Almirall-Kavadias: un diàleg

Darrere d'un autor traduït hi ha un altre autor, que és el seu traductor. Sovint apareix en lletra massa petita, antigament als crèdits o enlloc. Aquestes setmanes corre un manifest per la visibilitat del traductor, que demana amb infinita modèstia i molta educació que el nom del traductor surti a la coberta. En realitat, les cobertes haurien de dir Munro per Udina, Khoury per Ferrer, Óssipov per Barios... Perquè enganyem el lector dient-li Munro o Khoury a seques quan el text s'ha construït fora de l'autor i de la seva llengua.

A Club Editor, el traductor ha estat el fonament de tot, des que Sales va versionar Dostoievski mentre escrivia Incerta glòria fins que Jaume Almirall ha traduït Kavadias. Amb Li i altres relats, es va donar el cas d'un volum compartit visiblement entre l'autor i el traductor: després dels tres relats de Kavadias traduïts per Almirall, ve un text d'Almirall tot sol en què explora la figura i l'obra de Kavadias. Explora, sí: com un mariner, com un geògraf. Com un traductor de debò. L'experiència amb Almirall ha estat tan profitosa i bonica que des d'aleshores incloïm, si no sempre gairebé, un postfaci del traductor en els nostres volums.

Jaume Almirall ens envia un diàleg que va d'això. Aquí el teniu. Valgui aquesta carta que no escrivim nosaltres com un digne homenatge al traductor. L'autor és el traductor: per una vegada, a les clares.

***

Dragumanos.― No recordo gens quan va ser que en vaig tenir notícia per primera vegada; però no devia ser gaire abans que jo comprés, a Atenes, els seus tres petits llibres de poesia, i d'això aviat en farà vint anys. Com passa el temps, Dimitris!
Dimitris.― Vint anys no és res, amic meu!
Dragumanos.― La quarta part de la vida d'una persona... Torna'm a omplir la copa, sisplau, abans la nostàlgia no s'apoderi de nosaltres, com tantes vegades.
Dimitris.― No és pas res dolent, la nostàlgia. Recorda que jo sóc mariner. ¿Què seria de nosaltres els mariners, si no sentíssim aquest neguit punyent que ens fa recordar i desitjar tornar a veure la pàtria, la dona i els fills?
Dragumanos.― Tens raó: no oblido que Odisseu era un avantpassat teu. Salut! Per tots aquests anys!
Dimitris.― Per la nostra amistat!
Dragumanos.― I pel nostre estimat mariner escriptor! Sense ell, nosaltres no ens hauríem conegut.
Dimitris.― Ens podríem haver conegut igualment, perquè tenim amics comuns.
Dragumanos.― Però sense compartir aquest interès comú, no hauria estat el mateix.
Dimitris.― Jo crec que si ens haguéssim conegut abans, te l'hauria fet conèixer jo, que fa molts anys que el llegeixo.
Dragumanos.― Segurament tens raó, Dimitris. Però el que és estrany no és que jo descobrís pel meu compte un escriptor com aquest; ho és que immediatament em captivés,  i que hagi acabat traduint tota la seva obra.
Dimitris.― Us buscàveu i us vau trobar. Us estàveu buscant i us vau acabar trobant.
Dragumanos.― Suposo que és una manera de dir-ho. Sí. Era un nom pràcticament desconegut, a casa nostra. No per a vosaltres, els grecs, és clar.
Dimitris.― Recorda que, a Grècia, la fama de Nikos Kavadias és pòstuma.
Dragumanos.― Però ràpidament s'hi va fer popularíssim, i encara ho és. En canvi, a nosaltres ens és conegut només el petit grup de noms de sempre. Jo buscava, segurament, una veu nova, un autor sòlid i original que no fos cap dels vells coneguts.
Dimitris.― I el vas trobar. I un cop trobat, t'hi vas emprendre a fons, perquè vas veure que s'ho valia.
Dragumanos.― Un autor que gairebé només escriu sobre mariners. Jo, que en sóc tan poc, de mariner; que em marejo gairebé només de sentir la paraula mar... No com tu, rebesnét d'Odisseu...
Dimitris.― Però durant tots aquests anys també tu t'has fet mariner: llegir i traduir les obres de Kavadias és haver estat fent amb ell una llarga singladura.
Dragumanos.― Reconec que ha estat una travessia llarga i enriquidora.
Dimitris.― Ara t'estàs posant  kavafià...
Dragumanos.― Crec haver arribat a entendre el sentit de l'obra de Kavadias, el seu significat més enllà de la matèria i els arguments, del mar i la navegació, que són anecdòtics. Si he après algunes coses sobre nàutica, deuen ser gairebé totes obsoletes: tu ho saps millor que no jo.
Dimitris.― La navegació ja no té res a veure amb el que era vuitanta o seixanta anys enrere. Però així i tot...
Dragumanos.― El que sí que sé del cert, Dimitris, és que les meves traduccions haurien naufragat sovint sense la teva ajuda.
Dimitris.― No exageris, home. Fins on jo puc jutjar, hi has reeixit.
Dragumanos.― Però del lector d'una traducció no caldria esperar-ne cap consciència crítica. Vull dir que el lector només hauria de percebre el text per ell mateix, sense haver de tenir mai en consideració que es tracta d'un text transportat des d'una altra llengua. I la tasca del traductor només reeixirà si aconsegueix que la traducció funcioni de manera completament autònoma.
Dimitris.― ¿Una mica més de vi? S'està escalfant.
Dragumanos.― Ja no tindrà temps: dos xarrups més per a cadascú i ja està llesta. Reparteix bé.
Dimitris.― Jo no domino prou el català per saber si això és així amb les teves traduccions. Em costa sobretot amb la poesia. ¿Saps què em passa? Que molts dels poemes me'ls sé de memòria.
Dragumanos.― Prou que te'ls he sentit recitar mil vegades.
Dimitris.― M'imagino que t'haurà resultat més difícil traduir la poesia que no la prosa. Em deies que, tot i que els poemes siguin tan pocs, vas estar-t'hi molt més temps que no amb la novel·la i els relats.
Dragumanos.― Vaig trigar molt més, però perquè és més laboriós: no més difícil, sinó més laboriós. És desmuntar peça a peça un instrument musical, i tornar-lo a muntar: no tornarà a sonar igual, però ha de sonar bé.
Dimitris.― Però has volgut mantenir els ritmes i les rimes...
Dragumanos.― I justament això és una gran ajuda, contra el que es pugui pensar. No és una cotilla que engavanyi, sinó el bastó de què es val un cec.
Dimitris.― San faru analambí... Abans no hi hagués els instruments de navegació moderns, quan la boira impedia la visió, els vaixells feien sonar les sirenes...
Dragumanos.― Per no abordar ni ser abordats. Exactament. El perill de naufragi sempre hi és. El sentit tècnic o d'argot d'un terme, d'una expressió; un joc de paraules intraduïble; una al·lusió esmunyedissa. Una petita distracció, un error de càlcul, i la nau se'n va a fons o queda embarrancada...
Dimitris.― L'última oliva: per a tu.
Dragumanos.― Gràcies. No sé si mai t'he ensenyat les traduccions que tinc de Kavadias a altres llengües; als marges hi he anotat errors i inexactituds de tota mena. Algú podrà fer el mateix amb les meves.
Dimitris.― Vols dir que no hi pot haver una traducció perfecta...
Dragumanos.― La traducció literària és una mar plena de perills. Però sospito que amb les traduccions tècniques no deu ser tan diferent.
Dimitris.― Estic molt content d'haver-te pogut ajudar una mica.
Dragumanos.― Ja t'ho he dit: sense tu, no sé si hauria arribat a port. Tinc tots els bons diccionaris, tinc lèxics especials de terminologia nàutica, tant grecs com catalans; un glossari de l'obra completa de l'autor... Però no n'hauria tingut prou. Recorda les llargues llistes de dubtes, les preguntes interminables, les converses de llum a penombra...
Dimitris.― Hem parlat incansablement sobre el nostre comú amic Nikos. Ja m'adonava que no era només cosa del vocabulari...
Dragumanos.― Però tu ets el mariner, i ets grec. Quan em perdia, ¿quina polar hauria pogut guiar-me més segurament?
Dimitris.― "¿Què està girant, la brúixola, o el vaixell?"
Dragumanos.― No te'n riguis. Per cert, encara et porto alguns dubtes per resoldre.
Dimitris.― Vés traient la llista, que vaig a veure si queda una mica més de vi en fresc.
Dragumanos.― I un grapadet d'olives, si no és demanar massa.

Sota l'obra, la vida: Kavadias i Almirall

Nikos Kavadias potser no s'ha traduït a gaires llengües per un motiu prosaic: va escriure poc i curt. Publicar els seus contes tenia un peu forçat, i és que són massa breus per conformar un volum d'aquells que et fan la sensació de tenir l'armari ple de confitures. 

Martingala editorial: calia allargar-lo. Així va néixer l'epíleg de Jaume Almirall, traductor de Kavadias. I això demostra que d'una martingala pot néixer una cosa gloriosa.

 Aquest epíleg no s'hauria pogut escriure si no fos que el condueix una reflexió magnífica sobre quina vida fa possible aquella obra. Una pregunta que batega a cada frase, elemental i molt humana: ¿per què aquesta vida d'un home tancat en una cabina enmig dels oceans, que fuig i escriu concisament?

Llegint aquest epíleg t'adones que el traductor s'hi emmiralla en l'autor. I és tan curiós, a més de bell, que fa venir ganes de repetir l'exercici preguntant-se quina mena de vida fa possible que un lector s'impliqui tan extraordinàriament en l'obra d'un escriptor.   

Quins són els lligams invisibles entre traductor i autor? Molt més fondos del que ens imaginem. Potser traduir és abans que res veure's traduït en una obra -o veure traduït el que no som i ens importa. Aquí teniu una petita part del text de Jaume Almirall:

Nikos Kavadias passà embarcat la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. Simple mariner als primers anys, ajudant de ràdio des del 1939, i radiotelegrafista de primera classe des del 1953, Kavadias navegava constantment, en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món.

A terra, mai no tingué casa pròpia, sinó les que compartí sempre, al Pireu o a Atenes, amb la seva família: la mare, la germana i, més tard, la neboda. Amb elles, cartes creuades des d’incomptables ports. De tant en tant, uns dies, unes setmanes, uns mesos, en terra. Però sempre, com una urgència, tornar a embarcar. I novament llargs mesos en mar. La dura vida a bord dels vaixells mercants dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Les guàrdies esgotadores. La imminència dels perills de la navegació amplificats en les històries esgarrifoses mil vegades repetides pels veterans. La tensió constant entre els tripulants. El tedi. El crepitar enervant dels auriculars a la cabina del ràdio. De tant en tant, un port. Alguns ports, de tant freqüentar-los, per exòtics que siguin, esdevenen familiars. En ells, sempre cal tenir algun estalvi per poder comprar regals per als de casa: unes estovalles de lli amb brodats, de Hong Kong, te de Ceilan, recordatoris dels jocs olímpics de Melbourne, una pipa de vori... Als ports, també, o sobretot, les dones:

Ara sortiré per anar al temple budista més antic, set milles fora de la ciutat. Faré el que em dius i després vagaré pels bordells del poble del costat... [21.11.1949]

(Correspondència N. Kavadias – M. Karagatsis)

Als ports, cossos femenins llogats. Després, durant mesos i mesos, la por del mariner a les malalties venèries. Però per a les prostitutes de tots els ports del món Kavadias manifesta sempre l’afecte més generós i el respecte més sincer. I en els ports, així mateix, el món bigarrat on s’aplega gent de mar de tota procedència, interminable galeria de vides. Per damunt de races i de països, vides, vulgars, sòrdides o nobles: el dolor i l’alegria de l’ésser humà.

Aquesta fou la vida que Nikos Kavadias es trià des de molt aviat. Aquesta fou una opció de vida feta d’il·lusions i de renúncies, que fascinà, primer, el jove somiador i que atrapà per sempre, després, l’home que potser fugia d’una altra vida que hauria pogut ser i que, fins i tot, hauria hagut de ser. 

Nikos Kavadias, amb devoció

Això va passar a Santiago de Xile, on jo vivia dalt d'una muntanya no gaire diferent de la meva Pelada. Hi vaig conèixer una dona francesa, "expatriée" atípica, una fora de lloc en tots els aspectes. Alta, abrupta, intel·ligent. Vam tractar-nos poc: tres trobades. Converses en què la intimitat es dóna per intermediari dels llibres, ensumant-se sense violentar la distància. A la segona trobada, em va portar un llibre i em va precisar que no podia regalar-me'l: era una edició introbable d'un llibre per a ella important.
El vaig llegir.
A la tercera trobada li vaig tornar el llibre. No ens hem vist més.

Van passar anys. Sóc desmemoriada amb els títols i els noms: sovint pensava en allò que m'havia fet llegir l'amiga fora de lloc, i que parlava de relacions casuals, transitòries, intenses. Poques vegades un llibre se m'havia gravat tan profundament a la memòria: el seu món sensorial, la solitud densa dels seus personatges, els afectes riquíssims quan un solitari n'ensopega un altre. Se m'havia gravat en el detall de les seves paraules, cosa que no em passa sovint. Per damunt de tot, recordava l'encontre entre un mariner que fondeja uns dies prop d'una costa xinesa i una nena que l'atén. Tot el que passa entre ells sense que passi res, quan caminen plegats per Hong Kong i la nena per primera vegada trepitja terra ferma. El miracle lacònic d'aquell conte.

Casualment, vaig anar un dia a un simposi de traductors organitzat per la Universitat Autònoma. I allà, parlant de tot i de res, un desconegut em va sortir a explicar un conte que es deia "Li" i un poeta grec que es deia Nikos Kavadias.

Era el llibre que no em va regalar l'amiga, i era l'home que l'havia traduït al català per pura devoció.

És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias. No ho sé del cert, però diria que Jaume Almirall no ha navegat mai, així com Nikos Kavadias mai no va tenir casa en terra. 

Publicar aquest llibre és de les coses que més il·lusió em fan. Són tres contes, inoblidables, i un text llarg de Jaume Almirall sobre Nikos Kavadias, escrit no pas per un taxidermista sinó per algú que ha conviscut molts anys amb una obra i el seu misteri. Algú que ha explorat cada un dels rastres escrits per un home que en va deixar pocs: tres volums prims de poesia, un volum prim de contes, una novel·la única, i les cartes a la germana i a l'amic.

Hi ha una proporció perfecta entre el poc d'aquesta lletra i l'enorme del que conté.
El volum tindrà aquest aspecte.
I us en parlaré més.