Avís del blog per email

14 de març de 2013

Filòlegs i censors, a l'infern de dos en dos (K.L. Reich, II)

Aquell dia que jo anava a Manresa per mor d'Amat Piniella, a la ràdio, a més de receptes de pèsols, parlaven d'una nova aplicació de twitter pensada per als difunts: es tracta de permetre que el teu compte twitter pugui continuar piulant per tu quan t'hagis mort. Ho fa el Gran Autòmat tot sol, prenent per base els twits premortem de manera que els postmortem siguin plausibles o "originals", per dir-ho com els contractes d'autor. La pensada és sinistra. Podria inspirar moltes reflexions sobre quina mena de gent hi ha darrere del Gran Autòmat i quina visió de la vida cal tenir per convertir la mort en una possibilitat d'aplicació. Com que això a mi m'envestia per la carretera de Manresa, vaig pensar en el cas d'Amat, i en el de Rodoreda i Arbó i tants altres escriptors que ja no hi són per veure què fem amb les seves obres.

Sebastià Juan Arbó va publicar les Notes d'un estudiant que va morir boig el 1933 i no es va cansar de reescriure-la fins arribar a set versions diferents, en català i en castellà. Quina és la bona? Podem suposar que l'última que va publicar; i tanmateix, és la segona que s'ha reeditat posteriorment. Als editors successius, i a més d'un filòleg, la segona edició d'aquesta obra ens sembla la més notable, la més perfecta en la seva voluntat d'imperfecció: la que millor tradueix, pel seu tall fragmentari, la vida feta miques de l'estudiant que mor boig; mentre que la versió final, filla d'un Arbó madur, exitós i amateur de novel·les rodones, ens fa l'efecte d'una cosa pansida que hagués perdut la saba de la raó de ser. Argument subjectiu (i raonable, ja que el subjecte si té pesquis raona) en el qual coincideixen lectors ben diferents, i que els porta a infringir la darrera voluntat recollida en l'última edició d'una obra publicada en vida de l'autor.

Mercè Rodoreda va enviar una primera versió de La mort i la primavera al premi Sant Jordi de 1961 i va rebre carbassa. Durant tot l'any 62, la reescriu obsessivament, sota la direcció minuciosa d'Armand Obiols. El juny Rodoreda escriu a Sales: "Estic lluitant amb La mort i la primavera com si m’hi anés la vida. Encara en tinc per uns quants mesos. Em penso, i no em voldria equivocar, que serà un gran llibre". No és l'única que ho pensa, Armand Obiols li escriu: "No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de La mort". Però Rodoreda planta la novel·la a l'octubre perquè hi està deixant la pell; les ganes de reprendre-la no li tornaran fins al cap de molts anys, quan ja s'ha convertit en la reina de les lletres catalanes. En aquesta última etapa ha de resoldre la forca on s'havia encallat: a partir de la segona part el projecte varia tant que no pot entroncar amb la tercera, cal escriure-ho de nou. I en això Rodoreda es mor.

La mort i la primavera que el públic ha llegit en català, castellà, francès, anglès, italià o alemany és un treball d'edició fet per Núria Folch. Consisteix a donar la novel·la tal com era abans d'obrir-s'hi una forca i a publicar en apèndix els darrers desenvolupaments inconnexos. Una decisió que respon a la voluntat de fer fruir el públic amb una de les peces clau de l'obra rodorediana; ben pensat, no és altre el propòsit de tot escriptor: fer fruir el lector, de manera plaent o dolorosa. I tanmateix, aquesta decisió va ser molt criticada pels filòlegs, que reclamaven una edició científica, o sigui determinada per la cronologia: és bona l'última variant de totes, la que reflecteix la darrera voluntat de l'autor; el work in progress, paraula major. A l'hora de publicar finalment el work in progress científic dins les Obres Completes de Mercè Rodoreda (encara avui incompletes), sorpresa! Els filòlegs Carme Arnau i Jordi Cornudella, tot anunciant que publiquen La mort i la primavera en el seu últim estat, inclouen tots aquells capítols que Rodoreda havia ratllat de dalt a baix, sense ni assenyalar al lector la preciosa imperiosa ratlla que els descarta sense ambigüitat. Per què? Perquè altrament no hi havia novel·la: perquè si obeïen la darrera voluntat de l'autora no hi havia res més que un projecte no escrit.

L'anterior Carta elèctrica us explicava el procés d'escriptura de K.L. Reich, una novel·la que Amat ja devia concebre a Mauthausen, que va redactar sencera entre el 1945 i el 1946, que va reescriure posteriorment en diverses etapes i que va publicar el 1963, en castellà i en català. Amat va morir el 1974. Un quart de segle més tard, el filòleg David Serrano edita per a Edicions 62 la primera versió de l'obra, la del 1946, reivindicant-ne l'interès històric baldament no reculli l'important treball que hi va fer l'autor abans de publicar-la. L'any 2005, K.L. Reich passa a ser lectura obligatòria de batxillerat, i Edicions 62 treu aquesta mateixa versió dins la seva col·lecció escolar, amb una introducció de David Serrano que ha variat sensiblement: ara resulta que el del 1946 és el text "íntegre" preservat d'una dobla censura, la del censor franquista i la de l'editor. Us deixo llegir els arguments de Serrano a la pàgina Lletra de la UOC (les negretes són meves):

"Albertí havia intentat en va publicar la seva novel·la dels camps malgrat els processos de depuració a què la va sotmetre el mateix autor per evitar la censura. Finalment, la versió esporgada presentada per Carlos Barral es publicarà en castellà el febrer de 1963. Joan Sales la publicarà en català a l'octubre d'aquell mateix any. (...) Va ser escrita a Sant Julià de Lòria entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946, simultàniament a la transcripció dels 71 poemes de l'exili, que va deixar inèdits. Es tracta de la seva primera aportació com a novel·lista, després del llibre de semblances Ombres al calidoscopi (1933). Lògicament, la intenció d'Amat és publicar-la perquè, tot just arriba a Barcelona, on tindrà el seu exili interior atesa la impossibilitat de tornar a Manresa, escriu a l'Amic Bartra: "Aquests dies he acabat la refundició de la novel·la sobre els camps" (2 de febrer de 1948), malgrat que és conscient que ho fa "sense gaires esperances de poder-lo publicar" (ibidem). Per carta, Amat evidencia una obvietat: ell hauria publicat la versió de 1946, corregida a mà el 1948, si les circumstàncies ho haguessin permès, però malauradament el franquisme i els seus òrgans censors ho impossibilitaren. Durant els anys cinquanta, Amat va marcant i suprimint diversos fragments de la novel·la amb la intenció que el seu editor aconsegueixi d'obtenir-ne el permís, com reconeix el mateix Amat a Joan Sales: "A l'amic Albertí li va ser denegada l'autorització de censura en presentar-ne fa anys una versió esporgada i llimada per totes bandes" (27 de juny de 1963). Finalment, després de disset anys i d'haver publicat diverses novel·les, el seu amic Carlos Barral aconseguirà obtenir els drets d'edició i la versió castellana sortirà finalment el 25 de febrer de 1963. A partir d'aquí, Joan Sales li denega l'edició de La línia recta (inèdita) i li proposa editar K.L. Reich, cosa que fructificarà finalment el 15 d'octubre. Aquesta edició, que és la que coneixíem fins a l'aparició de la d'Edicions 62, compta amb un fragment imposat pel propi Sales (vegeu David Serrano 2004, p. 259) i un intent greu d'intervenció del mateix Sales, que pretén eliminar la reflexió ontològica final, que el mateix Amat aconsegueix d'esmenar i evitar a temps."

Ara la meva feina és fàcil: us copiaré un tros de la carta que Amat va escriure a Bartra el 14 de juliol de 1953, quan aquest li proposa de publicar la seva novel·la a Mèxic, un país on no hi ha censura. Diu així:

"La teva oferta de llançar una edició del K.L.Reich em va fer l’efecte de la campanada que al matí et desperta i et retorna a l’única realitat de la qual no t’havies d’haver allunyat mai. (...) T’envio el K.L.Reich per paquet postal certificat. No ho faig per avió, donades les dimensions del text; em sortiria a un ull de la cara. Trigarà una mica més en arribar, però ja te’n faràs càrrec... No tinc cap inconvenient a signar-lo amb el meu nom. La còpia que t’envio no està corregida. Repassa-la tu mateix, i no cal dir que estàs autoritzat per tallar o reformar allò que no et vagi bé."

I ara us copiaré un fragment de la carta que Amat escriu a Sales i que Serrano es guarda prou de citar. Diu així (també aquí les negretes són meves):

Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma.”

En aquest enllaç trobareu, a més dels dos informes de censura sense reclamació de canvis ni retalls, les cartes entre Sales i Amat en què es veu quina mena d'imposicions i eliminacions va patir K.L. Reich. El que apareix en aquestes cartes és un diàleg entre editor i autor, en el qual és l'autor qui té la darrera paraula. D'això se'n diu ofici i no hauria de fer fer escarafalls a ningú que conegui una mica l'aventura d'escriure, que és una aventura exigent sense cap relació amb la paraula revelada. Amat ho sabia prou quan demanava a Bartra d'intervenir en el text si ho creia necessari.

Comprendre la voluntat d'un autor quan la seva obra planteja dubtes no pot ser un exercici mecànic. Triar sense raonar-ho l'última voluntat cronològica és obeir en el fons l'arbitrarietat de la mort; triar així mateix la primera és cedir a la fantasia del "si no fos". Si no fos que hi va haver una guerra a Espanya escampada a tot Europa abans d'escampar-se al món; si no fos que aquesta pervivència del feixisme que és el franquisme va existir i que diverses generacions d'escriptors van haver d'escriure no pas sota sinó contra la censura (paraules de Coetzee); si no fos que els atzars de la vida i la història van ajornar 17 anys la publicació de la novel·la d'Amat i el van dur a reescriure-la de cap a peus, llavors Amat hauria publicat... què? No ho sabem. Podem, a partir del que va deixar escrit, interrogar-nos sobre els seus propòsits; podem mirar de comprendre les conseqüències d'escriure d'una manera i no d'una altra, d'explicar una cosa i no l'altra; podem concebre formes d'editar la seva obra que n'expliquin més bé la complexitat. Però no podem fer-hi trampa. Joaquim Aloy ha fet una feina indispensable de recol·lecció de material: gràcies a ell existeix un llegat Amat Piniella consultable a l'Arxiu del Bages. David Serrano juga al joc solitari d'escamotejar cartes per defensar una decisió impossible d'argumentar altrament. No raona: etziba falses veritats. I es converteix en una aplicació de twitter més aviat deficient –vull creure que el Gran Autòmat en sabrà més de piular d'acord amb els escrits deixats per un difunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada