Avís del blog per email

16 de març de 2020

Un heroi antic que avui s'anomena Covid

No puja ni una remor de la ciutat i l'oficina és buida: primer dia feiner sense els companys, després d'un dinar de despedida que va ser opípar ja que al súper no hi quedava ni un saquet de llenties, però sí salmó salvatge, que vam completar amb espàrrecs dels marges del Carmel. I vet aquí: els companys no hi són.

El Google Calendar encara anuncia una rastellera magníficament orquestrada de presentacions de Boulder. No goso esborrar-les. Els nostres ànims eren els d'una timba que comença: excitació, mitomania, ganes de fer-la grossa. Una palanca poderosa ha aturat el moviment de tot. Primer hi ha hagut un temps d'incredulitat, l'oscil·lació pendular entre l'escepticisme i l'angoixa. Ara s'instal·la, si més no en mi, el sentiment de ser com una analfabeta medieval davant de les parets d'una església: aquestes imatges simplistes i expressives diuen coses, però ¿quines? ¿Qui podrà interpretar-les?



Fa deu dies érem a Tortosa per la boda d'un amic poeta. Els companys d'infància del nuvi feien ròdol al voltant d'un somier on es feien a la brasa 1.500 calçots i em penso que dos xais. Tenien si fa no fa les cares del tapís de la Catedral i s'aguantaven la rialla com ells, per més que allò sigui una Cena —però quina Cena, amb nariguts que ataquen els cuixots d'una bèstia que ben podria ser una porcella amb ganivets de pam. L'amic poeta, per què callar-ho, es diu Andreu Subirats, i és l'autor d'una obra depurada i esplèndida publicada per LaBreu. Si no l'heu llegida, poseu-vos-hi: és de les millors companyes que pugueu desitjar en aquest temps de perplexitat, però també d'agudesa dels sentits, de lentitud, de gran buit on palpiten coses. Us copio dos poemes de Cendres a estós:

S'ha clos la mar,
s'ha podrit la tarongina.
No hi haurà oli,
                         enguany.

L'únic consol
dels hòmens és lo record.
Maleït sigue!
Maleït sigue
lo record sense consol,
només record!

I d'Allà al crepuscle s'hi veu l'alba, un dels cinc reculls reunits sota el títol Galtes de perdiu:

Quan lo llamp esclata de bon matí
i la neu i els núvols s'acaronen en l'atzar
anunciant no sé ben bé què,
sé d'un color que no té nom,
sé d'un record que no va ser,
rufera de la vall, torb de la muntanya.

I aquest "Sopar" de Galtes de perdiu:

Quan va ser que vaig perdre aquesta idea
que mentre faig lo sopar em revé
i m'obliga a dixar el plat a mig fer,
imatge inconscient, diürna apnea.
L'individu també és una assemblea,
quan escull creu que sempre tria bé;
i ja pot ser esclau o senyor, fuster
o capellà, prota d'una odissea,
que si marra sol o en comunitat,
llavors és quan li dol la veritat,
tant, que quasi quasi es queda amb l'engany.
I així embadocat lo plat s'ha cremat,
ara, si vols, per a sopar ou ferrat,
aquest sonet i un dubte per company.

I d'A pams, aquest parell tan oportú:

ser d'aquí i no ser d'enlloc
ser del bàndol del perdó
tenir la mà de monyó 
i apostar-ho tot al joc
inventar-nos un nou toc
per poder fer-ho millor
i passar el xarampió
sense cara de pioc

fent via o fent drecera
finament o a rodolons
per aquests o altres mons
fent la sirga fora llera
traçant camí enmig de l'era
perdent sabata i mitjons
deixant pel camí els collons
això ja no és el que era



I aquí estem ara, traçant camí enmig de l'era. En aquest aturament des d'on se sotgen figures com de juí final, poques coses ajuden a conservar els ànims tan bé com la rutina. Es tracta de restaurar-la. Encara que hagin parat les premses i els camions de distribuir, encara que els llibreters tinguin tancades les botigues de ser-hi i les de no ser-hi, encara que es preparin hospitals de campanya i convingui quedar-se tancat i barrat a casa mentre passa aquest heroi antic que fa feredat... serem formigues feineres. Aquí dalt a la Muntanya Pelada, hem desenterrat un projecte que havíem aturat quan l'Avenç va reeditar Una història de dues ciutats de Dickens traduïda per Jordi Arbonès el 1994. Nosaltres teníem encarregada a Núria Sales una nova traducció d'aquesta obra, que vam ajornar per no contribuir a la plaga (prou innòcua) dels doblets: un parell de Prousts, un parell d'Ilíades... Han passat cinc anys i aquest temps d'ara tan antic ens ha fet venir ganes de ressuscitar un vell sistema de comunicació: la novel·la per entregues. Així publicarem la nostra Història de dues ciutats, a raó d'una entrega per dia, mentre duri el confinament. Vosaltres, llegidors, la trobareu al nostre web, mentre hi hagi electricitat. Com tot el que surt d'una editorial, és un treball col·lectiu: a més de Dickens, hi han intervingut Núria Sales en qualitat de brillantíssima traductora de 87 anys, Marc Montull en qualitat de picador-revisor, Aina Bonet en qualitat de dissenyadora de frontal i caplletres, i servidora en qualitat d'editora. 
Que us faci bon profit. 
Sempre vostra,
M.B.


Cap comentari:

Publica un comentari