Avís del blog per email

28 de març de 2013

Alice Munro per Dolors Udina

Avui la carta és de Dolors Udina, traductora al català de tres volums de contes d'Alice Munro —el darrer, Estimada vida, acaba de sortir—. La foto la clavo jo: llegint Udina sobre Munro m'han vingut al cap els artistes de la pedra seca. Si bé llegint Munro per Udina és un altre element que em ve al cap: allò que més admiro, en les seves traduccions, és que preserven la transparència i el moviment de la prosa de Munro; moviments d'aigua.


Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important. 
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.

Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.
Quan has traduït un autor —i més d’una vegada—, és molt difícil ser imparcial, passes a formar part del seu equip per sempre més, com si diguéssim, i per tant no sé quina sensació em produiria Alice Munro com a simple lectora (una de les coses que més em cridava l’atenció quan vaig començar a traduir era la superficialitat amb què llegia, la quantitat de coses que podia passar per alt sense conseqüències), però havent experimentat les històries des de dins, havent-les reescrit pensant com podria escriure una hipotètica Alice Munro catalana, hi ha uns quants relats que sento que formen part del meu bagatge vital i que tinc sempre presents.
Tots els relats d’Alice Munro estan inspirats per la memòria: partint d’una observació feta a la vida real, s’endinsen en la ficció. A Estimada vida hi ha afegit quatre peces autobiogràfiques que, tal com diu, “són les primeres i les darreres paraules que he de dir sobre la meva vida”. En aquests textos finals, on parla d’experiències de la seva infància, innocents però pertorbadores, Munro deixa de banda la ficció i explica les coses com recorda que van ser. Quan les traduïa, vaig trobar aquestes peces estremidores, i tornen a estremir-me cada cop que les rellegeixo. Només espero, amb tot l’egoisme del món, que no es tracti del darrer llibre d’Alice Munro, malgrat els seus vuitanta-dos anys, per poder tornar a traduir-la.      


1 comentari:

  1. La setmana passada em van regalar "Estimada Vida". És el primer llibre que llegeixo de l'Alice Munro i he quedat impressionada. Els seus relats són com una teranyina que has d'anar estripant per poder avançar i quan arribes al final estàs atrapada. Tal com l'he acabat el tornaré a començar. Amb una lectura no n'hi ha prou i la vull esprémer.
    Gràcies per aquesta traducció tan acurada.

    ResponElimina