Avís del blog per email

25 de juliol de 2014

L'odissea palestina: "La cova del sol" d'Elias Khoury

La cova del sol d'Elias Khoury en versió catalana comença per una barrabassada: volent evitar el que de madrileny tenia el títol àrab traduït ("la porta del Sol"), l'editora responsable va destruir el que tenia de grec ("els portals del Sol") i que designa el lloc per on es baixa a l'Hades. Són els portals del sol de l'Odissea, que Riba traduïa així (busqueu el punt 15 d'aquest interessant seminari; no tinc a mà, ai las, la traducció d'en Mira).


L'Ulisses d'aquesta odissea palestina que és La cova del sol es diu Iunus, o sigui Jonàs; la Penèlope que l'espera és la Nahila i d'ella són els ulls que fa quinze dies que us guaiten des del facebook de Club Editor. En Jonàs travessa regularment la frontera del Liban amb Palestina per retrobar la seva esposa a la cova de Bab ix-Xams, que vol dir la cova del Sol: allà tindran tres dels seus quatre fills. Ella s'ha quedat al poble d'Al-Gabasia, a la Galilea; ell, de pagès que era s'ha convertit en guerrer com tants altres pagesos, per la defensa dels seus pobles, i de guerrer ha esdevingut refugiat. De fet, La cova del sol comença a l'hospital on en Jonàs fa tres mesos que jeu en comà, sota la custòdia inquietant d'un home com ell reclòs al camp de Sabra i Xatil·la. Buscant què diu sobre en Jonàs el seu àngel custodi trobo aquest fragment, d'una riquesa com només el saurí Elias Khoury sap trobar-la en poques frases:


"Al camp de refugiats ets el pare d’en Sàlim, però a Ein Az-Zaitun ets conegut pel nom del teu primer fill, i et diuen així: Abu Ibrahim. Quan t’encomanaven alguna missió, eres l’Abu Sàlih, i quan anaves a Bab Ix-Xams, en Jonàs. A Deir Al-Assad, quan parlen de tu et diuen «l’home». Al sector oest, et diuen Iz Ad-Din. Massa noms per triar.
¿Qui eres quan ens vam conèixer? ¿Eres l’Abu Sàlim? No recordo ben bé com va anar el primer cop que ens vam trobar. Tampoc no ho recordes tu. Ajuda-m’hi. Crec que m’estava sol al camp d’entrenament militar dels Cadells de Lleó. La mare havia fugit a Jordània i m’havia deixat amb l’àvia. Aleshores jo tenia nou anys. La mare va fer uns gargots indesxifrables en un full blanc... no sabia de llegir ni d’escriure. No la tinc gaire present, la mare. Era una dona poruga que m’abraçava fort mentre es mirava tothom amb recança, creient que ens havien de matar, com havien mort el pare. Els ulls li traspuaven pànic. Eren massa profunds, tant, que era impossible de mirar-los de fit a fit. La por reposa als ulls, pare estimat. En els ulls d’aquella dona que era la meva mare només hi vaig saber veure la fredor de la por. Fins que em vaig capbussar dins els ulls de la Xams no em vaig desprendre d’aquella gelor."

***

Però no era pas aquest fragment que m'ha fet alçar-me del llit a les cinc de la matinada per escriure-us aquesta carta. No, ni és la història d'amor entre en Jonàs i la Nahila, ni tantíssimes històries com crea i acull aquest calidoscopi de vides truncades que és La cova del sol —les vides partides de centenars de milers de palestins expulsats de les seves terres i tancats en camps, on viuen de records i fantasies. L'episodi que vull que llegiu és aquest que us copio ara, on una vella palestina torna al poble de Galilea d'on va haver de fugir i troba casa seva ocupada per una jueva expulsada com ella —expulsada del Liban d'on és filla per anar a viure a Israel. Aquí teniu la trobada d'aquestes dues desarrelades:

Totes dues dones es van quedar soles. L’una plorava, l’altra fumava. Silenci.
La israeliana bellugava com si hagués de dir alguna cosa, però no obria la boca. L’Um Hassan s’eixugava les llàgrimes amb la mà. Finalment es va acostar al càntir damunt d’una tauleta.
—El càntir —va arribar a pronunciar.
—Me’l vaig trobar aquí a la casa, ja te’l pots endur, si vols, no el faig servir pas.
—Gràcies.
L’Um Hassan s’estava davant del càntir. El va agafar amb totes dues mans, se’l va posar als braços i s’acostà a l’altra dona. L’hi va oferir.
—Gràcies —va repetir la dona palestina—, no el vull pas, te’l dono, accepta’l.
—Gràcies —contestà la dona israeliana, que va agafar el càntir i el deixà on l’havia trobat.
El silenci s’havia trencat i totes dues van esclafir a riure. L’Um Hassan es posà a inspeccionar la casa, es va aturar davant del dormitori i va entrar-hi; després va anar cap a la cuina, on l’aigüera era plena de plats bruts. L’Um Hassan va obrir l’aixeta i en va fer rajar l’aigua. Des de la porta la israeliana va exclamar: «Valga’m Déu, no us poséssiu a fregar ara». L’Um Hassan va tancar l’aixeta i va respondre riallera: «No vaig ser jo, que es va deixar els plats sense fregar... Heu estat vós.»
Van sortir plegades a l’hort.
La israeliana portava l’Um Hassan de bracet i li comentava els canvis. Li va dir que al camp de tarongers hi treballaven jueus iraquians. Li va parlar dels nous projectes de canalització d’aigua previstos pel govern. Es va referir a les difícils condicions de vida, a la por dels míssils Katiuxa. L’Um Hassan se l’escoltava, contemplava i mormolava una sola frase: «El paradís, el paradís, Palestina és el paradís». La israeliana no l’acabava d’entendre i li va demanar què deia: «No res, que dels camps de tarongers, nosaltres en diem l’horta, l’horta dels tarongers, alabat sia Déu».
Es van capgirar els papers i l’Um Hassan va començar a donar explicacions de com eren abans la casa i el poble.
—¿On hi ha la font? —volia saber l’Um Hassan.
—¿De quina font parleu?
L’Um Hassan li va explicar que al camp del costat de casa s’hi havia trobat una deu. La casa l’havia construït el seu marit a tocar de l’eucaliptus i en aquella època no tenia aigua a la vora. Va ser ella que la va trobar. Un dia es va adonar que la terra era humida i va dir que era allà on calia cavar, i l’aigua hi va brollar. Van encerclar la deu amb unes lloses, hi van alçar un marge i en van dir la font de l’Um Hassan.
—¿On és la font? —tornà a preguntar.
L’israeliana no sabia de què li parlava: «Hi havia una font, aquí, però hi van construir un pou artesià i la van canalitzar. Potser era aquella, la font.»
—Era un doll  natural —va tallar l’Um Hassan. Un cop descoberta l’aigua, van decidir de plantar pomeres, però de seguida va venir la guerra.
L’Um Hassan va guiar la dona allà on ella creia que hi havia d’haver la font.
Només van trobar un pou ple de tubs de ferro amb dues aixetes petites a cada cap. L’Um Hassan es va ajupir a obrir-ne una i l’aigua hi va rajar. Es va netejar la cara i es va refrescar els cabells i la roba. En va fer un gran glop.
—Beveu-ne —li va dir—, és més bona que la mel.
La israeliana, al seu torn, es va ajupir, es va rentar les mans i va tancar l’aixeta sense tastar-la.
—És la millor aigua del món —insistia l’Um Hassan.
La dona israeliana va tornar a obrir l’aixeta i en va beure una mica. Va somriure.
Després d’aquesta escena l’Um Hassan diria que els israelians no bevien aigua, només gasosa. «De l’ampolla: només beuen aigua d’ampolla, i això que l’aigua de Palestina és l’aigua més bona del món.»

***

La cova del sol va ser la primera novel·la de Khoury traduïda en una llengua peninsular: en català abans que en castellà, gràcies a Jaume Ferrer, traductor inoblidable que va saber recrear el to oral d'aquesta obra on tot són veus que parlen i s'entretallen. La premsa, tots els mitjans van saludar-ne generosament la sortida. Els llibreters van tenir-la gairebé un any a les taules de novetats. El públic va demostrar un interès modest per aquesta obra única —i no dic única per mor de la vàlua literària, que és immensa, sinó perquè és l'única novel·la que tracta específicament de l'èxode palestí.
Tampoc l'obra de Gassan Kanafani, Homes sota el sol i Retorn a Haifa, no ha despertat sinó escàs interès entre el públic català.
I és que tanta gent surt a manifestar per Palestina contra Israel com si fos d'una simplesa de partit de futbol. Conèixer aquesta guerra? Llegir-ne res? Això és una altra història.

N.B. Cal deixar-ne constància: Arnau Pons és qui descobrí la barrabassada que implica el canvi de títol.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada