Avís del blog per email

23 de juny de 2017

El misteri del provincianisme

El lliurament del premi Crexells 2017 ha anat acompanyat de discursos solemnes i generalitzadors sobre "l'estat del sector editorial en català" i la literatura que en català s'escriu. Entengui's, sobre la incapacitat dels editors a detectar obres que valguin la pena i sobre la pobresa de les novel·les publicades al llarg del 2016 sota segell editorial, ja que Crui és una obra autoeditada després d'haver circulat per quinze editorials —una de les quals, confessem-ho sense embuts, és Club Editor. El veredicte, severíssim, emana de tres jutges en principi qualificats: Jordi Llovet, David Castillo i Jordi Cassassas, president de l'Ateneu barcelonès. Donem-nos per al·ludits.

No he llegit la novel·la de Joan Buades, ja que en vaig rebre un capítol solt introduït per una llarga sinopsi amb comentaris valoratius (no sé qui ha dit als autors que convenia autovalorar-se per estalviar feina als editors) i el cert és que no vaig demanar a l'autor de llegir l'obra sencera. Molts escriptors i lectors trobaran colossal i potser lamentable que amb una simple sinopsi un editor descarti la possibilitat de descobrir una obra qui sap si mestra; però són tants els originals que rebem, i tan abundants avui dia aquells que diuen explorar "la pulsió i la fascinació pel Mal", que reacciono com gat escaldat. En altres paraules, exerceixo el meu lliure albir d'editora, i segur que em deixo perdre obres que valen la pena.

Cal precisar-ho? Si és que Crui val la pena, li desitjo la millor acollida del món i tants lectors com es mereixi. Tant se val que jo em rosegui els punys per no haver sabut detectar-la, el cert és que tot editor celebra l'eclosió d'una obra bona, ni que sigui en casa aliena, perquè enriquirà la literatura. Però no és d'això que volia parlar sinó del que Crui ha desencadenat a Barcelona en la seva condició de novel·la autoeditada. Copio les declaracions que han aparegut a la premsa, començant per les de Jordi Llovet:

“Hi ha escassíssimes novel·les d'idees que vulguin transcendir i anar més enllà de l'anècdota narrativa, tot just L’escanyapobres, de Narcís Oller; per això és d'agrair una obra on traspua el pensament d'Adorno, o Schopenhauer o Benjamin… és tot un descobriment, i és només allò desconegut que ens fa lliures.” (El País)
“Darrerament, el Principat porta una cotilla retòrica enormement cenyida que acaba produint un estat d’opinió amb poc moviment intel·lectual. Crui és una de les poques novel·les d’idees que s’han fet en català. És ambiciosa i amb una qualitat estilística remarcable.” (Ara)
“[Llovet] deplora que la novel·la en català no hagi sigut capaç de tenir una tradició literària de referència [...] i que la narrativa catalana estigui presa d'una cotilla retòrica i d'una llengua altament lexicalitzada, amb un llenguatge ple de tòpics i prefabricat. (El Periódico de Catalunya)
Sieu servits. Per a qui no ho sàpiga, Jordi Llovet és catedràdic de la Universitat de Barcelona i ha ensenyat durant decennis la Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada —disciplines en què es veu ben clar que no entra la catalana.

Un altre membre del jurat, David Castillo, poeta i novel·lista, però sobretot responsable del suplement literari de l'Avui des de fa també decennis, ha aprofitat la cerimònia del premi per declarar que "venint del món de la poesia, en general li cauen les novel·les de les mans”.

Si mireu els articles de premsa veureu que hi surten tirallongues de grans noms, des d'Adorno i Benjamin (citats per Llovet), Manuel Puig i Philip Roth (Castillo) o encara Canetti, Bernhard, Goethe, Handke, Marai o Zweig (Buades). Excusez du peu. Jo no acabo d'entendre quina amanida fa Benjamin barrejat amb Puig i Zweig, ni què cosa és una novel·la "europea", ni per què els únics referents d'aquests ínclits lectors quan parlen d'Europa són d'Europa central —i encara, la mainstream, ja que no deuen haver llegit Rochman o Amery, posem per cas. Però és evident que hi ha un dèficit de riquesa en la cultura catalana si un catedràtic i un director de suplement literari no cauen que la literatura catalana conté meravelloses novel·les d'idees com La mort i la primavera o Solitud, que mediten sobre la vocació de l'espècie humana pel Mal, no pas sota el penó de les stars de la filosofia contemporània sinó amb un univers metafòric singular. O que El món de Joan Ferrer pot ser llegida com una estimulant novel·la d'idees en el sentit que escruta la condició d'exiliat com a manera de ser al món, i ho fa des d'una cultura reàcia a assimilar la seva diàspora. Podria ser que aquestes obres fossin en realitat massa originals perquè un Llovet hi vegi cap relació amb Benjamin, però aquest és el misteri del provincianisme. Per dir-ho com Màrius Torres en una carta a Mercè Figueras: "Pocs prejudicis em semblen tan risibles com el d'aquells pedants que només donen valor a les coses grosses, als mots esdrúixols, a les simfonies en to major, a les muntanyes de més de mil metres i a les pubilles de més de quaranta mil duros."

És bo i desitjable que un jurat concedeixi el premi a qui cregui que se'l mereix, sigui una obra inèdita, autoeditada, estampada per Planeta o per Adesiara, amb o sense el Nihil Obstat de Roma. I és anòmal, nefast i grotesc que el jurat del Crexells emeti els veredictes que he llegit als principals diaris del país. Una ocasió més de transmetre al públic el tòpic carcamal segons el qual la literatura catalana és, ha sigut i serà una franca porqueria. Que els autors que hagin publicat alguna novel·la el 2016  em perdonin si no prenc nominalment la seva defensa; entraríem aquí en el terreny de l'opinió personal, i es tracta justament d'evitar-ho per defensar una cosa que ens és necessària a tots els qui ens dediquem a la literatura: la paraula pertinent. Que poc que ho són les que es van pronunciar ahir a l'Ateneu en roda de premsa. Però brams d'ase no pugen al cel.


2 comentaris:

  1. La literatura catalana és un bé comú que els mandarins de l'establishment han segrestat. Pontifiquen des de la trona, atorguen de manera partidista butlles o dispenses entre els acòlits; per contra, condemnen al foc de l'infern tot aquell qui s'aparti del dogma que proclamen amb veu campanuda a les aules o a la premsa. Llovets, Marrugats són anomalies que s'afegeixen al conjunt d'obstacles que cal esquivar per donar la pròpia obra a conèixer. Ja fa anys que ambdós traven tèrboles amistats amb els arcàngels. I a mi la música celestial no m'agrada. Dit això, convé que l'artista català sigui inassequible al desànim. Bram d'ase, en efecte, no arriba al cel.

    ResponElimina
  2. Els arbres no deixen veure el bosc. És difícil detectar un relat, una narració, una novel.la de vàlua entre tantes publicacions, entre altres raons perquè,siguem francs, es llegeix tan poc. Està bé fer descobriments literaris i cal celebrar-los, però no cal fer foc en pròpia casa...

    ResponElimina