Avís del blog per email

11 de juliol de 2019

Estampa porteña 1: Vera

Immediatament després de Sant Jordi agafàvem l'avió cap a Buenos Aires, on Barcelona era la convidada d'honor de la Feria del Libro. Ens hi van passar moltes coses que van anar prenent forma de cartes. Us les envio ara que han passat una mica més de dos mesos —no pas tant si fóssim a l'època en què les cartes viatjaven dins del ventre dels mercants. Qui sap si aquesta època no tornarà aviat? 


Acabem d’arribar a Buenos Aires i encara no hem començat la ronda de trucades als amics quan rebem la del Mario anunciant la mort de la Vera. Anem a veure’l immediatament. 
El pis on entrem és refinat i completament clos, com si el carrer no existís. Hi notes una sedimentació disciplinada de la vida: cada cosa hi ocupa un lloc exacte que no fa pensar en el bon gust sinó en l’ordre d’una família a taula, en la mirada que els ha triat un per un, que els ha associat en una companyia d’objectes. L’aire és net i dens, no gens enrarit, perquè aquí tot és pulcre; però diries que conté més àtoms. ¿És feta d’àtoms, la presència? La de la Vera fa impossible la paraula “inanimat” aplicada a les butaques que es neguen a fer joc amb res, a la licorera de cristall o a les bombillas de plata. Nosaltres som intrusos que s’han insinuat en el seu món; ells són vells companys que fan guaita.



L’endemà, quan anem a la vetlla, l’aire ja ha canviat, com si hi haguessin fet un trau. Molta gent, d’edats diverses: els 84 anys de la Vera han estat generosos amb els amics, tant els propis com els del fill únic i dels dos néts. Un grup de persones de vora seixanta anys s’ha instal·lat al sofà. Són adolescents que es retroben quatre decennis després d’haver-se perdut de vista. Un altre grup s’ocupa de baixar a obrir la porta del carrer, que cal tenir tancada amb clau. Aquests tenen vint anys de debò. L’ascensor puja i baixa, la màquina de fer cafè no para, els sandwichitos circulen.
Al menjador, d’on ha desaparegut la taula, la companyia és escassa: un home sol i una dona que l’escolta amb cara de paciència. Així que entrem, el Mario ens suggereix de parlar-hi. No coneix ningú, ens diu. Seiem al seu voltant, la dona s’eclipsa i l’Osvaldo (s’ha presentat a l’acte) ens parla d’un llibre que està llegint amb viu interès, publicat per l’exèrcit d’Argentina (sí: l’exèrcit té publicacions pròpies, i la dona instal·lada al carrer damunt de tres matalassos a la plaza de Mayo llegia una novel·la ahir a la nit). Un volum que a l’Osvaldo li ha costat una barbaritat de trobar, sobre l’estratègia de l’aproximació indirecta, concebuda el 1941 per Lord Basil Henry Liddell Hart ran de l’estudi de les grans derrotes sofertes per una força massiva quan ataca de front.
El libertador San Martín no tarda a treure el nas en el monòleg: les seves armes per alliberar el Perú, a més de vuit vaixells i 4.000 homes —la veu de l’Osvaldo es va acalorant— van ser una impremta i la complicitat dels prostíbuls de Lima, responsables d’intoxicar l’enemic amb la fal·làcia d’una superioritat de l’Exèrcit d’Alliberament. De manera que les primeres repúbliques sud-americanes van ser fundades gairebé sense recursos, amb un aparell de propaganda prou fi per corcar la posició dels reialistes. “Llegint aquest volum d’estratègia militar —conclou l’Osvaldo amb l’aplom d’un acròbata que acaba el triple salt—, he descobert que tota la vida havia practicat sense saber-ho l’aproximació indirecta, en l’esfera pública i en la privada.”
Quan per fi ens alliberem d’ell, podem preguntar al Mario qui era aquest home davant de qui desfilen els interlocutors sense aconseguir tallar-li el fil. I descobrim que la Vera l’havia conegut com a procurador general de l’Estat, en una fase del seu llarguíssim procés contra el Govern argentí pel segrest i l’assassinat de Julio Benjamín Neuman, el seu marit, a les mans de policies organitzats en màfia extorquidora. Era el 1982, a les acaballes de la dictadura de Videla, a qui el Mario i els seus amics deuen també la desaparició d’uns quants companys de col·legi a l’edat de catorze, quinze, setze anys. 


Quan el rabí ens crida a la saleta on es troba el taüt, veig per la porta oberta un llit de matrimoni i uns quants nus femenins penjats a les parets. És el dormitori de la Vera, restauradora d’ofici, col·leccionista de pintura i psicoanalista, néta d’una jueva russa emigrada a l’Argentina fugint no només dels pogroms sinó de l’anatema familiar per una història d’amor entre cosins germans. Al vestíbul on em trobo hi ha dos retrats fotogràfics, d’un home i una dona vestits com a les fotos de Roman Vishniak. No són els avis de la Vera sinó els del Julio, rescatats pel seu fill orfe quan li va tocar triar un objecte de l’herència familiar. Si des del sostre mirés algú, ara veuria una pinya compacta de gent al voltant d’un fèretre, omplint l’espai ordenat i clos que la Vera s’havia construït per existir-hi. Demà, al cementiri, ella i el seu marit es retrobaran en forma de despulles, 37 anys després d’haver-se perdut.

*

Així va començar l’estada a Buenos Aires. Ara que en torno i busco el llibre de l’Osvaldo (no costa gens de trobar), aquest parell de frases que hi llegeixo em demostren una vegada més la desconcertant rodonesa de la vida. A la vetlla fúnebre d’una dama jueva de Buenos Aires, un procurador general de l’Estat argentí em va parlar d’un historiador militar britànic que analitzava derrotes i advertia a qui volgués sentir-lo, inclosa una catalana com jo: “Los profetas tienen que ser lapidados; ése es su destino y la prueba del cumplimiento de su misión. Pero un líder que termina lapidado sólo demostrará que ha fallado en su función por una deficiencia de su sabiduría, o por confundir su función con la de un profeta.”

2 comentaris:

  1. Sembla ben bé l'íncipit d'una novel·la gòtica. Va, anima't: fes en bona hora el salt a la ficció, editora!

    ResponElimina