Avís del blog per email

16 de gener de 2013

Biel Mesquida, l'Ogre

"Era un escriptor que tenia cura en la tria i la descripció dels detalls i col·locava les sensacions en el centre de la constitució de la persona." Així diu l'esquela de Biel Mesquida inventada per Biel Mesquida que podeu llegir a la seva Plagueta de bord. És l'esquela d'un ogre.

Avui, dia 16 de gener, he fet servir facebook per anunciar bones notícies traductívoles (qui freqüenti de grat aquest pati d'escola ens hi troba). Tres notícies, sobre la traducció castellana d'El desgavell de Ferran Planes que treu ara Libros del Asteroide sota el títol El desbarajuste; sobre la traducció anglesa d'Incerta glòria que anuncia McLehose Press per a aquesta tardor; i sobre la traducció també anglesa de K.L. Reich que sortirà aquest octubre a Wilfrid Laurier Press, coincidint amb els cinquanta anys de l'edició catalana. Barcelona, Londres i Toronto: més vast que el mercat de l'avellana.

Mentrestant, des de la Muntanya Pelada es treballa per fer possible una altra bona nova. Aquesta va d'ogres, i ho va saber veure Annie Bats, la fada maga que va traduir fragments de Llefre de tu per sortir a caçar-li un editor a França. El títol del llibre de Biel Mesquida en francès: Ogre de toi.

Ogre de tu.

Per a mi l'ogre és una figura enormement estimada. Expliquen els contes de Grimm que els ogres mengen nens i per això els atreuen a casa. Els gravats de Doré els representen amb un ganivet a la mà, a punt de degollar criaturetes adormides.

No és pas el record que m'han deixat. Com me'n parlaven quan jo era criatura és cosa que no puc recordar; però la casa de l'ogre és, per excel·lència, la casa hospitalària: aquella on arribes quan no tens on caure mort, quan el bosc on has estat abandonat tres vegades esdevé fatalment el teu lloc. Ca l'ogre és el refugi, poblat per un ésser volcànic que estima i sent: la seva dona i les seves set filles, el beure i el menjar, el riure i la companyia. L'ogre té d'altra banda el nas fi, cosa que els germans Grimm atribueixen a una funció biològica: el nas és fi per ensumar les criatures que menja. No senyors. Deia Baudelaire que no pot ser bon poeta qui no té el nas fi. I l'ogre comparteix amb el poeta no tan sols el nas fi, sinó la melancolia: l'extrema sensibilitat a l'absència. L'ogre sap en tot moment que serà abandonat.

Biel Mesquida és un ogre dels meus. Fa exactament un any, acabàvem plegats l'edició de Llefre de tu. Editar aquest llibre va ser per a mi la possibilitat d'explorar cada racó de la casa de l'ogre: un univers en què l'extrema presència de les sensacions va de bracet d'un sentiment agut d'abandó. S'ha dit que aquest llibre era un homenatge a la llengua, que cada paraula hi venia triada i cisellada per un joier exigent. Jo no hi veig pas tal cosa. Jo hi veig el llibre de les absències: el cant d'un voluptuós quan percep la desaparició de la carn que ha poblat la seva vida. És un llibre ple de fantasmes, en el doble sentit de la paraula.

Llegir-lo traduït per Annie Bats m'ho ha fet comprendre més profundament: deslligat de l'entorn en què va ser escrit i que d'alguna manera el condemna a ser celebrat com un himne a la llengua, apareix plenament com un himne a la desaparició. El seu manierisme, la seva magnificència són la trampa que fa possible que toquis amb els dits la cua de la camisa del fantasma abans que s'esvaeixi del tot. Fils de teranyina per atrapar no la mosca sinó la mel, deia Sebastià Perelló; i deia bé.

Vaig veure fa pocs dies Holy Motors. He quedat plena de tot el que hi he vist com havia quedat plena de Llefre de tu: sense acabar de comprendre què era ni què m'havia fet. Em desperto pensant-hi. Crec que Denis Lavant és un ogre, i que per això Leos Carax ha fet aquest film. En una de tantes entrevistes de Carax a la xarxa trobo aqueste dues preguntes i aquestes dues respostes. Us les deixo perquè les coses que diuen em sembla que podrien ser dites per Biel Mesquida.

A lo largo de la cinta hay muchas referencias cinematográficas. ¿Es una película sobre la historia del cine?
Creo que todas las películas lo son, pero siempre he odiado la palabra referencia. Cuando decidimos vivir en el mundo del cine, lo hacemos porque es un mundo bonito, pero está lleno de cementerios. A veces vamos al cementerio y a veces salimos a tomar algo, así es la vida. Si se tiene la sensación de que esta película trata del cine, se debe saber que no era esa mi intención. Cuando hacemos una película, hacemos cine, o, al menos, se supone que lo hacemos.

¿Le gustaría que el público le comprendiese?
No sé quién es el público. Es gente que muere pronto. No me gustan las películas para el público sino para el ámbito privado. Me importa que la vean. ¿Que la entiendan? No. ¿Que les guste? Sí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada