Mercè Rodoreda, un continent

¿Per què llegir Mercè Rodoreda?, pregunta Joan Todó en una ponència més que recomanable.
¿Per què rellegir Mercè Rodoreda?, pregunta una twitera, que confessa fer-ho amb recança i no bé rellegit el pròleg explota d'entusiasme.
Faig trampa: contesto la ponència recent de Todó amb un article antic. Va sortir publicat l'any 2008 dins l'especial Rodoreda que va treure la Vanguardia sota el títol "Rodoreda gore". Era l'any del centenari, el gore de no gaire bon gust pretenia reivindicar una Rodoreda gens de flors i violes. La meva part deia això -i la darrera frase ha quedat ben oberta:

MIRALL SENCER

"Tot el que m'ha dit de La Mort i la Primavera m'ha intrigat força, de manera que estic amb moltes ganes de llegir-ho. Potser és una obra mestra (de l'autora de La plaça del Diamant se'n pot esperar tot), potser és una equivocació de cap a peus. El que vostè me n'ha dit em fa témer que no s'hagi emprès un assumpte irreal, sense cap relació amb la gent de carn i ossos i els seus autèntics problemes, és a dir, tot al revés de La plaça del Diamant", escriu a Rodoreda el seu editor Joan Sales el desembre del 1961. Irreal, irrealista, màgica, o encara novel·la "del deliri", inspirada en pobles primitius, o prehistòrics, o exòtics, o potser en sectes ocultistes, La Mort i la Primavera sembla que no trobi lloc al banquet dels llibres catalans consagrats. Si més no, ha estat poc llegida: cinc reimpressions en vint anys, o sigui uns 500 lectors l'any, que el llibreter hauria de regraciar amb un petó a cada galta si es regraciés l'atreviment. 

Convé tenir present que Rodoreda la va escriure mentre revisava La plaça del Diamant: dues novel·les que van conviure com bessones al ventre ¿poden no tenir cap punt de contacte? "Les dones, deien, moren partides... La feina ja comença quan es casen. I si no s'han ben partit, la llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d'ampolla i ja queden així per sempre, o estripades o cosides", diu una de les dues: ¿de quina tribu parla, de quin ritu fundat en quines fosques creences? Doncs de la tribu barcelonina dels anys 30 i de les creences que hi corren sobre la nit de nuvis: sobre les relacions entre home i dona de què tracta, entre altres formes d'horror, La plaça del Diamant. No se sol insistir gaire en el fet que la Colometa coneix el que més s'assembla a la pau prop d'un home capat per una bala durant la guerra: ¿som gaire lluny dels mutilats del poble de La mort..., on cada any seleccionen un home per tirar-lo al riu, condemnant-lo, si no mor, a sobreviure esguerrat? L'objectiu del ritu és el manteniment de l'ordre al poble, un ordre donat d'una vegada per sempre i que no sofreix canvis. Fer-ho porta de dret a la gàbia del pres, d'on no se surt mentre no s'hagi perdut l'ús de la paraula. "¡El pres renilla!", crida el poble, senyal que ha passat el perill; l'home per fi és bèstia mansa. Imposar un ordre que es vol immutable, enviar innocents a la mort per tal de mantenir-lo, castigar el dissident amb tractes que deshumanitzen: ¿som gaire lluny dels autèntics problemes de la gent de carn i ossos? 

Rodoreda, escriptora catalana exiliada, no va arribar a Amèrica; va viure una segona guerra a França, i de París estant el retorn dels deportats. ¿Quins eren els problemes que ella devia considerar autèntics?

"Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts", va escriure al pròleg de Quanta, quanta guerra... Les creences i lleis del poble de La Mort... giren entorn de la sang i la mort. El factor que hi introdueix desordre és la manera de morir, i la primera transgressió que hi comet el protagonista és contra la mort ritual: obre els armaris on els adults tanquen els nens abans de celebrar la bacanal que acompanya el ritu d'encimentar la boca d'un home quan és a punt de morir. El desig per la seva marastra el durà després a profanar amb ella el bosc dels morts, en una escena que retira a la profanació de tombes a Incerta glòria, i el lloc del seu festeig serà el cementiri dels enterrats sense ànima, o els fora de la llei. Aquests intents de desacatar l'ordre no li són exclusius, sinó que "ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s'havia de deixar morir la gent de la seva mort", mentre que "els vells de l'escorxador deien que tot havia de ser com abans". Hi ha, en La mort..., vents de guerra civil i aires de totalitarisme. Però sense coordenades històriques i geogràfiques, o sigui sense trets que els "normalitzin", els actes humans apareixen com el que són. 

Mutilats, submisos i dolents, els habitants del poble són tan de carn i ossos que Rodoreda potser va tenir por d'oferir al seu públic un mirall massa fidel. Si més no, costa d'entendre per què aquesta novel·la va quedar abandonada per d'altres i finalment inconclusa si durant vint anys va anunciar-la al seu editor com la de més categoria literària de totes. ¿Van prevaldre, per damunt de les ganes de dir el que havia de dir, les de tenir lectors? L'ordre en què treballa i publica les seves novel·les podria fer-ho pensar: Mirall trencat i Jardí vora el mar, preciosos fulletons populars, sembla que la desviïn d'un rumb que tanmateix no varia, ja que en els últims anys publica Quanta, quanta guerra..., plena d'ecos de La Mort... 

Sigui com sigui, Joan Sales no va poder satisfer mai la curiositat de llegir-la. Rodoreda va morir deixant-ne per ordenar les diverses versions, amb un "falta poquíssim" enigmàtic. Tan enigmàtic que n'existeixen avui dues edicions fundades en dues lectures antagòniques: la de Núria Folch i Pi, seguint la versió que més depura el text i i més concentra la trama en com el narrador, per desig, viola la llei del poble abans de sucumbir-hi; i la de Carme Arnau, que creu en un retorn tardà de Rodoreda a la versemblança psicològica i trenca ben trencat el tema principal per aclarir qui era el pare del protagonista. Jo estic amb moltes ganes de veure la pel·lícula que no en va arribar a filmar Agustí Villaronga. Commemoradors del centenari, podríeu fer que existís?

Filòlegs i censors, a l'infern de dos en dos (K.L. Reich, II)

Aquell dia que jo anava a Manresa per mor d'Amat Piniella, a la ràdio, a més de receptes de pèsols, parlaven d'una nova aplicació de twitter pensada per als difunts: es tracta de permetre que el teu compte twitter pugui continuar piulant per tu quan t'hagis mort. Ho fa el Gran Autòmat tot sol, prenent per base els twits premortem de manera que els postmortem siguin plausibles o "originals", per dir-ho com els contractes d'autor. La pensada és sinistra. Podria inspirar moltes reflexions sobre quina mena de gent hi ha darrere del Gran Autòmat i quina visió de la vida cal tenir per convertir la mort en una possibilitat d'aplicació. Com que això a mi m'envestia per la carretera de Manresa, vaig pensar en el cas d'Amat, i en el de Rodoreda i Arbó i tants altres escriptors que ja no hi són per veure què fem amb les seves obres.

Sebastià Juan Arbó va publicar les Notes d'un estudiant que va morir boig el 1933 i no es va cansar de reescriure-la fins arribar a set versions diferents, en català i en castellà. Quina és la bona? Podem suposar que l'última que va publicar; i tanmateix, és la segona que s'ha reeditat posteriorment. Als editors successius, i a més d'un filòleg, la segona edició d'aquesta obra ens sembla la més notable, la més perfecta en la seva voluntat d'imperfecció: la que millor tradueix, pel seu tall fragmentari, la vida feta miques de l'estudiant que mor boig; mentre que la versió final, filla d'un Arbó madur, exitós i amateur de novel·les rodones, ens fa l'efecte d'una cosa pansida que hagués perdut la saba de la raó de ser. Argument subjectiu (i raonable, ja que el subjecte si té pesquis raona) en el qual coincideixen lectors ben diferents, i que els porta a infringir la darrera voluntat recollida en l'última edició d'una obra publicada en vida de l'autor.

Mercè Rodoreda va enviar una primera versió de La mort i la primavera al premi Sant Jordi de 1961 i va rebre carbassa. Durant tot l'any 62, la reescriu obsessivament, sota la direcció minuciosa d'Armand Obiols. El juny Rodoreda escriu a Sales: "Estic lluitant amb La mort i la primavera com si m’hi anés la vida. Encara en tinc per uns quants mesos. Em penso, i no em voldria equivocar, que serà un gran llibre". No és l'única que ho pensa, Armand Obiols li escriu: "No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de La mort". Però Rodoreda planta la novel·la a l'octubre perquè hi està deixant la pell; les ganes de reprendre-la no li tornaran fins al cap de molts anys, quan ja s'ha convertit en la reina de les lletres catalanes. En aquesta última etapa ha de resoldre la forca on s'havia encallat: a partir de la segona part el projecte varia tant que no pot entroncar amb la tercera, cal escriure-ho de nou. I en això Rodoreda es mor.

La mort i la primavera que el públic ha llegit en català, castellà, francès, anglès, italià o alemany és un treball d'edició fet per Núria Folch. Consisteix a donar la novel·la tal com era abans d'obrir-s'hi una forca i a publicar en apèndix els darrers desenvolupaments inconnexos. Una decisió que respon a la voluntat de fer fruir el públic amb una de les peces clau de l'obra rodorediana; ben pensat, no és altre el propòsit de tot escriptor: fer fruir el lector, de manera plaent o dolorosa. I tanmateix, aquesta decisió va ser molt criticada pels filòlegs, que reclamaven una edició científica, o sigui determinada per la cronologia: és bona l'última variant de totes, la que reflecteix la darrera voluntat de l'autor; el work in progress, paraula major. A l'hora de publicar finalment el work in progress científic dins les Obres Completes de Mercè Rodoreda (encara avui incompletes), sorpresa! Els filòlegs Carme Arnau i Jordi Cornudella, tot anunciant que publiquen La mort i la primavera en el seu últim estat, inclouen tots aquells capítols que Rodoreda havia ratllat de dalt a baix, sense ni assenyalar al lector la preciosa imperiosa ratlla que els descarta sense ambigüitat. Per què? Perquè altrament no hi havia novel·la: perquè si obeïen la darrera voluntat de l'autora no hi havia res més que un projecte no escrit.

L'anterior Carta elèctrica us explicava el procés d'escriptura de K.L. Reich, una novel·la que Amat ja devia concebre a Mauthausen, que va redactar sencera entre el 1945 i el 1946, que va reescriure posteriorment en diverses etapes i que va publicar el 1963, en castellà i en català. Amat va morir el 1974. Un quart de segle més tard, el filòleg David Serrano edita per a Edicions 62 la primera versió de l'obra, la del 1946, reivindicant-ne l'interès històric baldament no reculli l'important treball que hi va fer l'autor abans de publicar-la. L'any 2005, K.L. Reich passa a ser lectura obligatòria de batxillerat, i Edicions 62 treu aquesta mateixa versió dins la seva col·lecció escolar, amb una introducció de David Serrano que ha variat sensiblement: ara resulta que el del 1946 és el text "íntegre" preservat d'una dobla censura, la del censor franquista i la de l'editor. Us deixo llegir els arguments de Serrano a la pàgina Lletra de la UOC (les negretes són meves):

"Albertí havia intentat en va publicar la seva novel·la dels camps malgrat els processos de depuració a què la va sotmetre el mateix autor per evitar la censura. Finalment, la versió esporgada presentada per Carlos Barral es publicarà en castellà el febrer de 1963. Joan Sales la publicarà en català a l'octubre d'aquell mateix any. (...) Va ser escrita a Sant Julià de Lòria entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946, simultàniament a la transcripció dels 71 poemes de l'exili, que va deixar inèdits. Es tracta de la seva primera aportació com a novel·lista, després del llibre de semblances Ombres al calidoscopi (1933). Lògicament, la intenció d'Amat és publicar-la perquè, tot just arriba a Barcelona, on tindrà el seu exili interior atesa la impossibilitat de tornar a Manresa, escriu a l'Amic Bartra: "Aquests dies he acabat la refundició de la novel·la sobre els camps" (2 de febrer de 1948), malgrat que és conscient que ho fa "sense gaires esperances de poder-lo publicar" (ibidem). Per carta, Amat evidencia una obvietat: ell hauria publicat la versió de 1946, corregida a mà el 1948, si les circumstàncies ho haguessin permès, però malauradament el franquisme i els seus òrgans censors ho impossibilitaren. Durant els anys cinquanta, Amat va marcant i suprimint diversos fragments de la novel·la amb la intenció que el seu editor aconsegueixi d'obtenir-ne el permís, com reconeix el mateix Amat a Joan Sales: "A l'amic Albertí li va ser denegada l'autorització de censura en presentar-ne fa anys una versió esporgada i llimada per totes bandes" (27 de juny de 1963). Finalment, després de disset anys i d'haver publicat diverses novel·les, el seu amic Carlos Barral aconseguirà obtenir els drets d'edició i la versió castellana sortirà finalment el 25 de febrer de 1963. A partir d'aquí, Joan Sales li denega l'edició de La línia recta (inèdita) i li proposa editar K.L. Reich, cosa que fructificarà finalment el 15 d'octubre. Aquesta edició, que és la que coneixíem fins a l'aparició de la d'Edicions 62, compta amb un fragment imposat pel propi Sales (vegeu David Serrano 2004, p. 259) i un intent greu d'intervenció del mateix Sales, que pretén eliminar la reflexió ontològica final, que el mateix Amat aconsegueix d'esmenar i evitar a temps."

Ara la meva feina és fàcil: us copiaré un tros de la carta que Amat va escriure a Bartra el 14 de juliol de 1953, quan aquest li proposa de publicar la seva novel·la a Mèxic, un país on no hi ha censura. Diu així:

"La teva oferta de llançar una edició del K.L.Reich em va fer l’efecte de la campanada que al matí et desperta i et retorna a l’única realitat de la qual no t’havies d’haver allunyat mai. (...) T’envio el K.L.Reich per paquet postal certificat. No ho faig per avió, donades les dimensions del text; em sortiria a un ull de la cara. Trigarà una mica més en arribar, però ja te’n faràs càrrec... No tinc cap inconvenient a signar-lo amb el meu nom. La còpia que t’envio no està corregida. Repassa-la tu mateix, i no cal dir que estàs autoritzat per tallar o reformar allò que no et vagi bé."

I ara us copiaré un fragment de la carta que Amat escriu a Sales i que Serrano es guarda prou de citar. Diu així (també aquí les negretes són meves):

“Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma.”

En aquest enllaç trobareu, a més dels dos informes de censura sense reclamació de canvis ni retalls, les cartes entre Sales i Amat en què es veu quina mena d'imposicions i eliminacions va patir K.L. Reich. El que apareix en aquestes cartes és un diàleg entre editor i autor, en el qual és l'autor qui té la darrera paraula. D'això se'n diu ofici i no hauria de fer fer escarafalls a ningú que conegui una mica l'aventura d'escriure, que és una aventura exigent sense cap relació amb la paraula revelada. Amat ho sabia prou quan demanava a Bartra d'intervenir en el text si ho creia necessari.

Comprendre la voluntat d'un autor quan la seva obra planteja dubtes no pot ser un exercici mecànic. Triar sense raonar-ho l'última voluntat cronològica és obeir en el fons l'arbitrarietat de la mort; triar així mateix la primera és cedir a la fantasia del "si no fos". Si no fos que hi va haver una guerra a Espanya escampada a tot Europa abans d'escampar-se al món; si no fos que aquesta pervivència del feixisme que és el franquisme va existir i que diverses generacions d'escriptors van haver d'escriure no pas sota sinó contra la censura (paraules de Coetzee); si no fos que els atzars de la vida i la història van ajornar 17 anys la publicació de la novel·la d'Amat i el van dur a reescriure-la de cap a peus, llavors Amat hauria publicat... què? No ho sabem. Podem, a partir del que va deixar escrit, interrogar-nos sobre els seus propòsits; podem mirar de comprendre les conseqüències d'escriure d'una manera i no d'una altra, d'explicar una cosa i no l'altra; podem concebre formes d'editar la seva obra que n'expliquin més bé la complexitat. Però no podem fer-hi trampa. Joaquim Aloy ha fet una feina indispensable de recol·lecció de material: gràcies a ell existeix un llegat Amat Piniella consultable a l'Arxiu del Bages. David Serrano juga al joc solitari d'escamotejar cartes per defensar una decisió impossible d'argumentar altrament. No raona: etziba falses veritats. I es converteix en una aplicació de twitter més aviat deficient –vull creure que el Gran Autòmat en sabrà més de piular d'acord amb els escrits deixats per un difunt.