Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català

Recordaré sempre la meva primera lectura d'Un film. Era de nits, en un llit gran i nou instal·lat en una casa buida acabada d'ocupar. M'havia costat anys aconseguir el volum després de la sorpresa de saber que existia (i saber que existia ja havia estat una aventura plena d'avatars). Finalment el tenia: dins la gran casa buida me n'empassava els mots com empasses el so cabalós, variat, inextinguible d'un solo com aquest de Duke Ellington; i a cada pàgina tenia la temptació de parar, per riure de gust amb tota la gargamella i aplaudir. 

Crec que en català no havia llegit mai res que em xutés tanta eufòria.

L'argument d'Un film és fullestonesc: Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí i es converteix en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més refinat i cruel de Barcelona. La manera d'Un film, el seu caràcter i el seu estil, és una cosa indescriptible. Víctor Català va provar de descriure-ho en una endreça encantadora al lector —vosaltres—:

"Caríssim llegidor, si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta. (...) Com la pinta del rústec, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través dels espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al cap, dels homes i les dones que pul·lulen per la terra."

Amb totes les llibertats: Víctor Català ho anuncia d'entrada i és fidel a si mateix amb aquesta manera de fer que l'allunya de tot allò per què se'l coneixia i reconeixia, des dels monòlegs i els drames rurals fins a l'aclamada Solitud. Caterina Albert (ja no li diré altrament) sabia perfectament el preu d'aquesta llibertat, ella que s'imposava pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre el que li des la gana. Com ara un infanticidi narrat per la mare, amb el qual va guanyar els Jocs florals d'Olot l'any 1898 i va moure gran escàndol en saber-se qui era que l'havia escrit. Més tard ho confessaria per carta a Joan Maragall: "tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats".

***

Un film va ser publicat per entregues a la Revista Catalana entre 1918 i 1921. Era el temps de la Mancomunitat, el credo estètic del Noucentisme havia ascendit a ideologia de govern i Caterina Albert trepitjava, saltava i passava totes les ratlles traçades per aquell modern Sant Ofici. En publicar-se Un film en volum el 1926, la crítica va ser demolidora: "Malgrat els seus tres volums, el seu argument podria reduir-se a un conte melodramàtic i arbitrari. (...) És una successió d'episodis. Aquests, però, no se succeeixen d'una manera normal dintre el temps i l'espai. (...) Tot l'ambient de l'obra és també follestinesc. Lamentable pendís! (...) Un film, més que una novel·la, és un conglomerat de novel·les que es fan malbé les unes a les altres. (...) Les faltes gramaticals s'hi amunteguen. Els castellanismes involuntaris alternen amb els castellanismes voluntaris (...) Tot el treball de depuració de la llengua, del noucents ençà, ha estat treball perdut per a aquest escriptor!"

L'anatema havia estat pronunciat.
Caterina Albert no es vinclà i declarava, en una conversa amb Tomàs Garcés: "No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immoral". En una carta replicava directament a Domènec Guansé aquestes frases admirables, aclaparadores per al pobret que professa què ha de ser la literatura sense sospitar la dimensió d'allò que excomunica:

"Bella cosa la correcció, en el lèxic com en tot, però de veure’m forçat a triar entre ella i la vida, no hi puc fer més, sacrificaré sempre la primera… si no trobo manera lògica d’harmonitzar l’una amb l’altra. Sempre he recordat com si fos avui, que la primera vegada que vaig veure la Venus de Milo, la perfecció de son perfil sens tara —sens humanitat, per tant— me produí una mena d’irritació desolada, mentre que la lletgesa de les testes dels pobres éssers anormals de Velázquez, somovia en mi un jubilós entusiasme, per la vibració vital que les animava."

Jubilós entusiasme: això és el que regala l'obra de Caterina Albert. Que no fos entesa per la seva època no passaria de ser un cas més de falta de perspectiva. Que el 1972 Joan Fuster, en la seva Literatura catalana contemporània, despatxés Víctor Català en una pagineta i pengés a Un film la llufa de "granguinyolesca i inversemblant", és un cas de desmenjament congènit de la crítica literària catalana. Llepar fils, tallar ales i depurar és el que millor practica, amb la trista conseqüència que obres com Incerta glòria o Un film quedin colgades sota tres generacions d'anatema, i encara pitjor: que autors com Caterina Albert o Joan Sales desisteixin d'escriure i publicar davant la indiferència inepta d'aquells que haurien de comprendre'ls més bé.

Aquest fenomen lamentable té una sola virtut: que reeditar llibres vells procura plaers profunds i excitacions alegres, quan sota capes i capes de terra apareix el caire viu d'una meravellosa porcellana. Es tracta llavors d'exhumar-la, de presentar-la al públic, de dir-li clar: Això és un tresor, i de deixar-lo que disfruti. Sense manies.
(Afegitó: i el públic de vegades us dóna alegries imponents. Com ara, que la novel·la s'ha exhaurit al cap d'una setmana d'imprimir-la i ha calgut procedir a la 2a edició. Que Un film us acompanyi per Sant Jordi!)

Nota bene. Maria Aurèlia Capmany, adorable excepció dins aquest panorama, va escriure per a les Obres Completes de Víctor Català un epíleg intel·ligent que les seves hereves ens han autoritzat a penjar a la web. 

Post scriptum. La foto de Caterina Albert forma part de l'arxiu Víctor Català.