Avís del blog per email

24 de març de 2020

Professió: adolescent


No puc pensar en certes obres sense que em vingui al cap la figura de l’autor infant. És una associació poderosa, quasi fatal. Darrere de cada pàgina de Camus, la vergonya convertida en honor de tenir una mare muda. O la vergonya convertida en orgull de ser un nen esguerro darrere l’Obra amb majúscula de Sartre (que menyspreava Camus, potser més que no per la presa de posició en la guerra d’Algèria, per l’infant que Camus havia pogut ser: escardalenc i bonic, corrent pels carrers d’Alger en lloc de seure sota la taula caçant els mots que suren en l’aire espès). El fibló de l’orfenesa precoç enmig de l’obra de Guillem Frontera, a Cada dia que calles o L’ordenació del món, que heu de llegir si no els coneixeu. No es tracta de cap associació raonada sinó d’un ressort que actua sol. Ara, si intento raonar-la, em sembla que és un sentiment d’injustícia el que grava en la pàgina la filigrana de l’autor infant; una injustícia atrapada en el nus de l’amor infantil —per la mare, pel poble d’on s’és fill, per un mateix: incondicional. 
 
I en canvi no puc pensar en certes obres sense que se m’imposi la figura de l’autor adolescent. En rigor hauria de dir autora perquè sobretot em passa amb elles, per exemple amb Carson McCullers, autora d’una cosa adorable i estremidora que és el retrat d’una dona de dotze anys, Frankie Addams, encara captiva en els seus moviments però ja no en la seva relació amb la vida. El món s’ha badat. Cal partir. I trair el que faci nosa —les lleialtats—. Explicava Rodoreda que havia estat feliç fins als dotze anys, que no hi havia felicitat fora de la infantesa. Jo trobo que la seva obra és poblada d’adolescents que caminen amunt i avall amb unes cames primes acabades de fer, com a les novel·les de la Duras, i que això és el que importa, no la felicitat. (En els llibres de Rodoreda quasi no hi ha episodis d’infància, només el crim comès per les criatures incestuoses a Mirall trencat.) Hi ha la Cecília Ce que s’enamora de si mateixa mirant-se al mirall i salta la tàpia i no torna mai més:

"Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi." [El carrer de les Camèlies]

I en El mar de Blai Bonet hi ha adolescents que s’enamoren de si mateixos mirant-se al mirall i ja voldrien saltar la tàpia, però estan tancats al sanatori, morint-se:

"No saps tu com emociona veure’m dins el mirall, amb les sabates posades. Jo crec que estic molt malalt perquè em ve de lluny aquest estimar-me sempre. Quan jo era noi, anava amb una nena que tenia nou anys i que es deia Magdalena, en un galliner. Hi havia un banc de pedra, dins la barraca on ponien les gallines. Jo asseia la noia en el banc. Damunt la falda li posava una margarida gran, d’aquestes silvestres que creixen dins les figueres de moro. Tu no em creuràs. Però jo m’estava mirant allò amb una cara d’enamorat. I ella deia el meu nom. Sense riure. I jo no tenia altra cosa que una pena de noi que sap que no podrà jugar mai més amb aquella alegria d’abans."

I en L’adolescent de sal de Biel Mesquida hi ha això que el títol fa explícit, en realitat la grana viva de tota l’obra a venir, la seva espècie per excel·lència: la fascinació per aquest altre jo que sorgeix un dia al mirall, fruit espontani de la transformació —de la traïció—, i quan sorgeix cal partir i no girar-se.
El problema és saber què s’ha traït.

Entre L’adolescent de sal i Llefre de tu hi ha gairebé quaranta anys (1974-2012) i la mateixa no-novel·la o formació sedimentada que de bones a primeres es nega a narrar res, a ser res d’estable i de complit: el mateix refús de l’un en això que tanmateix té unitat ja que pren forma de llibre. És una plagueta de bord, un quadern íntim on l’Adolescent interpel·la la dona amiga que sap (no m’hi posis ho, corrector, perquè justament el problema és què hi hauria d’haver) i dirigint-se a ella produeix l’única permanència tolerable, la justa per fer que el temps passi en les pàgines i d’aquest pas en quedi un rastre de funambulista o de cargol, que és tot el que pot produir aquesta veu tant més egotista com menys segura està de tenir existència. Aquesta veu que, en tot cas, segur que no té cos, i per això busca la paraula sumptuosa.

(Sempre que surt un llibre de Biel Mesquida algun crític, alguns, molts, parlen de la gran sort dels escriptors mallorquins de tenir un català tan ric. Un català. Una llengua com un ens. Si Biel Mesquida fos francès i escrivís en francès, parlarien d’estil: d’una relació particular amb els mots. Una dissort dels escriptors en català és que el llenguatge passa en segon terme, desnonat per la llengua.)

Magnífic ha de ser el text per contenir el que hi batega al llarg dels anys, aquest cor: la buidor.

(Aquest text va ser llegit al "Dilluns de Poesia" dedicat a Biel Mesquida, el 18 de novembre de 2015. Aquí trobeu el show complet. I la foto que encapçala la carta és de Claude Simon.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada