Sebastià Perelló és primer de tot el que transmet aquest retrat de Toti Garcia: una barreja desconcertant de pes i subtilesa, una presència molt carnosa amb una mirada abstracta. D'altra banda, un lector sistemàtic, que no coneix la mandra, la inapetència, l'ajornament. Sembla que ho hagi llegit tot, sense excepció, amb un afany que no és ben bé d'aquest món. M'impressionava tant, quan el vaig conèixer, que no li podia dir res. Tanmateix li vaig escriure, amb un respecte ple de por, immediatament després de llegir-lo: "L'Arnau Pons em va posar a les mans el teu volum Mans plegades. El vaig obrir pensant-me que era una novel.la, i no vaig caure que no ho era fins al tercer relat. T'ho dic, no pas perquè em sàpigues badoca d'entrada sinó perquè realment aquests textos tenen una densitat que poc recorda els relats contemporanis escrits en català. Feia molt de temps que no em deixava prendre per un text com m'han pres aquests escrits. Amb aquesta tensió de l'escriure per comprendre nusos, i la comprensió que es tradueix en formes, i la llengua que és un motlle dúctil i alhora una creació."
En la resposta, immediata i amable, hi havia aquestes ratlles: "Si em dónes una adreça et faré arribar el meu primer llibre de contes: Exercicis de desaparició. El vaig editar a Mallorca i l'editorial ja ha desaparegut."
Rastrejant els inicis de la nostra relació, m'adono que moltes coses s'han dit per carta, quan un llibre ens posava en contacte –un assaig sobre Lletre de tu, un comentari de les novel·les de Marc Cerdó o dels poemes de Blanca Llum Vidal...–. Trobo aquesta reflexió en un correu seu:
"Beckett tria –tria– el francès perquè li és més fàcil escriure sense estil. Això diu ell. En una llengua que no és la seva. Escriure com un estranger, en una llengua pelada, des d'una intempèrie, sense la facilitat d’una llengua materna. Kafka, per altres vies es conforma en una mena de despossessió semblant. Sempre m’he fet la pregunta: ¿i si Beckett s’hagués decidit pel gaèlic? ¿I si és la llengua materna que sents com estranya?" (Llegiu Escriptures bífides si voleu saber com continua.)
I trobo aquest altre correu sobre la presència minvant de la literatura en l'esfera mediàtica:
"Deixar-se de por davant el fet de ser menystingut, de no ser considerat (és la situació de bona part del que passa en aquest planeta), deixar-se de voler figurar entre les màquines culturals ben oliades i de resar per treure al cap a Nova York, a París o Londres. El que em fa por realment és presentar una literatura massa dòcil i fins i tot gregària, i no reivindicar prou allò que Calvino en deia les coses que només la literatura i els seus mitjans específics poden donar. I em fa més por encara que sigui una imatge estreta i mesquineta (en el sentit més menorquí del terme) que fa l'ullastre esbrancat cada vegada que els grans mitjans li concedeixen un minut d'atenció a les pantalles gegants. Adaptar-se i convertir-se en alguna cosa que té la forma que esperen aquestes pantalles. I bavar."
"Deixar-se de por davant el fet de ser menystingut, de no ser considerat (és la situació de bona part del que passa en aquest planeta), deixar-se de voler figurar entre les màquines culturals ben oliades i de resar per treure al cap a Nova York, a París o Londres. El que em fa por realment és presentar una literatura massa dòcil i fins i tot gregària, i no reivindicar prou allò que Calvino en deia les coses que només la literatura i els seus mitjans específics poden donar. I em fa més por encara que sigui una imatge estreta i mesquineta (en el sentit més menorquí del terme) que fa l'ullastre esbrancat cada vegada que els grans mitjans li concedeixen un minut d'atenció a les pantalles gegants. Adaptar-se i convertir-se en alguna cosa que té la forma que esperen aquestes pantalles. I bavar."
Rastrejant rastrejant, m'adono que des de l'inici hem tingut la mateixa conversa, una sola conversa amb variacions. I que des del 2008 esperava de poder publicar un llibre de Sebastià Perelló.
***
Veus al ras és una conversa amb algú que no parla. L'escenari: una paret, amb una plaça d'un cantó on cada setmana apareix un home mut que gesticula i, de l'altre, una casa amb una dona a dintre que escriu. Una escrivana que va posant paraules sobre el silenci de l'altre que no és un qualsevol, sinó l'home que durant anys va ser el seu amant i company, el qui vivia amb ella a casa. ¿Què se n'ha fet? ¿Qui és ara, qui era abans, quan la vida comuna era plena de paraules? ¿I qui és ella que s'emprèn la missió d'escriure el seu silenci, d'omplir-lo? ¿Un eco, un mirall, una germana, un dèspota?
Les pàgines de Veus al ras són expressives només de mirar-les: seqüències d'una sola tirada, no gaire llargues, sense paràgrafs, que de sobte interromp el blanc –silenci–. I la veu reprèn, i una nova seqüència comença, es forma, busca, avança, s'infla i romp –silenci–. És la dona que busca com acostar-se a l'home, des de quin angle, per quin trau. Que intenta penetrar aquell misteri que se li ofereix però no es deixa. Que recompon la seva vida a partir de retalls de converses amb la seva mare, amb la padrina, amb les velles de la família que expliquen la infància com una vida de sant, amb tares que esdevindran miracles –només que el miracle és un naufragi, la mudesa.
Treballar amb l'autor ha consistit aquesta vegada a fer-li tot de preguntes. Un sens fi de preguntes. El text s'hi presta, és capaç d'abraçar-te fort al mateix temps que et fa sentir insegur. ¿Això ha dit, realment? I primer ho saben els teus nervis; després, el cap. Per tot el text hi passa un corrent, una tibantor que et porta i t'arrabassa cap a una cosa que podria ser la història d'una passió, només que els detalls de la història s'han fos i en queda l'ombra que passa, com la d'un núvol. Una matèria rara, més real com menys la pots tocar. I no saps com, però allò et toca.
Una de les preguntes recordo que va posar-me al peu de la paret. No recordo a quina part del text, vaig pretendre burxar en el sentit d'una paraula, en la seva justesa –i en Tià, lluny de caure al parany de les sinonímies, va dir-me: "¿Tu no t'has fixat mai com escolta, la gent? ¿No ho has vist mai, que se'ls esquinça la boca de tant que volen parlar?" Al peu de la paret, vaig comprendre que l'extrema precisió dels mots de Sebastià Perelló venia d'una extrema atenció a tot allò que ens traeix, que fem sense voler, sense saber-ho. A tot allò que se'ns escapa. Diu la dona de Veus al ras:
"Aleshores, sentir-lo parlar era una delícia. No conversava amb mi, jo i tot era aquella absència que creixia i l’envoltava i ell ja no era res més que la veu vacil·lant que trescava en la seva pròpia divagació, i així i tot, d’aquell embalum, en podies emplomar engrunes d’una claredat desconcertant. Havia vist allò i els mots reflectien alhora la seva pròpia estranyesa de no saber per què hi havia parat esment, ni com les paraules li havien arribat a la punta de la llengua. Com si veure hagués estat escoltar. Un que s’abandona a la seva veu, es deixa fer, i tu, desfet, ja fossis aquest aire expel·lit que toca les coses i te n’anassis lentament, i en esser un tros lluny cercassis una boca, un cau, esser un que ha callat i no ha dit res, perquè sents l’ànsia de tornar d’allà on has vengut, quan ja només ets una veu que s'allunya de qui parla i l’enyorament de coses que has deixat, restes, arrels enlaire, allà, a les cordes."
Casualment, Veus al ras surt alhora que una nova edició de La plaça del Diamant. Són dos llibres que he llegit junts. ¿Hauria estat capaç, altrament, de veure tot el que els uneix en la seva enorme diferència? Crec que sí. El 2008, quan tot just començava a conèixer Sebastià Perelló, va escaure's el centenari Rodoreda i l'amic Arnau Pons va tenir la bona idea d'encomanar-li una conferència. Ell no va triar pas de parlar de Quanta, quanta guerra... ni de La mort i la primavera, com em pensava que faria; va triar La plaça del Diamant. La seva lectura és riquíssima, t'empeny irresistiblement a rellegir la Plaça amb els ulls nets. Per exemple:
"L’idiota, han dit, és un àngel sense missatge. I és aquí que sent la veu de Colometa que parla sense autoritat, al marge, amb l’energia de la seva innocència. Aquesta és la seva manera de ser cataclisme, de qui han obligat a ser una altra i ha hagut d’assumir la figura del doble. Natàlia. Colometa. I més i tot: la senyora Natàlia o la senyora dels coloms. La doneta. El retard amb què mira el món, la seva manera d’alentir el pensament que no es beu a la primera el que passa com a veritat, com a realitat. És la resposta davant la violència i la guerra, és la que es decanta i no participa, la que es reclou en la vida privada, la que s’estima més no fer-ho. Mira el món des de les seves necessitats particulars. És una dona particular. La que s’assumeix com a partícula."
Així és com llegeix i escriu l'home d'aquest altre retrat de Toti Garcia. No us el perdéssiu sota cap pretext.
Nota bene. La foto de la paret és de Sebastià Perelló.
Treballar amb l'autor ha consistit aquesta vegada a fer-li tot de preguntes. Un sens fi de preguntes. El text s'hi presta, és capaç d'abraçar-te fort al mateix temps que et fa sentir insegur. ¿Això ha dit, realment? I primer ho saben els teus nervis; després, el cap. Per tot el text hi passa un corrent, una tibantor que et porta i t'arrabassa cap a una cosa que podria ser la història d'una passió, només que els detalls de la història s'han fos i en queda l'ombra que passa, com la d'un núvol. Una matèria rara, més real com menys la pots tocar. I no saps com, però allò et toca.
Una de les preguntes recordo que va posar-me al peu de la paret. No recordo a quina part del text, vaig pretendre burxar en el sentit d'una paraula, en la seva justesa –i en Tià, lluny de caure al parany de les sinonímies, va dir-me: "¿Tu no t'has fixat mai com escolta, la gent? ¿No ho has vist mai, que se'ls esquinça la boca de tant que volen parlar?" Al peu de la paret, vaig comprendre que l'extrema precisió dels mots de Sebastià Perelló venia d'una extrema atenció a tot allò que ens traeix, que fem sense voler, sense saber-ho. A tot allò que se'ns escapa. Diu la dona de Veus al ras:
***
"L’idiota, han dit, és un àngel sense missatge. I és aquí que sent la veu de Colometa que parla sense autoritat, al marge, amb l’energia de la seva innocència. Aquesta és la seva manera de ser cataclisme, de qui han obligat a ser una altra i ha hagut d’assumir la figura del doble. Natàlia. Colometa. I més i tot: la senyora Natàlia o la senyora dels coloms. La doneta. El retard amb què mira el món, la seva manera d’alentir el pensament que no es beu a la primera el que passa com a veritat, com a realitat. És la resposta davant la violència i la guerra, és la que es decanta i no participa, la que es reclou en la vida privada, la que s’estima més no fer-ho. Mira el món des de les seves necessitats particulars. És una dona particular. La que s’assumeix com a partícula."
Nota bene. La foto de la paret és de Sebastià Perelló.
