Estampa a mig camí

I va arribar l’últim dia i vam anar a Juella, que m’atreia des del principi. Havia preguntat per aquell poble tot sol al final d’una pista i m’havien dit que tenia un antigal, però de molt mal trobar per a qui no conegués el camí. No hi havia tornat a pensar fins que me’n va parlar el Facundo Toconás, amic incipient, en una conversa sobre formes de vida extintes. ¿De mal trobar? Mira, per trobar els pobles antics tu fixa’t en els cardones, allà on vegis que creixen més atapeïts és que hi havia gent que en menjava la fruita i en cagava la llavor.

El truc no falla. Més enllà de l’escola i de les cases en construcció —d’adobe i canyís tradicionals, però d’unes proporcions que delaten la residència secundària: Juella és bonic i em pregunto quants anys tardaran els seus enamorats a matar-lo—, veiem una eminència plana que domina el riu, tota coberta de cardones. Són enormes i forcats, les seves branques es toquen. Quan hi arribem, descobrim vestigis de paret seca als seus peus, no sabem si de corrals o de cases, però l’efecte és el d’un gran tauler delimitat amb pedres de tots colors, com les muntanyes, i protegit pels braços gegantins d’un bosc de tòtems. Caminem amb molt de compte, per les pues que punxen i per les pedres que imposen, i el tauler sembla que no s’acabi mai: ¿quanta gent hi vivia, en aquest antigal? ¿Com es deien, què parlaven? ¿Són seus els noms que encara diuen els llocs? ¿Què volen dir? Ho hem preguntat i no ens ho saben respondre, aquí les copleras canten en castellà i el Facundo ens explica que les llengües vernacles ja havien desaparegut al començament de la colònia espanyola, amb l’ocupació incaica que va imposar el quítxua en aquelles valls. Els avis, els avis dels avis —això ens ho diu el Venancio, de 67 anys— no parlaven cap llengua que no fos el castellà, un castellà tot clapat de paraules intruses, de sons irreductibles. Els únics que avui parlen quítxua són els emigrats de Bolívia arribats no fa gaire en colles prou nombroses perquè hi hagi mestres de quítxua a les escoles rurals.
Però el Facundo sí que sap què vol dir el nom del seu poble: Maimará, allà on cau l’estrella.

El dia que tornem a Buenos Aires es dóna el cas que el diari La Nación porta un article sobre “alumnos indígenes: dos de cada tres no están recogidos en los registros oficiales”. Tan cruent és l’estigma de ser indígena que els estudiants no se’n declaren i d’aquesta manera no poden acollir-se a la “educación intercultural bilingüe”, aprovada el 2006 sota el govern Kirchner per garantir “el dret dels pobles indígenes a rebre una educació que contribueixi a preservar i enfortir les seves pautes culturals, la seva llengua, la seva cosmovisió i la seva identitat ètnica; a desenvolupar-se activament en el món multicultural i a millorar la seva qualitat de vida”. Però ¿de què serviria una educació que enfortís la seva cosmovisió si cada iniciativa imposada al seu territori la viola? ¿Què seria una escola on se’ls parlés de la Pacha a tocar d’una mina d’urani oberta fa poc malgrat les protestes dels seus pares? ¿Quina llengua preservar si les que aprenen els nens de les famílies que els contracten, governen i segreguen són l’italià, el francès i l’anglès? ¿A quina qualitat de vida aspirar si et desposseeixen de tot generació rere generació, perquè Si no existe el más allá la injusticia del pobre es eterna?

La llengua, la riquesa, la potestat conservades, això sí que ens separa, els indígenes catalans, d’aquests altres indígenes. Som i serem... Però de civilitzacions pageses que s’ensorren per incapacitat de la gent de progrés a comprendre-hi una intel·ligència del món, de llocs sagrats que esbotza l’explotació més agressivament imbècil, me’n vénen al cap per tot el meu, de territori. Meravelles de paret seca ensulsiades des del parc natural del cap de Creus fins al parc natural del Montsant, dòlmens escanyats entre els nans de guix i les columnes dòriques dels xalets alemanys a Palau-Savardera, la vall Fosca terraplenada per fer-hi un golf, l’esplanada del castell convertida en pàrquing 1 a l’aspra i ardida Siurana on les aigües brutes desguassen a la portella dels moros... Em recordo de vosaltres aquí a l’Argentina tot descobrint, a l’anvers de la pàgina que parla d’alumnes indígenes, una entrevista en què Pilar Rahola fulmina contra Cristina Kirchner i perora sobre cristians d’Orient i ablació del clítoris. La Rahola ha vingut a Buenos Aires com a escriptora convidada per les institucions catalanes en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura. Em ve al cap el discurs subtil, inspirador, de Rita Segato a la inauguració de la Feria del Libro. Parlava de “las virtudes de la desobediencia”, que són set i convé llegir totes, però us en copio una per assegurar-me que aquesta no us la perdreu:

Nombremos nosotros. Demos los nombres. No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado, y por debajo de ese ya pensado contrabandeamos inevitablemente la idea de lo ya pensado en otro lugar. La faena del intelectual es la producción y donación de nombres. Lo aprendí de mi amado maestro Aníbal Quijano. Autoría viene de autorizar. Son dos términos profundamente emparentados. Pensemos desde acá, no deleguemos a que nos piensen el mundo en que vivimos desde afuera. Nos pasa a nosotros, y le pasa a España también. Al igual que nuestro continente, se encuentra del lado del consumo y la aplicación de categorías teóricas, no a su formulación. No nos engañemos… Le pasa a ese país tan tristemente colonial y criollo como nosotros que es España, una nación que se conquistó a sí misma y siguió por el lado de acá, sin solución de continuidad, en el mismo año, 1492. La lengua española es numerosa, pero no es hegemónica. No produce un pensamiento teórico destinado a atravesar la Gran Frontera Global desde el Sur hacia el Norte. Libros editados acá por grandes conglomerados de editoriales destinadas al lucro global no son catapultados a las lenguas en las que las ideas alcanzan circulación e influencia planetaria. La reserva de mercado del Norte sobre lo que bien podríamos llamar “patentes” en el campo de las Humanidades es cerrada, inexpugnable. Porque, no nos equivoquemos: es el campo de las Humanidades, con su usina de palabras, su poiesis de conceptos, lo que da forma al futuro de la historia. Es por eso que se encuentra en manos de pocos, pocos que no están por aquí, la llave del camino de las Humanidades que cierra la puerta de esa circulación planetaria a los conceptos teóricos acuñados en nuestra lengua, con soberanía y autonomía, desde acá mismo, desde el suelo en que nuestros pies se asientan.

S’ha acabat el viatge. Tornem a Barna amb els llibres de Rita Segato i una arrel seca collida a Huichaira.



Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí

Estampa jujeña 2: de literatura i de música

A quatre passes de casa hi ha l’escola de la vall de Huichaira, amb la seva cancha de terra pelada, el pati amb el pal on cada matí hissen la bandera argentina i un monument que, quan m’hi acosto, resulta que és als herois defensors de la pàtria a les Malvines. Arriba el minibús de Tilcara i en baixen una vintena de criatures morochas, de totes edats i alçades, on no falta la nineta que acota el cap i plora perquè vol tornar a casa. Al costat de l’edifici amb sostre de zenc que fa d’escola, n’hi ha un altre de més petit amb una creu i una trena de flors a la porta que fa d’església, i un altre sense creu ni bandera però rodejat de dàlies on viu una senyora que fa humitas amb el choclo del seu camp. N’hi comprem, ens en llepem els dits i enfilem el llit sec del riu cap a un coll des d’on podrem cometre aquest acte deliciós: mirar què hi ha a l’altra banda.
L’altura cansa, el terreny és dur i relliscós, els pocs metres de desnivell ens semblen una conquesta. A l’altra banda s’obre, si és que se’n pot dir obrir-se, una vall com un budell, amb algun clap de vegetació. Res a veure amb la de Huichaira, ampla i ben exposada al sol, on les ribes del riu són un vitrall de sembrats. Sabrem més endavant que aquest budell ramificat són les terres de la comunitat Cuevas del Inca, on no pots entrar sense permís dels habitants. No tenen camps, ni aigua, però sí el dret a no deixar entrar cap huinca.

Baixem i salvem el riu cap a l’altra riba, on una vinya encesa conviu amablement amb els cardones. Un camp de moresc, un ranchito amb tot de pedaços de carn penjats a les bigues per assecar-los i fer-ne charqui, una senyora molt fosca i sense dents que ens diu de vigilar amb el gos —i arriba tot seguit un quisso de no res que em recorda el de la meva veïna a Siurana, tan intensivament falder que no podia caminar per les pedres del poble. La dona riu i nosaltres seguim.
Vall amunt ja no hi ha vinyes ni moresc, només cardones i arbres espinosos que no sé com es diuen. Un tros lluny s’endevinen les parets no sabem si senceres o en ruïnes d’un rancho amb el seu clap de xops: l’álamo, a més d’assenyalar les finques, serveix per proveir-ne les bigues. Decidim que serà el terme del passeig, quan una bardissa morta apareix amb un cap de nina clavat a una de les seves llargues espines. És el cap d’una Barbie rossa d’ulls blaus que somriu. Fa una basarda indescriptible. No solament la imatge d’aquesta bardissa morta amb un cap humà en miniatura, sinó la imaginació del gest que ha fet algú per aconseguir-ho, el gest de plantar un cap ros i d’ulls blaus al capdamunt d’una pua, al marge d’un camí, com una fita, un reclam. No hi ha dubte que diu alguna cosa. ¿Què? Girem cua.

Aquest vespre l’espai obert ens inquieta i ens quedem a casa en lloc de sortir a mirar la fosca. L’Ale treu un clàssic escolar que s’ha comprat a Tilcara, La cautiva d’Esteban Echeverría, que no havia arribat a llegir quan anava a col·legi. Tement que tampoc no se l’empassarà ara que no l’hi obliguen, em proposa de recitar-lo en veu alta. Espanto fantasmes amb un poema èpic del 1837 que explica les aventures i desventures d’una cristiana raptada pels indis en un d’aquells malones que van servir de pretext al general Roca per netejar el desierto. Fins ara no hem tret en clar com devien designar-se a si mateixos els pobles originaris, però el lèxic dels seus vencedors és perfectament clar: bando de salvajes, chusma, inmunda ralea, formas desnudas de aspecto extraño y cruel. Ho llegeix la canalla a tots els col·legis del país.

El comentari didàctic al final del volum assenyala que aquell poema “consagra la implantación del romanticismo e incorpora el paisaje argentino a la gran literatura”. També explica que l’autor tenia l’ambició de fundar alguna cosa: “Nuestros sabios, señores —ara parla Echeverría—, han estudiado mucho pero yo busco en vano un sistema filosófico, parto de la razón argentina y no la encuentro, busco una literatura original, expresión brillante y animada de nuestra vida social, y no la encuentro. Preciso es que aparezca revestida de un carácter propio y original y que, reflejando los colores de la naturaleza física que nos rodea, sea a la vez el cuadro vivo de nuestras costumbres y la expresión más elevada de nuestras ideas dominantes.” La pedra que va posar Echeverría amb el propòsit d’aixecar una literatura nacional és prou ben picada perquè els invents contemporanis de la novel·la argentina hi recolzin còmodament, com El entenado de Juan José Sáer, que narra les aventures i desventures d’un grumet espanyol capturat pels indis en un joc metatextual que protegeix l’obra d’uns quants corrents d’aire que la podrien fer esternudar.

¿Què ho fa que la literatura sigui tan vulnerable als afanys nacionals? ¿Per què es posa tan fàcilment al servei d’un mecanisme de poder que delimita i separa? ¿És la llengua, que inevitablement fa de frontera entre els qui la parlen i els qui no? ¿És un lligam de parentiu entre la paraula que ordena i la paraula que narra? ¿És la seducció irresistible d’inventar identitats?
Penso en el concert de l’altre dia al teatret de Tilcara. Havíem llegit a La Voz de Jujuy que la cantant Sílvia Pérez Cruz donava un concert amb Aleix Tobias, percussionista barceloní, i Juan Quintero, cantautor i músic de Tucumán. Vam anar-hi. Cançons de segar mallorquines, chamamés de Corrientes, tonades amb pandero cuadrado de Peñaparda, “El testament d’Amàlia” i un poema de Maria Cabrera, no hi havia res que aquells tres músics no tinguessin ganes d’oferir-se i partir-se com a bons germans. Ho van confessar ells al cap de quatre peces, més que un concert era una celebració de l’amistat. I era preciós veure’ls posar la punta del peu en una música desconeguda abans d’abandonar-se al seu ritme.
Els músics en francès no toquen, juguen. Juguen plegats. Com Jordi Savall amb els músics refugiats a Calais. L’escriptor escriu sol. Hi ha una diferència radical entre uns i altres, que m’impressiona.
I tanmateix, és la literatura que m’interessa.

Estampa porteña 2: res

Al registre civil es diu Raúl Eduardo Stolkiner però va triar de dir-se Res. Ha viscut sempre de la fotografia, des que la va descobrir fent fotos de carnet en un cuartucho a tocar dels tribunals de Córdoba (la d’Argentina) fins que s’ha convertit en un assagista visual reconegut, premiat i pensionat. La seva obra és una reflexió política en forma d’imatges començada a Mèxic, on va viure deu anys exiliat durant la darrera dictadura argentina.

Les fotos del Res tenen sempre alguna cosa de forense: registren i fan constar una brutalitat comesa, sovint però no sempre en l’àmbit de la vida col·lectiva. La sèrie Intervalos intermitentes és feta de parells de retrats de la mateixa persona abans i després d’un fet que la modifica: una intervenció quirúrgica, un combat de boxa, una emigració. La sèrie Necah (inicials de NO ENTREGAR CARHUÉ AL HUINCA, i el huinca som vostè i jo, els europeus vistos pels pobles d’Amèrica) també és feta de parells de fotos, aquesta vegada de llocs, abans i després: cap al 2000, quan els visita el Res, i el 1879, quan hi passava el fotògraf Antonio Pozzo seguint la tropa del general Roca en la campaña del desierto per unes terres que no tenien res de desert, ja que hi vivien maputxes, pampes, ranquels i tehueltxes abans de ser exterminats.
La gesta va tenir, al mateix moment de cometre’s, detractors que ja parlaven de crimen de lesa humanidad; el general Roca la justificava ben simplement: “A mi juicio, el mejor sistema para concluir con los indios, ya sea extinguiéndolos o arrojándolos al otro lado del río Negro, es el de la guerra ofensiva que fue seguida por Rosas que casi concluyó con ellos...” Roca no es va limitar a “arrojarlos al otro lado del Río Negro” sinó molt més al sud, enllà del riu Neuquén. En matèria de reserves índies la jove República argentina no va seguir el model dels Estats Units d’Amèrica: “las tribus no pueden, no deben existir dentro del orden nacional” (general Pico). Els habitants originaris van ser reduïts en esclavitud i deportats en ingenios i camps de concentració. A Buenos Aires van desfilar encadenats abans de ser confinats a la Isla Martín García, on la majoria d’homes van morir; les dones i els nens van sobreviure per mor del seu valor comercial: “ENTREGA DE INDIOS. Los miércoles y los viernes se efectuará la entrega de indios y chinas a las familias de esta ciudad, por medio de la Sociedad de Beneficencia”, anunciava El Nacional el 1879. El mateix diari descrivia l’escena en aquests termes:

Llegan los indios prisioneros con sus familias a los cuales los trajeron caminando en su mayor parte o en carros, la desesperación, el llanto no cesa, se les quita a las madres sus hijos para en su presencia regalarlos a pesar de los gritos, los alaridos y las súplicas que con los brazos al cielo dirigen las mujeres indias. En aquel marco humano los hombres indios se tapan la cara, otros miran resignadamente al suelo, la madre aprieta contra el seno al hijo de sus entrañas, el padre indio se cruza por delante para defender a su familia de los avances de la civilización. [subratllat meu]

L’informe oficial de la comissió científica que acompanyava l’exèrcit al “desert” feia aquest balanç el 1881:

Es evidente que en una gran parte de las llanuras recién abiertas al trabajo humano, la naturaleza no lo ha hecho todo, y que el arte y la ciencia deben intervenir en su cultivo, como han tenido parte en su conquista. Pero se debe considerar, por una parte, que los esfuerzos que habría que hacer para transformar estos campos en valiosos elementos de riqueza y de progreso, no están fuera de proporción con las aspiraciones de una raza joven y emprendedora; por otra parte, que la superioridad intelectual, la actividad y la ilustración, que ensanchan los horizontes del porvenir y hacen brotar nuevas fuentes de producción para la humanidad, son los mejores títulos para el dominio de las tierras nuevas. Precisamente al amparo de estos principios, se han quitado éstas a la raza estéril que las ocupaba.

L’afany d’il·lustració de la jove raça explica sens dubte que al Museo de la Plata hi tinguessin, el 1885, la família del lonkgo Modesto Inakayal encadenada i exhibida al públic, abans que en morissin sis membres les ossamentes dels quals van ocupar una vitrina amb el cartell “razas salvajes que se extinguen”. Fins al 2014 (govern Kirchner), la comunitat maputxe-tehueltxe Pu Fotum Mapu no va aconseguir la restitució d’aquestes despulles; tres anys més tard (govern Macri) desapareixia el militant Santiago Maldonado en la repressió d’una protesta impulsada per la comunitat Pu Lof en Resistencia de Cushamen contra l’espoli de terres indígenes comès per la companyia Benetton.*  El cadàver de Santiago Maldonado va ser trobat al cap de mesos al riu Chubut; el jutge que instruïa la causa la va sobreseure ràpidament.
I tanmateix, una de les principals ciutats de l’est de la Patagònia (Puelmapu en la llengua dels maputxes), aixecada a les ribes del famós Río Negro, continua duent el nom del general Roca, així com les places i avingudes d’arreu del territori argentí sotmès a la neteja ètnica.

*

El nostre amic Res viu davant del parque Lezama, al lloc on figura que Pedro de Mendoza va fundar Buenos Aires i on es troba actualment el Museo Histórico Nacional amb relíquies d’uns quants generals i quadres adorables del soldat ras Cándido López. El seu taller d’artista ha hagut d’adaptar-se a l’aventura particular de fundar una família en temps de crisi: dues criatures esplèndides ocupen i agiten l’espai que el seu pare havia reservat en principi a les fotografies. L’import d’un premi important amb què comptava construir-se una casa a la Boca ja no serveix ni per posar-ne els fonaments, gràcies a un d’aquests antimiracles financers que fem veure que són fenòmens racionals. La Danila puja i baixa l’escaleta de cargol més vertical que he vist mai amb un marrec a coll i l’altre sota el braç: bruts a la pujada, polits i en pijama a la baixada. Sopem, xerrem —del merder argentí, del merder català, dels cometxingones que encara viuen en pobles molt aïllats de la Cordillera de Córdoba, de la Feria del Libro que acull aquests dies una gran delegació d’escriptors enviats en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura, si bé un curiós sistema de quotes hi ha incorporat andorrans, valencians i mallorquins de llengua catalana barrejats amb barcelonins de llengua castellana de manera que no treus en clar què representen aquells seixanta (més val que sobri que no pas que falti) escriptors. En realitat, hem anat a veure el res al cap d’uns dies de coincidir a la Feria amb els mateixos companys que podríem trobar a la NoLlegiu o al CCCB; comencem a estar-ne fins al capdamunt, que ens perdonin els amics, d’inauguracions i sopars on no assisteixen més que els membres de la delegació. Preparem un viatge per respirar uns aires més ventilats; ¿a Entre Ríos, a Corrientes? El Res hi fica cullerada: a Jujuy. Hi té un conegut que li deixa una casa. Ens l’ofereix. Acceptem a l’acte: seguint la petja del res ja havíem conegut Traslasierra i el Teté de Los Hornillos, músic i arquitecta que ens va explicar el final de la història de l’Anselmo —això per a un altre capítol.
Al cap de dos dies agafem l’avió que ens porta a Jujuy.


Nota Bene: dos mesos després d'escriure aquesta carta vaig anar a veure Tierras del Sud, d'Askona&Toloza, a l'Antic Teatre de Barcelona. Va de tot això. Aneu-ho a veure-ho per poc que en tingueu ocasió.

* Per primer cop en la història d’Argentina, una reforma de la Constitució reconeixia el 1994 “la preexistència étnica y cultural de los pueblos indígenas” i el seu dret a “la posesión y propiedad comunitaria de las tierras que tradicionalmente ocupan”. Vint anys més tard, el registre cadastral d’aquestes terres no havia arribat a censar-ne ni el 30% i ja els propietaris huincas impulsaven el desallotjament de les comunitats.

Estampa porteña 1: Vera

Immediatament després de Sant Jordi agafàvem l'avió cap a Buenos Aires, on Barcelona era la convidada d'honor de la Feria del Libro. Ens hi van passar moltes coses que van anar prenent forma de cartes. Us les envio ara que han passat una mica més de dos mesos —no pas tant si fóssim a l'època en què les cartes viatjaven dins del ventre dels mercants. Qui sap si aquesta època no tornarà aviat? 


Acabem d’arribar a Buenos Aires i encara no hem començat la ronda de trucades als amics quan rebem la del Mario anunciant la mort de la Vera. Anem a veure’l immediatament. 

El pis on entrem és refinat i completament clos, com si el carrer no existís. Hi notes una sedimentació disciplinada de la vida: cada cosa hi ocupa un lloc exacte que no fa pensar en el bon gust sinó en l’ordre d’una família a taula, en la mirada que els ha triat un per un, que els ha associat en una companyia d’objectes. L’aire és net i dens, no gens enrarit, perquè aquí tot és pulcre; però diries que conté més àtoms. ¿És feta d’àtoms, la presència? La de la Vera fa impossible la paraula “inanimat” aplicada a les butaques que es neguen a fer joc amb res, a la licorera de cristall o a les bombillas de plata. Nosaltres som intrusos que s’han insinuat en el seu món; ells són vells companys que fan guaita.

L’endemà, quan anem a la vetlla, l’aire ja ha canviat, com si hi haguessin fet un trau. Molta gent, d’edats diverses: els 84 anys de la Vera han estat generosos amb els amics, tant els propis com els del fill únic i dels dos néts. Un grup de persones de vora seixanta anys s’ha instal·lat al sofà. Són adolescents que es retroben quatre decennis després d’haver-se perdut de vista. Un altre grup s’ocupa de baixar a obrir la porta del carrer, que cal tenir tancada amb clau. Aquests tenen vint anys de debò. L’ascensor puja i baixa, la màquina de fer cafè no para, els sandwichitos circulen.
Al menjador, d’on ha desaparegut la taula, la companyia és escassa: un home sol i una dona que l’escolta amb cara de paciència. Així que entrem, el Mario ens suggereix de parlar-hi. No coneix ningú, ens diu. Seiem al seu voltant, la dona s’eclipsa i l’Osvaldo (s’ha presentat a l’acte) ens parla d’un llibre que està llegint amb viu interès, publicat per l’exèrcit d’Argentina (sí: l’exèrcit té publicacions pròpies, i la dona instal·lada al carrer damunt de tres matalassos a la plaza de Mayo llegia una novel·la ahir a la nit). Un volum que a l’Osvaldo li ha costat una barbaritat de trobar, sobre l’estratègia de l’aproximació indirecta, concebuda el 1941 per Lord Basil Henry Liddell Hart ran de l’estudi de les grans derrotes sofertes per una força massiva quan ataca de front.
El libertador San Martín no tarda a treure el nas en el monòleg: les seves armes per alliberar el Perú, a més de vuit vaixells i 4.000 homes —la veu de l’Osvaldo es va acalorant— van ser una impremta i la complicitat dels prostíbuls de Lima, responsables d’intoxicar l’enemic amb la fal·làcia d’una superioritat de l’Exèrcit d’Alliberament. De manera que les primeres repúbliques sud-americanes van ser fundades gairebé sense recursos, amb un aparell de propaganda prou fi per corcar la posició dels reialistes. “Llegint aquest volum d’estratègia militar —conclou l’Osvaldo amb l’aplom d’un acròbata que acaba el triple salt—, he descobert que tota la vida havia practicat sense saber-ho l’aproximació indirecta, en l’esfera pública i en la privada.”

Quan per fi ens alliberem d’ell, podem preguntar al Mario qui era aquest home davant de qui desfilen els interlocutors sense aconseguir tallar-li el fil. I descobrim que la Vera l’havia conegut com a procurador general de l’Estat, en una fase del seu llarguíssim procés contra el Govern argentí pel segrest i l’assassinat de Julio Benjamín Neuman, el seu marit, a les mans de policies organitzats en màfia extorquidora. Era el 1982, a les acaballes de la dictadura de Videla, a qui el Mario i els seus amics deuen també la desaparició d’uns quants companys de col·legi a l’edat de catorze, quinze, setze anys. 

Quan el rabí ens crida a la saleta on es troba el taüt, veig per la porta oberta un llit de matrimoni i uns quants nus femenins penjats a les parets. És el dormitori de la Vera, restauradora d’ofici, col·leccionista de pintura i psicoanalista, néta d’una jueva russa emigrada a l’Argentina fugint no només dels pogroms sinó de l’anatema familiar per una història d’amor entre cosins germans. Al vestíbul on em trobo hi ha dos retrats fotogràfics, d’un home i una dona vestits com a les fotos de Roman Vishniak. No són els avis de la Vera sinó els del Julio, rescatats pel seu fill orfe quan li va tocar triar un objecte de l’herència familiar. Si des del sostre mirés algú, ara veuria una pinya compacta de gent al voltant d’un fèretre, omplint l’espai ordenat i clos que la Vera s’havia construït per existir-hi. Demà, al cementiri, ella i el seu marit es retrobaran en forma de despulles, 37 anys després d’haver-se perdut.

*

Així va començar l’estada a Buenos Aires. Ara que en torno i busco el llibre de l’Osvaldo (no costa gens de trobar), aquest parell de frases que hi llegeixo em demostren una vegada més la desconcertant rodonesa de la vida. A la vetlla fúnebre d’una dama jueva de Buenos Aires, un procurador general de l’Estat argentí em va parlar d’un historiador militar britànic que analitzava derrotes i advertia a qui volgués sentir-lo, inclosa una catalana com jo: “Los profetas tienen que ser lapidados; ése es su destino y la prueba del cumplimiento de su misión. Pero un líder que termina lapidado sólo demostrará que ha fallado en su función por una deficiencia de su sabiduría, o por confundir su función con la de un profeta.”