Amat-Piniella, la Persona amb majúscula

"Era un home silenciós, afable, carregat d'espatlles, miop, introvertit, d'aparença feble i d'una sensibilitat extrema, d'una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L'Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d'altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D'això n'era molt conscient, l'Amat: tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom."

Aquestes paraules de Montserrat Roig (1974) tenen la gran virtut d’evocar l’home Amat, la persona, singular i conscient. Entre moltes desgràcies més serioses que aquesta, Joaquim Amat-Piniella ha patit una sort lamentable per a un escriptor, la de ser abordat no pas com un subjecte sinó com a individu, com a unitat de què es compon un grup, el dels supervivents dels camps nazis.
La seva obra, per a la immensa majoria dels lectors que en coneixen l’existència, es resumeix a un llibre: K.L. Reich. Els altres no han estat llegits per gairebé ningú, d’on resulta que aquest tampoc sigui abordat com la novel·la d’un autor específic dotat d’una certa visió de la vida, sinó com LA novel·la catalana dels camps nazis: única no pas pel que té de propi sinó numèricament, una de sola en tota la literatura catalana. Amat és així el representant dels deportats republicans, i en aquesta dimensió col·lectiva es produeix l’embolic de la recepció. Amat-Piniella, quan escriu, ¿representa els deportats catalans o els espanyols en general, tots aquells que es troben a Mauthausen per haver combatut a les files de l’Exèrcit de la República? ¿En què difereix, en un camp de concentració, l’experiència d’uns i altres? ¿Què té de consistent o d’absurd que en la primera edició castellana la coberta anunciés “Miles de españoles en los campos de Hitler”, mentre que en la primera edició catalana una faixa resava “Centenars de catalans als camps d’extermini nazis”? ¿Com és que en edicions catalanes recents K.L. Reich passi a pertànyer a la “literatura de l’Holocaust” i Amat-Piniella segui a la dreta de Primo Levi, com si l’experiència dels deportats polítics fos assimilable a la dels exterminats per motiu de raça?

Cal tornar a l’home Amat: a l’escriptor que va viure uns fets històrics compartits amb desenes de milers d’altres des d’una vida particular, la seva, en què el fracàs o l’esperança tenen qualitats pròpies. Col·lectius són els fets, no pas la veu que els expressa i que surt d’unes vivències difícils de rastrejar, i d’una sensibilitat perceptible en un conjunt de llibres. El rastreig comença a partir d’uns caps de fil, per exemple:
De la infància d’Amat se’n sap que durant els anys de Primària no va anar a escola sinó que el va educar la seva mare, Concepció Piniella, professora de cant. Aquesta solitud infantil, aquest aïllament, impressiona dins la vida d’algú que va haver de conèixer una doble experiència extrema del grup i de la camaraderia: al front i als camps de concentració.

Als 23 anys, mentre s’està formant militarment a l’Escola Popular de Guerra, Amat coneix Maria Llaveries i hi té una sola cita just abans d’agafar el tren cap al seu destí, al front d’Andalusia. Decideixen escriure’s. La primera carta d’ell és del 5 de març del 1937 i té el to de tantes amistats per correspondència iniciades al front. L’última és del 31 de desembre del 1938 i parla de casament per poders. Entre aquests dues dates discorre un epistolari ple de contrastos, els de la guerra naturalment, en què alternen vagància i atacs, però sobretot els de la vida moral, en què l’aplom del voluntari va donant pas a alguna cosa pitjor que el desànim, m’atreviria a dir que a una ensulsiada interior, contra la qual l’únic refugi és una relació amorosa construïda en l’absència:

"Molt sovint després d’una acció, d’una actitud qualsevulla, no puc evitar-me la pregunta: Ho hauries fet o ho hauries dit si continuessis essent el mateix d’abans? [...] Vida civil i vida militar, dia i nit, cara i creu, la una és la mort de l’altra. [...] No em serà massa difícil, si la guerra va continuant al pas que porta, readaptar-me, despullar-me de tots els hàbits amb els quals m’ha calgut disfressar-me? [...] Escriu-me, Maria Llaveries. Explica’m coses. Ajuda’m a no perdre el contacte que algun dia m’ha de servir per a refer-me." [22 de març del 1938]

"Si bé he perdut la fe en tot i l’escepticisme ha fet presa de mi fins a un extrem que abans hauria considerat tràgic, durant aquesta guerra s’ha encès en mi una flameta d’unes radiacions completament desconegudes fins ara fa mig any [...] Crec en tu i aquesta confiança m’anima per a no considerar-me un ninot perdut en el remolí de les actuals circumstàncies i deixar-me portar com a tal." [12 de desembre del 1938]

Promès amb Maria Llaveries al cap d’un any d’escriure-li des del front, casat amb ella el juny del 1939 just abans de travessar la frontera i sense temps de tractar-la, es retroben, de nou a Andorra, la tardor del 1945, després de quatre anys i mig de deportació durant els quals ella ha estat la suprema esperança. Viuran plegats una mica menys de tres anys: el juliol del 1949, al terme d’una llarga malaltia, ella mor.
I tanmateix, en el conjunt de novel·les que emmarquen K.L. Reich, el tema dominant és la incomunicació en una forma d’infern que la convenció anomena intimitat familiar —sigui entre pares i fills o, de manera terrible, entre un home i una dona—. La camaraderia al front i al camp és sòlida, inqüestionable. Les altres relacions, a Roda de solitaris o a La ribera deserta no menys que a La clau de volta, desemboquen en una solitud que condemna tota esperança.
(In)humanitat de la guerra? (Des)humanització del pres?

Nota bene: aquest article em va ser encomanat per David Gálvez, que el publicà a la revista Portella el novembre de 2015.

El impostor de Cercas

L'altre dia vaig anar a sentir una taula rodona que em feia una especial il·lusió: l’escriptor Javier Cercas conversava amb un psicoanalista (Enric Berenguer) i dos professors de literatura (Marta Marín-Dòmine, impulsora de l'acte, i Xavier Pla) dedicats al comentari de les obres escrites per supervivents dels camps. Era un acte completament inèdit en què una estrella de la literatura convidava el seu públic a reflexionar sobre un tema de la vida col·lectiva de què el públic més aviat sol fugir: "Testimoni, memòria i història" o com regurgita la nostra estimada Península l'època negra del franquisme i l'experiència dels camps de concentració.

Certament Javier Cercas va denunciar-ho sense embuts: perquè pogués prosperar un impostor com Enric Marco calia un públic complaent amb l’engany. “La gent no volia escoltar el autèntics supervivents, quan Marco parlava els autèntics supervivents quedaven anul·lats.” Triomfa la falsificació, aquest és el veredicte de Cercas davant la proliferació d’una literatura kitsch (en negreta les seves paraules) que se substitueix a la d'un Primo Levi. El impostor, assaig sobre el testimoni alhora que novel·la, aspira a provocar l’escàndol per tal d’esclarir les consciències i suscitar el debat: aquest és el repte de l’autor en una societat que escolta la ficció sentimental d’un Marco per no haver de sentir realitats que fan mal. “I és que la realitat és dura”, va concloure Cercas.

I en això la seva exposició va fer un gir. De cop i volta ja no es tractava de fustigar el públic de Marco —nosaltres, paraula de què Cercas fa un gran ús— perquè preferís la veu d'un impostor a la d'un supervivent autèntic, sinó de denunciar les víctimes i el seu xantatge. Perquè el mal contemporani d'Espanya és el xantatge de les víctimes i la indústria de la memòria, indústria que conrea la fal·làcia de la memòria històrica i víctimes que s’apoderen del dret a dir la veritat sota pretext que han viscut els fets. Ara bé, ¿què han viscut, què han vist? ¿No són com Fabrice del Dongo, personatge de Stendhal que combat a Waterloo i no s’adona que aquell que passa allà a cavall és Napoleó?

***

Quina part de veritat conté la paraula del testimoni és sense cap mena de dubte una pregunta necessària, i molts se l'han feta des de temps reculats, per exemple Tucídides, que ho planteja amb una murrieria envejable (pàg. 32-33). Però convé recordar on som: no a l'Atenes de fa 2400 anys ni al París d'en fa 20, sinó a Espanya en el segon decenni d'aquest segle XXI malparit, en una societat que precisament es guarda d’escoltar els testimonis, sota un règim que assumeix la continuïtat amb la dictadura fins a l'extrem d'avalar-ne els judicis polítics, en un país que refusa d'extradir aquells torturadors reclamats per un tribunal de Buenos Aires dins un procés internacional contra els crims del franquisme. En aquest context, ¿quin xantatge poden exercir les víctimes?
Vaig preguntar-ho al final, quan el micròfon va ser cedit al públic per espai d’uns minuts: ¿no tenia por Cercas d'alimentar la fal·làcia quan declarava a la premsa que “tots som Enric Marco” i que quasi tothom a Espanya s’ha inventat una biografia falsa? ¿Com havia conviscut ell, mentre escrivia la seva novel·la-assaig, amb els escriptors que l’havien precedit en l'esforç de dir una realitat tan sovint manipulada? ¿Havia llegit, durant la seva investigació sobre Marco, autors com Joaquim Amat-Piniella?
No. Javier Cercas no havia llegit K.L. Reich. I Cercas, el creador d’escàndol per esclarir les consciències i suscitar el debat, va respondre: “Cal tenir mala fe per llegir-me d’aquesta manera”. I va marxar.

***

“Muerto Franco, casi todo el mundo empezó a construirse un pasado para encajar en el presente y prepararse el futuro.” Ho llegeixen els meus ulls a la pàgina 235 d’El impostor. O bé: “Marco se inventó un pasado (o lo adornó o lo maquilló) en un momento en que alrededor de él, en España, casi todo el mundo estaba adornando o maquillando su pasado, o inventándoselo”. O encara: “a mediados de los años setenta el país entero cargaba a cuestas con cuarenta años de dictadura a la que casi nadie había dicho No y casi todos habían dicho Sí, con la que casi todos habían colaborado por fuerza o por gusto y en la que casi todos habían prosperado”.
El casi todo el mundo entra en la categoria expressiva que Cercas anomena hipèrbole (ho explica Jordi Nopca en aquest article) i té una conseqüència objectiva: volent denunciar l’engany de tanta gent acomodada al franquisme que va inventar-se un passat més o menys resistent, Cercas cau en l’engany d’ometre —negar en llenguatge hiberpòlic— uns 200.000 republicans executats per Franco i uns 500.000 exiliats, i d'enterrar un tret del franquisme sense el qual no s'explica que durés quaranta anys, la intensitat del terror en els seus primers lustres.
No pretenc que tal fos el propòsit de Cercas, però tal és el resultat d’una llarga sèrie de casi en la seva literatura. I és un resultat lamentable. Perquè el problema actual d’Espanya en relació al seu passat no sembla pas que sigui la indústria de la memòria sinó l’ocultació de les atrocitats perpetrades per Franco per tal d’eradicar tota forma de resistència. Aquesta és la nostra herència. Se’n sent la petja fins en l’actual programa d’Història al batxillerat. No hi ha manera de lluitar-hi eficaçment si no es llegeix aquells autors que tenen alguna cosa de bo per escriure, com ara Ferran Planes (el primer d'aquesta foto famosa de Pilar Aymerich), que en El desgavell denuncia els falsos resistents alhora que explica sense ni una gota de kitsch la realitat dels republicans caiguts en mans dels nazis. Aquest exercici de lectura és obligat per a qualsevol escriptor que pretengui incidir en la reflexió col·lectiva —en l'impossible debat.
Entretant s'acosta una data que cau dins l'esfera de la "indústria de la memòria", el 27 de gener, dia en què es commemora la Xoà. El coneixement que se'n té a la Península és paupèrrim i exòtic, com si l'experiència de la deportació no formés part del nostre univers propi. I el setantè aniversari de la fi d'aquest fet que canvia la relació mateixa de l'espècie humana amb si mateixa, a Espanya es commemora —¿involuntàriament?— amb la sortida d'El impostor. "Les idees d'aquesta novel·la pretenen tenir un sentit fora de la novel·la": és un desig expressat per l'autor durant la taula rodona que jo esperava amb tanta il·lusió.

N.B. Aquest duet de Reyes Mate i Santos Julià sobre El impostor mereix de ser llegit.

La novel·la pòstuma de Joaquim Amat-Piniella

“Sense que ens hagi estat expressament prohibit d’escriure, la veritat és que no ho solem fer”: així comença la primera novel·la que publica Joaquim Amat-Piniella, l’any 1956. Qui parla és un fantasma, un singular fantasma en el qual la vocació d’escriptor es desperta quan torna per unes hores al lloc on havia viscut. La declaració resulta suggerent si pensem que l’autor de la novel·la, com el seu personatge, és un “ultramundà” que ha passat un temps llarg fora del món dels vius —quasi cinc anys als camps nazis de Mauthausen i Ternberg, entre el 1941 i el 1945, després dels tres anys de Guerra Civil entre les files republicanes— i que pren la decisió de tornar al lloc on solia viure abans.
Abans hi havia hagut els debuts de Joaquim Amat-Piniella com a periodista a Manresa, l’activisme polític dins l’Esquerra Republicana de Catalunya, la participació en els Fets d’octubre de 1934, l’ingrés a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat el 1936, dos anys al front d’Andalusia, una amistat epistolar que esdevé prometatge i matrimoni amb Maria Llaveries; i, tot seguit, els anys de la desaparició: l’exili a França als camps filferrats el 1939, la deportació a Mauthausen el 1941, l’alliberament el 1945 i el retorn a una Barcelona franquista.
El primer que emprèn Amat-Piniella en sortir dels camp nazis és una novel·la capaç d’explicar el que hi acaba de viure: serà K.L. Reich, que no es publicarà fins al 1963. En tornar al món dels vius el fantasma es posa a escriure, malgrat les prohibicions variades i expresses que imperen al lloc on ha decidit tornar. “En aquesta Barcelona que no és la nostra, que no és la que havíem conegut i estimat tant en altre temps, el tedi és una metzina lenta que ens inutilitza a poc a poc”, escriu Amat-Piniella a Agustí Bartra, i afegeix tot seguit: “Hom arriba a enyorar hores passades, quan les incomoditats de la vida de trinxeres o les vergassades dels SS t’obligaven a trobar un sentit immediat a la vida que volies conservar”.
Però Amat-Piniella intenta reconstruir una vida: retroba la seva muller i tenen un fill el mateix 1946, s’instal·len tots tres a Barcelona, munta un negoci de plàstics i es posa a fabricar botons de ràdio, reprèn les amistats literàries, intenta impulsar una revista... La mort de Maria Llaveries, el juliol de 1949, l’enfonsa en un abatiment en què el problema del sentit —¿per què haver sobreviscut?— ha d’esdevenir una tortura. Amat-Piniella queda anul·lat durant uns quants anys, fins que torna a aferrar-se a l’escriptura.
“Em dedico a la novel·la i al conte”, explica per carta a l’amic Bartra el 6 de desembre de 1955, i a partir d’aquí no para d’escriure —tres novel·les en tres anys, totes tres publicades (El Casino dels senyors, 1956; Roda de solitaris, 1957, i La pau a casa, 1959); el recull de contes Retaule en gris; la refosa de K.L. Reich abans de publicar-la el 1963, primer en castellà a Seix-Barral, després en català a Club Editor; una quarta novel·la que es titula La clau de volta i que no arribarà a publicar; una cinquena que es titula La ribera deserta i que tindrà un notable ressò a la premsa quan es publiqui el 1966... La trajectòria d’Amat en els deu anys que van de 1956 a 1966 és innegablement ascendent i coronada per un premi, el Fastenrath 1965, concedit a K.L. Reich quan fa vint anys de l’alliberament dels camps nazis —Amat-Piniella anirà a commemorar-ho a Mauthausen amb els camarades de l’Amical francesa.
¿Què explica, doncs, que després de La ribera deserta no escrigui ni publiqui res més? El cert és que Amat-Piniella va deixar d’escriure quan començava a existir com a escriptor, just després d’aquest premi concedit a la novel·la que ja l’habitava quan encara era al camp. Vist amb perspectiva, si l’home Amat va poder refer-se en part de la deportació gràcies a l’escriptura, l’escriptor Amat-Piniella, en canvi, potser va ser esclafat per la condició de deportat: com si K.L. Reich, en publicar-se, aniquilés la possibilitat que aquell autor tingués res més a dir.
De La clau de volta, en sabem per les cartes a Bartra que Amat-Piniella ja la meditava pel maig de 1958, i la portada del mecanoscrit duu la data en què devia acabar-la: 1961. Són els anys en què va conèixer Josep Maria Cid-Prat, metge, pintor i home de lletres, a qui dedica l’obra. Cid-Prat tenia una columna literària al Mundo Deportivo i va ressenyar-hi dues novel·les d’Amat l’any 1958: així va néixer entre ells una relació peculiar, ja que Cid-Prat va ser alhora l’amic, el metge i el confident d’Amat en l’última etapa de la seva vida, quan les malalties derivades de la deportació van reduir-la a un cercle estretíssim. 1961 és també l’any en què un jove Juan Marsé, introduït en la colla de republicans manresans que freqüenta cada tarda l’Apeadero del carrer Balmes, porta a Carlos Barral l’original català de K.L. Reich i obra el miracle, no acomplit per Agustí Bartra ni per l’editor Albertí, de fer-lo publicar.
Si el temps de purgatori de K.L. Reich va ser llarg, La clau de volta el supera: es publica mig segle després d’escrita. Moltes dècades separen el públic i l’obra, prova de foc per a ella; si és bona, poc importa que el lector no hi comparteixi l’època: en sentirà els grans temes, les forces que mouen els personatges, les preguntes que regolfen en l’autor. Per mi, el “revoltat sense ideals” que pobla les novel·les d’Amat-Piniella és un dels personatges més substancials que hagi donat la literatura catalana del segle XX, i la seva reflexió sobre la llibertat, una de les que donen sentit a la pervivència d’una obra.