La Rentré [sic]

 

Amics i seguidors,

Temps de cridar el llegidor de vísceres, aquests que comencem. Amb la ciutat massa quieta, els editors agitats, la Setmana que diuen que s’estrenarà amb un fibló tropical, la infecció que cova en tots els esperits si no en totes les cases —i bars i fondes, però això no es pot dir. NO ES POT DIR serà el lema de l’època?

Al Club Editor fem com les bèsties. Callem quan fa l’efecte que comença la tempesta i reprenem el xerroteig al primer raig de sol. Ara mateix fa un raig de sol i us escric. Bon dia tingueu, llegidors que sou la sal de la terra.

Passem canguelu i alegries. Entre elles, que Joan Ferrarons, traductor d’El castell de Kafka, sigui un dels quatre finalistes del premi PEN català de traducció. El seu treball, finíssim i original, va molt enllà de la missió primera del traductor, que és donar l’hospitalitat a una obra forastera: ell conquereix territoris per a la literatura en català. És el que fan els traductors excepcionals. Creen llenguatge, busquen la manera de dir aquells pensaments que la nostra llengua, la nostra història i el nostre paisatge no tenien per què produir. Són relativament pocs, els traductors que eixamplen el territori d’una literatura. En Ferrarons, filòsof i garrotxí, n’és un. Que se li reconegui el mèrit forma part de les alegries que reserva la mai previsible vida cultural. 

Una altra alegria és que celebrarem no sabem com, però pel nostre compte, el centenari del naixement d’Eileen Chang. Després de publicar L’amor que fa caure ciutats —guardonat amb el premi a la millor traducció del xinès— vam reincidir amb Brasers, que compta entre els fracassos comercials més sonats del catàleg i entre els amors més delicats de l’editora. Poques vegades l’art del conte ha anat més lluny en la complexitat i l’ambivalència, en la captura de les emocions menys confessables dins una prosa sedosa i llisa com una mitja. Llegidors, aquí heu badat: encara no heu sabut veure aquesta joia. Sí que l’ha vista la realitzadora Ann Hui, que l’ha adaptada al cinema i l’estrena ara al Festival de Venècia sota el títol, tot sigui dit una mica suat, de Love after Love. 

Més alegries: hem tret Homes en la meva situació, la darrera novel·la de Per Petterson, que compta entre les primeres de totes en la categoria AA —amors apassionats. És la quarta d’ell que us oferim, tot esperant la cinquena l’any que ve. 

Ens passa que, com més avancem en la seva obra, més s’allunya l’horitzó i creix la muntanya. El que al principi ens havia semblat que era l’obra molt consistent d’un autor remarcablement sensitiu, ha anat prenent caràcter de continent on els personatges troben canals d’una novel·la a l’altra i, fills que eren aquí, allà esdevenen pares o amants. Petterson escriu novel·les, diries, per poder passar la vida en companyia dels mateixos personatges. És el que fa fer als lectors: una delícia, una sorpresa i un aprenentatge, descobrir que mai no tindràs a les mans l’enigma d’una persona, ni tan sols a través del miratge d’una història ben explicada. És, editorialment, un repte que ens ha obligat a tornar enrere per falcar millor aquella pedra d’allà: com que els personatges transiten d’una novel·la a l’altra, resulta que la roba que duu Arvid Jansen quan festeja, i que treu de l’armari quan se separa, no pot ser aquí una jupa i allà un tabard. Ha de ser la mateixa, amb els seus botons de coure. Aquest estiu hem mobilitzat Carolina Moreno i Coral Romà, traductores respectives de Maleeixo el riu del temps i Cap a Sibèria, per oferir-vos un Petterson ben temprat (dislèxics, no us trabuqueu). 

Als antípodes estilístics de Petterson es troba la darrera novel·la de Sebastià Perelló, La mar rodona. Una ampla tribu de personatges passa sota els ulls del lector com passa la gent pel carrer, fugaçment. Només que l’autor s’ocupa de relacionar-los entre si, no pas pel gust de fer un bonic artefacte sinó perquè la vida en una illa és així: plena de gent interrelacionada que no es coneix i perpetua, temps a través, les mateixes carotes de no saber-ne res. De què? Ah. Vosaltres ho sabeu —i calleu, com ells. La mar rodona us demanarà un cistell d’hores perquè, per peixera que sigui plena d'humans rere el vidre, és una travessia. I una senyora novel·la. De les que eixamplen una literatura, com El castell d’en Ferrarons —perdó, d’en Kafka.

Què més, què més? Ah: Lispector. L’hora de l’estrella, traduïda de bell nou per qui l’havia traduïda per primera vegada: Josep Domènech Ponsatí. És un cas d’autocensura curiós, li havíem proposat de reeditar el seu text, ell ha decidit reformular-lo. Així és Lispector i així és ell —tenim, al Club Editor, uns traductors que fan caure d’esquena. Serà el primer de quatre volums Lispector que traduirà i publicarem d’aquí al 2024.

A més d’altres perles, robins i maragdes que us aniré contant quan sigui l’hora d'extreure'ls de l'argila. De moment, plego d’escriure-us i deixo el canguelu per una altra vegada. No se n’anirà pas. Vosaltres el sentiu, com el sentim nosaltres. Desitjo que us deixi viure sense massa angúnies.

Vostra,

MB

Sobre altres formes de violència

Dissabte 19 d'octubre. M'han convidat a parlar d'un catàleg editorial ple de guerra al festival literari de Cervera, que aquest any té per lema "Més llibres, menys conflictes". La sessió es fa en un lloc òptim: l'església de Sant Joan Degollat. L'assistència —han tancat les portes perquè la nau és plena— escolta amb aquell silenci eufòric que es produeix quan el públic ha vingut amb ganes d'intercanvi. La conversa transcorre animadament gràcies a Eduard Contijoch, que sap de què vol parlar.

El trajecte d'anada, amb cotxe i la ràdio encesa, l'he fet pensant en els adolescents que habiten els llibres de Club Editor: Adrià Guinart, que se'n va a fer la guerra per no viure més amb sa mare; Manuel Tur i Andreu Ramallo, malalts de totes les malvestats que han vist cometre als pares; Ialo, tartamut de tanta cosa no dita que li emmetzina el candor; Catoia, darrer hereu d'una secta que prefereix l'agonia a l'assimilació; Cruells, l'inofensiu que voldria volar un pont carregat de tropes; Siggi, obligat a fer una redacció sobre "Les alegries del deure" des d'un reformatori... Tot pensant en aquests adolescents moguts per una força que té poc a veure amb causes ideològiques, sento a la ràdio tot d'adults que reneguen dels seus cadells. "Aquests no són els nostres", vénen a dir. I penso en Marc Bloch, el més respectable dels historiadors, que parla dels pares que envien els fills a la guerra.

Més enllà del vidre, els arbres han desaparegut i l'horitzó s'obre amb tanta desmesura que sembla que hagis canviat de continent: ¿la pampa? Terres segarretes, on l'ull roda i es mareja per una mar de turons que no saps si s'estan quiets o es mouen tan de pressa que no ho veus, com si els fes girar el polze d'un terrissaire. No n'hi ha cap que no tingui la silueta completament esculpida. De polígons, hipermercats, gasolineres, ni un: terra buida on s'alcen les muralles d'una vila que havia tingut call, carrer de les bruixes, setze esglésies i cinc forques —ja en sabien, els nostres reis, de control social— i on va néixer la Generalitat. Tanmateix, avui no és la Generalitat que hi fomenta la vida col·lectiva, sinó una associació de particulars. Creada fa dotze anys amb el propòsit de dur la vida literària allà on no sol arribar, es diu Vila del Llibre i organitza festivals literaris sempre que un municipi accepti de pagar-los la feina. Una feina que hauria de ser prerrogativa de govern, ja que es tracta d'assegurar un accés equitatiu a la vida cultural arreu del territori.

Després de la conversa sobre guerres i llibres, em trobo amb un parell de companys editors que han vingut de Torroella i Girona a vendre al carrer major de Cervera: són ells que fan que tantes portalades tancades s'obrin durant un cap de setmana per acollir llibres i lectors. Tots dos contesten: molt fluix, en tot el dia no hem arribat a vendre vint llibres. Però les conferències estan plenes de gent. Pregunto a un dels organitzadors com funciona l'associació Vila del Llibre: amb membres free lance i només un 20% de la feina subvencionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Parlem d'algun miler d'euros, una propina de no res per a un govern. Penso en Besalú, on la fira d'editors independents Liberis Liber compleix deu anys sense haver aconseguit consolidar la participació pública: cada any programen sense saber quina propina caurà, i l'aval que reclamen els bancs per avançar els diners surt de la butxaca d'un particular. O sigui que uns quants lectors i uns quants editors, descrits com a "indústria cultural" per les institucions catalanes, fan de filantrops que regalen temps i esforç per fomentar la vida literària allà on el govern no es preocupa de nodrir-la.

A Cervera jo he vist un públic amb unes ganes vivíssimes de sentir parlar de literatura i una inacció del govern que és una forma de violència, perquè condemna una part important de la població a no tenir accés a un bé primordial: l'intercanvi, la reflexió, la vida col·lectiva auspiciada per la cultura.

***

Dos dies abans d'anar a Cervera, al pic de les manifestacions de protesta, l'Institut Confuci va atorgar a Carla Benet el premi 2019 a la millor traducció del xinès per la seva versió catalana del relat d'Eileen Chang L'amor que fa caure ciutats. Així com avui s'estila mostrar la foto d'un autor a la coberta d'un llibre o la d'un periodista al capdamunt de la seva columna, els traductors han conservat el vel de la privadesa i el públic no sap ni la cara que fan ni la vida que duen. Per una vegada, esquinçarem el vel: aquí teniu la cara d'una jove traductora gràcies a qui una de les grans narradores xineses campa pels nostres prestatges:

La vida que du? Ensenya llengua catalana en un institut d'ensenyament mitjà, després d'haver renunciat a viure de la traducció literària. Durant el lliurament del premi es va fer esment a la quantitat d'obres literàries xineses traduïdes al català: són 47 en total, més de la meitat en traducció indirecta. No sé si cal precisar que la literatura xinesa és una peça molt vasta, i molt ignorada a casa nostra, de la literatura universal i que Xina és un país cada dia menys exòtic i menys remot en les nostres vides d'europeus ja no hegemònics. Conèixer què s'hi ha escrit seria una manera intel·ligent de relacionar-s'hi. Algun departament universitari s'ha preocupat de fer-ho possible, a la Universitat Autònoma i a la Universitat Pompeu Fabra. Però els rebrots d'aquest esforç hauran de fer un exercici en el qual excel·leixen molts éssers no humans: inhibir el creixement mentre les condicions exteriors siguin adverses. El mal, en el cas de què parlo, és que el fruit es perd per falta de voluntat col·lectiva de fer lloc als nous talents que està produint, justament ara ves per on, la nostra societat. I això és una altra forma, terriblement nociva, de violència.

Aquesta tardor publiquem un segon volum d'Eileen Chang traduït per Carla Benet: Brasers. Jo trobo que és encara més bo, i més ben traduït, que el primer. Darrere seu, al novembre, vindrà una obra mestra interpretada per un traductor no més vell que la Carla i meravellosament dotat: Arnau Barios. Ell ha volgut acarar-se amb el fonament de la literatura que estima i ha dedicat deu anys a traduir en vers l'Eugeni Oneguin de Puixkin. Aquí el teniu a la plana de Moscou, a l'època en què traduïa Maksim Óssipov. Arnau Barios fa uns quants anys que viu a Rússia, ara mateix a Petersburg, on ensenya català i castellà a la universitat. Els seus alumnes tenen sort. No sé si tornarà a Catalunya ni per quin miracle podrà fructificar-hi si se li acut de tornar.

I encara després de l'Oneguin vindrà un altre monstre de la literatura traduït per un jove gran traductor: El castell de Kafka, en una nova versió catalana de Joan Ferrarons. Si el traductor és sempre un intèrpret, aquí el canvi de llum fa que una no entengui com li havia pogut passar per alt que Kafka tingués la rialla tan invasiva i tan crua. Joan Ferrarons ha viscut anys a Leipzig i a Berlin i acaba de tornar a Catalunya, on ha començat un doctorat sobre un grandíssim autor en llengua ídix: Leib Rokhman. Aquí el teniu, a l'època en què traduïa Nietzsche.

Si fa no fa de la mateixa lleva és un altre home de lletres que no tradueix, sinó que escriu i publica. Es diu Ramon Mas i és l'editor de Males Herbes amb el seu gran amic Ricard Planas —a qui dec d'haver llegit i publicat Eileen Chang, ja que en Ricard és sinòleg i generós—. Ramon Mas té dues novel·les que tracten de personatges que, tot i viure al lloc d'on són fills, tenen l'aguda sensació que aquest lloc no els vol bé. Les novel·les es diuen Afores i Estigmes, títols expressius. I hi ha qui es queixa que la política no irromp prou clarament en la literatura que s'escriu a Catalunya...

No sé com evolucionaran les manifestacions d'aquests dies, ni encara menys les vides de tants joves talents que s'han format aquí i no tenen com obrir-hi les ales. En tot cas, són manifestacions en el sentit propi del mot, no performances. I entretant la recompensa a la feina de Carla Benet ha estat sufragada pel mecenes de l'Institut Confuci. És aquest, el futur de la intel·ligència a Catalunya? Podria ser que sí.

Almirall-Kavadias: un diàleg

Darrere d'un autor traduït hi ha un altre autor, que és el seu traductor. Sovint apareix en lletra massa petita, antigament als crèdits o enlloc. Aquestes setmanes corre un manifest per la visibilitat del traductor, que demana amb infinita modèstia i molta educació que el nom del traductor surti a la coberta. En realitat, les cobertes haurien de dir Munro per Udina, Khoury per Ferrer, Óssipov per Barios... Perquè enganyem el lector dient-li Munro o Khoury a seques quan el text s'ha construït fora de l'autor i de la seva llengua.

A Club Editor, el traductor ha estat el fonament de tot, des que Sales va versionar Dostoievski mentre escrivia Incerta glòria fins que Jaume Almirall ha traduït Kavadias. Amb Li i altres relats, es va donar el cas d'un volum compartit visiblement entre l'autor i el traductor: després dels tres relats de Kavadias traduïts per Almirall, ve un text d'Almirall tot sol en què explora la figura i l'obra de Kavadias. Explora, sí: com un mariner, com un geògraf. Com un traductor de debò. L'experiència amb Almirall ha estat tan profitosa i bonica que des d'aleshores incloïm, si no sempre gairebé, un postfaci del traductor en els nostres volums.

Jaume Almirall ens envia un diàleg que va d'això. Aquí el teniu. Valgui aquesta carta que no escrivim nosaltres com un digne homenatge al traductor. L'autor és el traductor: per una vegada, a les clares.

***

Dragumanos.― No recordo gens quan va ser que en vaig tenir notícia per primera vegada; però no devia ser gaire abans que jo comprés, a Atenes, els seus tres petits llibres de poesia, i d'això aviat en farà vint anys. Com passa el temps, Dimitris!
Dimitris.― Vint anys no és res, amic meu!
Dragumanos.― La quarta part de la vida d'una persona... Torna'm a omplir la copa, sisplau, abans la nostàlgia no s'apoderi de nosaltres, com tantes vegades.
Dimitris.― No és pas res dolent, la nostàlgia. Recorda que jo sóc mariner. ¿Què seria de nosaltres els mariners, si no sentíssim aquest neguit punyent que ens fa recordar i desitjar tornar a veure la pàtria, la dona i els fills?
Dragumanos.― Tens raó: no oblido que Odisseu era un avantpassat teu. Salut! Per tots aquests anys!
Dimitris.― Per la nostra amistat!
Dragumanos.― I pel nostre estimat mariner escriptor! Sense ell, nosaltres no ens hauríem conegut.
Dimitris.― Ens podríem haver conegut igualment, perquè tenim amics comuns.
Dragumanos.― Però sense compartir aquest interès comú, no hauria estat el mateix.
Dimitris.― Jo crec que si ens haguéssim conegut abans, te l'hauria fet conèixer jo, que fa molts anys que el llegeixo.
Dragumanos.― Segurament tens raó, Dimitris. Però el que és estrany no és que jo descobrís pel meu compte un escriptor com aquest; ho és que immediatament em captivés,  i que hagi acabat traduint tota la seva obra.
Dimitris.― Us buscàveu i us vau trobar. Us estàveu buscant i us vau acabar trobant.
Dragumanos.― Suposo que és una manera de dir-ho. Sí. Era un nom pràcticament desconegut, a casa nostra. No per a vosaltres, els grecs, és clar.
Dimitris.― Recorda que, a Grècia, la fama de Nikos Kavadias és pòstuma.
Dragumanos.― Però ràpidament s'hi va fer popularíssim, i encara ho és. En canvi, a nosaltres ens és conegut només el petit grup de noms de sempre. Jo buscava, segurament, una veu nova, un autor sòlid i original que no fos cap dels vells coneguts.
Dimitris.― I el vas trobar. I un cop trobat, t'hi vas emprendre a fons, perquè vas veure que s'ho valia.
Dragumanos.― Un autor que gairebé només escriu sobre mariners. Jo, que en sóc tan poc, de mariner; que em marejo gairebé només de sentir la paraula mar... No com tu, rebesnét d'Odisseu...
Dimitris.― Però durant tots aquests anys també tu t'has fet mariner: llegir i traduir les obres de Kavadias és haver estat fent amb ell una llarga singladura.
Dragumanos.― Reconec que ha estat una travessia llarga i enriquidora.
Dimitris.― Ara t'estàs posant  kavafià...
Dragumanos.― Crec haver arribat a entendre el sentit de l'obra de Kavadias, el seu significat més enllà de la matèria i els arguments, del mar i la navegació, que són anecdòtics. Si he après algunes coses sobre nàutica, deuen ser gairebé totes obsoletes: tu ho saps millor que no jo.
Dimitris.― La navegació ja no té res a veure amb el que era vuitanta o seixanta anys enrere. Però així i tot...
Dragumanos.― El que sí que sé del cert, Dimitris, és que les meves traduccions haurien naufragat sovint sense la teva ajuda.
Dimitris.― No exageris, home. Fins on jo puc jutjar, hi has reeixit.
Dragumanos.― Però del lector d'una traducció no caldria esperar-ne cap consciència crítica. Vull dir que el lector només hauria de percebre el text per ell mateix, sense haver de tenir mai en consideració que es tracta d'un text transportat des d'una altra llengua. I la tasca del traductor només reeixirà si aconsegueix que la traducció funcioni de manera completament autònoma.
Dimitris.― ¿Una mica més de vi? S'està escalfant.
Dragumanos.― Ja no tindrà temps: dos xarrups més per a cadascú i ja està llesta. Reparteix bé.
Dimitris.― Jo no domino prou el català per saber si això és així amb les teves traduccions. Em costa sobretot amb la poesia. ¿Saps què em passa? Que molts dels poemes me'ls sé de memòria.
Dragumanos.― Prou que te'ls he sentit recitar mil vegades.
Dimitris.― M'imagino que t'haurà resultat més difícil traduir la poesia que no la prosa. Em deies que, tot i que els poemes siguin tan pocs, vas estar-t'hi molt més temps que no amb la novel·la i els relats.
Dragumanos.― Vaig trigar molt més, però perquè és més laboriós: no més difícil, sinó més laboriós. És desmuntar peça a peça un instrument musical, i tornar-lo a muntar: no tornarà a sonar igual, però ha de sonar bé.
Dimitris.― Però has volgut mantenir els ritmes i les rimes...
Dragumanos.― I justament això és una gran ajuda, contra el que es pugui pensar. No és una cotilla que engavanyi, sinó el bastó de què es val un cec.
Dimitris.― San faru analambí... Abans no hi hagués els instruments de navegació moderns, quan la boira impedia la visió, els vaixells feien sonar les sirenes...
Dragumanos.― Per no abordar ni ser abordats. Exactament. El perill de naufragi sempre hi és. El sentit tècnic o d'argot d'un terme, d'una expressió; un joc de paraules intraduïble; una al·lusió esmunyedissa. Una petita distracció, un error de càlcul, i la nau se'n va a fons o queda embarrancada...
Dimitris.― L'última oliva: per a tu.
Dragumanos.― Gràcies. No sé si mai t'he ensenyat les traduccions que tinc de Kavadias a altres llengües; als marges hi he anotat errors i inexactituds de tota mena. Algú podrà fer el mateix amb les meves.
Dimitris.― Vols dir que no hi pot haver una traducció perfecta...
Dragumanos.― La traducció literària és una mar plena de perills. Però sospito que amb les traduccions tècniques no deu ser tan diferent.
Dimitris.― Estic molt content d'haver-te pogut ajudar una mica.
Dragumanos.― Ja t'ho he dit: sense tu, no sé si hauria arribat a port. Tinc tots els bons diccionaris, tinc lèxics especials de terminologia nàutica, tant grecs com catalans; un glossari de l'obra completa de l'autor... Però no n'hauria tingut prou. Recorda les llargues llistes de dubtes, les preguntes interminables, les converses de llum a penombra...
Dimitris.― Hem parlat incansablement sobre el nostre comú amic Nikos. Ja m'adonava que no era només cosa del vocabulari...
Dragumanos.― Però tu ets el mariner, i ets grec. Quan em perdia, ¿quina polar hauria pogut guiar-me més segurament?
Dimitris.― "¿Què està girant, la brúixola, o el vaixell?"
Dragumanos.― No te'n riguis. Per cert, encara et porto alguns dubtes per resoldre.
Dimitris.― Vés traient la llista, que vaig a veure si queda una mica més de vi en fresc.
Dragumanos.― I un grapadet d'olives, si no és demanar massa.

Sant Jeroni, Marcel Proust i Lluís Maria Todó

Sant Jeroni, patró dels traductors, va néixer l'any 373 a Estridó, de pares cristians i rics. Després d'estudiar a Roma se n'anà a Terra Santa a fer vida eremítica al desert de Calcis. Ordenat a Antioquia, se'n tornà a Roma, on el papa Damas li encarregà una nova traducció de la Bíblia al llatí (encàrrec motivat per la multiplicitat de variants existents i el consegüent desori traductorívol). La rica vídua Paula fundà per ell un monestir a Betlem, on al cap de 34 anys Jeroni enllestia la seva Vulgata traduïda de l'hebreu i del grec. És el primer llibre que imprimí Gutenberg i és la versió canònica de la Bíblia, que el concili de Trento refermà contra les noves traduccions de Luter.

Jeroni sol ser representat al desert en companyia d'un lleó de la pota del qual diu la llegenda que hauria tret una espina; i qui sap si no és això per damunt de tot que el fa sant.

***

Marcel Proust va néixer el 1871 a París, al ric barri d'Auteuil, de mare jueva i de pare metge. (Ja sé que "metge" no designa cap religió, però l'higienisme d'Adrien Proust sí que té a veure amb una forma de fe; i Marcel era un malalt crònic, ¿un dissident?, ¿un cas perdut?) Prou afortunat per poder viure de renda, dedicà una part important de la seva joventut a la vida literàrio-mundana parisenca, d'on tragué el material de la seva primera novel·la, Jean Santeuil, que abandonà sense enllestir-la.


El 1907 comença a escriure el que 15 anys més tard esdevindrà  À la recherche du temps perdu. El primer volum, presentat a la Nouvelle Revue Française el 1912, hi va rebre carbassa per obra de diversos lectors, entre ells el mateix André Gide, la carta de disculpes del qual conté aquesta frase rotunda: "El refús del vostre llibre serà per sempre l'error més greu de la N.R.F. i (ja que tinc la vergonya de ser-ne en bona part responsable) una de les recances, un dels remordiments més coents de la meva vida". Du côté de chez Swann va ser publicat finalment per Grasset, si bé pagant-ne l'autor les despeses.
La famosa petite phrase que dóna el deuvosguard al lector, "Longtemps je me suis couché de bonne heure", ofereix un cas magnífic per a qui vol observar, no pas els errors comesos pel traductor X o Y, sinó la reflexió, la ideologia que presideix tota traducció (ni que sigui per defecte quan tal cosa no existeix: llavors queda el que se'n diu "traducció literal", i que és tot el contrari d'una traducció fidel). Tenim la sort de poder-la llegir en dues versions catalanes recents:

Durant anys he anat a dormir d'hora,

diu el Narrador interpretat per Valèria Gaillard, i aquestes vuit paraules de cadència lleugera condensen la impossible frontera entre passat i present, l'absurd de la noció de finit, l'estranyesa del fet mateix de durar; però també la importància dels rituals en l'intent de comprendre una vida, la trivialitat feta matèria d'una filosofia, l'observació d'un mateix a través d'allò que escapa precisament a l'albir, és a dir: la substància d'una obra que Proust va desplegar en set mil pàgines densament manuscrites.

Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora,

diu el mateix Narrador traduït per Josep Maria Pinto, i pel meu gust, amb aquest perfet se'n va en orris la col·lisió formidable, gairebé incomprensible de tan evident i musical, entre passat i present; i em vénen ganes de dir: Adéu, Recerca del temps perdut! Però res de més inclement, i potser d'injust, que un traductor quan passa pel sedàs la traducció d'un altre.

***

I és que res de més exigent i precís que l'oïda d'un traductor a l'hora de captar les interferències que en una obra literària són com voltes de creu. Per exemple, el contrast entre el caràcter d'un fet i el registre de les paraules que el diuen. Avui, dia de sant Jeroni sant patró dels traductors, arriba a les llibreries una novel·la que comença així: 

«Estava traduint l’última novel·la de Pascal Lechamp, Sous les pavés, la vie, pretensiosa i mal escrita, i mirant de decidir, com acostumo a fer en aquests casos, si l’havia de millorar i si, en cas de fer-ho, algú notaria els canvis i com hi reaccionaria, quan m’ha trucat l’Alícia des de Mallorca per dir-me que el nostre fill acceptava venir a casa meva per passar-hi els dies que li ha de durar la síndrome d’abstinència de l’heroïna, o sigui “el mono”, com ja diem també nosaltres.

M’ho ha explicat d’aquella manera seva tan característica, amb la veu pausada i greu, i usant expressions el·líptiques i termes neutres, però les seves precaucions han sigut en va, i aquella sol·licitud m’ha sumit de sobte en la desolació perquè equivalia a anunciar-me, o més ben dit a confirmar allò que jo ja sospitava, a saber, que el noi ha recaigut, ha tornat a prendre droga. O bé, reproduint la paràfrasi que ha fet servir la meva primera ex-dona:

—Sembla que, en efecte, s’han produït alguns consums.»


Es diu L'últim mono i és de Lluís Maria Todó, traductor de Flaubert, Prévost, Molière, Maupassant, Balzac i uns quants més. A la pròxima Carta elèctrica us en parlaré a fons. Però la petite phrase de l'inici, amb les seves volteres de planta enfiladissa que sap molt bé on va, no menys que la de Proust anuncia una substància rica. La col·lisió hi regna magistralment, duta per un narrador que és traductor d'ofici. La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició constitueixen el cor d'una novel·la que el Club dels Novel·listes acull amb entusiasme. La trobeu des d'avui, dia de sant Jeroni traductor de la Bíblia que va treure una espina de la pota d'un lleó, a les millors llibreries.

Parets i forats

Avui llegeixo a la Vanguardia una entrevista d'Amos Oz feta per Henrique Cymerman. Una interessant entrevista ran de la publicació a Siruela de la darrera novel·la d'Oz, Entre amigos. I com que estic avesada a llegir entrevistes pistonudes d'autors publicats també en català sense que de la traducció catalana se'n faci cap esment, he passat una estona a la xarxa buscant si la Magrana havia publicat en català la darrera novel·la d'Amos Oz. Ni rastre. Truco a l'editorial: Amos Oz no surt ara per ara en català.
Mala notícia. Notícia banal. No notícia.
Què vol dir això? Que el nombre de lectors d'Amos Oz en català és insuficient per sostenir l'edició de la seva obra en la nostra llengua. Igual com passa amb tantíssims autors, ho sé per experiència. Però quan passa amb un de gran, fa mal.
La literatura d'Israel, d'altra banda, ocupa un lloc migrat en les publicacions del nostre estimat país. Migrat en relació a la importància que té, per l'esplendor de les obres i per les qüestions que planteja. Caldria escrutar el misteri o el deliri que és a Catalunya la relació amb el món semita, i dic "semita" per incloure àrabs i jueus, ja que la literatura i el pensament àrabs són un altre gran absent del nostre horitzó cultural. Sé que David Grossman és un dels escriptors imponents de la nostra època, i que en català, fora de cinc llibres infantils publicats per Cruïlla, se'n poden llegir exactament tres obres: Caigut fora del temps, Escriure en la foscor i Tota una vida. En castellà són 14. L'esplèndid, l'inoblidable Libro de la gramática interna, si el voleu en la vostra llengua materna us l'haureu de pintar a l'oli.
Aharon Appelfeld té dos llibres publicats en català, tots dos a Club Editor: Flors d'ombra i En Bartfuss, l'Immortal. Aquesta tardor en sortirà un tercer, Tsili, meravellosa novel·la portada per la mateixa melodia que travessa les prop de trenta novel·les escrites per Appelfeld: el naixement d'una persona molt jove a la bellesa del món, quan el món és escenari de matances. Per més que estimi aquest autor, no us en puc oferir sinó un platillo.
D'Amos Oz, Contra el fanatisme està esgotat i no se'n preveu reedició; El meu Mikhael, publicat per primer cop en català el 1973, es va reeditar el 2010; els dos imprescindibles que són Inesperadament al fons del bosc (2006) i Una història d'amor i de foscor (2007) sembla que també es troben; en dates més recents hi ha hagut La caixa negra (2012) i La Muntanya del Mal Consell (2012), a més del llibre infantil La bicicleta d'en Sumkhi (2013). En castellà, se'n poden llegir 20 llibres. En holandès, llengua demogràficament petita, també 20. En suec, 15. En italià, 14.
 
Al Saló de París, comentant les dificultats inherents a l'edició d'obres traduïdes al català, algú va dir que aquestes dificultats desapareixerien en ser Catalunya independent. Em va semblar que confonia la creació d'un Estat amb la transubstanciació, i que per aquest camí les parets alçades podien acabar com les d'aquesta foto.


I vaig tornar a pensar-hi l'altre dia, llegint Bashevis Singer quan parla de la jove República polonesa nascuda de l'ensulsiada de dos imperis. Repassant el tros d'història d'aquests imperis viscuda per ell, Bashevis Singer escriu aquesta frase: "¿Cómo hacerse escritor en semejante matadero universal? ¿Cómo escribir sobre el amor mientras millones de seres inocentes se retorcían de dolor a manos de toda clase de matarifes, cazadores y expertos en vivisección?"  És la pregunta que canalitza tota la seva obra i és una bona pregunta, una pregunta de debò. Si us la copio en castellà és que, de Bashevis Singer, en català no se'n troba cap llibre, tampoc Amor y exilio, que us acabo de citar.
A l'entrevista de la Vanguardia Amos Oz, a més de moltes altres coses, diu això a propòsit de l'èxit d'una obra com la seva, marcadament local, en tantes i diverses llengües: "Es un pequeño milagro, pero es el milagro de toda la literatura que hay en el mundo. Cuanto más local o provincial sea, en más universal se convertirá. Y cuando digo universal no quiero decir internacional, esa es otra cuestión. Los libros internacionales son aquellas novelas que se sitúan en hoteles y aeropuertos internacionales, que son leídas en hoteles y aeropuertos internacionales y que, finalmente, se acaban dejando en los bancos de los hoteles y aeropuertos internacionales. Lo universal es algo distinto, algo siempre relacionado con un lugar pequeño: un pueblo, un barrio, una calle, un bloque de pisos… Y se convierte en universal porque todos nuestros secretos son los mismos. Esta es la principal cualidad del ser humano: todos nuestros secretos son los mismos."
Algú que diu això, val la pena llegir-lo. Lectors, multipliqueu-vos!
 

Sota l'obra, la vida: Kavadias i Almirall

Nikos Kavadias potser no s'ha traduït a gaires llengües per un motiu prosaic: va escriure poc i curt. Publicar els seus contes tenia un peu forçat, i és que són massa breus per conformar un volum d'aquells que et fan la sensació de tenir l'armari ple de confitures. 

Martingala editorial: calia allargar-lo. Així va néixer l'epíleg de Jaume Almirall, traductor de Kavadias. I això demostra que d'una martingala pot néixer una cosa gloriosa.

 Aquest epíleg no s'hauria pogut escriure si no fos que el condueix una reflexió magnífica sobre quina vida fa possible aquella obra. Una pregunta que batega a cada frase, elemental i molt humana: ¿per què aquesta vida d'un home tancat en una cabina enmig dels oceans, que fuig i escriu concisament?

Llegint aquest epíleg t'adones que el traductor s'hi emmiralla en l'autor. I és tan curiós, a més de bell, que fa venir ganes de repetir l'exercici preguntant-se quina mena de vida fa possible que un lector s'impliqui tan extraordinàriament en l'obra d'un escriptor.   

Quins són els lligams invisibles entre traductor i autor? Molt més fondos del que ens imaginem. Potser traduir és abans que res veure's traduït en una obra -o veure traduït el que no som i ens importa. Aquí teniu una petita part del text de Jaume Almirall:

Nikos Kavadias passà embarcat la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. Simple mariner als primers anys, ajudant de ràdio des del 1939, i radiotelegrafista de primera classe des del 1953, Kavadias navegava constantment, en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món.

A terra, mai no tingué casa pròpia, sinó les que compartí sempre, al Pireu o a Atenes, amb la seva família: la mare, la germana i, més tard, la neboda. Amb elles, cartes creuades des d’incomptables ports. De tant en tant, uns dies, unes setmanes, uns mesos, en terra. Però sempre, com una urgència, tornar a embarcar. I novament llargs mesos en mar. La dura vida a bord dels vaixells mercants dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Les guàrdies esgotadores. La imminència dels perills de la navegació amplificats en les històries esgarrifoses mil vegades repetides pels veterans. La tensió constant entre els tripulants. El tedi. El crepitar enervant dels auriculars a la cabina del ràdio. De tant en tant, un port. Alguns ports, de tant freqüentar-los, per exòtics que siguin, esdevenen familiars. En ells, sempre cal tenir algun estalvi per poder comprar regals per als de casa: unes estovalles de lli amb brodats, de Hong Kong, te de Ceilan, recordatoris dels jocs olímpics de Melbourne, una pipa de vori... Als ports, també, o sobretot, les dones:

Ara sortiré per anar al temple budista més antic, set milles fora de la ciutat. Faré el que em dius i després vagaré pels bordells del poble del costat... [21.11.1949]

(Correspondència N. Kavadias – M. Karagatsis)

Als ports, cossos femenins llogats. Després, durant mesos i mesos, la por del mariner a les malalties venèries. Però per a les prostitutes de tots els ports del món Kavadias manifesta sempre l’afecte més generós i el respecte més sincer. I en els ports, així mateix, el món bigarrat on s’aplega gent de mar de tota procedència, interminable galeria de vides. Per damunt de races i de països, vides, vulgars, sòrdides o nobles: el dolor i l’alegria de l’ésser humà.

Aquesta fou la vida que Nikos Kavadias es trià des de molt aviat. Aquesta fou una opció de vida feta d’il·lusions i de renúncies, que fascinà, primer, el jove somiador i que atrapà per sempre, després, l’home que potser fugia d’una altra vida que hauria pogut ser i que, fins i tot, hauria hagut de ser.