Avís del blog per email

24 de febrer de 2014

Ich bin la infanta Cristina

Dilluns 17 de febrer de 2014 el diari Ara dedicava la seva portada a la despenalització del cànnabis i a la venda de la "primera casa de Mercè Rodoreda a Romanyà". La foto d'una finestra amb alzines en segon terme i el nom de RODOREDA imprès en primer pla feia un curiós efecte sota el titular "Cap a la despenalització del cànnabis". Però més efecte feien encara les dues pàgines de cultura dedicades a "l'enigmàtica Rodoreda de Romanyà". Com és que se'n parlava tan extensament aquell dia? És que per fi havia sortit la poesia inèdita o la segona tramesa d'aquella Obra Completa anunciada i embarrancada el mateix any del centenari? Potser algú, aquell dilluns de febrer, havia descobert una cosa capital sobre Rodoreda?
Ca. La notícia és la que us deia: es ven una casa a les Gavarres, concretament el xalet de Carmen Manrubia on Mercè Rodoreda va passar temporades durant els anys 1970. Borja Vilallonga, col·laborador de l'Ara (els seus articles tracten de confessions i creences) i propietari actual del xalet, ha decidit desfer-se'n i en lloc dels quatre o sis ambients d'un qualsevol anunci immobiliari reivindica "els tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada" necessaris a un membre de la secta esotèrica Rosa-Creu com diu que era Rodoreda, i per si de cas ho confirmen Joaquim Molas i Carme Arnau, universitaris com ell.
Caram. Ja el 1991, quan va sortir el volum Miralls màgics, la teoria de Carme Arnau sobre l'esoterisme en l'obra tardana de Mercè Rodoreda trontollava tant com el trípode dels espiritistes. Invocar-la avui per augmentar el valor mercantil d'un xalet sota pretext que la porteta del terrat és "l'accés quasi secret a la porta heroica del cel" o que el cremador de fullaraca és "en realitat una manera de cridar els esperits", faria riure si no fes grinyolar que un trio d'universitaris escampi amb reincidència una sèrie de fets mai demostrats i pintorescos que tapen una cosa sembla ser que indecent: l'impacte de la Història en l'obra de Mercè Rodoreda.
Quanta, quanta guerra...,  la novel·la Rosa-Creu per excel·lència segons aquests acadèmics sui generis, va ser escrita i revisada entre el 1975 i el 1980, una època en què Rodoreda a penes se'n sortia d'escriure de tan apassionada que la tenia la vida política (qui vulgui constatar-ho en trobarà constància en les cartes de Rodoreda a Sales, per exemple aquesta del 16 de maig de 1976: "Jo treballo poc, per no dir que no treballo gens. Ara estic més apaivagada amb la qüestió política, que no teniu idea de com em trasbalsa i em condiciona"). Va arribar a llibreries el gener de 1981, poques setmanes abans del pronunciamiento fallit, per cert al mateix temps que la Rua de captius de Francesc Grau Viader. És una obra que conté meravelles i concretament un capítol que sempre m'ha impressionat: "Una víctima", es diu. Hi surten una noia amb els braços coberts de blaus que es queixa del marit que l'estomaca, i un marit amb cara de bon noi que es queixa de la dona que el bescanta. L'aspirant a soldat Adrià Guinart els escolta, primer l'una i després l'altre, i diu per acabar: "Al cap d'una estona vaig girar-me i vaig veure que caminaven abraçats, a poc a poc, sota la llum del capvespre". Aquesta conclusió, en un capítol que es diu "Una víctima" i en una obra que té per escenari la guerra del 36 i va ser escrita entre la mort de Franco i el 23F, podria alimentar la vida intel·lectual amb més profit que un cremador de fullaraca. Però ja se sap que el sentit comú va per un costat i la vida intel·lectual nostrada, per un altre.
Tant és així que, el dilluns 17 de febrer de 2014 en què el diari Ara dedicava portada i doble pàgina interior al xalet de Romanyà, una jutgessa de Buenos Aires iniciava el primer procés obert mai contra els crims del franquisme. No ho sabíeu? No m'estranya: no en va parlar cap diari peninsular fora d'El Mundo, un silenci sideral donada la magnitud de la notícia i el rerefons particular que haurien d'haver constituït les declaracions de Pablo de Greiff. Ara mateix la jutgessa Servini reclama l'extradició de Billy el Niño, la fiscalia s'hi nega i el relator de l'ONU (de l'ONU, sí senyors) recorda al govern espanyol que té l'obligació d'extradir-lo o jutjar-lo. De tot això, a la premsa nostrada ni mu.

Davant d'aquest silenci cal fer-se una pregunta: quin mitjà d'informació és aquest que silencia unànimement un fet polític de tal calibre?
Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d'avui, basat en l'engany i l'abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d'un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
Així va la vida. Pot ser que sigui natural. Però aquesta llei natural porta a dir 579 vegades "no lo sé" o "no me acuerdo" com la infanta Cristina.
Aneu alerta. I si algun de vosaltres pretén tenir alguna cosa a la boca que no sigui "no lo sé", li recomano molt que llegeixi Montserrat Casals, Mercè Ibarz o Antoni Mora, investigadors independents amb sensibilitat històrica, capaços de detectar què s'hi juga, a Quanta, quanta guerra..., que ens afecti a tots.


6 comentaris:

  1. Felicitats per l'anàlisi lúcida i per les veritats a cara descoberta. Enhorabona per la valentia.

    ResponElimina
  2. Provoca desassossec -i al mateix temps reconforta- llegir el què diuen les veus agudes que no estan condicionades per un o altre interès. De vegades sembla que no són fàcils de trobar.

    ResponElimina
  3. Just acabo de llegir la Rua de captius. Grsn aquest home!!!

    ResponElimina
  4. Gran és aquest home, sí: bonhomiós, pertinaç, agut de vista i comprensió. Completament recomanable.

    ResponElimina