Professió: adolescent

No puc pensar en certes obres sense que em vingui al cap la figura de l’autor infant. És una associació poderosa, quasi fatal. Darrere de cada pàgina de Camus, la vergonya convertida en honor de tenir una mare muda. O la vergonya convertida en orgull de ser un nen esguerro darrere l’Obra amb majúscula de Sartre (que menyspreava Camus, potser més que no per la presa de posició en la guerra d’Algèria, per l’infant que Camus havia pogut ser: escardalenc i bonic, corrent pels carrers d’Alger en lloc de seure sota la taula caçant els mots que suren en l’aire espès). El fibló de l’orfenesa precoç enmig de l’obra de Guillem Frontera, a Cada dia que calles o L’ordenació del món, que heu de llegir si no els coneixeu. No es tracta de cap associació raonada sinó d’un ressort que actua sol. Ara, si intento raonar-la, em sembla que és un sentiment d’injustícia el que grava en la pàgina la filigrana de l’autor infant; una injustícia atrapada en el nus de l’amor infantil —per la mare, pel poble d’on s’és fill, per un mateix: incondicional. 
 
I en canvi no puc pensar en certes obres sense que se m’imposi la figura de l’autor adolescent. En rigor hauria de dir autora perquè sobretot em passa amb elles, per exemple amb Carson McCullers, autora d’una cosa adorable i estremidora que és el retrat d’una dona de dotze anys, Frankie Addams, encara captiva en els seus moviments però ja no en la seva relació amb la vida. El món s’ha badat. Cal partir. I trair el que faci nosa —les lleialtats—. Explicava Rodoreda que havia estat feliç fins als dotze anys, que no hi havia felicitat fora de la infantesa. Jo trobo que la seva obra és poblada d’adolescents que caminen amunt i avall amb unes cames primes acabades de fer, com a les novel·les de la Duras, i que això és el que importa, no la felicitat. (En els llibres de Rodoreda quasi no hi ha episodis d’infància, només el crim comès per les criatures incestuoses a Mirall trencat.) Hi ha la Cecília Ce que s’enamora de si mateixa mirant-se al mirall i salta la tàpia i no torna mai més:

"Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi." [El carrer de les Camèlies]

I en El mar de Blai Bonet hi ha adolescents que s’enamoren de si mateixos mirant-se al mirall i ja voldrien saltar la tàpia, però estan tancats al sanatori, morint-se:

"No saps tu com emociona veure’m dins el mirall, amb les sabates posades. Jo crec que estic molt malalt perquè em ve de lluny aquest estimar-me sempre. Quan jo era noi, anava amb una nena que tenia nou anys i que es deia Magdalena, en un galliner. Hi havia un banc de pedra, dins la barraca on ponien les gallines. Jo asseia la noia en el banc. Damunt la falda li posava una margarida gran, d’aquestes silvestres que creixen dins les figueres de moro. Tu no em creuràs. Però jo m’estava mirant allò amb una cara d’enamorat. I ella deia el meu nom. Sense riure. I jo no tenia altra cosa que una pena de noi que sap que no podrà jugar mai més amb aquella alegria d’abans."

I en L’adolescent de sal de Biel Mesquida hi ha això que el títol fa explícit, en realitat la grana viva de tota l’obra a venir, la seva espècie per excel·lència: la fascinació per aquest altre jo que sorgeix un dia al mirall, fruit espontani de la transformació —de la traïció—, i quan sorgeix cal partir i no girar-se.
El problema és saber què s’ha traït.

Entre L’adolescent de sal i Llefre de tu hi ha gairebé quaranta anys (1974-2012) i la mateixa no-novel·la o formació sedimentada que de bones a primeres es nega a narrar res, a ser res d’estable i de complit: el mateix refús de l’un en això que tanmateix té unitat ja que pren forma de llibre. És una plagueta de bord, un quadern íntim on l’Adolescent interpel·la la dona amiga que sap (no m’hi posis ho, corrector, perquè justament el problema és què hi hauria d’haver) i dirigint-se a ella produeix l’única permanència tolerable, la justa per fer que el temps passi en les pàgines i d’aquest pas en quedi un rastre de funambulista o de cargol, que és tot el que pot produir aquesta veu tant més egotista com menys segura està de tenir existència. Aquesta veu que, en tot cas, segur que no té cos, i per això busca la paraula sumptuosa.

(Sempre que surt un llibre de Biel Mesquida algun crític, alguns, molts, parlen de la gran sort dels escriptors mallorquins de tenir un català tan ric. Un català. Una llengua com un ens. Si Biel Mesquida fos francès i escrivís en francès, parlarien d’estil: d’una relació particular amb els mots. Una dissort dels escriptors en català és que el llenguatge passa en segon terme, desnonat per la llengua.)

Magnífic ha de ser el text per contenir el que hi batega al llarg dels anys, aquest cor: la buidor.

(Aquest text va ser llegit al "Dilluns de Poesia" dedicat a Biel Mesquida, el 18 de novembre de 2015. Aquí trobeu el show complet. I la foto que encapçala la carta és de Claude Simon.)

Sebastià Perelló o els ecos de la conversa: "Veus al ras"

Sebastià Perelló és primer de tot el que transmet aquest retrat de Toti Garcia: una barreja desconcertant de pes i subtilesa, una presència molt carnosa amb una mirada abstracta. D'altra banda, un lector sistemàtic, que no coneix la mandra, la inapetència, l'ajornament. Sembla que ho hagi llegit tot, sense excepció, amb un afany que no és ben bé d'aquest món. M'impressionava tant, quan el vaig conèixer, que no li podia dir res. Tanmateix li vaig escriure, amb un respecte ple de por, immediatament després de llegir-lo: "L'Arnau Pons em va posar a les mans el teu volum Mans plegades. El vaig obrir pensant-me que era una novel.la, i no vaig caure que no ho era fins al tercer relat. T'ho dic, no pas perquè em sàpigues badoca d'entrada sinó perquè realment aquests textos tenen una densitat que poc recorda els relats contemporanis escrits en català. Feia molt de temps que no em deixava prendre per un text com m'han pres aquests escrits. Amb aquesta tensió de l'escriure per comprendre nusos, i la comprensió que es tradueix en formes, i la llengua que és un motlle dúctil i alhora una creació."

En la resposta, immediata i amable, hi havia aquestes ratlles: "Si em dónes una adreça et faré arribar el meu primer llibre de contes: Exercicis de desaparició. El vaig editar a Mallorca i l'editorial ja ha desaparegut."

Rastrejant els inicis de la nostra relació, m'adono que moltes coses s'han dit per carta, quan un llibre ens posava en contacte –un assaig sobre Lletre de tu, un comentari de les novel·les de Marc Cerdó o dels poemes de Blanca Llum Vidal...–. Trobo aquesta reflexió en un correu seu:

"Beckett tria –tria– el francès perquè li és més fàcil escriure sense estil. Això diu ell. En una llengua que no és la seva. Escriure com un estranger, en una llengua pelada, des d'una intempèrie, sense la facilitat d’una llengua materna. Kafka, per altres vies es conforma en una mena de despossessió semblant. Sempre m’he fet la pregunta: ¿i si Beckett s’hagués decidit pel gaèlic? ¿I si és la llengua materna que sents com estranya?" (Llegiu Escriptures bífides si voleu saber com continua.)

I trobo aquest altre correu sobre la presència minvant de la literatura en l'esfera mediàtica:

"Deixar-se de por davant el fet de ser menystingut, de no ser considerat (és la situació de bona part del que passa en aquest planeta), deixar-se de voler figurar entre les màquines culturals ben oliades i de resar per treure al cap a Nova York, a París o Londres. El que em fa por realment és presentar una literatura massa dòcil i fins i tot gregària, i no reivindicar prou allò que Calvino en deia les coses que només la literatura i els seus mitjans específics poden donar. I em fa més por encara que sigui una imatge estreta i mesquineta (en el sentit més menorquí del terme) que fa l'ullastre esbrancat cada vegada que els grans mitjans li concedeixen un minut d'atenció a les pantalles gegants. Adaptar-se i convertir-se en alguna cosa que té la forma que esperen aquestes pantalles. I bavar."

Rastrejant rastrejant, m'adono que des de l'inici hem tingut la mateixa conversa, una sola conversa amb variacions. I que des del 2008 esperava de poder publicar un llibre de Sebastià Perelló. 

***

Veus al ras és una conversa amb algú que no parla. L'escenari: una paret, amb una plaça d'un cantó on cada setmana apareix un home mut que gesticula i, de l'altre, una casa amb una dona a dintre que escriu. Una escrivana que va posant paraules sobre el silenci de l'altre que no és un qualsevol, sinó l'home que durant anys va ser el seu amant i company, el qui vivia amb ella a casa. ¿Què se n'ha fet? ¿Qui és ara, qui era abans, quan la vida comuna era plena de paraules? ¿I qui és ella que s'emprèn la missió d'escriure el seu silenci, d'omplir-lo? ¿Un eco, un mirall, una germana, un dèspota?

Les pàgines de Veus al ras són expressives només de mirar-les: seqüències d'una sola tirada, no gaire llargues, sense paràgrafs, que de sobte interromp el blanc –silenci–. I la veu reprèn, i una nova seqüència comença, es forma, busca, avança, s'infla i romp –silenci–. És la dona que busca com acostar-se a l'home, des de quin angle, per quin trau. Que intenta penetrar aquell misteri que se li ofereix però no es deixa. Que recompon la seva vida a partir de retalls de converses amb la seva mare, amb la padrina, amb les velles de la família que expliquen la infància com una vida de sant, amb tares que esdevindran miracles –només que el miracle és un naufragi, la mudesa. 

Treballar amb l'autor ha consistit aquesta vegada a fer-li tot de preguntes. Un sens fi de preguntes. El text s'hi presta, és capaç d'abraçar-te fort al mateix temps que et fa sentir insegur. ¿Això ha dit, realment? I primer ho saben els teus nervis; després, el cap. Per tot el text hi passa un corrent, una tibantor que et porta i t'arrabassa cap a una cosa que podria ser la història d'una passió, només que els detalls de la història s'han fos i en queda l'ombra que passa, com la d'un núvol. Una matèria rara, més real com menys la pots tocar. I no saps com, però allò et toca.

Una de les preguntes recordo que va posar-me al peu de la paret. No recordo a quina part del text, vaig pretendre burxar en el sentit d'una paraula, en la seva justesa –i en Tià, lluny de caure al parany de les sinonímies, va dir-me: "¿Tu no t'has fixat mai com escolta, la gent? ¿No ho has vist mai, que se'ls esquinça la boca de tant que volen parlar?" Al peu de la paret, vaig comprendre que l'extrema precisió dels mots de Sebastià Perelló venia d'una extrema atenció a tot allò que ens traeix, que fem sense voler, sense saber-ho. A tot allò que se'ns escapa. Diu la dona de Veus al ras:

"Aleshores, sentir-lo parlar era una delícia. No conversava amb mi, jo i tot era aquella absència que creixia i l’envoltava i ell ja no era res més que la veu vacil·lant que trescava en la seva pròpia divagació, i així i tot, d’aquell embalum, en podies emplomar engrunes d’una claredat desconcertant. Havia vist allò i els mots reflectien alhora la seva pròpia estranyesa de no saber per què hi havia parat esment, ni com les paraules li havien arribat a la punta de la llengua. Com si veure hagués estat escoltar. Un que s’abandona a la seva veu, es deixa fer, i tu, desfet, ja fossis aquest aire expel·lit que toca les coses i te n’anassis lentament, i en esser un tros lluny cercassis una boca, un cau, esser un que ha callat i no ha dit res, perquè sents l’ànsia de tornar d’allà on has vengut, quan ja només ets una veu que s'allunya de qui parla i l’enyorament de coses que has deixat, restes, arrels enlaire, allà, a les cordes."

***

Casualment, Veus al ras surt alhora que una nova edició de La plaça del Diamant. Són dos llibres que he llegit junts. ¿Hauria estat capaç, altrament, de veure tot el que els uneix en la seva enorme diferència? Crec que sí. El 2008, quan tot just començava a conèixer Sebastià Perelló, va escaure's el centenari Rodoreda i l'amic Arnau Pons va tenir la bona idea d'encomanar-li una conferència. Ell no va triar pas de parlar de Quanta, quanta guerra... ni de La mort i la primavera, com em pensava que faria; va triar La plaça del Diamant. La seva lectura és riquíssima, t'empeny irresistiblement a rellegir la Plaça amb els ulls nets. Per exemple:

"L’idiota,  han dit, és un àngel sense missatge. I és aquí que sent la veu de Colometa que parla sense autoritat, al marge, amb l’energia de la seva innocència. Aquesta és la seva manera de ser cataclisme, de qui han obligat a ser una altra i ha hagut d’assumir la figura del doble. Natàlia. Colometa. I més i tot: la senyora Natàlia o la senyora dels coloms. La doneta. El retard amb què mira el món, la seva manera d’alentir el pensament que no es beu a la primera el que passa com a veritat, com a realitat. És la resposta davant la violència i la guerra, és la que es decanta i no participa, la que es reclou en la vida privada, la que s’estima més no fer-ho. Mira el món des de les seves necessitats particulars. És una dona particular. La que s’assumeix com a partícula."

Així és com llegeix i escriu l'home d'aquest altre retrat de Toti Garcia. No us el perdéssiu sota cap pretext.









Nota bene. La foto de la paret és de Sebastià Perelló.

Biel Mesquida, l'Ogre

"Era un escriptor que tenia cura en la tria i la descripció dels detalls i col·locava les sensacions en el centre de la constitució de la persona." Així diu l'esquela de Biel Mesquida inventada per Biel Mesquida que podeu llegir a la seva Plagueta de bord. És l'esquela d'un ogre.

Avui, dia 16 de gener, he fet servir facebook per anunciar bones notícies traductívoles (qui freqüenti de grat aquest pati d'escola ens hi troba). Tres notícies, sobre la traducció castellana d'El desgavell de Ferran Planes que treu ara Libros del Asteroide sota el títol El desbarajuste; sobre la traducció anglesa d'Incerta glòria que anuncia McLehose Press per a aquesta tardor; i sobre la traducció també anglesa de K.L. Reich que sortirà aquest octubre a Wilfrid Laurier Press, coincidint amb els cinquanta anys de l'edició catalana. Barcelona, Londres i Toronto: més vast que el mercat de l'avellana.

Mentrestant, des de la Muntanya Pelada es treballa per fer possible una altra bona nova. Aquesta va d'ogres, i ho va saber veure Annie Bats, la fada maga que va traduir fragments de Llefre de tu per sortir a caçar-li un editor a França. El títol del llibre de Biel Mesquida en francès: Ogre de toi.

Ogre de tu.

Per a mi l'ogre és una figura enormement estimada. Expliquen els contes de Grimm que els ogres mengen nens i per això els atreuen a casa. Els gravats de Doré els representen amb un ganivet a la mà, a punt de degollar criaturetes adormides.

No és pas el record que m'han deixat. Com me'n parlaven quan jo era criatura és cosa que no puc recordar; però la casa de l'ogre és, per excel·lència, la casa hospitalària: aquella on arribes quan no tens on caure mort, quan el bosc on has estat abandonat tres vegades esdevé fatalment el teu lloc. Ca l'ogre és el refugi, poblat per un ésser volcànic que estima i sent: la seva dona i les seves set filles, el beure i el menjar, el riure i la companyia. L'ogre té d'altra banda el nas fi, cosa que els germans Grimm atribueixen a una funció biològica: el nas és fi per ensumar les criatures que menja. No senyors. Deia Baudelaire que no pot ser bon poeta qui no té el nas fi. I l'ogre comparteix amb el poeta no tan sols el nas fi, sinó la melancolia: l'extrema sensibilitat a l'absència. L'ogre sap en tot moment que serà abandonat.

Biel Mesquida és un ogre dels meus. Fa exactament un any, acabàvem plegats l'edició de Llefre de tu. Editar aquest llibre va ser per a mi la possibilitat d'explorar cada racó de la casa de l'ogre: un univers en què l'extrema presència de les sensacions va de bracet d'un sentiment agut d'abandó. S'ha dit que aquest llibre era un homenatge a la llengua, que cada paraula hi venia triada i cisellada per un joier exigent. Jo no hi veig pas tal cosa. Jo hi veig el llibre de les absències: el cant d'un voluptuós quan percep la desaparició de la carn que ha poblat la seva vida. És un llibre ple de fantasmes, en el doble sentit de la paraula.

Llegir-lo traduït per Annie Bats m'ho ha fet comprendre més profundament: deslligat de l'entorn en què va ser escrit i que d'alguna manera el condemna a ser celebrat com un himne a la llengua, apareix plenament com un himne a la desaparició. El seu manierisme, la seva magnificència són la trampa que fa possible que toquis amb els dits la cua de la camisa del fantasma abans que s'esvaeixi del tot. Fils de teranyina per atrapar no la mosca sinó la mel, deia Sebastià Perelló; i deia bé.

Vaig veure fa pocs dies Holy Motors. He quedat plena de tot el que hi he vist com havia quedat plena de Llefre de tu: sense acabar de comprendre què era ni què m'havia fet. Em desperto pensant-hi. Crec que Denis Lavant és un ogre, i que per això Leos Carax ha fet aquest film. En una de tantes entrevistes de Carax a la xarxa trobo aqueste dues preguntes i aquestes dues respostes. Us les deixo perquè les coses que diuen em sembla que podrien ser dites per Biel Mesquida.

A lo largo de la cinta hay muchas referencias cinematográficas. ¿Es una película sobre la historia del cine?
Creo que todas las películas lo son, pero siempre he odiado la palabra referencia. Cuando decidimos vivir en el mundo del cine, lo hacemos porque es un mundo bonito, pero está lleno de cementerios. A veces vamos al cementerio y a veces salimos a tomar algo, así es la vida. Si se tiene la sensación de que esta película trata del cine, se debe saber que no era esa mi intención. Cuando hacemos una película, hacemos cine, o, al menos, se supone que lo hacemos.

¿Le gustaría que el público le comprendiese?
No sé quién es el público. Es gente que muere pronto. No me gustan las películas para el público sino para el ámbito privado. Me importa que la vean. ¿Que la entiendan? No. ¿Que les guste? Sí.

Des de la Muntanya Pelada

Vosaltres mireu la bústia i la bústia mira això:

És la Muntanya Pelada, també anomenada Muntanya del Ferro perquè s'hi va declarar fa cent anys una febre del ferro que la va deixar plagada de galeries, o Turó de Can Móra, o Turó del Carmel. Embolic de noms, successos reals barrejats amb històries apòcrifes: un bon lloc per a una editorial que s'ocupa de literatura.

La muntanya és plena de mines d'aigua i d'avencs. Té una capa, com podeu veure, poc propícia als arbres; el vent hi bufa com un desesperat, l'Ajuntament de Barcelona pretén fer-hi un parc. L'aigua que en surt és ferruginosa i vermella, per això la seva boca porta el nom de Font Rúbia.

Hi té la seu Club Editor. Aquí es van coure les edicions de la nostra santa patrona Rodoreda -això és l'èpica. L'any passat s'hi van coure Llefre de tu de Biel Mesquida i Homes i ocells de Blanca Llum Vidal. Ara mateix s'hi acaba de preparar el Viatge d'un moribund de Joan Sales. Els centenaris passen, les obres queden: aquesta feia seixanta anys que no s'havia editat com un llibre amb personalitat pròpia, i la té tant o més que Incerta glòria. És el llibre dels llibres, ple de les llavors de totes les novel·les futures, inclosa la inèdita Uns guants de pell de Rússia.

S'hi editaran altres llibres durant aquest 2013 ple de mals auguri: els pocs i inoblidables escrits del mariner Nikos Kavadias, el darrer volum de relats d'Alice Munro, una novel·la inèdita de Guillem Frontera, la biografia de Joan Sales per Montserrat Casals, una petita immensa novel·la d'Aharon Appelfeld. Hi celebrarem també, a la nostra manera i en forma de thriller, els cinquanta anys de K.L. Reich, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella sobre la deportació dels republicans espanyols als camps nazis. La història editorial d'aquesta obra fa entreveure galeries apassionants de la nostra cultura.

Des de la Muntanya Pelada rebreu, si us ve de gust, cartes sobre molts llibres. Els que publica el Club Editor i els que no: llibres admirats, rellegits, cobejats, impossibles. I com que els llibres són tan plens d'aigües i avencs com la mateixa muntanya, s'hi practicarà una variant de l'espeleologia: es tracta d'explorar què hi ha a sota, com comuniquen entre si coses que a la superfície no es toquen, quines impureses i quins accidents invisibles traginen. És una manera de llegir.

Benvinguts sou a la Muntanya Pelada.

PS Si entre vosaltres hi ha amants del correu postal, la bústia és de debò i acollirà amb fruïció les vostres cartes:
Maria Bohigas
Club Editor
Carrer Coves d'en Cimany, 2
08032 Barcelona
Si us estimeu més les cartes elèctriques, per això existeix aquest blog: perquè també vosaltres excaveu galeries.