Avís del blog per email

30 de juliol de 2019

Estampa jujeña 2: de literatura i de música

A quatre passes de casa hi ha l’escola de la vall de Huichaira, amb la seva cancha de terra pelada, el pati amb el pal on cada matí hissen la bandera argentina i un monument que, quan m’hi acosto, resulta que és als herois defensors de la pàtria a les Malvines. Arriba el minibús de Tilcara i en baixen una vintena de criatures morochas, de totes edats i alçades, on no falta la nineta que acota el cap i plora perquè vol tornar a casa. Al costat de l’edifici amb sostre de zenc que fa d’escola, n’hi ha un altre de més petit amb una creu i una trena de flors a la porta que fa d’església, i un altre sense creu ni bandera però rodejat de dàlies on viu una senyora que fa humitas amb el choclo del seu camp. N’hi comprem, ens en llepem els dits i enfilem el llit sec del riu cap a un coll des d’on podrem cometre aquest acte deliciós: mirar què hi ha a l’altra banda.
L’altura cansa, el terreny és dur i relliscós, els pocs metres de desnivell ens semblen una conquesta. A l’altra banda s’obre, si és que se’n pot dir obrir-se, una vall com un budell, amb algun clap de vegetació. Res a veure amb la de Huichaira, ampla i ben exposada al sol, on les ribes del riu són un vitrall de sembrats. Sabrem més endavant que aquest budell ramificat són les terres de la comunitat Cuevas del Inca, on no pots entrar sense permís dels habitants. No tenen camps, ni aigua, però sí el dret a no deixar entrar cap huinca.


Baixem i salvem el riu cap a l’altra riba, on una vinya encesa conviu amablement amb els cardones. Un camp de moresc, un ranchito amb tot de pedaços de carn penjats a les bigues per assecar-los i fer-ne charqui, una senyora molt fosca i sense dents que ens diu de vigilar amb el gos —i arriba tot seguit un quisso de no res que em recorda el de la meva veïna a Siurana, tan intensivament falder que no podia caminar per les pedres del poble. La dona riu i nosaltres seguim.
Vall amunt ja no hi ha vinyes ni moresc, només cardones i arbres espinosos que no sé com es diuen. Un tros lluny s’endevinen les parets no sabem si senceres o en ruïnes d’un rancho amb el seu clap de xops: l’álamo, a més d’assenyalar les finques, serveix per proveir-ne les bigues. Decidim que serà el terme del passeig, quan una bardissa morta apareix amb un cap de nina clavat a una de les seves llargues espines. És el cap d’una Barbie rossa d’ulls blaus que somriu. Fa una basarda indescriptible. No solament la imatge d’aquesta bardissa morta amb un cap humà en miniatura, sinó la imaginació del gest que ha fet algú per aconseguir-ho, el gest de plantar un cap ros i d’ulls blaus al capdamunt d’una pua, al marge d’un camí, com una fita, un reclam. No hi ha dubte que diu alguna cosa. ¿Què? Girem cua.
Aquest vespre l’espai obert ens inquieta i ens quedem a casa en lloc de sortir a mirar la fosca. L’Ale treu un clàssic escolar que s’ha comprat a Tilcara, La cautiva d’Esteban Echeverría, que no havia arribat a llegir quan anava a col·legi. Tement que tampoc no se l’empassarà ara que no l’hi obliguen, em proposa de recitar-lo en veu alta. Espanto fantasmes amb un poema èpic del 1837 que explica les aventures i desventures d’una cristiana raptada pels indis en un d’aquells malones que van servir de pretext al general Roca per netejar el desierto. Fins ara no hem tret en clar com devien designar-se a si mateixos els pobles originaris, però el lèxic dels seus vencedors és perfectament clar: bando de salvajes, chusma, inmunda ralea, formas desnudas de aspecto extraño y cruel. Ho llegeix la canalla a tots els col·legis del país.


El comentari didàctic al final del volum assenyala que aquell poema “consagra la implantación del romanticismo e incorpora el paisaje argentino a la gran literatura”. També explica que l’autor tenia l’ambició de fundar alguna cosa: “Nuestros sabios, señores —ara parla Echeverría—, han estudiado mucho pero yo busco en vano un sistema filosófico, parto de la razón argentina y no la encuentro, busco una literatura original, expresión brillante y animada de nuestra vida social, y no la encuentro. Preciso es que aparezca revestida de un carácter propio y original y que, reflejando los colores de la naturaleza física que nos rodea, sea a la vez el cuadro vivo de nuestras costumbres y la expresión más elevada de nuestras ideas dominantes.” La pedra que va posar Echeverría amb el propòsit d’aixecar una literatura nacional és prou ben picada perquè els invents contemporanis de la novel·la argentina hi recolzin còmodament, com El entenado de Juan José Sáer, que narra les aventures i desventures d’un grumet espanyol capturat pels indis en un joc metatextual que protegeix l’obra d’uns quants corrents d’aire que la podrien fer esternudar.

¿Què ho fa que la literatura sigui tan vulnerable als afanys nacionals? ¿Per què es posa tan fàcilment al servei d’un mecanisme de poder que delimita i separa? ¿És la llengua, que inevitablement fa de frontera entre els qui la parlen i els qui no? ¿És un lligam de parentiu entre la paraula que ordena i la paraula que narra? ¿És la seducció irresistible d’inventar identitats?
Penso en el concert de l’altre dia al teatret de Tilcara. Havíem llegit a La Voz de Jujuy que la cantant Sílvia Pérez Cruz donava un concert amb Aleix Tobias, percussionista barceloní, i Juan Quintero, cantautor i músic de Tucumán. Vam anar-hi. Cançons de segar mallorquines, chamamés de Corrientes, tonades amb pandero cuadrado de Peñaparda, “El testament d’Amàlia” i un poema de Maria Cabrera, no hi havia res que aquells tres músics no tinguessin ganes d’oferir-se i partir-se com a bons germans. Ho van confessar ells al cap de quatre peces, més que un concert era una celebració de l’amistat. I era preciós veure’ls posar la punta del peu en una música desconeguda abans d’abandonar-se al seu ritme.
Els músics en francès no toquen, juguen. Juguen plegats. Com Jordi Savall amb els músics refugiats a Calais. L’escriptor escriu sol. Hi ha una diferència radical entre uns i altres, que m’impressiona.
I tanmateix, és la literatura que m’interessa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada