Estampa barcelonina

...i per acabar les cartes del viatge a l'Argentina, aquí teniu la del retorn, començada a Barcelona una setmana abans de les eleccions municipals. L'acabo ara que comença el curs i recomença la saragata. Ens veiem a la Setmana del Llibre!

Fa tres setmanes que no la trepitjàvem i ara amb prou feines si gosem: Barcelona, la deliciosa, la frívola, la rellepada, té l’asfalt dels carrers net i planxat com unes estovalles. Fa angúnia tractar-los com el que són, vies de circulació per on roden cotxes i camions i autobusos i que a París o Londres tenen un aspecte com d’escorça soferta. En lloc d’una superfície tota coberta de pegots, la pell dels carrers de Barna és d’un negre lluent que satisfà la vista, una piel tersa (em ve així, com als anuncis de quan era criatura), equivalent urbanístic de l’efecte botox. I és que la cirurgia estètica és el primer que se m’acut quan penso en la mania municipal d’esbudellar i glacejar carrers tan ben evocada per Virginie Despentes a Apocalypse Bébé —una novel·la ambientada a Barcelona, on l’autora va viure i escriure, però que no surt al mapa literari que ha dissenyat l’ICUB—. Aquesta vegada em fa l’efecte que el glacejat s’ha estès per una xarxa amplíssima, des de Santuari fins a Parlament, on estrenen una superilla i un mobiliari urbà que guarda amb els bancs d’una plaça la mateixa relació que la cuina de Ferran Adrià amb la dieta familiar. (Per cert, ¿heu vist la cala Montjoi d'ençà que se n'ha apoderat aquest geni de la transformació?)

Acabem d’arribar de Buenos Aires i redescobreixo el meu territori. Primavera, la porta de la Llibreria Calders és oberta de bat a bat i em reconforta que la cara de la Sucunza no hagi sofert cap intervenció. Fina com sempre, prepara tres sessions per fer balanç de l’operació Barcelona a Buenos Aires: seixanta escriptors i il·lustradors convidats per l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament de Barcelona (el viatge i l’estada dels quals han costat 600.000 euros) per uns 10.000 participants en els 120 actes programats a la Feria del Libro de Buenos Aires. Els comptes Twitter de les administracions implicades han fet una piuladissa de moixons estarrufant les plomes al bassiol de l’autocelebració. Ara bé, d’intercanvi amb els escriptors argentins es pot dir que n’hi ha hagut poc; amb la universitat, gens. En tot cas, ningú no ha caigut que uns apassionats de literatura com són els argentins (a les seves facultats llegeixen en una setmana el que a les nostres es llegeix en un curs, i no exagero: em consta) no tenen on descobrir la literatura autòctona quan vénen a estudiar a Barcelona si no saben català —que naturalment no el saben—. No hi ha a Catalunya cap facultat que hagi creat una secció destinada als estudiants estrangers curiosos de saber què s’ha escrit en la llengua indígena i on Rodoreda pugui ser estudiada en castellà o en anglès. Organitzar-ho seria força més profitós que enviar cinc dotzenes d’autors a passar quatre dies a Buenos Aires. Això sí, a Catalunya els mitjans han parlat molt dels èxits de la nostra delegació d’escriptors, i tu diràs si en parlaven amb la delegació de periodistes que s’havia desplaçat a Buenos Aires per informar els catalans de la internacionalització de la seva cultura.
Mafalda, tenies raó: caminem cap per avall, i potser per això necessitem l’asfalt ben llis.

Després de xerrar amb la mustela Sucunza vam remuntar cap a casa passant per la Central del carrer d’Elisabets. Encara no havia vist el pati que han annexat a la llibreria, amb festejadors de rajola antiga i una palmera beatífica que protegeix les taules del cafè. Allà mateix, al Jardí dels Tarongers, es preparava un acte veïnal amb cadires a l’aire lliure, una tarima i una taula per al vermut —que no ens van voler servir fins que Ada Colau i Joan Subirats no van haver exposat el seu programa per Barcelona, ja que l’acte no era veïnal sinó electoral.

I llavors la meva sorpresa va assolir el seu zenit.

Per primer cop d’ençà que visc a Catalunya, el número 2 d’una llista política parlava de cultura no pas com a símbol o essència sinó com a aspecte concret de la vida ciutadana, i centrava el seu discurs en l’escola com a lloc prioritari on fomentar-ne l’experiència. Parlava de la famosa sisena hora d’ensenyament, que ja es fa al 100% de les escoles concertades però només al 18% de les públiques, i que hauria de servir, deia ell, per garantir que en la vida de totes les criatures hi hagi un contacte real i continu amb les arts. Parlava de crear una residència artística a totes les escoles públiques, com ja passa en una vintena de centres. De multiplicar els instituts especialitzats en les arts, com l’Oriol Martorell en el teatre i la dansa. De fomentar que els grans centres municipals de cultura, els museus, els teatres, treballin cada projecte pensant també en la població infantil. Parlava de convertir l’educació artística en una prioritat.

No sé si aquest programa guanyarà gaire electors a la causa de l’honorable alcaldessa Ada Colau. S’assembla poc al que jo diria que és el tronc comú dels partits a Catalunya (i en això no hi ha frontera entre sobiranistes i unionistes): la indiferència en major o menor grau per l’escola com a lloc de transformació, com a porta d’accés a allò que la vida no t’ha posat a prop. Ernest Maragall va impulsar com a conseller d’Educació la retallada de les hores dedicades a l’ensenyament de la literatura catalana. Irene Rigau, en plena crisi i quan Càritas alertava de l’empobriment dramàtic dels infants a Catalunya, va decidir compactar l’horari lectiu a ESO de 9h a 14h, una mesura controvertida pedagògicament però d’un efecte immediat pel que fa a la vida material: foragitat el dinar de l’horari escolar, l’administració deixava de fer-se responsable del que per a molts adolescents era l’únic àpat complet i calent del dia.

A les meves orelles, les paraules de Joan Subirats anaven ressonant d’una manera bellíssima amb les de l’antropòloga Rita Segato el dia de la inauguració de la Feria del Libro a Buenos Aires: “No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado.”

***

Post Scriptum. Han passat tres mesos. Joan Subirats és el sisè tinent d'alcalde de Barcelona, responsable de l'àrea de Cultura, Educació i Ciència, i tindrà els poders necessaris per impulsar les belles mesures que desgranava al Jardí dels Tarongers. Però els editors com jo no tindrem l'honor de tractar-hi quan vulguem dirigir-nos a l'Ajuntament de Barcelona. La rifa postelectoral ha posat les indústries creatives a les mans de Xavier Marcé, juntament amb el turisme, dins l'àrea d'Economia, Treball, Competitivitat i Empresa adscrita al primer tinent, Jaume Collboni. Xavier Marcé és accionista i ¿era? vicepresident i responsable d'expansió del Grup Focus, una "organització empresarial amb vocació artística" segons el seu propi web "i el principal operador privat en el sector de les arts escèniques". El 2016, quan ja era pressentit com a director de l'ICUB i comissionat de Cultura, el setmanari La Directa li va dedicar un article que mereix ser llegit. Per donar la mida del tauler en què es juga la partida, el pressupost de l'Ajuntament de Barcelona en Cultura és actualment de 142 milions d'euros. Focus, d'entre el sens fi d'encàrrecs municipals que l'han convertit en una empresa florent, va rebre el 2015 el de gestionar la part material de la Setmana del Llibre en Català. Li devem les noves cases de plàstic on ens trobareu a partir del divendres 6 de setembre al pla de la Catedral.

A Buenos Aires vaig rebre una gran lliçó d'un editor argentí, Javier Bendersky, responsable de "Todo libro es político". Li preguntàvem per la notable florida d'editorials independents a l'Argentina i ens va respondre: "¿Independents? La majoria d'editorials dites independents són editorials petites que voldrien ser grosses, l'única diferència és de mitjans. Mentre que una editorial independent de debò ho és perquè pensa i treballa amb independència." Aquesta frase va encendre un llum que no voldria que s'apagués ara que comença el nou curs, sota els auspicis de sempre.

Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí

Estampa a mig camí

I va arribar l’últim dia i vam anar a Juella, que m’atreia des del principi. Havia preguntat per aquell poble tot sol al final d’una pista i m’havien dit que tenia un antigal, però de molt mal trobar per a qui no conegués el camí. No hi havia tornat a pensar fins que me’n va parlar el Facundo Toconás, amic incipient, en una conversa sobre formes de vida extintes. ¿De mal trobar? Mira, per trobar els pobles antics tu fixa’t en els cardones, allà on vegis que creixen més atapeïts és que hi havia gent que en menjava la fruita i en cagava la llavor.

El truc no falla. Més enllà de l’escola i de les cases en construcció —d’adobe i canyís tradicionals, però d’unes proporcions que delaten la residència secundària: Juella és bonic i em pregunto quants anys tardaran els seus enamorats a matar-lo—, veiem una eminència plana que domina el riu, tota coberta de cardones. Són enormes i forcats, les seves branques es toquen. Quan hi arribem, descobrim vestigis de paret seca als seus peus, no sabem si de corrals o de cases, però l’efecte és el d’un gran tauler delimitat amb pedres de tots colors, com les muntanyes, i protegit pels braços gegantins d’un bosc de tòtems. Caminem amb molt de compte, per les pues que punxen i per les pedres que imposen, i el tauler sembla que no s’acabi mai: ¿quanta gent hi vivia, en aquest antigal? ¿Com es deien, què parlaven? ¿Són seus els noms que encara diuen els llocs? ¿Què volen dir? Ho hem preguntat i no ens ho saben respondre, aquí les copleras canten en castellà i el Facundo ens explica que les llengües vernacles ja havien desaparegut al començament de la colònia espanyola, amb l’ocupació incaica que va imposar el quítxua en aquelles valls. Els avis, els avis dels avis —això ens ho diu el Venancio, de 67 anys— no parlaven cap llengua que no fos el castellà, un castellà tot clapat de paraules intruses, de sons irreductibles. Els únics que avui parlen quítxua són els emigrats de Bolívia arribats no fa gaire en colles prou nombroses perquè hi hagi mestres de quítxua a les escoles rurals.
Però el Facundo sí que sap què vol dir el nom del seu poble: Maimará, allà on cau l’estrella.

El dia que tornem a Buenos Aires es dóna el cas que el diari La Nación porta un article sobre “alumnos indígenes: dos de cada tres no están recogidos en los registros oficiales”. Tan cruent és l’estigma de ser indígena que els estudiants no se’n declaren i d’aquesta manera no poden acollir-se a la “educación intercultural bilingüe”, aprovada el 2006 sota el govern Kirchner per garantir “el dret dels pobles indígenes a rebre una educació que contribueixi a preservar i enfortir les seves pautes culturals, la seva llengua, la seva cosmovisió i la seva identitat ètnica; a desenvolupar-se activament en el món multicultural i a millorar la seva qualitat de vida”. Però ¿de què serviria una educació que enfortís la seva cosmovisió si cada iniciativa imposada al seu territori la viola? ¿Què seria una escola on se’ls parlés de la Pacha a tocar d’una mina d’urani oberta fa poc malgrat les protestes dels seus pares? ¿Quina llengua preservar si les que aprenen els nens de les famílies que els contracten, governen i segreguen són l’italià, el francès i l’anglès? ¿A quina qualitat de vida aspirar si et desposseeixen de tot generació rere generació, perquè Si no existe el más allá la injusticia del pobre es eterna?

La llengua, la riquesa, la potestat conservades, això sí que ens separa, els indígenes catalans, d’aquests altres indígenes. Som i serem... Però de civilitzacions pageses que s’ensorren per incapacitat de la gent de progrés a comprendre-hi una intel·ligència del món, de llocs sagrats que esbotza l’explotació més agressivament imbècil, me’n vénen al cap per tot el meu, de territori. Meravelles de paret seca ensulsiades des del parc natural del cap de Creus fins al parc natural del Montsant, dòlmens escanyats entre els nans de guix i les columnes dòriques dels xalets alemanys a Palau-Savardera, la vall Fosca terraplenada per fer-hi un golf, l’esplanada del castell convertida en pàrquing 1 a l’aspra i ardida Siurana on les aigües brutes desguassen a la portella dels moros... Em recordo de vosaltres aquí a l’Argentina tot descobrint, a l’anvers de la pàgina que parla d’alumnes indígenes, una entrevista en què Pilar Rahola fulmina contra Cristina Kirchner i perora sobre cristians d’Orient i ablació del clítoris. La Rahola ha vingut a Buenos Aires com a escriptora convidada per les institucions catalanes en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura. Em ve al cap el discurs subtil, inspirador, de Rita Segato a la inauguració de la Feria del Libro. Parlava de “las virtudes de la desobediencia”, que són set i convé llegir totes, però us en copio una per assegurar-me que aquesta no us la perdreu:

Nombremos nosotros. Demos los nombres. No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado, y por debajo de ese ya pensado contrabandeamos inevitablemente la idea de lo ya pensado en otro lugar. La faena del intelectual es la producción y donación de nombres. Lo aprendí de mi amado maestro Aníbal Quijano. Autoría viene de autorizar. Son dos términos profundamente emparentados. Pensemos desde acá, no deleguemos a que nos piensen el mundo en que vivimos desde afuera. Nos pasa a nosotros, y le pasa a España también. Al igual que nuestro continente, se encuentra del lado del consumo y la aplicación de categorías teóricas, no a su formulación. No nos engañemos… Le pasa a ese país tan tristemente colonial y criollo como nosotros que es España, una nación que se conquistó a sí misma y siguió por el lado de acá, sin solución de continuidad, en el mismo año, 1492. La lengua española es numerosa, pero no es hegemónica. No produce un pensamiento teórico destinado a atravesar la Gran Frontera Global desde el Sur hacia el Norte. Libros editados acá por grandes conglomerados de editoriales destinadas al lucro global no son catapultados a las lenguas en las que las ideas alcanzan circulación e influencia planetaria. La reserva de mercado del Norte sobre lo que bien podríamos llamar “patentes” en el campo de las Humanidades es cerrada, inexpugnable. Porque, no nos equivoquemos: es el campo de las Humanidades, con su usina de palabras, su poiesis de conceptos, lo que da forma al futuro de la historia. Es por eso que se encuentra en manos de pocos, pocos que no están por aquí, la llave del camino de las Humanidades que cierra la puerta de esa circulación planetaria a los conceptos teóricos acuñados en nuestra lengua, con soberanía y autonomía, desde acá mismo, desde el suelo en que nuestros pies se asientan.

S’ha acabat el viatge. Tornem a Barna amb els llibres de Rita Segato i una arrel seca collida a Huichaira.



Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí

Estampa jujeña 2: de literatura i de música

A quatre passes de casa hi ha l’escola de la vall de Huichaira, amb la seva cancha de terra pelada, el pati amb el pal on cada matí hissen la bandera argentina i un monument que, quan m’hi acosto, resulta que és als herois defensors de la pàtria a les Malvines. Arriba el minibús de Tilcara i en baixen una vintena de criatures morochas, de totes edats i alçades, on no falta la nineta que acota el cap i plora perquè vol tornar a casa. Al costat de l’edifici amb sostre de zenc que fa d’escola, n’hi ha un altre de més petit amb una creu i una trena de flors a la porta que fa d’església, i un altre sense creu ni bandera però rodejat de dàlies on viu una senyora que fa humitas amb el choclo del seu camp. N’hi comprem, ens en llepem els dits i enfilem el llit sec del riu cap a un coll des d’on podrem cometre aquest acte deliciós: mirar què hi ha a l’altra banda.
L’altura cansa, el terreny és dur i relliscós, els pocs metres de desnivell ens semblen una conquesta. A l’altra banda s’obre, si és que se’n pot dir obrir-se, una vall com un budell, amb algun clap de vegetació. Res a veure amb la de Huichaira, ampla i ben exposada al sol, on les ribes del riu són un vitrall de sembrats. Sabrem més endavant que aquest budell ramificat són les terres de la comunitat Cuevas del Inca, on no pots entrar sense permís dels habitants. No tenen camps, ni aigua, però sí el dret a no deixar entrar cap huinca.

Baixem i salvem el riu cap a l’altra riba, on una vinya encesa conviu amablement amb els cardones. Un camp de moresc, un ranchito amb tot de pedaços de carn penjats a les bigues per assecar-los i fer-ne charqui, una senyora molt fosca i sense dents que ens diu de vigilar amb el gos —i arriba tot seguit un quisso de no res que em recorda el de la meva veïna a Siurana, tan intensivament falder que no podia caminar per les pedres del poble. La dona riu i nosaltres seguim.
Vall amunt ja no hi ha vinyes ni moresc, només cardones i arbres espinosos que no sé com es diuen. Un tros lluny s’endevinen les parets no sabem si senceres o en ruïnes d’un rancho amb el seu clap de xops: l’álamo, a més d’assenyalar les finques, serveix per proveir-ne les bigues. Decidim que serà el terme del passeig, quan una bardissa morta apareix amb un cap de nina clavat a una de les seves llargues espines. És el cap d’una Barbie rossa d’ulls blaus que somriu. Fa una basarda indescriptible. No solament la imatge d’aquesta bardissa morta amb un cap humà en miniatura, sinó la imaginació del gest que ha fet algú per aconseguir-ho, el gest de plantar un cap ros i d’ulls blaus al capdamunt d’una pua, al marge d’un camí, com una fita, un reclam. No hi ha dubte que diu alguna cosa. ¿Què? Girem cua.

Aquest vespre l’espai obert ens inquieta i ens quedem a casa en lloc de sortir a mirar la fosca. L’Ale treu un clàssic escolar que s’ha comprat a Tilcara, La cautiva d’Esteban Echeverría, que no havia arribat a llegir quan anava a col·legi. Tement que tampoc no se l’empassarà ara que no l’hi obliguen, em proposa de recitar-lo en veu alta. Espanto fantasmes amb un poema èpic del 1837 que explica les aventures i desventures d’una cristiana raptada pels indis en un d’aquells malones que van servir de pretext al general Roca per netejar el desierto. Fins ara no hem tret en clar com devien designar-se a si mateixos els pobles originaris, però el lèxic dels seus vencedors és perfectament clar: bando de salvajes, chusma, inmunda ralea, formas desnudas de aspecto extraño y cruel. Ho llegeix la canalla a tots els col·legis del país.

El comentari didàctic al final del volum assenyala que aquell poema “consagra la implantación del romanticismo e incorpora el paisaje argentino a la gran literatura”. També explica que l’autor tenia l’ambició de fundar alguna cosa: “Nuestros sabios, señores —ara parla Echeverría—, han estudiado mucho pero yo busco en vano un sistema filosófico, parto de la razón argentina y no la encuentro, busco una literatura original, expresión brillante y animada de nuestra vida social, y no la encuentro. Preciso es que aparezca revestida de un carácter propio y original y que, reflejando los colores de la naturaleza física que nos rodea, sea a la vez el cuadro vivo de nuestras costumbres y la expresión más elevada de nuestras ideas dominantes.” La pedra que va posar Echeverría amb el propòsit d’aixecar una literatura nacional és prou ben picada perquè els invents contemporanis de la novel·la argentina hi recolzin còmodament, com El entenado de Juan José Sáer, que narra les aventures i desventures d’un grumet espanyol capturat pels indis en un joc metatextual que protegeix l’obra d’uns quants corrents d’aire que la podrien fer esternudar.

¿Què ho fa que la literatura sigui tan vulnerable als afanys nacionals? ¿Per què es posa tan fàcilment al servei d’un mecanisme de poder que delimita i separa? ¿És la llengua, que inevitablement fa de frontera entre els qui la parlen i els qui no? ¿És un lligam de parentiu entre la paraula que ordena i la paraula que narra? ¿És la seducció irresistible d’inventar identitats?
Penso en el concert de l’altre dia al teatret de Tilcara. Havíem llegit a La Voz de Jujuy que la cantant Sílvia Pérez Cruz donava un concert amb Aleix Tobias, percussionista barceloní, i Juan Quintero, cantautor i músic de Tucumán. Vam anar-hi. Cançons de segar mallorquines, chamamés de Corrientes, tonades amb pandero cuadrado de Peñaparda, “El testament d’Amàlia” i un poema de Maria Cabrera, no hi havia res que aquells tres músics no tinguessin ganes d’oferir-se i partir-se com a bons germans. Ho van confessar ells al cap de quatre peces, més que un concert era una celebració de l’amistat. I era preciós veure’ls posar la punta del peu en una música desconeguda abans d’abandonar-se al seu ritme.
Els músics en francès no toquen, juguen. Juguen plegats. Com Jordi Savall amb els músics refugiats a Calais. L’escriptor escriu sol. Hi ha una diferència radical entre uns i altres, que m’impressiona.
I tanmateix, és la literatura que m’interessa.

Estampa jujeña 1: Lucio Boschi

L’aeroport regional està enganxat al barri de Belgrano, de cara al riu i d’esquena al Bosque de Palermo, un parc amb arbres imponents, golf i circuits healthy on pots estudiar de prop les tribus dels barris rics: físics variats i concentradament europeus on dominen les pells molt clares i les siluetes filiformes. Així que arribem a la porta d’embarcament, el paisatge humà canvia i veig, per primer cop d’ençà que sóc a Buenos Aires, un home i una dona inconfusiblement andins. Són de cromo: menuts, cabells negres trenats, un sol d’arrugues a la cara i una gran bossa de plàstic a cada mà. Allà al mig de l’aeroport se’ls veu absolutament fora de lloc. ¿Pot ser que no hagi vist mai un indígena a Buenos Aires? ¿Pot ser que no tingui cap altra paraula per designar-los? ¿Quants esborraments oculta aquest indígena successor de l’indio encara habitual (“me salió el indio”, expressió feta per descriure el moment en què perds els papers) i predecessor d’un aborigen figura que més correcte però igualment taxonòmic?

Quan arribem a la casa que ens deixa el conegut del nostre amic Res, hi trobaré un llibre, d’un parell de fotògrafs que firmen MC (de Martín Chambi, nadiu del llac Titikaka i pioner de la fotografia indígena), que expressa exactament el que he sentit al ventre de l’avió: que em trobava en un espai impossible, l’únic del país on argentins blancs europeus i habitants originaris conviuen exercint la mateixa funció —transitòria— de passatgers. Les fotos del llibre d’MC mostren una família de cholos en robes tradicionals posant en escenaris on solen relacionar-se les classes altes: un gimnàs, un veler, un teatre, un museu... Aquí el teniu en lliure consulta, feu el favor de mirar-lo i de llegir els textos que l’acompanyen: l’eina és d’una eficàcia notable per expressar una segregació tan perfecta que als milions d’europeus que viatgen a Los Angeles, Santiago de Xile o Buenos Aires no se’ls acut que puguin estar fent una cosa comparable a visitar els territoris ocupats de Cisjordània. La presència d’un indígena en un escenari de blancs fa un esquinç increïble en la realitat, on aquestes dues castes només es relacionen en una subjecció en què uns posseeixen, decideixen, regulen, construeixen, mentre que els altres són espoliats, governats, confinats i esborrats, reduïts a una misèria tan hereditària com l’esclavitud. Si no existe el más allá, la injusticia del pobre se prolonga eternamente: la frase que titula el llibre diu una veritat irrefutable.

Així que sortim de l’avió s’acaba el melting pot aeri i cadascú se’n torna al seu lloc a la terra. Al petit aeroport de Jujuy els empleats de la Hertz són blancs, els camàlics indígenes. A Tilcara, el poble on ens dirigim, un dels més turístics de la Quebrada, l’experiència s’anirà repetint inexorablement: blancs els que veus a les recepcions dels hotels, als cartells electorals de les eleccions provincials que es preparen, al capdavant dels negocis; indígenes els que fan les feines subalternes a les hores en què l’escenari és buit, quan netegen i reparen, o els que et porten el plat a taula.

Enfilant el carrer principal (Belgrano, més generals), al capdavall d’una rastellera de botigues que proposen tours, alfajores, fiambre de llama o artesanies andines fabricades a la Xina, hi ha el mercat. Entrar-hi és traspassar un llindar com el d’Alícia al país de les meravelles: allà hi són, els innominats, en clara i franca majoria. Un mostrari de carències. Poques dents a la boca, tares de mena diversa, criatures mal crescudes, adults de trenta anys que ja corseca la malaltia. Entremig de caixes de verdura hi ha la parada de llibres amb una petita secció literària rodejada de còmics: la Celestina, el Quixot, el diari d’Anna Franck, Martín Fierro, unes quantes novel·les de García Márquez... Preguntem. La placera ens respon que són les lectures que fan a col·legi. ¿Anna Franck per parlar dels crims europeus als descendents dels pobles originaris? Al fons de l’edifici, un gran fresc pintat a la paret representa Tilcara quan no tenia més habitants que els nadius, amb tot de músics tocant la flauta que em fan pensar en Hamelín. La paret és truncada i per damunt de les muntanyes pintades apareixen les de debò, on l’espai i el silenci t’abracen. En llengua turística se les coneix com “la paleta del pintor” perquè són de tots colors.  Al·lucinants. Allà és on anem.

*

Al cap de quatre quilòmetres endevines un esvoranc dins de la vegetació que voreja la pista i, si t’hi fixes bé, una tanca amb un cartellet que diu MEC: Museo en el Cerro. L’edifici és fet de cinc petits cubs d’adobe connectats entre si, cadascú amb el seu sostre de canyís i la torta de barro. A dins, sales emblanquinades amb fotografies penjades a les parets, totes de fotògrafs contemporanis argentins. Un petit manifest a l’entrada declara:

Un museo es un lugar donde permanecen expuestos y cuidados algunos de los resultados de la imaginación y el trabajo de las mujeres y los hombres. Es un espacio que está organizado para la enseñanza y la reflexión, para obtener información sobre la Historia y los actos creativos de los pueblos, con la intención de brindarlos abiertamiente.
Sentimos que es importante que haya una muestra permanente de fotografía argentina en el norte del país, en el interior, aquí, donde nos hemos inspirado todos. Este proyecto de hacer un museo didáctico, interactivo, con una biblioteca, nace de la observación de la realidad, de ir cientos de veces al locutorio de Tilcara y ver a los niños pasando el día ante las computadoras, jugando en red, jugando solos por horas, algunos con inquietudes más artísticas, mirando fotos.

Un dels cubs és efectivament la biblioteca, on, a més del volum firmat MC, trobo els llibres de l’extraordinària Adriana Lestido: Mujeres presas, Madres e hijas, Madres adolescentes. I també els de Lucio Boschi, el creador del museu, l’home que ens acull sense conèixer-nos. Descobrir casa seva serà un viatge dins del viatge. Mirar amb els seus ulls, per les finestres, les muntanyes de fang recuit pel sol a 2.500 metres d’altura, els pebrers amb esbarts de colibrís que pugen cel amunt com una fletxa i s’estimben dins d'una flor, la vinya plantada en un atac d’insensatesa, el jardí de roses perquè l’Edèn és als Andes i té camps de moresc que fan fressa quan es pon el sol i bufa el vent... A l’interior, poques coses, cap de plàstic, els materials són autòctons i un dels més atractius és la fusta del cardón que pobla les faldes d’aquestes muntanyes. Fotos, aquí també, com la que presideix la sala: un nen de pocs anys abraçat a un falcó. I més llibres que diuen coses, sobre comunitats humanes que trepitgen la terra amb lleugeresa perquè és sagrada. Com aquestes pronunciades per doña Evarista Rodríguez, que Lucio Boschi ha retratat moltes vegades:

La vida en el campo es de lucha y de fuerza.
La gente anda viajando de a pie, cerro arriba y cerro abajo, con sus llamitas, unos cuantitos perros, soledad y nada más.
A mí me criaron tomando leche de cabra y durmiendo sobre los cueros. Ahora cultivo flores, estatis, virreynas y gladiolos, las llevo a la feria y las vendo o las cambio por charqui; también tejo, busco leñita y preparo la comida, de todo sé hacer, floja no soy. Paso el día trajinando de aquí para allà, con poco me conformo, tengo mi coquita, mi manta, contenta voy. Hace años más me cayó el rayo y la Pacha me salvo, eso me dio corajeza.
Siempre le pido a la Pachamama que proteja a mis guagüitas, a mis animalitos y a mí. Soy voluntariosa para cuidarle a la tierra, le doy de comer, ésa es mi costumbre. En otro tiempo vinieron con distinta creencia a querer convencernos, nos decían salvajes, però ellos son los salvajes por rigorrearnos y querer obligarnos a cambiar. Todo hay que respetar. A mi Pachamama no la voy a soltar, me digan lo que me digan. Aunque me trague la piel de mi cuerpo, a mi Pacha no voy a soltar.
Yo soy gente de antes.
Así es nomás.

En un altre llibre, Lucio Boschi ha escrit:

Un campesino tiene que caminar 4 o 5 km para buscar agua y un señor que tiene agua en su casa no encuentra motivos para salir a caminar. Cada realidad tiene su beneficio y su dificultad.

Surto a caminar.

Estampa porteña 2: res

Al registre civil es diu Raúl Eduardo Stolkiner però va triar de dir-se Res. Ha viscut sempre de la fotografia, des que la va descobrir fent fotos de carnet en un cuartucho a tocar dels tribunals de Córdoba (la d’Argentina) fins que s’ha convertit en un assagista visual reconegut, premiat i pensionat. La seva obra és una reflexió política en forma d’imatges començada a Mèxic, on va viure deu anys exiliat durant la darrera dictadura argentina.

Les fotos del Res tenen sempre alguna cosa de forense: registren i fan constar una brutalitat comesa, sovint però no sempre en l’àmbit de la vida col·lectiva. La sèrie Intervalos intermitentes és feta de parells de retrats de la mateixa persona abans i després d’un fet que la modifica: una intervenció quirúrgica, un combat de boxa, una emigració. La sèrie Necah (inicials de NO ENTREGAR CARHUÉ AL HUINCA, i el huinca som vostè i jo, els europeus vistos pels pobles d’Amèrica) també és feta de parells de fotos, aquesta vegada de llocs, abans i després: cap al 2000, quan els visita el Res, i el 1879, quan hi passava el fotògraf Antonio Pozzo seguint la tropa del general Roca en la campaña del desierto per unes terres que no tenien res de desert, ja que hi vivien maputxes, pampes, ranquels i tehueltxes abans de ser exterminats.
La gesta va tenir, al mateix moment de cometre’s, detractors que ja parlaven de crimen de lesa humanidad; el general Roca la justificava ben simplement: “A mi juicio, el mejor sistema para concluir con los indios, ya sea extinguiéndolos o arrojándolos al otro lado del río Negro, es el de la guerra ofensiva que fue seguida por Rosas que casi concluyó con ellos...” Roca no es va limitar a “arrojarlos al otro lado del Río Negro” sinó molt més al sud, enllà del riu Neuquén. En matèria de reserves índies la jove República argentina no va seguir el model dels Estats Units d’Amèrica: “las tribus no pueden, no deben existir dentro del orden nacional” (general Pico). Els habitants originaris van ser reduïts en esclavitud i deportats en ingenios i camps de concentració. A Buenos Aires van desfilar encadenats abans de ser confinats a la Isla Martín García, on la majoria d’homes van morir; les dones i els nens van sobreviure per mor del seu valor comercial: “ENTREGA DE INDIOS. Los miércoles y los viernes se efectuará la entrega de indios y chinas a las familias de esta ciudad, por medio de la Sociedad de Beneficencia”, anunciava El Nacional el 1879. El mateix diari descrivia l’escena en aquests termes:

Llegan los indios prisioneros con sus familias a los cuales los trajeron caminando en su mayor parte o en carros, la desesperación, el llanto no cesa, se les quita a las madres sus hijos para en su presencia regalarlos a pesar de los gritos, los alaridos y las súplicas que con los brazos al cielo dirigen las mujeres indias. En aquel marco humano los hombres indios se tapan la cara, otros miran resignadamente al suelo, la madre aprieta contra el seno al hijo de sus entrañas, el padre indio se cruza por delante para defender a su familia de los avances de la civilización. [subratllat meu]

L’informe oficial de la comissió científica que acompanyava l’exèrcit al “desert” feia aquest balanç el 1881:

Es evidente que en una gran parte de las llanuras recién abiertas al trabajo humano, la naturaleza no lo ha hecho todo, y que el arte y la ciencia deben intervenir en su cultivo, como han tenido parte en su conquista. Pero se debe considerar, por una parte, que los esfuerzos que habría que hacer para transformar estos campos en valiosos elementos de riqueza y de progreso, no están fuera de proporción con las aspiraciones de una raza joven y emprendedora; por otra parte, que la superioridad intelectual, la actividad y la ilustración, que ensanchan los horizontes del porvenir y hacen brotar nuevas fuentes de producción para la humanidad, son los mejores títulos para el dominio de las tierras nuevas. Precisamente al amparo de estos principios, se han quitado éstas a la raza estéril que las ocupaba.

L’afany d’il·lustració de la jove raça explica sens dubte que al Museo de la Plata hi tinguessin, el 1885, la família del lonkgo Modesto Inakayal encadenada i exhibida al públic, abans que en morissin sis membres les ossamentes dels quals van ocupar una vitrina amb el cartell “razas salvajes que se extinguen”. Fins al 2014 (govern Kirchner), la comunitat maputxe-tehueltxe Pu Fotum Mapu no va aconseguir la restitució d’aquestes despulles; tres anys més tard (govern Macri) desapareixia el militant Santiago Maldonado en la repressió d’una protesta impulsada per la comunitat Pu Lof en Resistencia de Cushamen contra l’espoli de terres indígenes comès per la companyia Benetton.*  El cadàver de Santiago Maldonado va ser trobat al cap de mesos al riu Chubut; el jutge que instruïa la causa la va sobreseure ràpidament.
I tanmateix, una de les principals ciutats de l’est de la Patagònia (Puelmapu en la llengua dels maputxes), aixecada a les ribes del famós Río Negro, continua duent el nom del general Roca, així com les places i avingudes d’arreu del territori argentí sotmès a la neteja ètnica.

*

El nostre amic Res viu davant del parque Lezama, al lloc on figura que Pedro de Mendoza va fundar Buenos Aires i on es troba actualment el Museo Histórico Nacional amb relíquies d’uns quants generals i quadres adorables del soldat ras Cándido López. El seu taller d’artista ha hagut d’adaptar-se a l’aventura particular de fundar una família en temps de crisi: dues criatures esplèndides ocupen i agiten l’espai que el seu pare havia reservat en principi a les fotografies. L’import d’un premi important amb què comptava construir-se una casa a la Boca ja no serveix ni per posar-ne els fonaments, gràcies a un d’aquests antimiracles financers que fem veure que són fenòmens racionals. La Danila puja i baixa l’escaleta de cargol més vertical que he vist mai amb un marrec a coll i l’altre sota el braç: bruts a la pujada, polits i en pijama a la baixada. Sopem, xerrem —del merder argentí, del merder català, dels cometxingones que encara viuen en pobles molt aïllats de la Cordillera de Córdoba, de la Feria del Libro que acull aquests dies una gran delegació d’escriptors enviats en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura, si bé un curiós sistema de quotes hi ha incorporat andorrans, valencians i mallorquins de llengua catalana barrejats amb barcelonins de llengua castellana de manera que no treus en clar què representen aquells seixanta (més val que sobri que no pas que falti) escriptors. En realitat, hem anat a veure el res al cap d’uns dies de coincidir a la Feria amb els mateixos companys que podríem trobar a la NoLlegiu o al CCCB; comencem a estar-ne fins al capdamunt, que ens perdonin els amics, d’inauguracions i sopars on no assisteixen més que els membres de la delegació. Preparem un viatge per respirar uns aires més ventilats; ¿a Entre Ríos, a Corrientes? El Res hi fica cullerada: a Jujuy. Hi té un conegut que li deixa una casa. Ens l’ofereix. Acceptem a l’acte: seguint la petja del res ja havíem conegut Traslasierra i el Teté de Los Hornillos, músic i arquitecta que ens va explicar el final de la història de l’Anselmo —això per a un altre capítol.
Al cap de dos dies agafem l’avió que ens porta a Jujuy.


Nota Bene: dos mesos després d'escriure aquesta carta vaig anar a veure Tierras del Sud, d'Askona&Toloza, a l'Antic Teatre de Barcelona. Va de tot això. Aneu-ho a veure-ho per poc que en tingueu ocasió.

* Per primer cop en la història d’Argentina, una reforma de la Constitució reconeixia el 1994 “la preexistència étnica y cultural de los pueblos indígenas” i el seu dret a “la posesión y propiedad comunitaria de las tierras que tradicionalmente ocupan”. Vint anys més tard, el registre cadastral d’aquestes terres no havia arribat a censar-ne ni el 30% i ja els propietaris huincas impulsaven el desallotjament de les comunitats.

Estampa porteña 1: Vera

Immediatament després de Sant Jordi agafàvem l'avió cap a Buenos Aires, on Barcelona era la convidada d'honor de la Feria del Libro. Ens hi van passar moltes coses que van anar prenent forma de cartes. Us les envio ara que han passat una mica més de dos mesos —no pas tant si fóssim a l'època en què les cartes viatjaven dins del ventre dels mercants. Qui sap si aquesta època no tornarà aviat? 


Acabem d’arribar a Buenos Aires i encara no hem començat la ronda de trucades als amics quan rebem la del Mario anunciant la mort de la Vera. Anem a veure’l immediatament. 

El pis on entrem és refinat i completament clos, com si el carrer no existís. Hi notes una sedimentació disciplinada de la vida: cada cosa hi ocupa un lloc exacte que no fa pensar en el bon gust sinó en l’ordre d’una família a taula, en la mirada que els ha triat un per un, que els ha associat en una companyia d’objectes. L’aire és net i dens, no gens enrarit, perquè aquí tot és pulcre; però diries que conté més àtoms. ¿És feta d’àtoms, la presència? La de la Vera fa impossible la paraula “inanimat” aplicada a les butaques que es neguen a fer joc amb res, a la licorera de cristall o a les bombillas de plata. Nosaltres som intrusos que s’han insinuat en el seu món; ells són vells companys que fan guaita.

L’endemà, quan anem a la vetlla, l’aire ja ha canviat, com si hi haguessin fet un trau. Molta gent, d’edats diverses: els 84 anys de la Vera han estat generosos amb els amics, tant els propis com els del fill únic i dels dos néts. Un grup de persones de vora seixanta anys s’ha instal·lat al sofà. Són adolescents que es retroben quatre decennis després d’haver-se perdut de vista. Un altre grup s’ocupa de baixar a obrir la porta del carrer, que cal tenir tancada amb clau. Aquests tenen vint anys de debò. L’ascensor puja i baixa, la màquina de fer cafè no para, els sandwichitos circulen.
Al menjador, d’on ha desaparegut la taula, la companyia és escassa: un home sol i una dona que l’escolta amb cara de paciència. Així que entrem, el Mario ens suggereix de parlar-hi. No coneix ningú, ens diu. Seiem al seu voltant, la dona s’eclipsa i l’Osvaldo (s’ha presentat a l’acte) ens parla d’un llibre que està llegint amb viu interès, publicat per l’exèrcit d’Argentina (sí: l’exèrcit té publicacions pròpies, i la dona instal·lada al carrer damunt de tres matalassos a la plaza de Mayo llegia una novel·la ahir a la nit). Un volum que a l’Osvaldo li ha costat una barbaritat de trobar, sobre l’estratègia de l’aproximació indirecta, concebuda el 1941 per Lord Basil Henry Liddell Hart ran de l’estudi de les grans derrotes sofertes per una força massiva quan ataca de front.
El libertador San Martín no tarda a treure el nas en el monòleg: les seves armes per alliberar el Perú, a més de vuit vaixells i 4.000 homes —la veu de l’Osvaldo es va acalorant— van ser una impremta i la complicitat dels prostíbuls de Lima, responsables d’intoxicar l’enemic amb la fal·làcia d’una superioritat de l’Exèrcit d’Alliberament. De manera que les primeres repúbliques sud-americanes van ser fundades gairebé sense recursos, amb un aparell de propaganda prou fi per corcar la posició dels reialistes. “Llegint aquest volum d’estratègia militar —conclou l’Osvaldo amb l’aplom d’un acròbata que acaba el triple salt—, he descobert que tota la vida havia practicat sense saber-ho l’aproximació indirecta, en l’esfera pública i en la privada.”

Quan per fi ens alliberem d’ell, podem preguntar al Mario qui era aquest home davant de qui desfilen els interlocutors sense aconseguir tallar-li el fil. I descobrim que la Vera l’havia conegut com a procurador general de l’Estat, en una fase del seu llarguíssim procés contra el Govern argentí pel segrest i l’assassinat de Julio Benjamín Neuman, el seu marit, a les mans de policies organitzats en màfia extorquidora. Era el 1982, a les acaballes de la dictadura de Videla, a qui el Mario i els seus amics deuen també la desaparició d’uns quants companys de col·legi a l’edat de catorze, quinze, setze anys. 

Quan el rabí ens crida a la saleta on es troba el taüt, veig per la porta oberta un llit de matrimoni i uns quants nus femenins penjats a les parets. És el dormitori de la Vera, restauradora d’ofici, col·leccionista de pintura i psicoanalista, néta d’una jueva russa emigrada a l’Argentina fugint no només dels pogroms sinó de l’anatema familiar per una història d’amor entre cosins germans. Al vestíbul on em trobo hi ha dos retrats fotogràfics, d’un home i una dona vestits com a les fotos de Roman Vishniak. No són els avis de la Vera sinó els del Julio, rescatats pel seu fill orfe quan li va tocar triar un objecte de l’herència familiar. Si des del sostre mirés algú, ara veuria una pinya compacta de gent al voltant d’un fèretre, omplint l’espai ordenat i clos que la Vera s’havia construït per existir-hi. Demà, al cementiri, ella i el seu marit es retrobaran en forma de despulles, 37 anys després d’haver-se perdut.

*

Així va començar l’estada a Buenos Aires. Ara que en torno i busco el llibre de l’Osvaldo (no costa gens de trobar), aquest parell de frases que hi llegeixo em demostren una vegada més la desconcertant rodonesa de la vida. A la vetlla fúnebre d’una dama jueva de Buenos Aires, un procurador general de l’Estat argentí em va parlar d’un historiador militar britànic que analitzava derrotes i advertia a qui volgués sentir-lo, inclosa una catalana com jo: “Los profetas tienen que ser lapidados; ése es su destino y la prueba del cumplimiento de su misión. Pero un líder que termina lapidado sólo demostrará que ha fallado en su función por una deficiencia de su sabiduría, o por confundir su función con la de un profeta.”

 

El parlament dels seixanta anys

La nit del 27 de març de 2019 vam celebrar els seixanta anys de Club Editor al Palau Requesens. Arc gòtic, l'Acadèmia de les Bones Lletres damunt del cap i una gernació de companys, amics i còmplices vinguts a brindar. Sembla mentida l'escalfor que feien. Avui, ressaca i felicitat; i una carta elèctrica amb el parlament que vaig pronunciar, a falta de poder compartir amb tots vosaltres un ball grec.

60 anys és una xifra estranya, més pròpia de la vida privada que no pas de les commemoracions. Un editor com cal sol tenir més sentit de la història i celebra el mig segle. Ara bé: el 2009, quan el Club Editor complia cinquanta anys, en feia pocs que havia recuperat la seva vocació primera, que és acompanyar textos inèdits fins al públic. El seu catàleg viu era prim. Si us haguéssim reunit aleshores, l’únic inèdit català que hauríem pogut celebrar hauria estat el volum de cartes Rodoreda-Sales, que és formidable i fascinant, però insuficient per oferir una gran festa i massa impertinent per convocar el sector editorial. Va caldre esperar el 2010 perquè la casa que havia publicat la primera novel·la de Blai Bonet i de Guillem Frontera publiqués la de Marc Cerdó —mallorquins tots ells. Club Editor ha estat una mena de consulat de les illes dalt de la Muntanya Pelada, un planter de grans autors que van de Llorenç Villalonga a Sebastià Perelló. I això és una cosa que vull dir avui: vaig tenir el goig d’acompanyar per primer cop un inèdit català fins al públic amb un llibre mallorquí que es diu Males companyies. Marc Cerdó, Biel Mesquida i Guillem Frontera van ser els primers que van creure en la represa d’aquesta casa, una represa que havia estat possible gràcies a Pep Cots, l’inventor d’Edicions de 1984, i Oriol Serrano, l’inventor d’aquest Rolls Royce de la distribució que es diu Les Punxes. Ells van ser els comandants de les primeres batalles. I ja ho veieu: aquí les tinc, les males companyies. Multiplicades, variades, disposades a brindar amb la pitjor de les excuses, seixanta anys, l’edat de les ofertes del Corte Inglés per a la tercera edat. Dels mallorquins hem arribat a poc a poc als principatins, seguint el camí invers de la conquesta; dels autors hem arribat a les autores; i si Rodoreda ha estat sempre la nostra santa patrona, s’hi han afegit Alice Munro, Víctor Català i Eva Baltasar.

M’impressiona i m’emociona veure-us reunits. Entre vosaltres hi ha companys de tota mena, alguns d’oficials i públics, com sou els traductors —la tribu més fascinant de la gran nació plumífera, una tribu que cada dia conquereix noves terres amb la gosadia dels tímids— o bé els autors —que vindríeu a ser la tribu dels levites, dedicada exclusivament al servei de Déu i el Temple—. Però també hi ha els còmplices que no apareixeu impresos i que tanmateix determineu la forma i el caràcter de la casa. Sou moltíssims, i molt variats en el vostre paper. Hi ha uns quants noms que vull citar perquè aquesta festa els va dedicada: són les persones que breguen cada dia perquè els nostres llibres surtin ben fets. Ángel Uzkiano, que els dissenya i els fa la clenxa ben feta; Guillem Rierola, que m’ha ensenyat a vendre’ls; Maia Conesa, que m’afina la manera de pensar-los; Xavier Valls, el mestre artesà dels textos: agraïment de tot cor.

Aquí darrere hi ha unes taules amb tots els volums produïts en l’etapa històrica de Club Editor i tots els que hem produït en una època menys heroica però igualment distreta i plena de sotracs. La successió de títols diu molt de l’aventura, però el que veig aquí davant n’és per mi la part més imprevista i generosa, la que no se sol explicar ni mostrar: totes les coneixences, totes les amistats que una editorial permet. Fer llibres et dóna un pretext per dirigir-te si fa no fa a no importa qui per preguntar-li què t’agradaria fer. És una manera excel·lent de passejar-te per una societat, de prendre-li el pols: ¿què s’hi explica de bo?, ¿què s’hi considera important?, ¿què s’hi ensenya?, ¿què s’hi calla? Personalment, no tenia gaire idea de com era Catalunya quan vaig començar a fer llibres en català. Durant un temps bastant llarg, dirigir-me al públic va ser un esport que consistia a reunir tot el vigor, la convicció i l’entusiasme per estampar-me contra el públic igual que contra una paret. L’entusiasme i la convicció no prenen mal. El mal és que també hi estampes bons llibres. Hi ha una altra cosa que no vull deixar de pronunciar en aquest discurs i és el nom de tres llibres immensos que van patir d’aquest esport de la paret. Ialo d’Elias Khoury. En Bartfuss, l’Immortal d’Aharon Appelfeld. Homes sota el sol de Gassan Kanafani. Llegiu-los. Un libanès, un israelià i un palestí: com podeu veure, la Mittle Europa no és el terreny de predilecció d’aquesta casa.

L’esport de la paret un bon dia es va acabar. No sé com. Sé que va ser gràcies a vosaltres, i això que us dic no és de compliment sinó dictat per una gratitud molt fonda. Un dia, en Cots de la Documenta ja no va mirar a través meu com si fos transparent quan li parlava de la darrera novetat de Club Editor. Crec que va ser un dels dies històrics de l’editorial. Un altre dia en Pep Massot periodista va fer una pregunta impertinent a un conseller de Cultura: com és que l’autor a qui dediqueu un centenari té tota l’obra descatalogada? Aquell dia vaig sentir-me acompanyada. (En Pep Massot és mallorquí.) També vaig sentir-me acompanyada quan vaig assistir per primer cop a un club de lectura, en una llibreria acabada de néixer i dirigida per una llibretera que es deia Fe. Des d’aleshores hi ha hagut una brotada meravellosa de llibreries que fan funció d’oasis on es cultiva la vida literària. Sense les seves brigades de lectors, els editors ens hauríem mort de fàstic durant els anys que van desaparèixer completament dels mitjans públics de Catalunya els programes on es parlava de llibres. Algunes tenen noms que certs editors no voldrien mai a la coberta d’un llibre: La Impossible, La Inexplicable, la Nollegiu... Un altre dia el conseller d’Educació Ernest Maragall va reduir les hores dedicades a ensenyar literatura catalana als instituts i no se’n va dir gairebé res. Tampoc s’ha dit gaire res de la desaparició de tantíssimes biblioteques escolars, ni de la supressió de tantíssimes places de bibliotecari sense les quals una biblioteca escolar és un cementiri. No veig que els periodistes aficionats a les xifres comparin els pressupostos de Cultura amb els d’altres sectors que ajuden a tenir perspectiva i escala, i per això ho faré ara: 300.000 euros en concepte d’ajut a la traducció per part de la Generalitat, que s’han de repartir tots els títols traduïts al català al llarg del 2018, són el que costen dos autobusos elèctrics a l’Ajuntament de Sabadell. 

De l’aventura de fer llibres se n’aprèn una cosa que l’editora Eugènia Broggi resumia perfectament fa pocs dies: “La comercialitat és una construcció fictícia. Un llibre t’ha de tocar la fibra. Amb els anys he après que això és el més important. Has de publicar els llibres amb els quals flipes, i ser fidel a tu mateixa sempre, perquè la reputació costa molt de guanyar i molt poc de perdre.” Una declaració de fidelitat als orígens d’aquesta casa és el retorn al disseny històric de les cobertes —un disseny musulmà, o jueu, sense imatge: només el nom de l’autor i el títol, i qui vulgui ensumar què passa en el llibre, que l’obri. Alguns lectors, no gaires, han gosat manifestar que no els agradava gens. Hem continuat fent cobertes musulmanes, o jueves, però ha aparegut una imatge en aquest lloc dissimulat que s’anomena la guarda: són les que veieu projectades a la paret. Cada llibre té la seva. Són tintes originals del pintor Alejandro Dardik, que és l’altre editor d’aquesta casa. Algú que, com jo, ve d’un altre país i es dedica a cultivar la literatura a Catalunya per motius que no tenen res a veure amb formar part d’un poble. I ja que parlem de poble, us he d’avisar que quan porteu una estona bevent us interrompré perquè sentiu Andreu Subirats i Joan Vigó, poetes i bons amics. Llegiran fragments de La mort i la primavera de Rodoreda i de L’arrencacors de Boris Vian, dos llibres que parlen a fons d’aquest poble que no es cansen d’invocar els discursos del nostre temps. També en parlava amb coneixement de causa Kazantzakis, un autor que apareixerà quan hagueu begut encara més, i en qui haurien de pensar més els que parlen d’Europa.

Abans de callar, us llegiré unes paraules de Joan Sales al seu soci Xavier Benguerel escrites el 19 d’abril de 1961, en vigílies de Sant Jordi. El llibre de què li parla són Els germans Karamàzov:

“No t’escric més, que encara és molta la pujada que haig de fer, si bé la costa més dura ja està passada gràcies a Déu. Pensa que del dia 6 al dia 19, o sigui en tretze dies, m’he sortit de fer imprimir 3.050 exemplars d’un llibre de 850 pàgines! Ara que ja m’he sortit amb la meva, et diré que quan m’hi vaig llançar tothom m’ho volia treure del cap, com a impossible, i els gats més vells de l’ofici eren precisament els més escèptics. Jo mateix, en més d’un moment, vaig arribar a pensar que estava boig, que era anar contra la fatalitat, etc. Ara estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible. Vaig arribar a fer posar en marxa una premsa de l’any 1873 que tenen a Ariel arraconada, coberta amb papers: amb ella, van arribar a ser sis les premses que tiraven Karamàzov en un moment determinat. Aquesta premsa quasi centenària xerricava i trontollava horrorosament, però va arribar a tirar tot un plec (16 pàgines) –i en moments així tot és bo d’aprofitar. Llàstima que no siguis de l’ofici, perquè ara penso que aquests detalls no et faran ni fred ni calor. Em penso que el secret de l’èxit ha estat que vaig encomanar el meu frenesí als gats vells de les impremtes, que hi van posar el seu amor propi i el seu engrescament, aquell engrescament de l’home d’ofici que es veu arrossegat a fer una cosa tinguda per impossible. Hi ha secrets psicològics que no fallen, si un sap trobar-ne els ressorts.”

Prou discurs. Ara, a beure i a celebrar que estem vius i que ens dediquem a un vici encara no condemnat per la sanitat pública. Tot arribarà... i llavors, entre tots, continuarem el combat.