4 de setembre del 2016

Descansar és de savis: Carta oberta a Joan Sala

Acaba de començar la 34a edició de la Setmana del Llibre en català, i una entrevista de Joan Sala, director de la Setmana i vicepresident de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, m'espolsa les ganes de conservar la calma olímpica acumulada durant l'agost, i me'n fa venir moltes de prendre la paraula per replicar-li. Aquí van les reaccions d'una editora que refusa el "nosaltres" imposat.


"Si augmentem el nombre de lectors en general, augmentarem el nombre de lectors en català", afirma Joan Sala. Molt bé. I com proposa que fomentem nous lectors? "Cal incidir en la creació de la biblioteca personal. És un dret que tenim i una obligació també, perquè llegir ens fa més bones persones. Amb la socialització dels llibres hi ha moltes llars que no tenen cap llibre, ni tan sols llibres infantils! Hem de crear l'hàbit lector des de ben petits."



L'argument ja ha estat esgrimit altres vegades, per exemple per Gemma Lienas, autora de llibres infantils i juvenils, i militant activa contra la socialització dels llibres literaris a les escoles. Per a qui no ho sàpìga, socialitzar els llibres significa reconèixer que un llibre comprat per un sol individu pot ser llegit per més d'un: aquesta és precisament la vocació d'un llibre imprès, la clau de l'èxit d'aquest invent sis vegades secular que no caduca. Gràcies a aquesta característica que certs editors i autors avui condemnen en nom de la bondat i de la caritat, el llibre, accessible a una corrua de persones que se'l passen de mà en mà sense haver d'adquirir-lo, s'ha esmunyit per les esquerdes d'incomptables censures. Qui desitgi condicionar la lectura d'un llibre a la seva adquisició posa traves, sabent-ho o no, a una de les poques vies d'oxigen conegudes en dictadura. Que nosaltres vivim en democràcia? Fins que deixem de viure-hi, vet aquí.

No conec ningú en el meu entorn que hagi descobert la literatura a través d'això que tan hipòcritament en diuen "biblioteca personal". Fa ben poc, aquest juny, en unes sessions amb bibliotecaris a qui preguntava quin llibre havia marcat la seva infància, un tret comú destacava en les subtils variacions sobre el tema de com una criatura descobreix la literatura: cap dels setanta bibliotecaris que vaig poder sentir no va evocar mai una "biblioteca personal", sinó la biblioteca municipal en la majoria dels casos, o la d'algun parent o amic, o, molt més rarament, la dels pares o d'un germà més gran. L'afició, l'addicció a la literatura es transmet no pas segons les lleis del consum sinó de les afinitats entre persones, que fan que una mestra, una bibliotecària, una mare o una parenta excèntrica (passo de puntetes sobre el femení) obri un bon dia la porta d'un univers que ja no abandonarem mai més.

CONSUM, he escrit, i ara ho escric amb majúscules perquè no hi ha res més que consumisme darrere l'afirmació de Joan Sala o de Gemma Lienas quan es mobilitzen contra la "socialització dels llibres". És ben possible que no en siguin conscients, cosa que explicaria que Gemma Lienas, candidata reincident a les llistes d'ICV-EUiA, Barcelona Podem i Catalunya Sí que es Pot, defensi l'obligació per als nens escolaritzats de comprar el seu exemplar dels llibres que els fan llegir, en lloc de defensar que se socialitzin també els manuals escolars, caríssims, indigents en termes de contingut la majoria de les vegades, i gallina dels ous d'or d'un sector editorial que viu exclusivament del públic captiu. Defensora com és Lienas de la justícia social, naturalment que proposa que algú financiï els llibres literaris per als nens sense recursos; però no s'adona que vincular compra i lectura en la pràctica imposada per l'escola als nens, és treballar activament per una societat en què la PROPIETAT és el sine qua non i l'únic article del credo religiosament servat.
Personalment, em fa fàstic.

***

El foment de la lectura no s'improvisa amb mesures consumistes disfressades de principis ètics, sinó que s'organitza quan hi ha un consens, de caràcter social i polític i tot el contrari de gremial, sobre la necessitat de relacionar-se els ciutadans amb allò que els llibres contenen. A la Catalunya dels darrers tres decennis (durant els quals la Generalitat ha tingut plena competència sobre l'Ensenyament i l'organització de les escoles), la pedra angular del catalanisme-nacionalisme-sobiranisme ha estat la identitat cultural, que, si no m'erro, rau no en el Bulli ni en el Barça sinó en una tradició escrita plurisecular i miraculosament viva. No cal recordar quines van ser les primeres espurnes de la Renaixença, ni les armes del catalanisme resistent sota el franquisme. "Els llibres també són una arma", escrivia Joan Sales a Mercè Rodoreda quan li explicava que, mal per mal, s'estimaria més disparar canonades que publicar novel·les, però que la joventut, ai las, no havia passat en va. Doncs bé: durant aquests tres decennis, l'administració catalana ha enrolat lleves i més lleves de mestres que no havien tret ni 5 en llengua a la Selectivitat, i que en la seva formació posterior no han estudiat ni una hora de literatura catalana; així com ha enfornat lleves i més lleves de bibliotecaris que tampoc no han estudiat ni una hora de literatura ni d'història ni de geografia ni de cap ciència durant els seus estudis de biblioteconomia, tal com jo denunciava en un article que van encarregar-me fa un any i que encara no s'ha publicat.

Prescriptors, en diuen: els mestres i els bibliotecaris amb qui n'he parlat són els primers de reclamar una formació que se'ls nega, i gràcies a la qual un fill d'analfabeta pot arribar a ser Albert Camus (llegiu El primer home). Així va Catalunya, i el món. Però el director de la Setmana del Llibre en Català està content: "Jo penso que hem fet un pas endavant en la modernització de la fira, perquè tenim un sector editorial modern i som una fira que ha de reflectir aquesta modernitat d'un sector que és capdavanter." Si modernitat significa precarietat i renúncia, estic d'acord amb ell. Però que no ens doni gat per llebre: si els editors treballem tant, és que el negoci no rutlla i que els llibres es venen un per un, com explica Rafael Vallbona. I si volem ser consistents i defensar la raó de ser dels llibres, llavors l'Associació d'Editors en Llengua Catalana hauria de tenir un paper ben distint del que ha assumit al llarg dels anys: el paper combatiu d'un sector que construeix el patrimoni intel·lectual d'una comunitat, i que hauria d'interpel·lar amb força uns polítics i uns ciutadans amb els quals té una relació respectivament de pidolaire i de manaia. Jo no he aconseguit mai que l'Associació que em representa acceptés de confiar als seus membres la redacció d'un manifest sobre què defensem aquells que ens obstinem a publicar literatura en català. I no puc tolerar que en nom meu es pretengui imposar la compra de llibres en lloc de comunicar l'amor de la literatura. No es pot confondre la gimnàsia amb la magnèsia, ni la lectura amb el consum.


Nota bene gremial. Amb l'anticipació creixent de la Setmana del Llibre, que enguany comença el 2 de setembre quan les platges són plenes, vindrà que acabarem dirigint-nos als turistes. És sabut que parlen català i vénen a Barcelona a descobrir la nostra literatura. Com també és sabut que Focus, l'empresa a qui els organitzadors han confiat la infraestructura de la Setmana, es dedica, dins del Club de Cultura TR3SC que li pertany, a organitzar conferències i clubs de lectura en els quals els oients paguen mentre que el conferenciant i l'editor regalen els llibres, el treball i el temps. ¿És seriós, que l'Associació d'Editors contracti per a la Setmana del Llibre una empresa cultural que no paga per principi les activitats literàries?

20 de juliol del 2016

Almirall-Kavadias: un diàleg

Darrere d'un autor traduït hi ha un altre autor, que és el seu traductor. Sovint apareix en lletra massa petita, antigament als crèdits o enlloc. Aquestes setmanes corre un manifest per la visibilitat del traductor, que demana amb infinita modèstia i molta educació que el nom del traductor surti a la coberta. En realitat, les cobertes haurien de dir Munro per Udina, Khoury per Ferrer, Óssipov per Barios... Perquè enganyem el lector dient-li Munro o Khoury a seques quan el text s'ha construït fora de l'autor i de la seva llengua.



A Club Editor, el traductor ha estat el fonament de tot, des que Sales va versionar Dostoievski mentre escrivia Incerta glòria fins que Jaume Almirall ha traduït Kavadias. Amb Li i altres relats, es va donar el cas d'un volum compartit visiblement entre l'autor i el traductor: després dels tres relats de Kavadias traduïts per Almirall, ve un text d'Almirall tot sol en què explora la figura i l'obra de Kavadias. Explora, sí: com un mariner, com un geògraf. Com un traductor de debò. L'experiència amb Almirall ha estat tan profitosa i bonica que des d'aleshores incloïm, si no sempre gairebé, un postfaci del traductor en els nostres volums.

Jaume Almirall ens envia un diàleg que va d'això. Aquí el teniu. Valgui aquesta carta que no escrivim nosaltres com un digne homenatge al traductor. L'autor és el traductor: per una vegada, a les clares.


***


Dragumanos.― No recordo gens quan va ser que en vaig tenir notícia per primera vegada; però no devia ser gaire abans que jo comprés, a Atenes, els seus tres petits llibres de poesia, i d'això aviat en farà vint anys. Com passa el temps, Dimitris!
Dimitris.― Vint anys no és res, amic meu!
Dragumanos.― La quarta part de la vida d'una persona... Torna'm a omplir la copa, sisplau, abans la nostàlgia no s'apoderi de nosaltres, com tantes vegades.
Dimitris.― No és pas res dolent, la nostàlgia. Recorda que jo sóc mariner. ¿Què seria de nosaltres els mariners, si no sentíssim aquest neguit punyent que ens fa recordar i desitjar tornar a veure la pàtria, la dona i els fills?
Dragumanos.― Tens raó: no oblido que Odisseu era un avantpassat teu. Salut! Per tots aquests anys!
Dimitris.― Per la nostra amistat!
Dragumanos.― I pel nostre estimat mariner escriptor! Sense ell, nosaltres no ens hauríem conegut.
Dimitris.― Ens podríem haver conegut igualment, perquè tenim amics comuns.
Dragumanos.― Però sense compartir aquest interès comú, no hauria estat el mateix.
Dimitris.― Jo crec que si ens haguéssim conegut abans, te l'hauria fet conèixer jo, que fa molts anys que el llegeixo.
Dragumanos.― Segurament tens raó, Dimitris. Però el que és estrany no és que jo descobrís pel meu compte un escriptor com aquest; ho és que immediatament em captivés,  i que hagi acabat traduint tota la seva obra.
Dimitris.― Us buscàveu i us vau trobar. Us estàveu buscant i us vau acabar trobant.
Dragumanos.― Suposo que és una manera de dir-ho. Sí. Era un nom pràcticament desconegut, a casa nostra. No per a vosaltres, els grecs, és clar.
Dimitris.― Recorda que, a Grècia, la fama de Nikos Kavadias és pòstuma.
Dragumanos.― Però ràpidament s'hi va fer popularíssim, i encara ho és. En canvi, a nosaltres ens és conegut només el petit grup de noms de sempre. Jo buscava, segurament, una veu nova, un autor sòlid i original que no fos cap dels vells coneguts.
Dimitris.― I el vas trobar. I un cop trobat, t'hi vas emprendre a fons, perquè vas veure que s'ho valia.
Dragumanos.― Un autor que gairebé només escriu sobre mariners. Jo, que en sóc tan poc, de mariner; que em marejo gairebé només de sentir la paraula mar... No com tu, rebesnét d'Odisseu...
Dimitris.― Però durant tots aquests anys també tu t'has fet mariner: llegir i traduir les obres de Kavadias és haver estat fent amb ell una llarga singladura.
Dragumanos.― Reconec que ha estat una travessia llarga i enriquidora.
Dimitris.― Ara t'estàs posant  kavafià...
Dragumanos.― Crec haver arribat a entendre el sentit de l'obra de Kavadias, el seu significat més enllà de la matèria i els arguments, del mar i la navegació, que són anecdòtics. Si he après algunes coses sobre nàutica, deuen ser gairebé totes obsoletes: tu ho saps millor que no jo.
Dimitris.― La navegació ja no té res a veure amb el que era vuitanta o seixanta anys enrere. Però així i tot...
Dragumanos.― El que sí que sé del cert, Dimitris, és que les meves traduccions haurien naufragat sovint sense la teva ajuda.
Dimitris.― No exageris, home. Fins on jo puc jutjar, hi has reeixit.
Dragumanos.― Però del lector d'una traducció no caldria esperar-ne cap consciència crítica. Vull dir que el lector només hauria de percebre el text per ell mateix, sense haver de tenir mai en consideració que es tracta d'un text transportat des d'una altra llengua. I la tasca del traductor només reeixirà si aconsegueix que la traducció funcioni de manera completament autònoma.
Dimitris.― ¿Una mica més de vi? S'està escalfant.
Dragumanos.― Ja no tindrà temps: dos xarrups més per a cadascú i ja està llesta. Reparteix bé.
Dimitris.― Jo no domino prou el català per saber si això és així amb les teves traduccions. Em costa sobretot amb la poesia. ¿Saps què em passa? Que molts dels poemes me'ls sé de memòria.
Dragumanos.― Prou que te'ls he sentit recitar mil vegades.
Dimitris.― M'imagino que t'haurà resultat més difícil traduir la poesia que no la prosa. Em deies que, tot i que els poemes siguin tan pocs, vas estar-t'hi molt més temps que no amb la novel·la i els relats.
Dragumanos.― Vaig trigar molt més, però perquè és més laboriós: no més difícil, sinó més laboriós. És desmuntar peça a peça un instrument musical, i tornar-lo a muntar: no tornarà a sonar igual, però ha de sonar bé.
Dimitris.― Però has volgut mantenir els ritmes i les rimes...
Dragumanos.― I justament això és una gran ajuda, contra el que es pugui pensar. No és una cotilla que engavanyi, sinó el bastó de què es val un cec.
Dimitris.― San faru analambí... Abans no hi hagués els instruments de navegació moderns, quan la boira impedia la visió, els vaixells feien sonar les sirenes...
Dragumanos.― Per no abordar ni ser abordats. Exactament. El perill de naufragi sempre hi és. El sentit tècnic o d'argot d'un terme, d'una expressió; un joc de paraules intraduïble; una al·lusió esmunyedissa. Una petita distracció, un error de càlcul, i la nau se'n va a fons o queda embarrancada...
Dimitris.― L'última oliva: per a tu.
Dragumanos.― Gràcies. No sé si mai t'he ensenyat les traduccions que tinc de Kavadias a altres llengües; als marges hi he anotat errors i inexactituds de tota mena. Algú podrà fer el mateix amb les meves.
Dimitris.― Vols dir que no hi pot haver una traducció perfecta...
Dragumanos.― La traducció literària és una mar plena de perills. Però sospito que amb les traduccions tècniques no deu ser tan diferent.
Dimitris.― Estic molt content d'haver-te pogut ajudar una mica.
Dragumanos.― Ja t'ho he dit: sense tu, no sé si hauria arribat a port. Tinc tots els bons diccionaris, tinc lèxics especials de terminologia nàutica, tant grecs com catalans; un glossari de l'obra completa de l'autor... Però no n'hauria tingut prou. Recorda les llargues llistes de dubtes, les preguntes interminables, les converses de llum a penombra...
Dimitris.― Hem parlat incansablement sobre el nostre comú amic Nikos. Ja m'adonava que no era només cosa del vocabulari...
Dragumanos.― Però tu ets el mariner, i ets grec. Quan em perdia, ¿quina polar hauria pogut guiar-me més segurament?
Dimitris.― "¿Què està girant, la brúixola, o el vaixell?"
Dragumanos.― No te'n riguis. Per cert, encara et porto alguns dubtes per resoldre.
Dimitris.― Vés traient la llista, que vaig a veure si queda una mica més de vi en fresc.
Dragumanos.― I un grapadet d'olives, si no és demanar massa.



18 de maig del 2016

Dues línies terriblement paral·leles

El 1968, dos homes de Calella decideixen resseguir els llocs on havien estat companys de front i s'emporten un fill i un nebot a penes més joves que ells en el moment de ser cridats a files. Paco Grau i Paco Llobet són supervivents de la Quinta del Biberó, i la idea d'aquest periple és excepcionalment rara. No sé de ningú que hagi viscut una experiència comparable: dos homes de cinquanta anys portant dues criatures als llocs on havien fet la guerra, en una època en què el silenci sepultava records tan abundantment com els camps sepultaven cadàvers.

Aquests llocs, avui, són visitables com a espais de memòria i han estat "museitzats", com mostra la primera foto, per tal de preservar les trinxeres de l'agressió del temps, o de la pala excavadora de tantes obres dites públiques amb què s'ha regirat la terra en aquest país. Però quan els dos Pacos adults amb fill i nebot emprenen el que van batejar com "la ruta del macuto", els llocs es conserven fatalment tal com eren: res no ha canviat, ni el règim polític ni la realitat material, i la geografia de Camp-redó o de la Sentiu, sota la capa de males herbes primaverals, s'assembla a una casa abandonada amb els llits fets i la taula parada sota la capa de pols: tot hi és igual que el segon després d'acabar-se la batalla.
M'explica Francesc Grau, el llavors noi de dotze anys que acompanyava el seu pare: "Vam anar a prop de Faió, on ells tenien els parapets. El pare i l’amic van identificar els seus i els dels seus companys; recordo que em van ensenyar el d’un noi de Calella, en Colomer, que era franctirador i que el van matar. Ens van explicar que quan els disparaven o bombardejaven, s’hi arronsaven a dins. A Cubells, ens vam trobar els amos del camp [on s'estaven els soldats], que eren dos germans, i ens van dir que van estar dies enterrant morts; recordo que van dir que la majoria eren criatures. El pare m’explicava que li va caure una bomba molt a prop i que es va estirar a terra i va estar molta estona allà quiet. El capità ho va veure i va quedar convençut que l’havien mort. Sembla ser que aquest capità, ja de retirada, va passar per Calella i va preguntar a algú del poble si coneixia la família Grau, perquè els diguessin que el seu fill era mort, que ell havia vist que havia caigut. Per sort, feia un parell de dies que la família havia rebut una carta del pare on explicava que l’havien fet presoner".

***

Deu anys després de l'aventura de la "ruta del macuto", sortia una novel·la escrita en forma de dietari: Dues línies terriblement paral·leles, la primera de dues obres que Francesc Grau va dedicar a la seva experiència de la Guerra Civil. La segona vindria al cap de pocs anys, fruit d'un altre periple pels llocs de la personal i robusta memòria, i es diria Rua de captius. Si sou lectors d'aquestes Cartes elèctriques n'heu sentit a parlar a propòsit de camps de concentració franquistes i de biografies exemplars. Però el que no he mencionat fins ara és l'estupefacció que em causa pensar en els preparatius d'aquests llibres. Tot revisant la nova edició de Dues línies terriblement paral·leles, pensava en l'exercici que s'havia imposat Grau, d'agafar un calendari de l'any 1938 i un mapa de Catalunya i de canalitzar entre aquestes dues parets, com dins d'una resclosa, el doll de records sensorials i afectius, d'un realisme que podria semblar oníric per l'extrema precisió. També pensava en la percepció tan particular que tens d'un lloc quan has hagut d'estar-t'hi hores sense fer res més que esperar i guaitar, i que hi tornes trenta anys després.
Hi ha una cosa, però, que no puc figurar-me: ¿què li passa a un home com Grau quan ressuscita les veus dels companys morts en un diàleg que travessa la seva novel·la-dietari com la medul·la travessa l'os? Perquè els personatges de Dues línies terriblement paral·leles es passen nits i dies enraonant, ni més ni menys que els d'Incerta glòria, de filosofia, de fe, de dones, de causes imbècils, de tietes (sí, també aquí hi ha un nebot criat per una tia que ja la voldria per ell en Soleràs), de com eren abans i com seran després de la calamitat que viuen junts i que saben que els modificarà per sempre. 

***

Un diàleg tenaç que continua, a Rua de captius, entre les parets de la plaça de toros de Logroño convertida en camp de concentració, o a les barraques de Miranda de Ebro on Paco Grau va ser deportat. Llocs, aquests, que cap Govern no ha museitzat i que cap placa no commemora, però on la bona voluntat fa miracles. A Logroño, el pagès propietari del camp on eren afusellats els "rojos" l'any 36 va fer-ne donació a l'Ajuntament amb la condició expressa de convertir-lo en cementiri. Avui es diu La Barranca, el gestiona una associació i s'hi pot llegir el nom dels 400 afusellats els cossos dels quals han convertit el barranc original en un pla. Molts d'ells no tenen cognoms sinó un simple malnom, i res no expressa tan cruament la condició d'aquells que Franco afusellava: pagesos pobres, analfabets, que no deixen rastre. 

Entre els membres de l'Associació hi ha un historiador, Carlos Muntión, que el 2015, de pas per Barcelona, va veure Rua de captius a la taula d'una llibreria i se'l va comprar perquè parlava del camp de concentració de Logroño. La plaça de toros on havia estat deportat Paco Grau ja no existia en aquell moment: el govern municipal del PP la va demolir el 2002 per construir-ne una de més grossa. Però Carlos Muntión ja s'havia cuidat de fer-ne serrar un tros de paret amb un mapa d'Espanya pintat, que la gent de Logroño coneixia com el mapa de los presos. Aquest mapa existia a tots els camps de concentració franquistes i els oficials vencedors hi resseguien la progressiva ensulsiada de l'exèrcit republicà en una cerimònia diària davant dels presos formats. Carlos Muntión no solament ha retrobat el decret de Franco que n'ordenava la creació, sinó l'únic testimoni escrit del seu funcionament. Aquest testimoni, el devem a Paco Grau, i que fos en català no treu que el llegeixin a Logroño. 
Els de la Barranca van honorar-ne la memòria el 10 d'abril, que és el dia en què el Mapa dels Presos rescatat de les demolicions peperes va ser col·locat al cementiri dels afusellats. Hi era tota la família Grau, hi érem els editors dels seus llibres, hi eren centenars de riojans que no reben ni un ral de diner públic per fer obra d'història i de justícia. Cal dir-ho tot: les despeses incorregudes per recol·locar el Mapa s'han sufragat amb una rifa veïnal.

Quatre dies després d'acollir-lo a la Barranca, precisament el 14 d'abril, el Mapa dels Presos apareixia amb una esvàstica pintada. "Pasamos y pasaremos", diu una altra pintada: aquí teniu tota la història d'Espanya.

4 de març del 2016

Sebastià Perelló o els ecos de la conversa: "Veus al ras"


Sebastià Perelló és primer de tot el que transmet aquest retrat de Toti Garcia: una barreja desconcertant de pes i subtilesa, una presència molt carnosa amb una mirada abstracta. D'altra banda, un lector sistemàtic, que no coneix la mandra, la inapetència, l'ajornament. Sembla que ho hagi llegit tot, sense excepció, amb un afany que no és ben bé d'aquest món. M'impressionava tant, quan el vaig conèixer, que no li podia dir res. Tanmateix li vaig escriure, amb un respecte ple de por, immediatament després de llegir-lo"L'Arnau Pons em va posar a les mans el teu volum Mans plegades. El vaig obrir pensant-me que era una novel.la, i no vaig caure que no ho era fins al tercer relat. T'ho dic, no pas perquè em sàpigues badoca d'entrada sinó perquè realment aquests textos tenen una densitat que poc recorda els relats contemporanis escrits en català. Feia molt de temps que no em deixava prendre per un text com m'han pres aquests escrits. Amb aquesta tensió de l'escriure per comprendre nusos, i la comprensió que es tradueix en formes, i la llengua que és un motlle dúctil i alhora una creació."

En la resposta, immediata i amable, hi havia aquestes ratlles: "Si em dónes una adreça et faré arribar el meu primer llibre de contes: Exercicis de desaparició. El vaig editar a Mallorca i l'editorial ja ha desaparegut."

Rastrejant els inicis de la nostra relació, m'adono que moltes coses s'han dit per carta, quan un llibre ens posava en contacte –un assaig sobre Lletre de tu, un comentari de les novel·les de Marc Cerdó o dels poemes de Blanca Llum Vidal...–. Trobo aquesta reflexió en un correu seu:

"Beckett tria –tria el francès perquè li és més fàcil escriure sense estil. Això diu ell. En una llengua que no és la seva. Escriure com un estranger, en una llengua pelada, des d'una intempèrie, sense la facilitat d’una llengua materna. Kafka, per altres vies es conforma en una mena de despossessió semblant. Sempre m’he fet la pregunta: ¿i si Beckett s’hagués decidit pel gaèlic? ¿I si és la llengua materna que sents com estranya?" (Llegiu Escriptures bífides si voleu saber com continua.)

I trobo aquest altre correu sobre la presència minvant de la literatura en l'esfera mediàtica:

"Deixar-se de por davant el fet de ser menystingut, de no ser considerat (és la situació de bona part del que passa en aquest planeta), deixar-se de voler figurar entre les màquines culturals ben oliades i de resar per treure al cap a Nova York, a París o Londres. El que em fa por realment és presentar una literatura massa dòcil i fins i tot gregària, i no reivindicar prou allò que Calvino en deia les coses que només la literatura i els seus mitjans específics poden donar. I em fa més por encara que sigui una imatge estreta i mesquineta (en el sentit més menorquí del terme) que fa l'ullastre esbrancat cada vegada que els grans mitjans li concedeixen un minut d'atenció a les pantalles gegants. Adaptar-se i convertir-se en alguna cosa que té la forma que esperen aquestes pantalles. I bavar."

Rastrejant rastrejant, m'adono que des de l'inici hem tingut la mateixa conversa, una sola conversa amb variacions. I que des del 2008 esperava de poder publicar un llibre de Sebastià Perelló. 


***

Veus al ras és una conversa amb algú que no parla. L'escenari: una paret, amb una plaça d'un cantó on cada setmana apareix un home mut que gesticula i, de l'altre, una casa amb una dona a dintre que escriu. Una escrivana que va posant paraules sobre el silenci de l'altre que no és un qualsevol, sinó l'home que durant anys va ser el seu amant i company, el qui vivia amb ella a casa. ¿Què se n'ha fet? ¿Qui és ara, qui era abans, quan la vida comuna era plena de paraules? ¿I qui és ella que s'emprèn la missió d'escriure el seu silenci, d'omplir-lo? ¿Un eco, un mirall, una germana, un dèspota?

Les pàgines de Veus al ras són expressives només de mirar-les: seqüències d'una sola tirada, no gaire llargues, sense paràgrafs, que de sobte interromp el blanc silenci. I la veu reprèn, i una nova seqüència comença, es forma, busca, avança, s'infla i romp –silenci–. És la dona que busca com acostar-se a l'home, des de quin angle, per quin trau. Que intenta penetrar aquell misteri que se li ofereix però no es deixa. Que recompon la seva vida a partir de retalls de converses amb la seva mare, amb la padrina, amb les velles de la família que expliquen la infància com una vida de sant, amb tares que esdevindran miracles –només que el miracle és un naufragi, la mudesa. 

Treballar amb l'autor ha consistit aquesta vegada a fer-li tot de preguntes. Un sens fi de preguntes. El text s'hi presta, és capaç d'abraçar-te fort al mateix temps que et fa sentir insegur. ¿Això ha dit, realment? I primer ho saben els teus nervis; després, el cap. Per tot el text hi passa un corrent, una tibantor que et porta i t'arrabassa cap a una cosa que podria ser la història d'una passió, només que els detalls de la història s'han fos i en queda l'ombra que passa, com la d'un núvol. Una matèria rara, més real com menys la pots tocar. I no saps com, però allò et toca.

Una de les preguntes recordo que va posar-me al peu de la paret. No recordo a quina part del text, vaig pretendre burxar en el sentit d'una paraula, en la seva justesa –i en Tià, lluny de caure al parany de les sinonímies, va dir-me: "¿Tu no t'has fixat mai com escolta, la gent? ¿No ho has vist mai, que se'ls esquinça la boca de tant que volen parlar?" Al peu de la paret, vaig comprendre que l'extrema precisió dels mots de Sebastià Perelló venia d'una extrema atenció a tot allò que ens traeix, que fem sense voler, sense saber-ho. A tot allò que se'ns escapa. Diu la dona de Veus al ras:

"Aleshores, sentir-lo parlar era una delícia. No conversava amb mi, jo i tot era aquella absència que creixia i l’envoltava i ell ja no era res més que la veu vacil·lant que trescava en la seva pròpia divagació, i així i tot, d’aquell embalum, en podies emplomar engrunes d’una claredat desconcertant. Havia vist allò i els mots reflectien alhora la seva pròpia estranyesa de no saber per què hi havia parat esment, ni com les paraules li havien arribat a la punta de la llengua. Com si veure hagués estat escoltar. Un que s’abandona a la seva veu, es deixa fer, i tu, desfet, ja fossis aquest aire expel·lit que toca les coses i te n’anassis lentament, i en esser un tros lluny cercassis una boca, un cau, esser un que ha callat i no ha dit res, perquè sents l’ànsia de tornar d’allà on has vengut, quan ja només ets una veu que s'allunya de qui parla i l’enyorament de coses que has deixat, restes, arrels enlaire, allà, a les cordes."

***

Casualment, Veus al ras surt alhora que una nova edició de La plaça del Diamant. Són dos llibres que he llegit junts. ¿Hauria estat capaç, altrament, de veure tot el que els uneix en la seva enorme diferència? Crec que sí. El 2008, quan tot just començava a conèixer Sebastià Perelló, va escaure's el centenari Rodoreda i l'amic Arnau Pons va tenir la bona idea d'encomanar-li una conferència. Ell no va triar pas de parlar de Quanta, quanta guerra... ni de La mort i la primavera, com em pensava que faria; va triar La plaça del Diamant. La seva lectura és riquíssima, t'empeny irresistiblement a rellegir la Plaça amb els ulls nets. Per exemple:

"L’idiota,  han dit, és un àngel sense missatge. I és aquí que sent la veu de Colometa que parla sense autoritat, al marge, amb l’energia de la seva innocència. Aquesta és la seva manera de ser cataclisme, de qui han obligat a ser una altra i ha hagut d’assumir la figura del doble. Natàlia. Colometa. I més i tot: la senyora Natàlia o la senyora dels coloms. La doneta. El retard amb què mira el món, la seva manera d’alentir el pensament que no es beu a la primera el que passa com a veritat, com a realitat. És la resposta davant la violència i la guerra, és la que es decanta i no participa, la que es reclou en la vida privada, la que s’estima més no fer-ho. Mira el món des de les seves necessitats particulars. És una dona particular. La que s’assumeix com a partícula."

Així és com llegeix i escriu l'home d'aquest altre retrat de Toti Garcia. No us el perdéssiu sota cap pretext.









Nota bene. La foto de la paret és de Sebastià Perelló.