Cartes d'un país poc demòcrata

Les Cartes completes de Rodoreda i Sales, publicades el 2008, han suscitat lectures apassionades deu anys més tard i surten citades entre els llibres més importants del 2017 a la Vanguardia. Badada? Certs llibres tenen el poder de les llavors, d'esclatar quan tot indica que prosperaran. El 2008, la discussió mordaç entre Sales i Rodoreda sobre com es reconstruïa la cultura catalana sota el franquisme no va suscitar rèplica ni comentari aprofundit en la cultura catalana hipertrofiada pels anys noranta, que il·lustrava alegrement l'adagi "lligar els gossos amb llonganisses" en vigílies de la crisi econòmica. Ara que la crisi és política, lectors com Isabel Sucunza, Jaume Pons Alorda o Gonzalo Torné pouen estímul en aquestes cartes que no tenen por de mullar-se en la realitat. Us en copiem un parell que, tot i tenir quaranta anys, són més fresques que una rosa. Estiguem d'acord o no amb els seus gustos, contenen una gran veritat: les faltes menys perdonables no són les que comet l'adversari sinó un mateix. També són les úniques que es poden rectificar. Sobretot en el furor del combat, convé no equivocar-se de diana. 

  

Ginebra, 30 març 1977

Estimat amic Sales :
Em parleu en les vostres cartes de les grans vendes de La Plaça però no em dieu mai si es ven o no El Mirall. És que la venda s’ha estroncat? Tan bé que havia començat… Es veu que La Plaça vol ser la reina. Què hi farem…
El canvi en la vostra vida em sembla força interessant. Sobretot, tal com dieu, que la cèlebre pensió de la mutualitat és migrada i ridícula. Ara que potser la feina que haureu de fer no us agradarà gens. Però tot no es pot tenir.
Que no hi ha novel·listes a Catalunya? És que n’hi ha hagut mai ? És que no heu tingut sempre els grans problemes per trobar novel·les mitjanament publicables? El mal per a vós és que s’hagin estroncat en Villalonga i en Camarasa. Aquells amb els quals podíeu comptar.
Em dieu que hi hauria la possibilitat que jo, com a antiga funcionària de Comissariat pogués tenir una pensió… Ho veig molt llunyà. Heu de pensar que si de cop tots els funcionaris de la República haguessin de cobrar pensió –n’hi havia més que un foc no en cremaria– no hi hauria prou diners per pagar tanta gent. En fi, ja veurem com gira la mola.
Si us escric poc és perquè en realitat tinc poca cosa per dir-vos. No sé quan baixaré. Si trigo massa em faré enviar els llibres que us vaig dir que m’enviéssiu a Romanyà a on ja sé que van arribar.
A veure si per Sant Jordi es venen força llibres. Més encara que l’any passat. Però potser la gent només pensarà a triar el seu partit polític i un cop triat a votar-lo i, aleshores, si el que s’ha votat no ha sortit, començaran les pinyes perquè com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé.
Amb tot l’afecte,

M. Rodoreda

Barcelona, 3 abril 1977

Estimada amiga Mercè Rodoreda:
Poc després de tornar de París va arribar la vostra carta del 30 de març, que m’ha donat molta alegria després de tant de temps de no tenir notícies vostres. Veig que no us heu mogut de Ginebra i pel que em dieu dedueixo que hi penseu continuar; recordeu que tinc la claueta de la vostra bústia i digueu-me si voleu que hi reculli la correspondència per enviar-vos-la a Ginebra, ja que no parleu de venir a Barcelona.

Si vinguéssiu faríem una gran xerrada de tot plegat, que per carta fóra massa llarg. Us explicaria el panorama tal com es presenta, que no és gaire encoratjador. Durant quaranta anys, o sigui mentre hi ha hagut el Franco, la sensació de sostenir una resistència contra una tirania ens aguantava. Ara la tirania ja no hi és; ara ja no ens podem fer la il·lusió que si no surten tot de diaris catalans d’allò més macos és perquè ens tenen prohibit de fer-ne. Ara ja no prohibeixen res i tot el que som capaços de fer és el diari Avui.
Jo, naturalment, continuaré sostenint el CLUB, però d’ara endavant amb molta calma. Ja no em basquejaré, com fins ara, per trobar quatre novel·les llegibles cada any. Vós em recordeu, amb tota la raó, com patia per trobar-les; l’esforç que he fet i les garrotades que he rebut només me’ls sé jo. D’ara endavant em limitaré a publicar llibres quan me n’ofereixin de bons i a reeditar els que es vagin exhaurint; publicaré menys que fins ara però serà de molta més qualitat i si de cas passen mesos sense que trobi res de publicable no m’hi posaré cap pedra al fetge.
No crec en pedrolos ni en moixos ni en tereses pàmies; em sembla molt bé que altres publiquin les seves obres, ja que sóc liberal, però per publicar bacinades o lates inenarrables o propaganda comunista més m’estimaria plegar.
Ara ens trobarem amb les conseqüències de 40 anys de franquisme. Les generacions que ens vam criar en temps de l’autonomia ja comencem a tenir anys i ara aniran apareixent, cada vegada més, les que s’han criat sota el franquisme, profundament descatalanitzades. Mentrestant no apareix cap Prat de la Riba ni tan sols cap Macià (que no era res de l’altre món però almenys feia goig); ens hem d’acontentar amb en Tarradellas i gràcies. Ara han omplert totes les parets de Barcelona amb uns grans retrats seus, que diuen: “El nostre President”. L’home hi fa una cara d’adroguer satisfet que esgarrifa.
Però no us voldria deprimir amb les meves depressions; ja em deuran passar. D’una o altra manera Catalunya es deurà refer (bé ho hem de creure). Vós i jo en tot cas –i d’altres– podem tenir la consciència tranquil·la, que hem fet tot el que hem pogut. I continuarem fent-ho.
Em sembla molt aguda la vostra observació: “Perquè com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé”. Que em fa veure de passada que en matèria de pessimisme no us deixeu pas guanyar per mi; només que vós teniu el do, que us envejo, de ser pessimista amb tota la tranquil·litat.
I res més per avui. No ens torneu a tenir tant de temps sense notícies; la Nuri s’ha quedat a París però tornarà dimarts. Amb tot l’afecte del vostre

Sales

Lliçons de literatura catalana amb Redoxon

No sé si sabeu qui era Armand Obiols: un home doble, des del nom (Joan Prat i Esteve segons el registre) fins a l'estat civil i la llegenda (casat tota la vida amb Montserrat Trabal, company de vida de Mercè Rodoreda), un exiliat republicà que va passar la dècada dels 40 a França i que pot ser que il·lustri el fenomen de la "zona grisa". Però hi ha una cosa que Armand Obiols va fer simple: posar-se absolutament al servei de Mercè Rodoreda. No sé de cap altre home que hagi consagrat la vida al talent d'una dona. I Obiols em fascina, entre altres coses, per aquesta consciència aguda d'on era per a ell la veritable utilitat, el sentit de la pròpia existència. Servint aquella obra que va contribuir a fer gran, Obiols ha jugat un paper decisiu en la literatura catalana.

Des que Rodoreda reprèn l'escriptura en plena guerra europea fins a la mort d'Obiols, tota pàgina escrita per ella és llegida, analitzada, comentada per ell, i afinada fins a l'extrema execució gràcies al diàleg que han establert i que no trencaran mai, tot i els abundants daltabaixos de la seva relació. Ho podeu resseguir gràcies al volum Cartes a Mercè Rodoreda, que recull totes les que Rodoreda no va destruir després de morir Obiols. A partir de l'any 60, el format de les cartes d'Obi (així li diu ella) no varia i respecta escrupolosament quatre seccions: el temps que fa a Viena, la seva salut (mitja dotzena de grips anuals curades amb Redoxon i una sèrie de radiografies dels pulmons que fan dir al metge de capçalera: Fumi un sol paquet de cigarrets al dia), els microsuccessos de la vida d'un traductor a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, i la literatura. La que escriu Rodoreda, minuciosament. La que es publica a Estats Units, a França, a Espanya. I la que es publica a Catalunya. Obiols és un lector voraç i un mestre sistemàtic: Rodoreda, si vol arribar amunt, no pot no haver llegit segons qui, segons què. Com, per exemple, els grans contistes nord-americans, que comença a llegir l'any 41 a Limoges gràcies a "una austríaca jueva (o al revés) horrible com un ogre i bona dona" que li ensenya anglès.

Però siguem precisos. No és per instruir Rodoreda que Obiols es posa a llegir sistemàticament les novel·les que es publiquen a Catalunya, sinó per aclarir un misteri: com és que, per tercer any consecutiu, Rodoreda ha rebut carbassa al premi Sant Jordi amb tres obres majors (les que nosaltres coneixem com Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera). ¿Tanta competència literària hi ha a Catalunya d'ençà de la Guerra Civil? Al llarg de l'any 1962, mesos abans i després que surti La plaça del Diamant, Obiols llegeix com un cuc empassa terra: llibre rere llibre. I els comenta per carta. Són comentaris fets sense concessió, inclements però mai arbitraris, i sempre amb un sòlid fonament. En una carta escriu: "Estic convençut que en català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní." Això mateix podríem dir nosaltres de la crítica literària. Ningú com Obiols ha llegit la literatura escrita en català. Es pot discrepar del seu gust, però els seus motius són de pedra picada.

Ara que comença la traca de les ressenyes fetes des del rovell de l'ou barceloní per mor de la Diada i de la bona salut del llibre en català, ens han vingut ganes d'oferir-vos un collaret de comentaris d'Obiols a Rodoreda.  Aquí els teniu.

***

26.9.61
Tinc moltes ganes de llegir La mort i la primavera. Treballa amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres.

18.12.61
Tornant a la qüestió dels premis: no té la menor importància. Tot i que considero que La mort i la primavera, tal com la vas enviar, no estava encara prou treballada, estic segur que és molt millor que qualsevol de les novel·les que han tingut més vots. Altrament, com Colometa [La plaça del Diamant] no es tracta de  saber si està més bé o menys bé que les altres. Està en un altre pla, és a dir, en el pla de la literatura, mentre que la immensa majoria de les novel·les catalanes que conec (i de les que no conec també, perquè, si no, ja es sabria) està en un pla totalment extraliterari. Colometa i la Mort són obres de creació. No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort. En el fons no m’estranya gens que els jurats de Barcelona no ho acabin de veure. Inclús et diré que és bon senyal.

24.5.62
Tot el que vaig llegint d’escriptors catalans em confirma que actualment ningú no escriu el català com tu. Estic llegint un volum d’Homenots, de Josep Pla, que m’han deixat avui. És distret i, sovint, incisiu; de tant en tant té una certa profunditat. Però el famós estil d’en Pla era una pura llegenda; entre popular i encarcarat, molt deficient.


4.6.62
El mal del 99% dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats: gent que escriu, amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.

7.6.62
He acabat Érem quatre, de Ferran de Pol. En principi, el canevas no està malament. Recorda una mica El tresor de la Sierra Madre. Però li passa el que passa al 90% d’escriptors catalans. Per mandra, o perquè no donen més de si, tot els queda a mig fer, com si sempre es quedessin al primer raig. Resultat: un melodrama, amb falles constants de bon gust, on tot queda encastat com Déu vol: la mitologia mexicana, la psicologia dels personatges i la “intenció”; un llibre a mig mastegar, que hauria pogut estar molt bé —a mans d’un altre.


En canvi, La maroma, de Folch i Camarasa —n’he llegit més de la meitat— m’agrada bastant. Hi ha trossos divertidíssims, el to no falla mai i l’escriptura és correcta. És una pena que el món d’aquest minyó sigui, fet i fet, massa banal. Però, en fi, dintre les limitacions d’aquest món, la novel·la és pràcticament excel·lent.

27.6.62
Avui he llegit una novel·leta de M.A. Capmany: Tana o la felicitat. És, en realitat, com els contes. Ben feta, intel·ligent, però lleugerament encarcarada, poc natural, amb una subtilesa excessiva. Una mena de Benguerel, amb millor gust, menys amanerat, més fi. Li manca, però, en absolut, la força, l’escalfor humana, l’evidència, és a dir, totes les qualitats reals que necessita un escriptor. 

Aquesta impressió que tens que no podràs escriure mai més de la manera que vas escriure la Plaça, és una simple impressió. Un dia et llevaràs i, no sabràs per què, et posaràs a escriure 12 hores seguides. I l’endemà. I l’altre. I escriuràs una novel·la rodona en dos mesos. Serà degut a un equilibri d’humors, a un to especial de la llum, etc. La mort i la primavera es fa a poc a poc perquè l’havies madurat poc. Però és una novel·la que perquè sigui bona s’ha de fer a poc a poc.

Avui he vist a Le Monde una cita de Valéry: Le spontané est le fruit d’une conquête. Il n’appartient qu’à ceux qui ont acquis la certitude de pouvoir conduire un travail à l’extrême de l’exécution [La sensació d’espontani es conquereix. I només la conquereixen aquells que han adquirit la certesa de poder dur un treball fins a l’extrema execució]. I el mal general de la literatura catalana, aquesta sensació que dóna —sobretot la novel·la— d’ésser feta per aficionats, és aquesta manca d’exécution. La pressa. L’acontentar-se de les coses a mig fer.

16.7.62
He acabat de llegir un llibre de contes de Calders; és molt original, molt divertit, ric, inesperat. És lamentable que no escrigui una mica millor, en el sentit del seu propi estil —és a dir, de l’estil neutre, sec, una mica administratiu que tant escau a la seva visió del món. Sense aquest defecte seria, en el seu pla —limitat, és clar— un escriptor de primer ordre.





23.7.62
He anat llegint llibres catalans: Plou i fa sol, de Sarsanedas; quatre contes, el primer molt discret, els altres tres, ben fets però que pequen de “subtilesa” —com certes coses de Capmany— és a dir: un té la sensació que l’autor vol dir certes coses, però no hi ha manera de saber quines; a la llarga, residus de la influència de Riba: deliri del circumloqui, del sobreentès i de l’al·lusió. Vestir-se per morir, dos contes llargs de l’Espinàs; el primer molt fluix, el segon —de la guerra— relativament bo; potser la millor cosa que ha fet. He llegit, també, un llibret d’aforismes de Joan Fuster; és, sense comparació, el més intel·ligent de tots, el més madur, el més culte.

26.7.62
Pedrolo és allò que sol dir-se’n un graponer. Però té indiscutiblement instint de novel·lista. Pelat com una rata, amb un estil depauperat i amb una visió del món d’una gran sordidesa…




27.7.62
A Catalunya s’escriu bastant i —en conjunt— potser amb més responsabilitat que abans. Cap dels escriptors que he llegit passa d’uns certs límits, però això és normal en totes les literatures dels països que tenen l’àrea geogràfica de Catalunya (Dinamarca, Suècia, Noruega, Holanda, etc.). Aquests països han donat tres o quatre grans escriptors cada un —i molts de segon o tercer ordre. No es pot demanar més. Tu pots estar tranquil·la.

29.7.62
Avui he llegit les Històries naturals, de Joan Perucho. És un llibre bastant divertit, paròdic, que passa cap a l’any 1840. Hi ha una història d’un vampir que actua durant la guerra carlista i que arriba a mig emmetzinar el general Cabrera. Si tot plegat fos menys esquelètic, seria un llibre de primera. L’ambient científic de l’època està molt ben evocat; els paisatges de Catalunya, també. La barreja de personatges reals i imaginaris és reeixida. Però és un llibre fet massa en fred i queda, finalment, fluix, sobretot si es pensa en l’enorme partit que es podria treure del tema i de l’època. És una pena. Com els millors llibres catalans que he llegit darrerament, li manca gruix. Sembla, en realitat, un projecte de llibre.

2.8.62
Fa alguns dies llegeixo a estonetes un llibre de Salvador Espriu (Anys d’aprenentatge) que conté una novel·la —Laia—, una col·lecció de contes —Aspectes—, una novel·leta —Miratge a Citerea— i unes proses líriques —La pluja. Són obres escrites i publicades abans de la guerra, revisades posteriorment. Em sembla que ja les havia llegides quan es van publicar. El vaig començar a llegir per curiositat (sembla que, d’uns anys ençà, té un gran prestigi; ha prologat una infinitat de llibres; la Capmany el considera el seu mestre; fa un parell d’anys va publicar un llibre, que he demanat —La pell de brau— i que diuen que és molt bo). He de reconèixer, de totes maneres, que la relectura de les obres que t’he anomenat no m’acaba de convèncer. No és que estigui malament. És bastant original —amb certes influències, per exemple, de Valle-Inclán. Però és ensopit. Massa literatura, dissimulada amb sequedat.


6.8.62 / 10.5.62
La Plaça és tan bona que pot agradar a gent molt diversa per motius molt diferents. És el secret dels grans llibres. A mi, el que més m’interessa de la Plaça, el que més m’impressiona, és una mena de buit interior, una mena de pou al·lucinant que encara no sé com definir i que no sabria dir com has aconseguit. Aquest buit em fa pensar en el tema de L’Être et le Néant de Sartre (ce qui compte dans un vase c’est le vide du milieu, més o menys). És el buit final de tota vida humana, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments, i que et va sortir per miracle, encara no sé com.

18.12.62
He llegit més de 200 pàgines de la novel·la de Sales [Incerta glòria, traduïda al francès el 1962]. Hi ha coses realment esplèndides —moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la en català —la traducció francesa sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres 200 pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones —poques—, una mica outrée —just una mica—, és una esplèndida novel·la. No entenc com Sales ha pogut tenir la idea d’escriure’n una en col·laboració amb Benguerel. No-ho-en-tenc! Te la duré divendres. Llegeix-la, perquè realment val la pena. No comprenc com l’he tinguda tant de temps a l’armari sense llegir-la mentre llegia dotzenes de novel·les catalanes sense suc ni bruc. La plaça del Diamant i Incerta glòria són les dues millors novel·les publicades d’ençà de Solitud.

***

I si parem aquí és perquè aquí para Armand Obiols la seva cura de lectures catalanes, abans de començar una nova cura de Redoxon. Ja ho sabeu: per Sant Jordi, vitamina C!

Nota bene. Si voleu saber qui era Obiols, heu de llegir tres llibres sobre Rodoreda. Dues biografies del 1991 que han conservat tot l'interès i la vigència: Contra la vida, la literatura de Montserrat Casals (que va ser la primera de treballar a fons l'epistolari Obiols-Rodoreda i de fer preguntes pertinents sobre l'experiència d'Obiols durant la guerra a França) i Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz (que ofereix una reflexió profunda i sòlida sobre l'obra de Rodoreda i les circumstàncies en què va ser escrita; una frase a tall de mostra: "Una lectura global de les novel·les, amb les pauses obligades dels contes, fa al lector l’efecte de trobar arreu les molles de pa de La Mort i la Primavera arreplegades per Mercè Rodoreda pel camí de la vida i de la literatura"). I, més recentment (2004 en castellà, 2008 en català) l'assaig, també d'Ibarz, Rodoreda, exili i desig, on trobareu l'expressió "home doble". Queda per investigar i escriure el capítol dels anys 1942-46 a Bordeus, durant els quals Obiols va haver de treballar per l'organització Todt.

Sales, Kiefer, Hurndall & Cercas: Incerta glòria a Londres

Juli Soleràs és un meravellós personatge que sovint fa el cafre i el profeta:
—Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta immensa pasterada unes grans històries de toreros i gitanos.
—¿Toreros? No s’ha sentit mai a dir, que jo sàpiga...
—Sí, pobre Cruells; no s’ha vist mai un torero a l’exèrcit i molt menys un gitano, però els estrangers tenen un nas molt fi per al negoci. Els negocis són els negocis, diuen tots els estrangers, i el temps és or; perquè una novel.la d’argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l’heroi sigui un torero i l’heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te’ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or. (Incerta glòria, pàg. 359)

És un tret, el de la profecia (i l'estirabot), que el personatge comparteix amb el seu autor: El pròxim premi el daran a en Pedrolo: anoteu-vos aquesta profecia. I en Fuster s’arrencarà els cabells una vegada més. I els lectors tornaran a dir, com ja han dit per dos anys consecutius: "Si aquesta és la millor novel·la catalana, i premiada amb 30 mil duros, com deuen ser les altres...", escriu per exemple Sales en una carta a Rodoreda del 25 de setembre de 1963.

I vet aquí que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la Guerra Civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l'anglès Incerta glòria de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): "els quatre personatges principals d'Incerta glòria, ¿no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?" Contestava Peter Bush: "no hi ha res d'això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski." Era una situació que feia venir ganes d'agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: I és que si tractes d’explicar els nostres romanços als estrangers, s’hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada. (El vent de la nit, pàg. 150)
Serà bo de veure com això és entomat al Regne Unit, pàtria d'Orwell i de Ken Loach. L'aguda Eileen Battersby no té palla a l'ull, mireu com clou la seva ressenya d'Incerta glòria.

***

A Londres també hi havia una retrospectiva Anselm Kiefer a la Royal Academy. Tota l'obra de Kiefer, nascut a Alemanya el març de 1945, és una forma de relació amb el passat immediat o sigui amb el nazisme establerta per algú que no el va viure però que sap fins a l'obsessió que n'és fill. Els problemes que aquesta relació planteja —¿reflexió, denúncia, fascinació?— no es despatxen en quatre línies; però, veient-la desplegar-se al llarg dels anys, cada obra de Kiefer fa ben bé la sensació de ser un fetitxe. No és la invocació dels morts, és l'excitant possessió de les despulles el que sembla que domini el seu univers. Des dels carnets dels 60 amb blens de cabells enganxats o els quadres dels 70 empastifats de sang, fins als llenços recents i ciclopis on crostes de pintura empareden braços de fusta seca. Obscenitat de l'artista ric: Kiefer va comprar la coberta de zenc de la catedral de Colònia i l'ha feta servir, en una obra dedicada a Ingeboch Bachman i Paul Celan, com a suport d'un gruix de cendra sembrat de diamants autèntics. (Aquí podeu veure la catedral de Colònia en el moment que Kiefer venia al món.) Impossible d'assimilar a cap botí de guerra, una aquarel·la de no res —vull dir, de quan Kiefer no era res— diu en canvi irrevocablement la maledicció de l'origen; i és aquesta, Eis und Blut (glaç i sang), que veieu aquí sobre.

***

I mentre la relació de Kiefer amb el nazisme s'exhibia a Londres, arribava a les llibreries d'Espanya la nova novel·la de Javier Cercas El Impostor. No cal que us expliqui que tota l'obra de Cercas es relaciona amb el passat immediat o sigui amb aquest totalitarisme inconfés que és el franquisme. En una entrevista concedida a Xavi Ayén, Cercas feia aquesta declaració: "La història que s'inventa [Enric Marco] és la que ens hem inventat tots en aquest país: una mentida com una casa, grisa, bruta, desagradable i covarda. Aquesta és la veritat: Franco es va morir al llit perquè la gent el va acceptar, gairebé ningú no va dir no, tampoc Marco. I, quan mor el dictador, ell s'inventa un passat de resistent, com també se l'inventa Espanya. Durant la transició gairebé tothom es fa una biografia falsa."
El fort de Cercas no ha estat mai la subtilesa, per això no discutirem. Però, ni que gasti lletra de pal, hauria de comprendre què implica un "tots" i un "ningú" com els que imposa la seva personal relectura de la història col·lectiva. Mig milió de morts directament causats per la lluita contra Franco no són un détail de l'Histoire, per dir-ho amb paraules de Jean-Marie Le Pen. Caldrà llegir El impostor fins al final per saber si és o no "un melodrama truculent i escrit amb els peus, una espanyolada de les més bèsties que s’hagin escrit al món", com deia Sales parlant de Per qui toquen a morts; cosa que seria tristíssima i qui sap si admirablement oportuna per part de l'escriptor espanyol que ha fet obra i molta fama dilucidant —¡ha!— justament el franquisme (i que es permet reproduir com a ornament de les guardes del seu llibre ni més ni menys que una pàgina de registre d'un camp de concentració). 

A Londres, la temptació de plantar-lo va ser més forta que l'obligació que m'he fet de seguir fins al final la seva revisió de la Història. El vaig plantar ben bé, sota el llit de l'habitació desconeguda on dormia, plena de llibres desconeguts. Casualment vaig fixar-me en un llom que deia The Only House Left Standing. Són els diaris de Tom Hurndall a Bagdad i a Gaza, on aquest fotògraf de vint anys va anar a parar amb l'organització Human Shield Action l'any 2003. Caldria ser una escriptora subtil per dir-vos la impressió que m'ha fet aquest llibre. Hi vas seguint, rere el retrat d'un noi radiant i prim que fuma, tot el que els seus ulls van veure i capturar amb la càmera mentre feia d'escut humà. Ho ressegueixes foto per foto sabent com acabarà encara que no ho sàpigues. Hi ha, en aquest llibre, tota la vulnerabilitat i el determini de la infància; hi ha una forma de santedat. Quan el tanques, et vénen al cap les paraules d'Alioixa Karamàzov: ¡memòria perpètua pel pobre petit!

Hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida que es diuen conèixer. No estic segura que Kiefer en sàpiga res. No dubto que Cercas no en té cap idea.

I me'n vaig a preparar un paquet a la seva atenció amb tres volums: K.L. Reich d'Amat-Piniella, Rua de captius de Grau Viader i Incerta glòria de Joan Sales. Juraria que no se'ls ha llegits.

El lladre patriota

Una certa frase de Sales, citada l'any 2012 en l'acte institucional de l'11 de setembre, va desfermar una andanada de visques que obligà a interrompre el show. Aquesta frase diu: "Des de fa 500 anys, els catalans han estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Si no la vau sentir aleshores, podeu fer-ho ara en el minut 30'41 d'aquest vídeo i de passada veureu quines rialles alegres arrenca a les primeres files de prohoms.

La frase feia temps que corria per les xarxes socials, naturalment extirpada de la carta a Mercè Rodoreda en què apareix, o sigui que els qui la repetien amb fervor n'ignoraven el context; i és una llàstima i una greu distorsió ja que en la carta ve just al darrere d'aquesta altra: "Són grans patriotes perquè s’esqueixen sempre les vestidures; se les esqueixen a cada moment, en això consisteix el seu patriotisme" (Rodoreda-Sales, Cartes completes 1960-1983, carta del 4 d'octubre de 1962, p. 140). Ignorar: no pas sempre sinònim de no saber, sinó sovint de no voler saber-ne res.

Al cap de poc de pronunciar-se aquesta frase davant del President de Catalunya, dels consellers i diputats i d'una assemblea atapeïda de gent que a Catalunya hi pinta alguna cosa, sortia el documental de Francesc Canosa Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa, en què una sèrie de persones explica què representa per a elles l'obra de Joan Sales. Entre aquestes persones hi ha personalitats, i entre aquestes personalitats hi ha Jordi Pujol. Confesso que és, amb diferència, la part que prefereixo d'aquest documental. Podeu sentir-la aquí entre el minut 44 i el 50; jo la trobo admirable, començant per la composició de lloc: qui va ser durant una generació sencera President de la Generalitat de Catalunya hi apareix, no pas a Palau ni a Montserrat ni al Pedraforca sinó en un auditori buit on contempla una pantalla de cine buida. L'espectador el veu d'esquena, assegut, mentre la càmera s'hi acosta. En realitat, li veu el clatell, un clatell una mica negligit, el clatell d'un home gran que escolta un tros de conferència en què Joan Sales expressa l'angoixa de la desaparició, de la mort violenta d'un país, per citar les paraules exactes que sonen en aquesta platea deserta on seu Jordi Pujol. És una escena veritablement patètica, que no deixa de recordar El Padrino. I, sense transició, quan s'apaga la veu de Joan Sales comença a parlar el President:

"Les influències d'en Sales... després n'hem estat dignes o no. En Sales fa una aportació molt important a la idea de l'exigència, de l'autoexigència, a la idea de compromís. Fixi's una cosa: una paraula que surt, una paraula que surt en els textos de Sales és la paraula honor. La paraula honor és una paraula que moltes vegades, a Catalunya, en alguns sectors, se n'ha fet conyeta: Això de  l'honor, això de l'honor, anirem lluny amb això de l'honor!... Doncs no: un país que no té un sentit molt agut de l'honor no anirà enlloc. Ara mateix a Catalunya, què és una de les coses que ha provocat la reacció que hi ha hagut? I que hem de... que hem de seguir... que hem de seguir mantenint. És veritat que és perillós mantenir aquestes coses segons com t'ho miris. Però és que si no ho tens estàs mort."

Que cadascú en faci el seu particular comentari de text: el fragment dóna molt de joc, especialment si l'acares amb altres coses dites. Avui que l'afer Pujol entra en frenètica deshonra i s'acosta per fi la Diada d'aquest 2014, arriba a les llibreries la nova edició de les Cartes a Màrius Torres, amb un conjunt important de cartes fins ara inèdites de Joan Sales a Mercè Figueres que conté perles com aquesta:

"Procura que quan parles de «restaurar la pàtria» cap filisteu no et pugui interpretar com si parlessis de restaurar els seus negocis."

O encara: "La generació que ens ha precedit ens ha fet, a nosaltres el jovent, aquest present magnífic d’una Catalunya dividida per odis bestials, mancada d’autoritat, mancada d’un sentiment patriòtic fort i generós, mancada d’unes ambicions sòlides i grans. Ens han dit: —Ací la teniu (i ens l’han mostrada plena de sang, però no de la sang de les batalles, sinó la dels crims). Si creieu que val la pena, defenseu-la; nosaltres l’hem volguda mentre ens ha donat plaer, car no creiem que sigui més enllà d’una bagassa. Si la voleu per mare, preneu-la."

O encara: "He perdut tota la meva confiança en els homes madurs: són una generació formada en la derrota, el presidi i la vexació, incapaços de governar amb energia. No em deturo ara ni davant el sacrilegi de jutjar molt amargament la conducta d’aquest advocadet que ocupa el setial dels Claris i els Macià. No té cap idea de l’augusta dignitat del seu càrrec. S’ha comportat indecorosament. És un home que no sent ni el passat ni el futur de la nostra pàtria. S’ha comportat, no com a President d’una nació, sinó com a President d’un cafetí de barriada. Sé que és una blasfèmia parlar així del president de Catalunya..." 

És clar que en aquesta carta Sales parla del President Companys; era el 18 d'octubre de 1936, molt abans que Companys "redimís amb la seva mort els errors de la seva vida". ¿Com els redimirà aquest President del Cove que hauria de meditar sobre una frase de Sales que sembla que li repliqui abans de temps: "Entre els nostres burgesos, la pobresa era considerada francament immoral, i l’honor una calaverada"?

Carta discurs

Va ser dit a Girona, el vespre del 25 de gener, a la cloenda de l'homenatge a Joan Sales organitzat per Òmnium Gironès. I va ple del poema 42 del Viatge d'un moribund, "Una veu entre els brins":

Respectades autoritats, companys infatigables d’Òmnium Gironès, estimat públic:

La presència de tots nosaltres en aquesta sala em penso que es pot resumir en una paraula, i aquesta paraula és: herència.

Les herències són complicades i no s’assumeixen així com així. Assumir una herència significa indagar, mirar de què és feta, valorar si és un pes mort o un parell d’ales. L’homenatge organitzat per Òmnium Gironès ha estat de dalt a baix una assumpció d’herència: ha explorat, una per una, les obres de Joan Sales per entendre què són i què podem fer-ne. Els impulsors d’aquest homenatge se n’han sortit de reunir un públic molt ample al voltant d’una reflexió molt a fons: crec que res no hauria pogut il·lusionar el meu avi tant com la joventut, el determini i la intel·ligència d’aquestes persones que ens convoquen avui. Vull dir el meu agraïment profund a cada una d’elles, i el meu agraïment a les que tinc l’honor d’acompanyar en aquesta taula.

Vull dir també que el grup d’Òmnium Gironès ha perpetuat una manera de fer ben salesca. Perquè això que han fet, i que han anomenat “Homenatge nacional” per compte propi, ha sortit d’un grup reduït de persones amb recursos limitats però amb una fe absoluta en la importància de la seva acció. I és perquè la creuen necessària i no pas de compliment, que han sabut fer-la ambiciosa.

Joan Sales ens ajuda a creure en el poder de l’acció d’un sol home: aquesta, per a mi, és la part essencial de la seva herència. He dit “l’acció d’un sol home” i també podria dir “l’acció d’un home sol”: perquè és una cosa que sobta, quan mires la vida de Joan Sales, aquesta solitud tan gran i peculiar, que no s’esquerda mai però que tampoc no es replega en si mateixa. Joan Sales va treballar sol d’un cap de vida a l’altre. És una cosa que va voler? No ho sé. Moltes iniciatives seves havien començat amb el desig de constituir un grup al servei d’un propòsit. El Club Editor n’és un bon exemple; els Quaderns de l’Exili, si haguessin durat més, qui sap si no haurien seguit el mateix camí. Trobo que és una part de l’herència que mereix reflexió.

La bellesa de la solitud de Joan Sales és que no el du a treballar només la pròpia obra, ni a concentrar-se només en el territori privat de l’escriptor: al contrari, des del seu aïllament s’aboca als altres, pensa com ser útil als altres i aquesta és la seva manera de ser útil al país que estima per damunt de tot. Ferran Soldevila, Joan Coromines, Carles Cardó, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga... la llista d’obres tributàries de l’acció de Joan Sales és llarga i molt impressionant. Aquesta és una altra part essencial de l’herència que mereix reflexió. Vivim uns temps en què el patró de conducta pesa per damunt de tot, molt més que l’afiliació a un partit o la pertinença a una institució. En això crec que cal dir fins a quin punt Joan Sales és un exemple que ens hauria d’inspirar i que hauria de fer escola.

L’estil és capital en les obres de Sales, i amb això vull dir la manera de fer: és el fil conductor que no es trenca mai. El cap d’aquest fil és l’amistat amb Màrius Torres, potser l’únic racó de vida en què Joan Sales no es va trobar sol. Dos homes joveníssims, dos poetes, un que agonitza al sanatori de Puig d’Olena, l’altre que viu al front. Durant uns anys, podríem dir que es tenen l’un a l’altre. D’aquesta amistat van sortir dos dels reculls de poesia més impressionants de l’època. Sabíem que Joan Sales havia estat l’editor de Màrius Torres, el seu lector fervent, que l’empenyia a exigir-se més i anar més amunt. Avui la poesia de Sales torna a ser a les llibreries i jo crec que és una poesia tan fonda, tan esplèndida, tan rica com podia desitjar-la Joan Sales dels autors que més admirava. Desgraciadament, era inclement amb si mateix i no va reeditar mai el Viatge d’un moribund com es mereix: amb tots els honors.

Club Editor, la seva editorial, ho fa amb la intenció de no donar l’homenatge per acabat ni l’herència per liquidada. En aquest llibre hi trobareu la poesia de Sales tal com la va compondre ell. Heu de saber que Sales era perfeccionista i va aprendre l’ofici de linotipista per poder fer bons els llibres en tots els seus detalls. En aquest nou volum hi trobareu també un element que Sales no hi va posar, potser perquè donava més bombo a l’obra dels altres que no pas a la pròpia: és la carta que Màrius Torres li va escriure quan per primera vegada va llegir els seus poemes en forma de recull. Fins aleshores n’havia llegit només alguna peça, un poema per aquí per allà enviat amb una carta; quan Joan Sales, des de l’illa d’Haití, li envia el recull de poesies escrites entre 1935 i 1941, l’amic a Puig d’Olena queda estupefacte. És una simfonia acabada, li diu. És un estil impressionant, amb cos: ossos, nervis i tendons. És una selva de símbols.

En una carta, Joan Sales li havia escrit un dia: “Els homes no són mai tan ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d’expressar-se: però cap de tan expressiu com ella”.

Ara que s’acaba el viatge per l’obra de Joan Sales organitzat a Girona, la poesia és el port on havíem d’atracar finalment: des d’aquí podem veure, completament nu, l’home Sales, d’on havia de sortir una vida extraordinàriament solitària i fèrtil. La seva poesia és moltíssimes coses, però no sé si per damunt de tot no és inquietant, en el millor sentit de la paraula. Necessitem aquesta inquietud, qui sap si més que qualsevol altra part de l’herència.

Des de la Muntanya Pelada

Vosaltres mireu la bústia i la bústia mira això:

És la Muntanya Pelada, també anomenada Muntanya del Ferro perquè s'hi va declarar fa cent anys una febre del ferro que la va deixar plagada de galeries, o Turó de Can Móra, o Turó del Carmel. Embolic de noms, successos reals barrejats amb històries apòcrifes: un bon lloc per a una editorial que s'ocupa de literatura.

La muntanya és plena de mines d'aigua i d'avencs. Té una capa, com podeu veure, poc propícia als arbres; el vent hi bufa com un desesperat, l'Ajuntament de Barcelona pretén fer-hi un parc. L'aigua que en surt és ferruginosa i vermella, per això la seva boca porta el nom de Font Rúbia.

Hi té la seu Club Editor. Aquí es van coure les edicions de la nostra santa patrona Rodoreda -això és l'èpica. L'any passat s'hi van coure Llefre de tu de Biel Mesquida i Homes i ocells de Blanca Llum Vidal. Ara mateix s'hi acaba de preparar el Viatge d'un moribund de Joan Sales. Els centenaris passen, les obres queden: aquesta feia seixanta anys que no s'havia editat com un llibre amb personalitat pròpia, i la té tant o més que Incerta glòria. És el llibre dels llibres, ple de les llavors de totes les novel·les futures, inclosa la inèdita Uns guants de pell de Rússia.

S'hi editaran altres llibres durant aquest 2013 ple de mals auguri: els pocs i inoblidables escrits del mariner Nikos Kavadias, el darrer volum de relats d'Alice Munro, una novel·la inèdita de Guillem Frontera, la biografia de Joan Sales per Montserrat Casals, una petita immensa novel·la d'Aharon Appelfeld. Hi celebrarem també, a la nostra manera i en forma de thriller, els cinquanta anys de K.L. Reich, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella sobre la deportació dels republicans espanyols als camps nazis. La història editorial d'aquesta obra fa entreveure galeries apassionants de la nostra cultura.

Des de la Muntanya Pelada rebreu, si us ve de gust, cartes sobre molts llibres. Els que publica el Club Editor i els que no: llibres admirats, rellegits, cobejats, impossibles. I com que els llibres són tan plens d'aigües i avencs com la mateixa muntanya, s'hi practicarà una variant de l'espeleologia: es tracta d'explorar què hi ha a sota, com comuniquen entre si coses que a la superfície no es toquen, quines impureses i quins accidents invisibles traginen. És una manera de llegir.

Benvinguts sou a la Muntanya Pelada.

PS Si entre vosaltres hi ha amants del correu postal, la bústia és de debò i acollirà amb fruïció les vostres cartes:
Maria Bohigas
Club Editor
Carrer Coves d'en Cimany, 2
08032 Barcelona
Si us estimeu més les cartes elèctriques, per això existeix aquest blog: perquè també vosaltres excaveu galeries.