Avís del blog per email

7 d’octubre de 2013

La novel·la pòstuma de Joaquim Amat-Piniella

“Sense que ens hagi estat expressament prohibit d’escriure, la veritat és que no ho solem fer”: així comença la primera novel·la que publica Joaquim Amat-Piniella, l’any 1956. Qui parla és un fantasma, un singular fantasma en el qual la vocació d’escriptor es desperta quan torna per unes hores al lloc on havia viscut. La declaració resulta suggerent si pensem que l’autor de la novel·la, com el seu personatge, és un “ultramundà” que ha passat un temps llarg fora del món dels vius —quasi cinc anys als camps nazis de Mauthausen i Ternberg, entre el 1941 i el 1945, després dels tres anys de Guerra Civil entre les files republicanes— i que pren la decisió de tornar al lloc on solia viure abans.
Abans hi havia hagut els debuts de Joaquim Amat-Piniella com a periodista a Manresa, l’activisme polític dins l’Esquerra Republicana de Catalunya, la participació en els Fets d’octubre de 1934, l’ingrés a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat el 1936, dos anys al front d’Andalusia, una amistat epistolar que esdevé prometatge i matrimoni amb Maria Llaveries; i, tot seguit, els anys de la desaparició: l’exili a França als camps filferrats el 1939, la deportació a Mauthausen el 1941, l’alliberament el 1945 i el retorn a una Barcelona franquista.
El primer que emprèn Amat-Piniella en sortir dels camp nazis és una novel·la capaç d’explicar el que hi acaba de viure: serà K.L. Reich, que no es publicarà fins al 1963. En tornar al món dels vius el fantasma es posa a escriure, malgrat les prohibicions variades i expresses que imperen al lloc on ha decidit tornar. “En aquesta Barcelona que no és la nostra, que no és la que havíem conegut i estimat tant en altre temps, el tedi és una metzina lenta que ens inutilitza a poc a poc”, escriu Amat-Piniella a Agustí Bartra, i afegeix tot seguit: “Hom arriba a enyorar hores passades, quan les incomoditats de la vida de trinxeres o les vergassades dels SS t’obligaven a trobar un sentit immediat a la vida que volies conservar”.
Però Amat-Piniella intenta reconstruir una vida: retroba la seva muller i tenen un fill el mateix 1946, s’instal·len tots tres a Barcelona, munta un negoci de plàstics i es posa a fabricar botons de ràdio, reprèn les amistats literàries, intenta impulsar una revista... La mort de Maria Llaveries, el juliol de 1949, l’enfonsa en un abatiment en què el problema del sentit —¿per què haver sobreviscut?— ha d’esdevenir una tortura. Amat-Piniella queda anul·lat durant uns quants anys, fins que torna a aferrar-se a l’escriptura.
“Em dedico a la novel·la i al conte”, explica per carta a l’amic Bartra el 6 de desembre de 1955, i a partir d’aquí no para d’escriure —tres novel·les en tres anys, totes tres publicades (El Casino dels senyors, 1956; Roda de solitaris, 1957, i La pau a casa, 1959); el recull de contes Retaule en gris; la refosa de K.L. Reich abans de publicar-la el 1963, primer en castellà a Seix-Barral, després en català a Club Editor; una quarta novel·la que es titula La clau de volta i que no arribarà a publicar; una cinquena que es titula La ribera deserta i que tindrà un notable ressò a la premsa quan es publiqui el 1966... La trajectòria d’Amat en els deu anys que van de 1956 a 1966 és innegablement ascendent i coronada per un premi, el Fastenrath 1965, concedit a K.L. Reich quan fa vint anys de l’alliberament dels camps nazis —Amat-Piniella anirà a commemorar-ho a Mauthausen amb els camarades de l’Amical francesa.
¿Què explica, doncs, que després de La ribera deserta no escrigui ni publiqui res més? El cert és que Amat-Piniella va deixar d’escriure quan començava a existir com a escriptor, just després d’aquest premi concedit a la novel·la que ja l’habitava quan encara era al camp. Vist amb perspectiva, si l’home Amat va poder refer-se en part de la deportació gràcies a l’escriptura, l’escriptor Amat-Piniella, en canvi, potser va ser esclafat per la condició de deportat: com si K.L. Reich, en publicar-se, aniquilés la possibilitat que aquell autor tingués res més a dir.
De La clau de volta, en sabem per les cartes a Bartra que Amat-Piniella ja la meditava pel maig de 1958, i la portada del mecanoscrit duu la data en què devia acabar-la: 1961. Són els anys en què va conèixer Josep Maria Cid-Prat, metge, pintor i home de lletres, a qui dedica l’obra. Cid-Prat tenia una columna literària al Mundo Deportivo i va ressenyar-hi dues novel·les d’Amat l’any 1958: així va néixer entre ells una relació peculiar, ja que Cid-Prat va ser alhora l’amic, el metge i el confident d’Amat en l’última etapa de la seva vida, quan les malalties derivades de la deportació van reduir-la a un cercle estretíssim. 1961 és també l’any en què un jove Juan Marsé, introduït en la colla de republicans manresans que freqüenta cada tarda l’Apeadero del carrer Balmes, porta a Carlos Barral l’original català de K.L. Reich i obra el miracle, no acomplit per Agustí Bartra ni per l’editor Albertí, de fer-lo publicar.
Si el temps de purgatori de K.L. Reich va ser llarg, La clau de volta el supera: es publica mig segle després d’escrita. Moltes dècades separen el públic i l’obra, prova de foc per a ella; si és bona, poc importa que el lector no hi comparteixi l’època: en sentirà els grans temes, les forces que mouen els personatges, les preguntes que regolfen en l’autor. Per mi, el “revoltat sense ideals” que pobla les novel·les d’Amat-Piniella és un dels personatges més substancials que hagi donat la literatura catalana del segle XX, i la seva reflexió sobre la llibertat, una de les que donen sentit a la pervivència d’una obra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada