La història menuda d'A Tale of Two Cities és de les que haurien d'explicar-se a totes les escoles, facultats, graus i postgraus on s'ensenyi l'ofici de publicar a preus més o menys desorbitats. En resum: una picabaralla de Dickens amb el seu editor va decidir-lo a abandonar la revista Household Words (batejada per ell a partir d'un vers de Shakespeare) per crear un nou setmanari sotmès als mateixos bellíssims principis, però amb capital i profit exclusivament propis. No puc resistir la temptació de copiar-vos els principis, encara que no sigui d'això que volia parlar-vos:
«Confiem ser companys i amics de milers i milers de persones, d'un i altre sexe i de tota edat i condició, de qui potser no veurem mai les cares. Aspirem a dur a incomptables llars el coneixement de molts fenòmens socials, sorprenents en bé o en mal, produïts pel món brillant que ens volta i cap d'ells calculat perquè siguem menys ardents en la pròpia perseverança, menys addictes al progrés de la humanitat ni menys agraïts pel privilegi de viure en aquesta aurora de l'estiu dels temps.»
All the Year Round, el nou setmanari batejat a partir d'un altre vers de Shakespeare, va estrenar-se el dissabte 30 d'abril de 1859. Entre juny i desembre Dickens va publicar-hi una novel·la escrita expressament per entregues i destinada a assolir unes xifres de venda apoteòsiques: 200 milions d'exemplars segons la llegenda anglesa, que diu que és la més venuda de tots els temps. La llegenda francesa reserva naturalment aquest lloc als Miserables, per cert començats a setanta llegües de Londres tot just després de publicar-s'hi A Tale of Two Cities: Hugo, gran detractor de Napoleó el Petit, els va escriure en el seu exili a l'illa de Guernesey, i l'editor belga Albert Lacroix va haver de creuar el Canal amb barca per negociar-hi el primer contracte monstruós de la història dels contractes monstruoses —240.000 francs-argent, equivalents a 600.000 euros, i un llançament simultani a una dotzena de capitals escampades pel món (Moscou i Rio incloses), de manera que cada quinze dies se'n venien 100.000 exemplars.
[Sospir de l'editora abans de continuar.]
No acabaries mai quan et poses a parlar de gegants. Però no és això que volia explicar-vos, sinó un fet minúscul que ens ha ocupat molt: un tros de frase de no res que resulta que es troba al principi de tot de la novel·la de Dickens. Copio el paràgraf sencer, inoblidable:
«It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness, it was the spring of hope, it was the winter of despair, we had everything before us, we had nothing before us, we were all going direct to Heaven, we were all going direct the other way—in short, the period was so far like the present period, that some of its noisiest authorities insisted on its being received, for good or for evil, in the superlative degree of comparison only.»
La cursiva és meva i destaca unes paraules que es poden interpretar no de manera diversa sinó antagònica: "era tan diferent" o "era tan semblant". No és pas una minúcia si pensem que el temps de la novel·la és la Revolució Francesa i el temps de l'escriptura, certa dictadura suposadament blanda que es coneix com a Segon Imperi a França i cert llarguíssim regnat suposadament modernista a Anglaterra sota el qual s'impulsà una industrialització cruenta. El cert és que a Internet es troben fòrums de discussió dedicats a aquesta petite phrase, que segons l'intèrpret té unes implicacions o unes altres, amb una conseqüència còmica: que els comentaris del món acadèmic sobre la ideologia de Dickens adopten a França uns camins impossibles a Itàlia, per tal com els traductors han entès dues coses contràries.
Núria Sales, autora de la traducció catalana que acabem d'estampar en volum solt, havia interpretat així la frase en una primera versió, publicada per entregues per mor de Dickens i del confinament pandèmic en què ens trobàvem (ho explica la nota editorial):
«Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’era de la saviesa, l’era de l’estupidesa, l’època de la fe, l’època de la incredulitat, l’hora de la llum, l’hora de la tenebra, la primavera de l’esperança, l’hivern de la desesperació, ho teníem tot davant nostre, no teníem res davant nostre, tots aniríem de dret al cel, anàvem de dret a l’infern —en resum, l’època era tan diferent d’ara que algunes de les seves autoritats més sorolloses insistien a definir-la, per a bé o per a mal, en termes exclusius de comparació superlativa.»
La versió impresa que us espera a llibreries s'ho ha repensat i diu: «l'època era tan clavada el present». Així, amb 'el' i no 'al', no pas per badada sinó perquè triem un dels dos membres d'una discrepància —la que es dóna entre el Diccionari Alcover Moll: «És ben clavat el seu pare»: vol dir que li assembla molt (Empordà), i el diccionari preceptiu de l'Institut, que l'adoba tot copiant-lo: Molt semblant, pràcticament idèntic. És clavat al seu pare.
D'aquesta manera hem volgut recordar l'entrebanc interpretatiu de l'original, posant-vos una pedreta a la sabata per començar. ¿Té sentit o no? Vosaltres ho direu —majorment, que a Catalunya la densitat de filòlegs supera la d'Oxford sense ombra de dubte, especialment la dels filòlegs autoproclamats; i per a ells també hi ha d'haver algun regalet al peu de l'arbre de Nadal, ni que sigui en forma de pedreta.
El que sí que sabem que fa meravellosament la traducció de Núria Sales és acollir el que mou la paraula de Dickens: una ironia particular, no pas de mena continguda, sinó enèrgica i compatible amb les simpaties extremes. És la mare d'uns personatges secundaris davant de qui t'agenolles rendit de gust, i que amb el temps es transformen en patrons humans força més il·luminadors que moltes doctrines. I una altra cosa que passa en la traducció de Núria Sales és que hi espurneja amb tots els seus colors la vida quotidiana d'altre temps —aquesta vida extinta i plena de sorpreses que ha inspirat la seva obra d'historiadora.
Moltes coses voldria dir-vos encara de la meravella de publicar una novel·la de Dickens. L'hem feta a la manera dels monjos, amb copista (Marc Montull) i il·luminadora (Aina Bonet), quan aquest virus que no volem feminitzar ens tenia sotmesos a clausura. Cada membre del nostre convent ha desenvolupat la seva particular devoció per un dels personatges; la meva va a Mr Cruncher, el ressuscitador que trafica amb cadàvers. També hi surt un delator que duu a la cartera el paper fefaent que figura que l'eximeix, un gest que farà en Lamoneda a El vent de la nit des d'una altra revolució ideològicament antagònica i humanament idèntica: un fet pertorbador, que aflora en la Literatura com no pot fer-ho en la Història ni encara menys en el Dogma.
Antidogmàtics, novel·lòmans, humans de sang calenta, llegidors estimats: aquesta novel·la us espera a partir d'avui, a totes les bones llibreries de Catalunya.
