Avís del blog per email

11 de desembre de 2018

In Memoriam


Aquesta carta va ser enviada el 27 de novembre de 2018 als membres del jurat del Premi Atlàntida: Patrici Tixis, Román de Vicente, Patxi Beascoa, Montserrat Ayats, Daniel Fernández, Jordi Herralde, Claudio López Lamadrid, Idoia Moll, Carles Revés, Luis Solano, Ignasi Aragay, Lluís Bassets, David Castillo, Sergi Doria, Francisco Marhuenda, Álex Sàlmon, Iosu de la Torre i Sergio Vila-Sanjuán. La publiquem l'endemà del lliurament del premi perquè no caigui en l'oblit el nom dels qui busquen les paraules per dir-nos el que ha de ser dit. Podria titular-se Ad maiorem Auctori gloriam o  L'infern és empedrat de bones intencions.


Benvolguts membres del jurat del Premi Atlàntida,

Divendres passat vaig llegir la notícia que “els editors catalans reconeixen Lluís Pasqual amb el premi Atlàntida al foment de la lectura”. El caràcter col·lectiu del reconeixement, en incloure’m, m’obliga a escriure aquesta carta de ponderació. Abans d’entrar en matèria vull dir-los que comprenc l’atribució del guardó a una gran personalitat del teatre, ja que el fet de dur a l’escenari, amb talent i intel·ligència, un conjunt de textos dramàtics és sens dubte una manera eficaç d’induir a llegir-los.

Résultat de recherche d'images pour "kursaal in memoriam manresa"Ara bé, l’experiència que Club Editor ha tingut del paper de Lluís Pasqual en aquesta matèria no coincideix amb el que el Premi Atlàntida distingeix. Em refereixo al cas plantejat per l’obra In Memoriam, de què és autor i director. Aquesta obra, segons declarava ell mateix, “neix del desig de fer un homenatge a aquestes criatures, anomenats de la quinta del biberó, per una raó molt personal i molt íntima”. El títol no deixa lloc a dubtes: es tracta de servar la memòria dels difunts. Pasqual ha explicat l’origen i la concepció d’aquesta obra, a partir d’una experiència infantil i d’un conjunt variat de lectures que inclou des d’entrevistes i dietaris fins a relats escrits per supervivents.

En assistir a l’estrena de l’obra a Girona, vaig tenir el gran disgust de no veure citat enlloc el nom dels soldats que havien posat paraules a la seva experiència i gràcies a qui Lluís Pasqual havia pogut recrear aquell episodi cruent de la Guerra Civil. No pas que fos una estricta obligació legal fer-ho, ja que la confecció del text era seva a partir de fragments; però l’esperit declarat de la cosa —In Memoriam— obligava moralment a no ometre’ls. Certament, un gran llenç ple de noms feia ofici de monument als morts i un minut obligat de silenci donava a l’obra caràcter de cerimònia; però d’autoria del text altra que la de Lluís Pasqual, no se’n mencionava cap ni una. Jo prou que reconeixia llargs fragments d’un relat escrit per Francesc Grau Viader, publicat el 1978 i reeditat per Club Editor el 2009, titulat Dues línies terriblement paral·leles. Com ara aquest, entre uns quants més, que no constitueix pas una reflexió banal atribuïble a qualsevol soldat:

Centenars de xicots de la meva lleva hem complert l’ordre d’incorporació proveïts de manta, motxilla, plat, cullera, cantimplora i bo tes. L’ordre que vam rebre ho feia constar taxativament: "Se presentarán, sin excusa ni dilación alguna, provistos de manta, mochila, etc., etc., todos los mozos del reemplazo del 1941 que…", etc., etc.
Fa una estona, quan el soldat que omple les fitxes m’ha preguntat si tinc alguna cosa a al·legar, he estat a punt de dir-li que sí: que una gran desgana m’impedeix de prendre part en aquesta lluita, que jo, als meus disset anys i amb un fardell curull d’il·lusions molt propi de la meva edat, no em sento gens obligat a intervenir en les diferències que puguin adduir uns i altres, que un legítim afany de viure m’impel·leix a quedar-me a casa suportant el fum de la barreja fètida que fuma el pare i engolint els guisats estrambòtics que cou la mare, que no m’importa massa el que es ventila en aquesta guerra o que, almenys, no m’interessa fins a l’extrem d’exposar-me a morir dessagnat com un conill en aquella mena de cataus anomenats trinxeres, i que, ben al contrari del que predica la Passionària, prefereixo viure de genolls que morir dempeus. Si més no, la primera posició sempre és susceptible de rectificació. La que ella proclama és definitiva i no admet cap esmena posterior. Posat a triar em quedo amb la primera.
—No, no tinc res a al·legar —he contestat.

Editors i periodistes literaris com sou, no cal que remarqui l’originalitat d’aquesta veu. Més enllà de la seva vàlua literària, hi ha tot el que implica silenciar el nom dels qui ens han comunicat per escrit el seu testimoniatge: ve a ser com enterrar-los en una fossa comuna damunt la qual s’erigeix el sol nom de Lluís Pasqual, “autor”.

Els descendents de Francesc  Grau, en veure l’obra a Barcelona, van patir alguna cosa pitjor que un disgust: una barreja d’aclaparament i indignació. Van escriure a l’autor d’aquell atemptat a la memòria per demanar-li que fes el favor de citar l’home de qui prenia les paraules per trencar “el gran silenci” en què aquelles vides havien caigut. La resposta va ser un esment afegit a corre-cuita al web del Teatre Lliure. Un esment que no ha aparegut als programes de mà quan l’obra ha pujat a l’escenari de diverses ciutats de Catalunya i d’Espanya, ni a la premsa abundant generada per ella, ni als fòrums organitzats amb estudiants per parlar de l’experiència d’aquells xicots de 17 anys enviats a morir a l’Ebre —ja que l’obra ha convocat classes senceres d’estudiants de secundària.

Résultat de recherche d'images pour "els biberons a in memoriam"No cal epilogar. No formo part dels editors que reconeixen el caràcter meritori de Lluís Pasqual pel que fa al foment de la lectura. He d’afegir que no m’engresca afirmar-ho en un moment en què se’l linxa, majorment que no deixa de ser un de tants en aquest país radicalment incapaç d’honorar allò que sacralitza. Minuts de silenci, tants com vulgueu; però no se sap si a la memòria dels difunts o a la major glòria dels vius.

Atentament els saluda

Maria Bohigas i Sales
Directora de Club Editor 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada