El lladre patriota

Una certa frase de Sales, citada l'any 2012 en l'acte institucional de l'11 de setembre, va desfermar una andanada de visques que obligà a interrompre el show. Aquesta frase diu: "Des de fa 500 anys, els catalans han estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Si no la vau sentir aleshores, podeu fer-ho ara en el minut 30'41 d'aquest vídeo i de passada veureu quines rialles alegres arrenca a les primeres files de prohoms.

La frase feia temps que corria per les xarxes socials, naturalment extirpada de la carta a Mercè Rodoreda en què apareix, o sigui que els qui la repetien amb fervor n'ignoraven el context; i és una llàstima i una greu distorsió ja que en la carta ve just al darrere d'aquesta altra: "Són grans patriotes perquè s’esqueixen sempre les vestidures; se les esqueixen a cada moment, en això consisteix el seu patriotisme" (Rodoreda-Sales, Cartes completes 1960-1983, carta del 4 d'octubre de 1962, p. 140). Ignorar: no pas sempre sinònim de no saber, sinó sovint de no voler saber-ne res.

Al cap de poc de pronunciar-se aquesta frase davant del President de Catalunya, dels consellers i diputats i d'una assemblea atapeïda de gent que a Catalunya hi pinta alguna cosa, sortia el documental de Francesc Canosa Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa, en què una sèrie de persones explica què representa per a elles l'obra de Joan Sales. Entre aquestes persones hi ha personalitats, i entre aquestes personalitats hi ha Jordi Pujol. Confesso que és, amb diferència, la part que prefereixo d'aquest documental. Podeu sentir-la aquí entre el minut 44 i el 50; jo la trobo admirable, començant per la composició de lloc: qui va ser durant una generació sencera President de la Generalitat de Catalunya hi apareix, no pas a Palau ni a Montserrat ni al Pedraforca sinó en un auditori buit on contempla una pantalla de cine buida. L'espectador el veu d'esquena, assegut, mentre la càmera s'hi acosta. En realitat, li veu el clatell, un clatell una mica negligit, el clatell d'un home gran que escolta un tros de conferència en què Joan Sales expressa l'angoixa de la desaparició, de la mort violenta d'un país, per citar les paraules exactes que sonen en aquesta platea deserta on seu Jordi Pujol. És una escena veritablement patètica, que no deixa de recordar El Padrino. I, sense transició, quan s'apaga la veu de Joan Sales comença a parlar el President:

"Les influències d'en Sales... després n'hem estat dignes o no. En Sales fa una aportació molt important a la idea de l'exigència, de l'autoexigència, a la idea de compromís. Fixi's una cosa: una paraula que surt, una paraula que surt en els textos de Sales és la paraula honor. La paraula honor és una paraula que moltes vegades, a Catalunya, en alguns sectors, se n'ha fet conyeta: Això de  l'honor, això de l'honor, anirem lluny amb això de l'honor!... Doncs no: un país que no té un sentit molt agut de l'honor no anirà enlloc. Ara mateix a Catalunya, què és una de les coses que ha provocat la reacció que hi ha hagut? I que hem de... que hem de seguir... que hem de seguir mantenint. És veritat que és perillós mantenir aquestes coses segons com t'ho miris. Però és que si no ho tens estàs mort."

Que cadascú en faci el seu particular comentari de text: el fragment dóna molt de joc, especialment si l'acares amb altres coses dites. Avui que l'afer Pujol entra en frenètica deshonra i s'acosta per fi la Diada d'aquest 2014, arriba a les llibreries la nova edició de les Cartes a Màrius Torres, amb un conjunt important de cartes fins ara inèdites de Joan Sales a Mercè Figueres que conté perles com aquesta:

"Procura que quan parles de «restaurar la pàtria» cap filisteu no et pugui interpretar com si parlessis de restaurar els seus negocis."

O encara: "La generació que ens ha precedit ens ha fet, a nosaltres el jovent, aquest present magnífic d’una Catalunya dividida per odis bestials, mancada d’autoritat, mancada d’un sentiment patriòtic fort i generós, mancada d’unes ambicions sòlides i grans. Ens han dit: —Ací la teniu (i ens l’han mostrada plena de sang, però no de la sang de les batalles, sinó la dels crims). Si creieu que val la pena, defenseu-la; nosaltres l’hem volguda mentre ens ha donat plaer, car no creiem que sigui més enllà d’una bagassa. Si la voleu per mare, preneu-la."

O encara: "He perdut tota la meva confiança en els homes madurs: són una generació formada en la derrota, el presidi i la vexació, incapaços de governar amb energia. No em deturo ara ni davant el sacrilegi de jutjar molt amargament la conducta d’aquest advocadet que ocupa el setial dels Claris i els Macià. No té cap idea de l’augusta dignitat del seu càrrec. S’ha comportat indecorosament. És un home que no sent ni el passat ni el futur de la nostra pàtria. S’ha comportat, no com a President d’una nació, sinó com a President d’un cafetí de barriada. Sé que és una blasfèmia parlar així del president de Catalunya..." 

És clar que en aquesta carta Sales parla del President Companys; era el 18 d'octubre de 1936, molt abans que Companys "redimís amb la seva mort els errors de la seva vida". ¿Com els redimirà aquest President del Cove que hauria de meditar sobre una frase de Sales que sembla que li repliqui abans de temps: "Entre els nostres burgesos, la pobresa era considerada francament immoral, i l’honor una calaverada"?