estranya?" (Llegiu Escriptures bífides si voleu saber com continua.)

I trobo aquest altre correu sobre la presència minvant de la literatura en l'esfera mediàtica:

"Deixar-se de por davant el fet de ser menystingut, de no ser considerat (és la situació de bona part del que passa en aquest planeta), deixar-se de voler figurar entre les màquines culturals ben oliades i de resar per treure al cap a Nova York, a París o Londres. El que em fa por realment és presentar una literatura massa dòcil i fins i tot gregària, i no reivindicar prou allò que Calvino en deia les coses que només la literatura i els seus mitjans específics poden donar. I em fa més por encara que sigui una imatge estreta i mesquineta (en el sentit més menorquí del terme) que fa l'ullastre esbrancat cada vegada que els grans mitjans li concedeixen un minut d'atenció a les pantalles gegants. Adaptar-se i convertir-se en alguna cosa que té la forma que esperen aquestes pantalles. I bavar."

Rastrejant rastrejant, m'adono que des de l'inici hem tingut la mateixa conversa, una sola conversa amb variacions. I que des del 2008 esperava de poder publicar un llibre de Sebastià Perelló. 


***

Veus al ras és una conversa amb algú que no parla. L'escenari: una paret, amb una plaça d'un cantó on cada setmana apareix un home mut que gesticula i, de l'altre, una casa amb una dona a dintre que escriu. Una escrivana que va posant paraules sobre el silenci de l'altre que no és un qualsevol, sinó l'home que durant anys va ser el seu amant i company, el qui vivia amb ella a casa. ¿Què se n'ha fet? ¿Qui és ara, qui era abans, quan la vida comuna era plena de paraules? ¿I qui és ella que s'emprèn la missió d'escriure el seu silenci, d'omplir-lo? ¿Un eco, un mirall, una germana, un dèspota?

Les pàgines de Veus al ras són expressives només de mirar-les: seqüències d'una sola tirada, no gaire llargues, sense paràgrafs, que de sobte interromp el blanc silenci. I la veu reprèn, i una nova seqüència comença, es forma, busca, avança, s'infla i romp –silenci–. És la dona que busca com acostar-se a l'home, des de quin angle, per quin trau. Que intenta penetrar aquell misteri que se li ofereix però no es deixa. Que recompon la seva vida a partir de retalls de converses amb la seva mare, amb la padrina, amb les velles de la família que expliquen la infància com una vida de sant, amb tares que esdevindran miracles –només que el miracle és un naufragi, la mudesa. 

Treballar amb l'autor ha consistit aquesta vegada a fer-li tot de preguntes. Un sens fi de preguntes. El text s'hi presta, és capaç d'abraçar-te fort al mateix temps que et fa sentir insegur. ¿Això ha dit, realment? I primer ho saben els teus nervis; després, el cap. Per tot el text hi passa un corrent, una tibantor que et porta i t'arrabassa cap a una cosa que podria ser la història d'una passió, només que els detalls de la història s'han fos i en queda l'ombra que passa, com la d'un núvol. Una matèria rara, més real com menys la pots tocar. I no saps com, però allò et toca.

Una de les preguntes recordo que va posar-me al peu de la paret. No recordo a quina part del text, vaig pretendre burxar en el sentit d'una paraula, en la seva justesa –i en Tià, lluny de caure al parany de les sinonímies, va dir-me: "¿Tu no t'has fixat mai com escolta, la gent? ¿No ho has vist mai, que se'ls esquinça la boca de tant que volen parlar?" Al peu de la paret, vaig comprendre que l'extrema precisió dels mots de Sebastià Perelló venia d'una extrema atenció a tot allò que ens traeix, que fem sense voler, sense saber-ho. A tot allò que se'ns escapa. Diu la dona de Veus al ras:

"Aleshores, sentir-lo parlar era una delícia. No conversava amb mi, jo i tot era aquella absència que creixia i l’envoltava i ell ja no era res més que la veu vacil·lant que trescava en la seva pròpia divagació, i així i tot, d’aquell embalum, en podies emplomar engrunes d’una claredat desconcertant. Havia vist allò i els mots reflectien alhora la seva pròpia estranyesa de no saber per què hi havia parat esment, ni com les paraules li havien arribat a la punta de la llengua. Com si veure hagués estat escoltar. Un que s’abandona a la seva veu, es deixa fer, i tu, desfet, ja fossis aquest aire expel·lit que toca les coses i te n’anassis lentament, i en esser un tros lluny cercassis una boca, un cau, esser un que ha callat i no ha dit res, perquè sents l’ànsia de tornar d’allà on has vengut, quan ja només ets una veu que s'allunya de qui parla i l’enyorament de coses que has deixat, restes, arrels enlaire, allà, a les cordes."

***

Casualment, Veus al ras surt alhora que una nova edició de La plaça del Diamant. Són dos llibres que he llegit junts. ¿Hauria estat capaç, altrament, de veure tot el que els uneix en la seva enorme diferència? Crec que sí. El 2008, quan tot just començava a conèixer Sebastià Perelló, va escaure's el centenari Rodoreda i l'amic Arnau Pons va tenir la bona idea d'encomanar-li una conferència. Ell no va triar pas de parlar de Quanta, quanta guerra... ni de La mort i la primavera, com em pensava que faria; va triar La plaça del Diamant. La seva lectura és riquíssima, t'empeny irresistiblement a rellegir la Plaça amb els ulls nets. Per exemple:

"L’idiota,  han dit, és un àngel sense missatge. I és aquí que sent la veu de Colometa que parla sense autoritat, al marge, amb l’energia de la seva innocència. Aquesta és la seva manera de ser cataclisme, de qui han obligat a ser una altra i ha hagut d’assumir la figura del doble. Natàlia. Colometa. I més i tot: la senyora Natàlia o la senyora dels coloms. La doneta. El retard amb què mira el món, la seva manera d’alentir el pensament que no es beu a la primera el que passa com a veritat, com a realitat. És la resposta davant la violència i la guerra, és la que es decanta i no participa, la que es reclou en la vida privada, la que s’estima més no fer-ho. Mira el món des de les seves necessitats particulars. És una dona particular. La que s’assumeix com a partícula."

Així és com llegeix i escriu l'home d'aquest altre retrat de Toti Garcia. No us el perdéssiu sota cap pretext.









Nota bene. La foto de la paret és de Sebastià Perelló.





11 de desembre de 2015

"L'últim mono", retrat de família


Lluís Maria Todó, en entrar a la caseta del Club dels Novel·listes, l'ha modificada d'una manera subtil. D'ençà de l'arribada de L'últim monocada habitant del catàleg s'ha posat a reivindicar uns orígens, una història familiar, una mena de condició civil que abans no era perceptible. 
No pas que no hi hagués hagut llibres sobre la família, alguns amb títols ben directes com El fill etern de Tezza (amb un epígraf agut i penetrant: "Un fill és com un mirall on es reflecteix el pare") o Els meus pares de Guibert (amb la seva dedicatòria alarmant: "A ningú"). Però ara, de cop i volta, salta a la vista que els tres soldats d'Incerta glòria són abans que res tres orfes. O que totes les noies i tots els nois de les novel·les de Rodoreda dubten de qui són els seus pares. O que enmig de les novel·les d'Arbó i de Frontera hi ha una vídua jove per qui el fill té una compassió més lligadora que unes manilles. O que els herois de Marc Cerdó calen foc per tal d'esbotzar la presó familiar. O que Nonat Ventura, heroi d'Un film, de tant buscar el pare acaba trobant una mare que no li agrada gens. O que a Massa felicitat, de la gran Alice Munro, una mare es venja de la indiferència del fill amb aquest pensament magistral: "I també era possible que l’edat pogués ser la seva aliada, que la convertís en algú que ella encara no coneixia. Havia vist l’expressió a la cara de determinades persones grans... perdudes en illes triades per elles mateixes, lúcides, contentes." 
Un pensament perfectament aplicable al pare de L'últim mono, que, com passa també a La plaça del Diamant, podria acabar amb la paraula "content". ¿Content de què? D'estar viu.


***


La família de L'últim mono és una trinitat ultramoderna: un pare i una mare separats i reajuntats, ell amb una dona gelosa que li complica la vida, ella amb una dona plàcida que la fa feliç alhora que lesbiana; i un fill únic que sent per les drogues una atracció inexplicable –si més no, per al pare i la mare. 
Ja que parlem de trinitats, ¿hi ha bona nova en aquest llibre? Hi ha l'espera d'una bona nova: la desintoxicació del fill anunciada des del títol. Però no es tracta d'això en realitat, sinó d'una nova més difusa que va prenent dimensió i que podria dir-se com aquella cançó argentina, "l'amor després de l'amor". La notes amb força però sense ser-ne conscient, i és una gràcia encantadora d'aquesta novel·la: que t'encomana un sentiment enèrgic de satisfacció sempre que el pare i la mare tenen un pretext per retrobar-se més enllà de la separació –un pretext que, paradoxalment, els ve donat pels monos del fill. 
La família, aquí, no és ni un paradís perdut ni una terra cremada, ni una gàbia ni un tabernacle: és un lloc fascinant on aquella part de tu mateix que havies enterrat segueix viva. És la supervivència en forma de lleialtat incondicional. 
De totes les escenes narrades en aquest llibre, un episodi em torna amb insistència i frescor: és el moment en què el pare i la mare, després d'una visita a la granja de rehabilitació, seuen al bar i es concedeixen el dret de prendre junts una cervesa. En aquest ritual hi posen una cautela infinita, conscients com són del sot que els separa i on no volen relliscar: cal que la cervesa sigui inofensiva; i se'n surten. 
No sé per què, és un moment que encomana una gran tranquil·litat.


*** 

"La literatura del siglo XIX estaba hecha de personajes con aspiraciones de grandeza –que muchas veces acaban fracasados, arruinados o suicidas. La del siglo XX –y la mejor de la actual–, de últimos monos: personajes que se acomodan a su modestísima existencia, y ni siquiera así consiguen no ser molestados. La novela de Todó es, en eso, el último eslabón que conozco de lo que yo denominaría la verdadera tradición contemporánea."
El comentari és d'Edgardo Dobry, i ens omple d'alegria.
El de Javier Pérez Andújar, quan vam presentar la novel·la a la Central, feia així: 
"De la soledad incompartible que forma una familia, del tiempo traicionado por los placeres y los días, de la educación sentimental a la que los hijos someten a los padres, de la Barcelona profunda que se resiste a morir y lo hace matando a quien se le acerca, de lo que pinta un pobre y glorioso traductor en medio de todo eso, en medio de su propia vida, que ni siquiera es la suya, porque el hombre es un sueño del paisaje. De eso va el libro, de literatura en estado puro."

El primer comentari que vam rebre, d'Antoni Puigverd, tenia forma de carta i el reproduïm tal com era amb el permís del seu autor: 
"L'últim mono fa venir el que a la Bisbal de la meva infància se'n deia segueig i ara en diem atracció: no el pots deixar. Està molt ben escrit. El personatge narrador m'ha suscitat una barreja d'empatia i repel·lència. La petitesa del seu món personal, salvada per la necessitat d'ajudar el fill, té moments que m'han fet pensar en una recreació postmoderna de l'home sense atributs. La tragèdia del fill addicte fa com de catarsi i mena a la pregunta essencial, la de la culpa. Todó no gosa, o no li interessa explorar la culpa, ni es proposa expiar-la, tot i que segons com ho intenta breument. Potser és això el que hi he trobat a faltar: encarar-se amb la culpa. Però, certament, el sentit de culpa és estrany a la generació que Todó retrata, que és lleugera, epidèrmica i autosatisfeta com el personatge narrador. Sigui com sigui, és una molt bona novel·la. Totes les reflexions que l'autor fa relacionades amb la traducció i l'escriptura m'han semblat sensacionals (malgrat no estar-hi sempre d'acord). L'enhorabona per haver-la editada."


L'entusiasme malgrat no estar-hi d'acord: hi ha millor nadala que aquesta?



30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, Marcel Proust i Lluís Maria Todó


Sant Jeroni, patró dels traductors, va néixer l'any 373 a Estridó, de pares cristians i rics. Després d'estudiar a Roma se n'anà a Terra Santa a fer vida eremítica al desert de Calcis. Ordenat a Antioquia, se'n tornà a Roma, on el papa Damas li encarregà una nova traducció de la Bíblia al llatí (encàrrec motivat per la multiplicitat de variants existents i el consegüent desori traductorívol)La rica vídua Paula fundà per ell un monestir a Betlem, on al cap de 34 anys Jeroni enllestia la seva Vulgata traduïda de l'hebreu i del grec. És el primer llibre que imprimí Gutenberg i és la versió canònica de la Bíblia, que el concili de Trento refermà contra les noves traduccions de Luter.

Jeroni sol ser representat al desert en companyia d'un lleó de la pota del qual diu la llegenda que hauria tret una espina; i qui sap si no és això per damunt de tot que el fa sant.

***


Marcel Proust va néixer el 1871 a París, al ric barri d'Auteuil, de mare jueva i de pare metge. (Ja sé que "metge" no designa cap religió, però l'higienisme d'Adrien Proust sí que té a veure amb una forma de fe; i Marcel era un malalt crònic, ¿un dissident?, ¿un cas perdut?) Prou afortunat per poder viure de renda, dedicà una part important de la seva joventut a la vida literàrio-mundana parisenca, d'on tragué el material de la seva primera novel·la, Jean Santeuil, que abandonà sense enllestir-la.


El 1907 comença a escriure el que 15 anys més tard esdevindrà  À la recherche du temps perdu. El primer volum, presentat a la Nouvelle Revue Française el 1912, hi va rebre carbassa per obra de diversos lectors, entre ells el mateix André Gide, la carta de disculpes del qual conté aquesta frase rotunda: "El refús del vostre llibre serà per sempre l'error més greu de la N.R.F. i (ja que tinc la vergonya de ser-ne en bona part responsable) una de les recances, un dels remordiments més coents de la meva vida". Du côté de chez Swann va ser publicat finalment per Grasset, si bé pagant-ne l'autor les despeses.
La famosa petite phrase que dóna el deuvosguard al lector, "Longtemps je me suis couché de bonne heure", ofereix un cas magnífic per a qui vol observar, no pas els errors comesos pel traductor X o Y, sinó la reflexió, la ideologia que presideix tota traducció (ni que sigui per defecte quan tal cosa no existeix: llavors queda el que se'n diu "traducció literal", i que és tot el contrari d'una traducció fidel). Tenim la sort de poder-la llegir en dues versions catalanes recents:


Durant anys he anat a dormir d'hora,

diu el Narrador interpretat per Valèria Gaillard, i aquestes vuit paraules de cadència lleugera condensen la impossible frontera entre passat i present, l'absurd de la noció de finit, l'estranyesa del fet mateix de durar; però també la importància dels rituals en l'intent de comprendre una vida, la trivialitat feta matèria d'una filosofia, l'observació d'un mateix a través d'allò que escapa precisament a l'albir, és a dir: la substància d'una obra que Proust va desplegar en set mil pàgines densament manuscrites.


Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora,

diu el mateix Narrador traduït per Josep Maria Pinto, i pel meu gust, amb aquest perfet se'n va en orris la col·lisió formidable, gairebé incomprensible de tan evident i musical, entre passat i present; i em vénen ganes de dir: Adéu, Recerca del temps perdut! Però res de més inclement, i potser d'injust, que un traductor quan passa pel sedàs la traducció d'un altre.

***

I és que res de més exigent i precís que l'oïda d'un traductor a l'hora de captar les interferències que en una obra literària són com voltes de creu. Per exemple, el contrast entre el caràcter d'un fet i el registre de les paraules que el diuen. Avui, dia de sant Jeroni sant patró dels traductors, arriba a les llibreries una novel·la que comença així: 

«Estava traduint l’última novel·la de Pascal Lechamp, Sous les pavés, la vie, pretensiosa i mal escrita, i mirant de decidir, com acostumo a fer en aquests casos, si l’havia de millorar i si, en cas de fer-ho, algú notaria els canvis i com hi reaccionaria, quan m’ha trucat l’Alícia des de Mallorca per dir-me que el nostre fill acceptava venir a casa meva per passar-hi els dies que li ha de durar la síndrome d’abstinència de l’heroïna, o sigui “el mono”, com ja diem també nosaltres.

M’ho ha explicat d’aquella manera seva tan característica, amb la veu pausada i greu, i usant expressions el·líptiques i termes neutres, però les seves precaucions han sigut en va, i aquella sol·licitud m’ha sumit de sobte en la desolació perquè equivalia a anunciar-me, o més ben dit a confirmar allò que jo ja sospitava, a saber, que el noi ha recaigut, ha tornat a prendre droga. O bé, reproduint la paràfrasi que ha fet servir la meva primera ex-dona:

—Sembla que, en efecte, s’han produït alguns consums.»


Es diu L'últim mono i és de Lluís Maria Todó, traductor de Flaubert, Prévost, Molière, Maupassant, Balzac i uns quants més. A la pròxima Carta elèctrica us en parlaré a fons. Però la petite phrase de l'inici, amb les seves volteres de planta enfiladissa que sap molt bé on va, no menys que la de Proust anuncia una substància rica. La col·lisió hi regna magistralment, duta per un narrador que és traductor d'ofici. La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició constitueixen el cor d'una novel·la que el Club dels Novel·listes acull amb entusiasme. La trobeu des d'avui, dia de sant Jeroni traductor de la Bíblia que va treure una espina de la pota d'un lleó, a les millors llibreries.






6 de juny de 2015

Joan Bodon, de l'art subtil d'escriure en una llengua assassinada


Quan Club Editor va reprendre la seva activitat el 2005, abans de res va caldre decidir quins eren els “fonamentals” del catàleg, aquells llibres d’una bellesa tenaç que convenia rescatar i reeditar perquè el públic no se’ls podia perdre. Catoia l’Enfarinat va imposar-se llavors com una perla pura: narrada per l’últim descendent d’una família d’enfarinats, o membres d’una secta catòlica atrapada com un fòssil dins una societat en tot incompatible amb ella, aquesta novel·la té la rara capacitat de ressuscitar en cos i ànima un món esvaït, fascinant, d’una poesia inimitable —i d’una anomalia que fa basarda: la de les comunitats marginades.

Sota el tema dels enfarinats, és del món occità que parla Joan Bodon, el seu món, del qual se sent el darrer descendent en un moment històric (després de la Primera Guerra Mundial) en què les llengües vernacles són abandonades a França pels seus mateixos parlants, en ares de la modernitat. Es trenca una llarga cadena de vides contingudes en uns mots. I queda un escriptor que, no podent fer-se entendre dels seus, s’adreça a la humanitat sencera. S’hi adreça en occità, la seva llengua materna, i això l’ha condemnat a no ser llegit més que per un grapat de persones. Un escriptor occità del segle XX té el contrari d’un públic, un entorn històricament, políticament, visceralment al·lèrgic a tot el que recordi unes altres presències en el territori de França. No conec cap francès, ni entre els més llegits, ni tan sols entre els amants de rareses literàries, que conegui Joan Bodon.

No existir per als altres —aquests altres que et rodegen i no et veuen— pot ser un estil de vida. Bodon el va assumir d’una manera ferotge, fèrtil, desesperada, completa i paradoxal, tot això junt. Ho va expressar amb contenció en l’inoblidable Catoia, i amb paraules com pedres en El llibre dels finals: disparades o amanyagades per la mà de qui escriu. ¿De què tracta? D’un home que se sap condemnat per un càncer i decideix passar els seus darrers dies —els Grans Dies— lluny dels seus, a París; només que, cansat per una nit de tren, baixa intempestivament a Clermont-Ferrand, o Clarmont d’Alvèrnia, ciutat de mala mort a la punta nord d’Occitània; i durant dies passeja, beu vi, conversa, visita curiositats turístiques de bracet d’un capellà que no diu missa però sí que acompanya els moribunds en la seva agonia, especialment les putes, que s’hi confessen.

No cal subratllar-ho: els sentiments en aquesta obra són foscos. Però, com en les novel·les de Blai Bonet, la tenebra té la seva llum pròpia, rasant, capaç de donar relleu al detall més invisible i de fer-lo expressiu, de detectar el rastre de tantes coses esborrades pel temps, fantasmes capturats per una llengua de fantasmes —gals, romans, occitans, republicans francesos, comunistes europeus, soldats morts en les guerres mundials, fragments de civilització que giravolten acompanyats de versos trobadorescs: prosa al·lucinada i sagaç que transmet la reflexió obsessiva d’un home sobre la desaparició.

Una inquietud comercial, tanmateix; un moment angoixant, la crisi; quin sap quins altres ingredients que t’encongeixen, com ara el sentit del sarcasme —rescatar una obra escrita en una llengua moribunda per fer-la viure en una llengua reprimida—, van inhibir el meu impuls de publicar-lo en català com havia publicat Catoia. Era una frustració renunciar-hi, allò que es mal anomena realisme. Fins que arribà el deus ex machina, en aquest cas Joan-Lluís Lluís, qui em va escriure després de llegir Bodon: “M'encantaria traduir-lo”.
Gràcies a ell, El llibre dels finals arriba el 10 de juny a les llibreries de Catalunya. Traduït per l’autor de les Cròniques del déu coix, que escriu al pròleg: “Cal molta abnegació, molta tossuderia o molt narcisisme per voler ser l’últim mohicà... i més encara l’últim mohicà d’una llengua que va ser esplendorosa llengua de cort i de literatura, capdavantera a Europa, i que, després d’alguns segles de presència francesa, ha esdevingut el paradigma del patuès. Patuès, una paraula que els diccionaris francesos de l’inici del segle XX definien així: llengua que no disposa de literatura...”

Nota bene: el titol d'aquesta carta és manllevat a Joan-Lluís Lluís, que l'ha posat al solo que pensa dedicar a Joan Bodon i a la seva obra.