Avís del blog per email

21 d’octubre de 2019

Sobre altres formes de violència

Dissabte 19 d'octubre. M'han convidat a parlar d'un catàleg editorial ple de guerra al festival literari de Cervera, que aquest any té per lema "Més llibres, menys conflictes". La sessió es fa en un lloc òptim: l'església de Sant Joan Degollat. L'assistència —han tancat les portes perquè la nau és plena— escolta amb aquell silenci eufòric que es produeix quan el públic ha vingut amb ganes d'intercanvi. La conversa transcorre animadament gràcies a Eduard Contijoch, que sap de què vol parlar.

El trajecte d'anada, amb cotxe i la ràdio encesa, l'he fet pensant en els adolescents que habiten els llibres de Club Editor: Adrià Guinart, que se'n va a fer la guerra per no viure més amb sa mare; Manuel Tur i Andreu Ramallo, malalts de totes les malvestats que han vist cometre als pares; Ialo, tartamut de tanta cosa no dita que li emmetzina el candor; Catoia, darrer hereu d'una secta que prefereix l'agonia a l'assimilació; Cruells, l'inofensiu que voldria volar un pont carregat de tropes; Siggi, obligat a fer una redacció sobre "Les alegries del deure" des d'un reformatori... Tot pensant en aquests adolescents moguts per una força que té poc a veure amb causes ideològiques, sento a la ràdio tot d'adults que reneguen dels seus cadells. "Aquests no són els nostres", vénen a dir. I penso en Marc Bloch, el més respectable dels historiadors, que parla dels pares que envien els fills a la guerra.


Més enllà del vidre, els arbres han desaparegut i l'horitzó s'obre amb tanta desmesura que sembla que hagis canviat de continent: ¿la pampa? Terres segarretes, on l'ull roda i es mareja per una mar de turons que no saps si s'estan quiets o es mouen tan de pressa que no ho veus, com si els fes girar el polze d'un terrissaire. No n'hi ha cap que no tingui la silueta completament esculpida. De polígons, hipermercats, gasolineres, ni un: terra buida on s'alcen les muralles d'una vila que havia tingut call, carrer de les bruixes, setze esglésies i cinc forques —ja en sabien, els nostres reis, de control social— i on va néixer la Generalitat. Tanmateix, avui no és la Generalitat que hi fomenta la vida col·lectiva, sinó una associació de particulars. Creada fa dotze anys amb el propòsit de dur la vida literària allà on no sol arribar, es diu Vila del Llibre i organitza festivals literaris sempre que un municipi accepti de pagar-los la feina. Una feina que hauria de ser prerrogativa de govern, ja que es tracta d'assegurar un accés equitatiu a la vida cultural arreu del territori.

Després de la conversa sobre guerres i llibres, em trobo amb un parell de companys editors que han vingut de Torroella i Girona a vendre al carrer major de Cervera: són ells que fan que tantes portalades tancades s'obrin durant un cap de setmana per acollir llibres i lectors. Tots dos contesten: molt fluix, en tot el dia no hem arribat a vendre vint llibres. Però les conferències estan plenes de gent. Pregunto a un dels organitzadors com funciona l'associació Vila del Llibre: amb membres free lance i només un 20% de la feina subvencionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Parlem d'algun miler d'euros, una propina de no res per a un govern. Penso en Besalú, on la fira d'editors independents Liberis Liber compleix deu anys sense haver aconseguit consolidar la participació pública: cada any programen sense saber quina propina caurà, i l'aval que reclamen els bancs per avançar els diners surt de la butxaca d'un particular. O sigui que uns quants lectors i uns quants editors, descrits com a "indústria cultural" per les institucions catalanes, fan de filantrops que regalen temps i esforç per fomentar la vida literària allà on el govern no es preocupa de nodrir-la.

A Cervera jo he vist un públic amb unes ganes vivíssimes de sentir parlar de literatura i una inacció del govern que és una forma de violència, perquè condemna una part important de la població a no tenir accés a un bé primordial: l'intercanvi, la reflexió, la vida col·lectiva auspiciada per la cultura.

***

Dos dies abans d'anar a Cervera, al pic de les manifestacions de protesta, l'Institut Confuci va atorgar a Carla Benet el premi 2019 a la millor traducció del xinès per la seva versió catalana del relat d'Eileen Chang L'amor que fa caure ciutats. Així com avui s'estila mostrar la foto d'un autor a la coberta d'un llibre o la d'un periodista al capdamunt de la seva columna, els traductors han conservat el vel de la privadesa i el públic no sap ni la cara que fan ni la vida que duen. Per una vegada, esquinçarem el vel: aquí teniu la cara d'una jove traductora gràcies a qui una de les grans narradores xineses campa pels nostres prestatges:


La vida que du? Ensenya llengua catalana en un institut d'ensenyament mitjà, després d'haver renunciat a viure de la traducció literària. Durant el lliurament del premi es va fer esment a la quantitat d'obres literàries xineses traduïdes al català: són 47 en total, més de la meitat en traducció indirecta. No sé si cal precisar que la literatura xinesa és una peça molt vasta, i molt ignorada a casa nostra, de la literatura universal i que Xina és un país cada dia menys exòtic i menys remot en les nostres vides d'europeus ja no hegemònics. Conèixer què s'hi ha escrit seria una manera intel·ligent de relacionar-s'hi. Algun departament universitari s'ha preocupat de fer-ho possible, a la Universitat Autònoma i a la Universitat Pompeu Fabra. Però els rebrots d'aquest esforç hauran de fer un exercici en el qual excel·leixen molts éssers no humans: inhibir el creixement mentre les condicions exteriors siguin adverses. El mal, en el cas de què parlo, és que el fruit es perd per falta de voluntat col·lectiva de fer lloc als nous talents que està produint, justament ara ves per on, la nostra societat. I això és una altra forma, terriblement nociva, de violència.

Aquesta tardor publiquem un segon volum d'Eileen Chang traduït per Carla Benet: Brasers. Jo trobo que és encara més bo, i més ben traduït, que el primer. Darrere seu, al novembre, vindrà una obra mestra interpretada per un traductor no més vell que la Carla i meravellosament dotat: Arnau Barios. Ell ha volgut acarar-se amb el fonament de la literatura que estima i ha dedicat deu anys a traduir en vers l'Eugeni Oneguin de Puixkin. Aquí el teniu a la plana de Moscou, a l'època en què traduïa Maksim Óssipov. Arnau Barios fa uns quants anys que viu a Rússia, ara mateix a Petersburg, on ensenya català i castellà a la universitat. Els seus alumnes tenen sort. No sé si tornarà a Catalunya ni per quin miracle podrà fructificar-hi si se li acut de tornar.


I encara després de l'Oneguin vindrà un altre monstre de la literatura traduït per un jove gran traductor: El castell de Kafka, en una nova versió catalana de Joan Ferrarons. Si el traductor és sempre un intèrpret, aquí el canvi de llum fa que una no entengui com li havia pogut passar per alt que Kafka tingués la rialla tan invasiva i tan crua. Joan Ferrarons ha viscut anys a Leipzig i a Berlin i acaba de tornar a Catalunya, on ha començat un doctorat sobre un grandíssim autor en llengua ídix: Leib Rokhman. Aquí el teniu, a l'època en què traduïa Nietzsche.



Si fa no fa de la mateixa lleva és un altre home de lletres que no tradueix, sinó que escriu i publica. Es diu Ramon Mas i és l'editor de Males Herbes amb el seu gran amic Ricard Planas —a qui dec d'haver llegit i publicat Eileen Chang, ja que en Ricard és sinòleg i generós—. Ramon Mas té dues novel·les que tracten de personatges que, tot i viure al lloc d'on són fills, tenen l'aguda sensació que aquest lloc no els vol bé. Les novel·les es diuen Afores i Estigmes, títols expressius. I hi ha qui es queixa que la política no irromp prou clarament en la literatura que s'escriu a Catalunya...

No sé com evolucionaran les manifestacions d'aquests dies, ni encara menys les vides de tants joves talents que s'han format aquí i no tenen com obrir-hi les ales. En tot cas, són manifestacions en el sentit propi del mot, no performances. I entretant la recompensa a la feina de Carla Benet ha estat sufragada pel mecenes de l'Institut Confuci. És aquest, el futur de la intel·ligència a Catalunya? Podria ser que sí.


1 comentari:

  1. Em dic Andra Maria Lupu, forma, Andorra la Vella. Després de dotze anys de matrimoni, jo i el meu marit hem estat en una disputa o l’altra fins que finalment em va deixar i es va mudar a Califòrnia per estar amb una altra dona. Vaig sentir que la meva vida s’acabava i els meus fills van pensar que mai no tornarien a veure el seu pare. He intentat ser fort només per als nens, però no he pogut controlar els dolors que turmenten el meu cor, el meu cor estava ple de dolors i dolors perquè estava molt enamorat del meu marit. Cada dia i nit penso en ell i sempre desitjo que tornés a mi, estava molest i necessitava ajuda, així que vaig buscar ajuda en línia i vaig trobar un lloc web que em va suggerir que el doctor Osagiede pot ajudar a tornar ràpidament. . Per tant, vaig sentir que l’hauria de provar. Vaig contactar amb ell i em va dir què fer i ho vaig fer, després va fer un encanteri d’amor. 48 hores després, el meu marit em va trucar realment i em va dir que ell trobava a faltar jo i els nens, així que és increïble. Així va ser com va tornar aquell mateix dia, amb molt d’amor i alegria, i va demanar disculpes pel seu error i pel dolor que va causar a mi i als nens. A partir d'aquell dia, el nostre matrimoni era ara més fort que com abans, tot gràcies al doctor Osagiede. és tan poderós i vaig decidir compartir la meva història a Internet que el doctor Osagiede real i poderós lletre d’encanteri que sempre pregaré per viure molt de temps per ajudar els seus fills en temps de problemes, si esteu aquí i necessiteu el vostre ex. de tornada o el teu marit es va mudar a una altra dona, no ploris més, contacta ara amb aquest potent ruixador d’encanteri. Aquí teniu el seu correu electrònic de contacte a: doctorosagiede75@gmail.com o whatsapp al +2349014523836
    o viber +2349014523836

    ResponElimina