Avís del blog per email

11 de gener de 2013

Successos i sediments


Joan-Lluís Lluís va traduir fa poc un llibre francès curiosíssim, les Nouvelles en trois lignes de Félix Fénéon, que aplega una traca de successos redactats en tres ratlles. Eren, els de Fénéon, successos inventats. L'Avenç, editor català d'aquest invent feneonià passat per mans lluisines, va inventar-se un concurs promocional en què els concursants eren cridats a empescar-se successos en tres ratlles.

Bé. Hi ha aquest blog que res no té a veure amb l'Avenç ni amb Fénéon ni, em sembla, amb Joan-Lluís Lluís. Parla de Can Baró, barri enfilat al capdamunt de Barcelona. La seva Crònica històrica és un enfilall terrible i meravellós de successos reals occorreguts a Can Baró i publicats per la Vanguardia. Un botó de mostra per als massa apressats: "El obrero Miguel Ortesa, de 37 años, que se hallaba trabajando en una pedrera de «Can Baro», tuvo la desgracia de caerse de una altura de cincuenta metros, muriendo en el acto. Por orden del Juez de guardia, el cadáver fue trasladado al Depósito judicial".

És una de les maneres que tenim de mirar un paisatge que no sigui verge: preguntant-nos de quin sediment de vides és fet. Com fa Pierre Michon en Els Onze quan construeix la biografia del pintor que immortalitzaria els onze membres del Comitè de la Salut Pública, sota el gran Terror revolucionari francès. Us en copio un fragment llarg i us suggereixo que hi entreu com a l'aigua d'un riu: deixeu-vos portar per l'aigua de l'escriptura sense preguntar-li on va. Ella va:

"Hi havia vaixells al Loira, en aquell temps, i és a causa dels vaixells, d’allò que els porta, que l’autor dels Onze va néixer a la riba del Loira. El seu avi matern, un hugonot de poca fe recuperat per Roma després de la Revocació, nou convers que es deia, era d’aquells empresaris de l’excavació i de la gran construcció que, sense altra basa que els batallons de llemosins tractats i pagats poc més o menys com els negres d’Amèrica, van fer fortuna amb les grans obres de canalització i arranjament dels rius, sota Colbert i Louvois.
D’aquelles grans empreses, d’aquells batallons de llemosins, d’aquells pocs homes d’apetit voraç que es treien de la màniga batallons sencers de llemosins per llançar-los a la terra fangosa del Loira amb mà ferma, van créixer entre les canyes i les dejeccions dels bernats pescaires les viles que governen les rescloses, els ponts, les passeres del Loira, al llarg del canal d’Orleans a Montargis, que conserven els vells noms de Faye-aux-Loges, Chécy, Saint-Jean-le-Blanc, Combleux. Ell, l’avi, s’enriquí així amb l’aigua, en el moment en què els seus coreligionaris també tractaven amb l’aigua però sense treure’n cap profit, a les galeres del rei, i arribà a aconseguir l’estufat títol d’Enginyer dels dics i marjals del Loira, creat per Colbert. L’enginyer, doncs, que havia fet fortuna en aquest lloc i que era potser sentimental, que en tot cas ja era massa vell per continuar collant els seus desgraciats llemosins, l’avi, trobà muller i parà casa en aquell lloc, a l’extrem d’aquell canal que amb gran escarràs de cavalls perxerons i de llemosins malforjats ell havia construït —bé, que el senyor de Louvois havia construït però al qual ell havia contribuït—, a la darrera gran resclosa, aquí, a Combleux.
S’aturà, passada la seixantena, sota aquest cel francès amb els seus sacs d’escuts i s’hi casà amb una noieta de la vella noblesa i sense gran fortuna anomenada Juliette. De llur unió nasqué cap al 1710 Suzanne, la mare del pintor, nascuda doncs com tants batallons de llemosins negrencs, moreus, mal fets, caiguts de les bastides, ofegats dins els llots, degollant-se entre ells, ebris com bótes, el dia del Senyor, però que de tot aquell fang n’havien tret gairebé màgicament or per a una altra persona, i nascuda també del voraç apetit sobirà, màgic, que sobre tots aquells cossos enfangats havia bastit els grans murs de contenció, ben drets, les impecables rescloses; nascuda, senyor, alhora com la imatge del cel serè sobre les aigües serenes del canal, la imatge única del cel únic, i dels múltiples cossos enterrats a sota, sense repòs per tota l’eternitat, fent ganyotes, per tota l’eternitat amb la navalla a la mà i l’insult pagès a la boca el dia del Senyor, i nascuda finalment d’una bella però grisa noieta poruga de la vella noblesa de províncies que no tingué altre destí que esperar, i després rebre el plaer i la llavor d’un vell sense fe ni llei, o més aviat que no tingué altra llei ni altra fe que plantar aquella llavor amb un intensíssim plaer en un ventre blanc de sang blava."

Un home que escriu s'inventa un quadre que no existeix per crear a partir d'ell el destí d'un pintor que tampoc no existí; i així ensenyar-nos a mirar, sota el quadre, tot allò que pertot existeix i que no sabem veure.
Formidable Michon.
Formidable pintura.
Formidable escriptura quan intenta penetrar les galeries d'una altra art.

Un propòsit col·lectiu per a la tercera setmana d'aquest 13: reclamem tots una baixa indefinida els dimarts a partir de les cinc per anar a la Filmoteca de Barcelona, al formidable cicle "Per amor a l'art".






2 comentaris:

  1. M'has fet pensar en el projecte "Small fates", de l'escriptor Teju Cole:

    http://www.tejucole.com/small-fates/

    Jordi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha impressionat llegir el post de Teju Cole que m'enviaves. És la primera resposta que reben aquestes cartes elèctriques: i quina resposta, tot un tros de galeria. Que siguin moltes...
      No sé què fa ara mateix Teju Cole, jo penso en Ogres per escriure-us sobre ogres. A la pròxima carta.

      Elimina