27 de gener del 2014

Rua de captius: memòries des d'un camp de concentració franquista

El maig del 2011 esclatava una enorme polèmica ran d’una sèrie d’articles del Diccionario Biográfico Español, especialment el de Franco, descrit com un “gobernante católico, inteligente y moderado” autor d’un “régimen autoritario pero no totalitario”. Tothom que tingui ulls i orelles va tenir-ne notícia a través d’un o altre canal; si enllaço aquí el diari Público és perquè va tenir la gràcia de contradir la Real Academia de Historia per boca del mateix Caudillo en el seu Discurso de la Victoria: “Un estado totalitario armonizará en España el funcionamiento de todas las capacidades y energías del país, en el que, dentro de la unidad nacional, el trabajo, estimado como el más ineludible de los deberes, será el único exponente de la voluntad popular...”.
Després de declarar que “no se va a corregir ninguna de las entradas que aparecen en la edición impresa”, el director de la Real Academia va veure’s obligat a constituir una comissió responsable de revisar o redactar de bell nou unes quaranta biografies —no se sap del cert si, entre elles, la de Franco. Sí que se sap que aquesta revisió veurà la llum “una vez finalizada la edición definitiva, como suele ocurrir en estas obras de tipo académico: la Academia aún no ha publicado los 50 tomos, así que cuando se presente la obra completa en papel se harán las revisiones y actualizaciones”, segons declaració del subsecretari del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte el maig del 2013. Podem esperar asseguts. Entretant, els 6,5 milions d’euros abocats en aquesta aberració són de les poques partides de diner públic que ningú no preveu de retallar.
A part del que digui sobre el Caudillo l’article, hi ha tot el que no diu i que es resumeix en una paraula: repressió. Les formes de repressió instaurades per Franco demostren sense ambigüitats que el franquisme és un dels totalitarismes del segle XX, en el qual l’únic exponent de la voluntat popular seria el treball —podríem afegir-hi: forçat. Però el coneixement que es té d’aquest fet inqüestionable és fràgil, dins i fora d’Espanya. Uns quants historiadors han estudiat a fons els instruments anihiladors del franquisme, com ara Ricard Vinyes, coautor d’aquells Nens perduts del franquisme que en prendre forma de documental van sotragar Catalunya l’any 2006. Que sota Franco el territori peninsular era plagat d’inferns, vagament ho sabem; què passava en aquests inferns és cosa que pocs coneixen —entre altres motius, perquè els qui ho van viure a penes n’han deixat testimoni. 

En el postfaci que acompanya la darrera edició de K.L. Reich, Marta Marín-Dòmine recorda que “a França s’han comptabilitzat 104 obres testimonials publicades entre 1945 i 1948 escrites per deportats als camps nazis”, un fenomen que el supervivent Robert Antelme qualificava d’hemorràgia d’expressió i que feia escriure a un comentarista de Les Temps Modernes: “Un altre llibre sobre els camps de concentració! Després dels de Rousset, Kogon i tants altres crèiem que ja s’havia dit tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui”. A Espanya no sé de ningú que hagi comptabilitzat les obres testimonials publicades per deportats als camps franquistes; però els qui en saben poden citar-ne potser mitja dotzena, sent així que de llocs de reclusió n’hi va haver prop de 200, i que van funcionar fins al 1947. El contrast entre els centenars de milers de represaliats del franquisme i el rastre irrisori que han deixat, hauria de ser una alarma sobre la capacitat alliberadora del que anomenem democràcia.
I tanmateix, alguns van intentar-ho. Alguns, havent viscut prou per veure morir el dictador, van creure que calia explicar-ho. ¿A qui i per què?
Francesc Grau i Viader, autor de Rua de captius, ho estampa ben clar: “Als meus fills, els quals, mancats d’informació com tanta gent de la seva edat, m’han preguntat diverses vegades com eren els camps de concentració espanyols”. Enganxada a la dedicatòria trobem aquesta sentència, de Joan Pau II, pronunciada a Auschwitz: “Els camps de concentració van ser construïts en l’odi i el menyspreu per l’home en nom d’una ideologia boja”. Dues frases simples i capitals, la primera perquè expressa la necessitat d’un interlocutor que vulgui saber sense el qual l’acte de testimoniar és absurd, la segona perquè associa els camps espanyols dels quals parla Grau als camps nazis; i ben irònica és la tria del lema, ja que és el Papa de Roma qui llança, a través de Grau, l’anatema contra l’obra nacional-catòlica regeneradora de Franco.

Francesc Grau i Viader va néixer el maig del 1920, pocs dies després que Karol Józef Wojtyła. L’un era cap de l’Església, l’altre un de tants de qui no es té notícia; tots dos van ser resistents sota règims totalitaris, i si Karol Józef Wojtyła va estalviar-se la deportació, Francesc Grau i Viader va conèixer els camps franquistes de Logronyo i de Miranda de Ebro, els treballs forçats a Andalusia, unes quantes presons i tres anys de servei militar al costat dels vencedors. En l’entrevista que li va fer Lluís Busquets al Correo catalán (26 agost 1981), declarava:  
“—Vaig passar prop de dos anys en un batalló de treballadors i les coses se’m van complicar perquè vaig ajudar a escapolir-se un noi que tenia por. El van enxampar i, és clar, el van declarar desertor i als qui hi estàvem complicats ens van processar i jutjar en un consell de guerra. Això em va servir per fer un llarg romiatge per diverses presons, però al capdavall en vaig sortir absolt.
—I després?
—Després, paradoxes del destí, em van passar a l’exèrcit a fer la instrucció militar...
—O sigui que vau marxar de casa als 17 anys...

—Vaig sortir-ne als disset anys i mig i vaig tornar-hi als vint-i-quatre. Vaig sortir-ne fet un nen i vaig tornar-hi fet un home. Potser hauria de dir fet un xai, pensant-ho bé.”

Però aquesta carta s'ha fet massa llarga. L'he començada pensant que seria la segona d'aquella Carta per entregues inaugurada amb Tsili. Les commemoracions m'han desviat d'anar al gra —i és que avui es commemora el Dia Internacional de les víctimes de l'Holocaust, l'endemà de commemorar-se els 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i m'ha vingut aquella història del Diccionario Biográfico Español finançat amb 6,5 milions d'euros públics mentre que el projecte de documental sobre el camp de Miranda de Ebro avortava per falta de 40.000 euros no menys públics. 
A la pròxima carta us acabo de presentar en Grau, ja que naturalment no té article a les Biografías Españolas. Serà divendres, davant d'un plat d'olives, a Calella dels alemanys. 


4 comentaris:

  1. Voldria saber si algú sap alguna cosa del CCP d'Aranda de Duero. Sembla que es regia per un sistema una mica a part. Sembla que tots els documents del camp van ser cremats o reciclats en pasta de paper. Hi ha evidències que estava destinat sobre tot a catalans i valencians. També a menors.

    ResponElimina
  2. Per la meva part, no en sé res. Que molts documents relatius a camps van ser destruïts, això se sap i en parla per exemple l'historiador sevillà Francisco Espinosa Maestre, que et recomano si no l'has llegit: és apassionant quan explica les infinites peripècies de la investigació sobre conseqüències de la repressió franquista. D'altra banda, el 5 de febrer s'ha instituït a Catalunya Dia Nacional de la Deportació i l'Exili: seria l'ocasió de llançar la pregunta. Com més siguem que furguem, millor. Tot està per escriure sobre el sistema concentracionari franquista...

    ResponElimina
  3. El meu pare va estar primer al camp de Miranda de Ebro i després al d'Aranda de Duero. La lectura de Rua de captius m'ha retornat la seva veu.

    ResponElimina