Avís del blog per email

27 de març de 2014

"Els meus pares": Hervé Guibert per Martí Sales

Avui la carta és de Martí Sales i és com ell: menuda i fulgurant.
Parla d'un volum que constitueix una de les peces clau del catàleg de Club Editor, com intentava explicar en aquesta entrevista l'editora al llibreter Xavier Vidal.
Explica el traductor, David Ilig, en el postfaci que clou el volum: "L'aparició del llibre el 1986 va ser una bufetada. La crítica va reaccionar primer amb un silenci commocionat, fins que la incomoditat davant d'aquell exhibicionisme va desembocar en una discussió ratllant l'escàndol sobre els límits d'allò permès, convenient i tolerable en literatura. L'autor hi passava comptes acarnissadament amb els seus pares en un exercici que transgredeix les normes convencionals de l'escriptura del jo, perquè el seu acurat examen de consciència, gairebé el d'un asceta de la moral, el fa extensiu jo sempre és un altre, i amb rigor, a l'examen de consciència de la seva família pròxima, en vida de tots plegats, sense altre consentiment que el seu."
Jo no he sabut trencar el silenci que va produir-me la lectura d'aquest llibre fa poc més d'un any. O només vaig saber-lo trencar demanant al traductor magnífic que me'l va fer llegir: Tradueix-lo.
La dilació entre dir-ho i fer-ho ha inclòs un fet per mi capital, imprevist i terrible: la mort del meu pare. Publicar aquest llibre en el dol no és qualsevol cosa. I tanmateix hi estic d'acord.
La carta de Martí Sales diu així:

Els meus pares
Com desfem el jou que representa néixer sense triar on? Si és cert que, com deia Oscar Wilde, «cada home mata allò que estima», aquest llibre és la confirmació d'un crim d'amor: d'Hervé Guibert cap als seus pares. En un acte d'atreviment literari amb pocs precedents, Guibert desgrana una sèrie de fragments de la seva vida amb una veritat que captiva i incomoda, amb aquella saturació clarivident dels viatges d'àcid, quasi obscena. Impressions –l'alè de la seva mare, la primera vegada que va veure la polla del seu pare–, desigs –l'adoració que sent per en Terence Stamp, les ganes d'estimbar-se amb el cotxe familiar–, pors –a ser diferent, a no ser estimat–, odis –als pares. Escruix l'esbudellament radical que executa en públic, amb la seva escriptura, l'autor; amb un estil precís, acerat, gairebé quirúrgic, s'exposa exhaustivament per entendre's. El lector esdevé voyeur i el llibre mirall, repte: gosa tu, si t'atreveixes, a furgar tan endins de les teves entranyes. Els meus pares és una  mena d'acta judicial: en els seus records ingenus, morbosos, brillants –que conformen la seva memòria i la seva identitat, hipersensible– busca i troba la traïció paterno-filial. A la família Guibert –parisencs de classe mitja– hi ha culpa, dolor, violència, vergonya i secrets soterrats. També hi ha un afecte que sobreviu com pot i prova de manifestar-se com sigui, gairebé sempre d'una manera matussera i sovint contraproduent. És aquest triangle traïció-afecte-crim –o afecte-traïció-crim–, tan genetià, que articula tot el llibre –i la seva vida.

Guibert escriu el llibre en present i en primera persona, i això ens hi involucra des del començament. Amb ell aprenem a dir mentides, agafem gambes, ejaculem per primer cop i ens fa mal el pit quan l'escapcen a la seva mare. Com al meravellós Me'n recordo, de Joe Brainard, la composició és fragmentària, i cada bocí una potència autònoma que destapa il·luminacions i desconcerts. La lectura d'Els meus pares és emocionant i una plantofada, com la pròpia atracció pel perill i el glamur de l'autor.


POSTFACI
El traductor, David Ilig, que fa una gran feina, afegeix unes encertades reflexions al final del llibre que ajuden a contextualitzar-lo i aprofundir-hi.

TRAÏCIÓ
«La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç però no hi puc fer res», diu l'autor en una entrevista del 1990.


1 comentari:

  1. D'acord amb tot i tots. L'acabo de llegir fa tres hores. Sembla que el trasbals en durarà moltes més. Excel·lent el postfaci del traductor. ( Ja podria haver estat estat un pròleg,punyeters... ) Hervé Guibert estaria content de comprovar que la seva escriptura cou. Físicament.

    ResponElimina