Quan Club Editor va reprendre la seva activitat el 2005, abans de res va caldre decidir quins eren els “fonamentals” del catàleg, aquells llibres d’una bellesa tenaç que convenia rescatar i reeditar perquè el públic no se’ls podia perdre. Catoia l’Enfarinat va imposar-se llavors com una perla pura: narrada per l’últim descendent d’una família d’enfarinats, o membres d’una secta catòlica atrapada com un fòssil dins una societat en tot incompatible amb ella, aquesta novel·la té la rara capacitat de ressuscitar en cos i ànima un món esvaït, fascinant, d’una poesia inimitable —i d’una anomalia que fa basarda: la de les comunitats marginades.
Sota el tema dels enfarinats, és del món occità que parla Joan Bodon, el seu món, del qual se sent el darrer descendent en un moment històric (després de la Primera Guerra Mundial) en què les llengües vernacles són abandonades a França pels seus mateixos parlants, en ares de la modernitat. Es trenca una llarga cadena de vides contingudes en uns mots. I queda un escriptor que, no podent fer-se entendre dels seus, s’adreça a la humanitat sencera. S’hi adreça en occità, la seva llengua materna, i això l’ha condemnat a no ser llegit més que per un grapat de persones. Un escriptor occità del segle XX té el contrari d’un públic, un entorn històricament, políticament, visceralment al·lèrgic a tot el que recordi unes altres presències en el territori de França. No conec cap francès, ni entre els més llegits, ni tan sols entre els amants de rareses literàries, que conegui Joan Bodon.No existir per als altres —aquests altres que et rodegen i no et veuen— pot ser un estil de vida. Bodon el va assumir d’una manera ferotge, fèrtil, desesperada, completa i paradoxal, tot això junt. Ho va expressar amb contenció en l’inoblidable Catoia, i amb paraules com pedres en El llibre dels finals: disparades o amanyagades per la mà de qui escriu. ¿De què tracta? D’un home que se sap condemnat per un càncer i decideix passar els seus darrers dies —els Grans Dies— lluny dels seus, a París; només que, cansat per una nit de tren, baixa intempestivament a Clermont-Ferrand, o Clarmont d’Alvèrnia, ciutat de mala mort a la punta nord d’Occitània; i durant dies passeja, beu vi, conversa, visita curiositats turístiques de bracet d’un capellà que no diu missa però sí que acompanya els moribunds en la seva agonia, especialment les putes, que s’hi confessen.
No cal subratllar-ho: els sentiments en aquesta obra són foscos. Però, com en les novel·les de Blai Bonet, la tenebra té la seva llum pròpia, rasant, capaç de donar relleu al detall més invisible i de fer-lo expressiu, de detectar el rastre de tantes coses esborrades pel temps, fantasmes capturats per una llengua de fantasmes —gals, romans, occitans, republicans francesos, comunistes europeus, soldats morts en les guerres mundials, fragments de civilització que giravolten acompanyats de versos trobadorescs: prosa al·lucinada i sagaç que transmet la reflexió obsessiva d’un home sobre la desaparició.
Gràcies a ell, El llibre dels finals arriba el 10 de juny a les llibreries de Catalunya. Traduït per l’autor de les Cròniques del déu coix, que escriu al pròleg: “Cal molta abnegació, molta tossuderia o molt narcisisme per voler ser l’últim mohicà... i més encara l’últim mohicà d’una llengua que va ser esplendorosa llengua de cort i de literatura, capdavantera a Europa, i que, després d’alguns segles de presència francesa, ha esdevingut el paradigma del patuès. Patuès, una paraula que els diccionaris francesos de l’inici del segle XX definien així: llengua que no disposa de literatura...”
Nota bene: el titol d'aquesta carta és manllevat a Joan-Lluís Lluís, que l'ha posat al solo que pensa dedicar a Joan Bodon i a la seva obra.
