Avís del blog per email

1 de setembre de 2019

Estampa a mig camí

I va arribar l’últim dia i vam anar a Juella, que m’atreia des del principi. Havia preguntat per aquell poble tot sol al final d’una pista i m’havien dit que tenia un antigal, però de molt mal trobar per a qui no conegués el camí. No hi havia tornat a pensar fins que me’n va parlar el Facundo Toconás, amic incipient, en una conversa sobre formes de vida extintes. ¿De mal trobar? Mira, per trobar els pobles antics tu fixa’t en els cardones, allà on vegis que creixen més atapeïts és que hi havia gent que en menjava la fruita i en cagava la llavor.

El truc no falla. Més enllà de l’escola i de les cases en construcció —d’adobe i canyís tradicionals, però d’unes proporcions que delaten la residència secundària: Juella és bonic i em pregunto quants anys tardaran els seus enamorats a matar-lo—, veiem una eminència plana que domina el riu, tota coberta de cardones. Són enormes i forcats, les seves branques es toquen. Quan hi arribem, descobrim vestigis de paret seca als seus peus, no sabem si de corrals o de cases, però l’efecte és el d’un gran tauler delimitat amb pedres de tots colors, com les muntanyes, i protegit pels braços gegantins d’un bosc de tòtems. Caminem amb molt de compte, per les pues que punxen i per les pedres que imposen, i el tauler sembla que no s’acabi mai: ¿quanta gent hi vivia, en aquest antigal? ¿Com es deien, què parlaven? ¿Són seus els noms que encara diuen els llocs? ¿Què volen dir? Ho hem preguntat i no ens ho saben respondre, aquí les copleras canten en castellà i el Facundo ens explica que les llengües vernacles ja havien desaparegut al començament de la colònia espanyola, amb l’ocupació incaica que va imposar el quítxua en aquelles valls. Els avis, els avis dels avis —això ens ho diu el Venancio, de 67 anys— no parlaven cap llengua que no fos el castellà, un castellà tot clapat de paraules intruses, de sons irreductibles. Els únics que avui parlen quítxua són els emigrats de Bolívia arribats no fa gaire en colles prou nombroses perquè hi hagi mestres de quítxua a les escoles rurals.
Però el Facundo sí que sap què vol dir el nom del seu poble: Maimará, allà on cau l’estrella.


El dia que tornem a Buenos Aires es dóna el cas que el diari La Nación porta un article sobre “alumnos indígenes: dos de cada tres no están recogidos en los registros oficiales”. Tan cruent és l’estigma de ser indígena que els estudiants no se’n declaren i d’aquesta manera no poden acollir-se a la “educación intercultural bilingüe”, aprovada el 2006 sota el govern Kirchner per garantir “el dret dels pobles indígenes a rebre una educació que contribueixi a preservar i enfortir les seves pautes culturals, la seva llengua, la seva cosmovisió i la seva identitat ètnica; a desenvolupar-se activament en el món multicultural i a millorar la seva qualitat de vida”. Però ¿de què serviria una educació que enfortís la seva cosmovisió si cada iniciativa imposada al seu territori la viola? ¿Què seria una escola on se’ls parlés de la Pacha a tocar d’una mina d’urani oberta fa poc malgrat les protestes dels seus pares? ¿Quina llengua preservar si les que aprenen els nens de les famílies que els contracten, governen i segreguen són l’italià, el francès i l’anglès? ¿A quina qualitat de vida aspirar si et desposseeixen de tot generació rere generació, perquè Si no existe el más allá la injusticia del pobre es eterna?


La llengua, la riquesa, la potestat conservades, això sí que ens separa, els indígenes catalans, d’aquests altres indígenes. Som i serem... Però de civilitzacions pageses que s’ensorren per incapacitat de la gent de progrés a comprendre-hi una intel·ligència del món, de llocs sagrats que esbotza l’explotació més agressivament imbècil, me’n vénen al cap per tot el meu, de territori. Meravelles de paret seca ensulsiades des del parc natural del cap de Creus fins al parc natural del Montsant, dòlmens escanyats entre els nans de guix i les columnes dòriques dels xalets alemanys a Palau-Savardera, la vall Fosca terraplenada per fer-hi un golf, l’esplanada del castell convertida en pàrquing 1 a l’aspra i ardida Siurana on les aigües brutes desguassen a la portella dels moros... Em recordo de vosaltres aquí a l’Argentina tot descobrint, a l’anvers de la pàgina que parla d’alumnes indígenes, una entrevista en què Pilar Rahola fulmina contra Cristina Kirchner i perora sobre cristians d’Orient i ablació del clítoris. La Rahola ha vingut a Buenos Aires com a escriptora convidada per les institucions catalanes en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura. Em ve al cap el discurs subtil, inspirador, de Rita Segato a la inauguració de la Feria del Libro. Parlava de “las virtudes de la desobediencia”, que són set i convé llegir totes, però us en copio una per assegurar-me que aquesta no us la perdreu:

Nombremos nosotros. Demos los nombres. No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado, y por debajo de ese ya pensado contrabandeamos inevitablemente la idea de lo ya pensado en otro lugar. La faena del intelectual es la producción y donación de nombres. Lo aprendí de mi amado maestro Aníbal Quijano. Autoría viene de autorizar. Son dos términos profundamente emparentados. Pensemos desde acá, no deleguemos a que nos piensen el mundo en que vivimos desde afuera. Nos pasa a nosotros, y le pasa a España también. Al igual que nuestro continente, se encuentra del lado del consumo y la aplicación de categorías teóricas, no a su formulación. No nos engañemos… Le pasa a ese país tan tristemente colonial y criollo como nosotros que es España, una nación que se conquistó a sí misma y siguió por el lado de acá, sin solución de continuidad, en el mismo año, 1492. La lengua española es numerosa, pero no es hegemónica. No produce un pensamiento teórico destinado a atravesar la Gran Frontera Global desde el Sur hacia el Norte. Libros editados acá por grandes conglomerados de editoriales destinadas al lucro global no son catapultados a las lenguas en las que las ideas alcanzan circulación e influencia planetaria. La reserva de mercado del Norte sobre lo que bien podríamos llamar “patentes” en el campo de las Humanidades es cerrada, inexpugnable. Porque, no nos equivoquemos: es el campo de las Humanidades, con su usina de palabras, su poiesis de conceptos, lo que da forma al futuro de la historia. Es por eso que se encuentra en manos de pocos, pocos que no están por aquí, la llave del camino de las Humanidades que cierra la puerta de esa circulación planetaria a los conceptos teóricos acuñados en nuestra lengua, con soberanía y autonomía, desde acá mismo, desde el suelo en que nuestros pies se asientan.

S’ha acabat el viatge. Tornem a Barna amb els llibres de Rita Segato i una arrel seca collida a Huichaira.



Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada