Ich bin la infanta Cristina

Dilluns 17 de febrer de 2014 el diari Ara dedicava la seva portada a la despenalització del cànnabis i a la venda de la "primera casa de Mercè Rodoreda a Romanyà". La foto d'una finestra amb alzines en segon terme i el nom de RODOREDA imprès en primer pla feia un curiós efecte sota el titular "Cap a la despenalització del cànnabis". Però més efecte feien encara les dues pàgines de cultura dedicades a "l'enigmàtica Rodoreda de Romanyà". Com és que se'n parlava tan extensament aquell dia? És que per fi havia sortit la poesia inèdita o la segona tramesa d'aquella Obra Completa anunciada i embarrancada el mateix any del centenari? Potser algú, aquell dilluns de febrer, havia descobert una cosa capital sobre Rodoreda?
Ca. La notícia és la que us deia: es ven una casa a les Gavarres, concretament el xalet de Carmen Manrubia on Mercè Rodoreda va passar temporades durant els anys 1970. Borja Vilallonga, col·laborador de l'Ara (els seus articles tracten de confessions i creences) i propietari actual del xalet, ha decidit desfer-se'n i en lloc dels quatre o sis ambients d'un qualsevol anunci immobiliari reivindica "els tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada" necessaris a un membre de la secta esotèrica Rosa-Creu com diu que era Rodoreda, i per si de cas ho confirmen Joaquim Molas i Carme Arnau, universitaris com ell.
Caram. Ja el 1991, quan va sortir el volum Miralls màgics, la teoria de Carme Arnau sobre l'esoterisme en l'obra tardana de Mercè Rodoreda trontollava tant com el trípode dels espiritistes. Invocar-la avui per augmentar el valor mercantil d'un xalet sota pretext que la porteta del terrat és "l'accés quasi secret a la porta heroica del cel" o que el cremador de fullaraca és "en realitat una manera de cridar els esperits", faria riure si no fes grinyolar que un trio d'universitaris escampi amb reincidència una sèrie de fets mai demostrats i pintorescos que tapen una cosa sembla ser que indecent: l'impacte de la Història en l'obra de Mercè Rodoreda.
Quanta, quanta guerra...,  la novel·la Rosa-Creu per excel·lència segons aquests acadèmics sui generis, va ser escrita i revisada entre el 1975 i el 1980, una època en què Rodoreda a penes se'n sortia d'escriure de tan apassionada que la tenia la vida política (qui vulgui constatar-ho en trobarà constància en les cartes de Rodoreda a Sales, per exemple aquesta del 16 de maig de 1976: "Jo treballo poc, per no dir que no treballo gens. Ara estic més apaivagada amb la qüestió política, que no teniu idea de com em trasbalsa i em condiciona"). Va arribar a llibreries el gener de 1981, poques setmanes abans del pronunciamiento fallit, per cert al mateix temps que la Rua de captius de Francesc Grau Viader. És una obra que conté meravelles i concretament un capítol que sempre m'ha impressionat: "Una víctima", es diu. Hi surten una noia amb els braços coberts de blaus que es queixa del marit que l'estomaca, i un marit amb cara de bon noi que es queixa de la dona que el bescanta. L'aspirant a soldat Adrià Guinart els escolta, primer l'una i després l'altre, i diu per acabar: "Al cap d'una estona vaig girar-me i vaig veure que caminaven abraçats, a poc a poc, sota la llum del capvespre". Aquesta conclusió, en un capítol que es diu "Una víctima" i en una obra que té per escenari la guerra del 36 i va ser escrita entre la mort de Franco i el 23F, podria alimentar la vida intel·lectual amb més profit que un cremador de fullaraca. Però ja se sap que el sentit comú va per un costat i la vida intel·lectual nostrada, per un altre.
Tant és així que, el dilluns 17 de febrer de 2014 en què el diari Ara dedicava portada i doble pàgina interior al xalet de Romanyà, una jutgessa de Buenos Aires iniciava el primer procés obert mai contra els crims del franquisme. No ho sabíeu? No m'estranya: no en va parlar cap diari peninsular fora d'El Mundo, un silenci sideral donada la magnitud de la notícia i el rerefons particular que haurien d'haver constituït les declaracions de Pablo de Greiff. Ara mateix la jutgessa Servini reclama l'extradició de Billy el Niño, la fiscalia s'hi nega i el relator de l'ONU (de l'ONU, sí senyors) recorda al govern espanyol que té l'obligació d'extradir-lo o jutjar-lo. De tot això, a la premsa nostrada ni mu.

Davant d'aquest silenci cal fer-se una pregunta: quin mitjà d'informació és aquest que silencia unànimement un fet polític de tal calibre?
Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d'avui, basat en l'engany i l'abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d'un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
Així va la vida. Pot ser que sigui natural. Però aquesta llei natural porta a dir 579 vegades "no lo sé" o "no me acuerdo" com la infanta Cristina.
Aneu alerta. I si algun de vosaltres pretén tenir alguna cosa a la boca que no sigui "no lo sé", li recomano molt que llegeixi Montserrat Casals, Mercè Ibarz o Antoni Mora, investigadors independents amb sensibilitat històrica, capaços de detectar què s'hi juga, a Quanta, quanta guerra..., que ens afecti a tots.

Francesc Grau i Viader, una biografia exemplar

Aquí el teniu davant d'un plat d'olives, l'any 1958, a Calella. Encara no ha arribat ben bé a la quarantena, té tres filles i un fill, la seva dona és germana de la dona del seu germà i viuen tots plegats d'unes manolitas de terra cuita que fabriquen i pinten a casa per vendre-les als alemanys.

Aquí el teniu el 1936 a Calella, a setze anys o potser quinze, quan encara no ha sortit de casa ni del poble. Jo diria que ha de ser abans d'esclatar la guerra, ja que juga despreocupadament a pistoles. Dos anys més tard, l'abril del 1938, s'incorpora a l'exèrcit amb la "Quinta del Biberó", primer al front del Segre i després a la batalla de l'Ebre. El seu batalló cau presoner de les tropes franquistes a Cubells l'1 de gener de 1939. És empresonat a la plaça de braus de Logronyo, i d'allà deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. En surt el 6 de febrer.

Aquí el teniu al batalló de treballadors de San Roque, l'abril de 1940. Ha complert un any de treballs forçats i n'hi queda un altre per complir, abans del "romiatge per diverses presons". En total, són quatre anys els que passa en captiveri pel crim de no haver desertat als 17 anys quan la seva lleva va ser cridada a files.

Aquí el teniu no sé on i no sé quan. M'imagino que el retrat és de quan fa el servei militar (tres anys) al costat dels vencedors, i més precisament de quan li falta poquíssim per tornar a casa "fet un home" o sigui "fet un xai", segons paraules seves.










I aquí el teniu el 1968, amb Joaquim Amat-Piniella, celebrant el premi literari de la Cooperativa Obrera de Consum L'Amistat de Calella. Són dos ex-soldats deportats, l'un a Mauthausen, l'altre a Miranda de Ebro. Amat-Piniella fa cinc anys que ha publicat K.L. Reich, Grau en tardarà deu abans d'escriure Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius. Tots dos trien la forma literària per comunicar la seva experiència de la guerra i la deportació. Tots dos, abans d'escriure-la, l'han explicada en detall al primer públic que és la seva família. Havent-la explicada, Grau fa el pas de portar fills i nebots als fronts del Segre i de l'Ebre per ensenyar-los els llocs on havia fet la guerra quan era un adolescent com ells.

I fet això es posa a escriure Dues línies terriblement paral·leles, el diari novel·lat amb què "recupera" el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes. La darrera paraula de Dues línies... és "recup", així, truncada. Què falta per poder escriure recuperar? Potser la consciència del lector. (Sigui dit de passada, algun lector pintoresc va escriure a Club Editor queixant-se que Dues línies... havia sortit d'impremta esguerrat: hi faltava pel cap baix una frase. Aprofito aquesta carta per manifestar que el llibre acaba en punta per culpa no pas de l'impressor sinó de la Història.) O potser falta el relat del que vingué després: la publicació de Dues línies... el 1979 fa que Grau decideixi tornar a Miranda de Ebro, aquesta vegada amb la seva dona. Torna a l'escenari del camp i d'aquest retorn en farà l'obertura de l'excepcional Rua de captius. 

És notable que de bones a primeres Grau no expliqui el camp tal com el va conèixer sinó el lloc on es troba el 1981 i on hi havia hagut un camp —un lloc que no ofereix ni l'ombra d'un rastre del camp, un espai completament verge d'història, i això que pel camp de Miranda de Ebro van passar-hi unes 80.000 persones. Ara bé, aquest espai sense rastres no és un desert, i contra les ganes de fer petar la xerrada no hi ha estrictament res a fer —si més no en una crònica novel·lada. Grau, un turista ja vell, trava conversa amb un altre vell que passeja. L'autòcton explica al foraster el fred i el vent, les fàbriques de Miranda, els tallers ferroviaris construïts pels presoners, "me refiero a prisioneros de la guerra civil... usted ya me entiende". Tan bé s'entenen que acaben explicant-se un episodi que van viure tots dos el 1939, cadascú a una banda distinta de la paret del camp. "Abans d'anar-me'n vaig mirar, per darrera vegada, la fàbrica de productes químics. Les primeres ombres desdibuixaven les enormes esferes de metall, les naus industrials, els parterres plantats de flors... De la tarima, amb aquell pal altíssim, i de la font —l'única font del camp—, i de les barraques de fusta, i de tantes i tantes coses, només en quedava el record. Per la meva vida també hi havien lliscat quaranta anys, esborrant-ne, si és que alguna vegada havia existit, el més insignificant vestigi de ressentiment."

Així acaba el pròleg de Rua de captius —i aleshores sí que Grau pot entrar de bell nou al camp esvaït de Miranda de Ebro recreant episodis de la vida dels presos, molt especialment les seves converses nocturnes, d'una justesa de to que fa que els personatges del llibre resultin tan inoblidables al lector com devien ser-ho a l'autor els companys de captiveri. Però el que us vull copiar ara no és cap d'aquests diàlegs, per més que me'ls estimi, sinó el final del pròleg tal com surt al mecanoscrit original. És tot un tros de diàleg que Grau sacrifica en la versió impresa:

"—Ya me parecía a mi... Pues si le apetece todavía puede saludar a un antiguo conocido —va dir amb ironia.

—¿De quien se trata?

—Del cura del campo. Ahora está al servicio de la capilla del cementerio. ¡Está más cascado el pobre! ¿Se acuerda usted de él? 

Em picà l’ullet, amb picardia, i va continuar el seu camí, les cames arquejades, estintolant-se en el gaiato nuós.

De ell antuvi vaig sentir l'impuls d'arribar-me fins al cementiri i escopir quatre fàstics al sacerdot, avui ja vell i xacrós. Però, quan em disposava a anar al seu encontre, m'envaí una inefable sensació de llàstima i vaig preferir deixar-ho córrer. De la tarima des de la qual, cada diumenge, el capellà escarnia Crist en la persona dels desvalguts presoners impecablement formats a l'esplanada, així com de la seva antiga altivesa, com de tantes i tantes coses patides en aquell camp, només en queda el record."

Si conec aquest final escapçat, si avui puc transcriure'l i oferir-lo a la vostra consideració, no és perquè cap institució custodiï els papers d'aquells pocs que van escriure i descriure la repressió en una dictadura figura que "blanda". Si aquests papers es conserven és gràcies a la família i prou. El que custodien és un tresor: una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui intentà comunicar-la enmig d'un oceà de silenci —el tòxic silenci de la democràcia.  
Quan jo buscava els hereus a qui demanar permís per reeditar Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius, vaig descobrir que la Institució de les Lletres Catalanes no tenia notícia d'un Grau i Viader autor d'un dels poquíssims relats existents sobre camps de concentració franquistes, ni tampoc curiositat per descobrir-ne el rastre. Era mesos abans que el Santa Mònica produís simultàniament una raquítica exposició Centelles i una megalòmana exposició Quim Monzó. Per sort, trobar el rastre d'una persona no costa gaire en aquest sac de pobles que és Catalunya. El que costa és trobar-hi el rastre d'una certa Història —i mentre els documents personals de milers de víctimes del totalitarisme franquista s'esgarrien definitivament, la nostra Conselleria de Cultura acaba de gastar-se 366.000 euros per evitar la pèrdua inestimable del fons editorial Tusquets.
Hi ha frivolitats que clamen al Cel.

P.S. De Francesc Grau i Viader en dóna notícia la Viquipèdia, que l'encabeix dins la categoria "escriptors maresmencs contemporanis en català". Al llarg del 2013, Joaquim Amat-Piniella ha estat reivindicat com a "escriptor manresà". Hi ha rucades que també clamen al Cel.

Rua de captius: memòries des d'un camp de concentració franquista

El maig del 2011 esclatava una enorme polèmica ran d’una sèrie d’articles del Diccionario Biográfico Español, especialment el de Franco, descrit com un “gobernante católico, inteligente y moderado” autor d’un “régimen autoritario pero no totalitario”. Tothom que tingui ulls i orelles va tenir-ne notícia a través d’un o altre canal; si enllaço aquí el diari Público és perquè va tenir la gràcia de contradir la Real Academia de Historia per boca del mateix Caudillo en el seu Discurso de la Victoria: “Un estado totalitario armonizará en España el funcionamiento de todas las capacidades y energías del país, en el que, dentro de la unidad nacional, el trabajo, estimado como el más ineludible de los deberes, será el único exponente de la voluntad popular...”.

Després de declarar que “no se va a corregir ninguna de las entradas que aparecen en la edición impresa”, el director de la Real Academia va veure’s obligat a constituir una comissió responsable de revisar o redactar de bell nou unes quaranta biografies —no se sap del cert si, entre elles, la de Franco. Sí que se sap que aquesta revisió veurà la llum “una vez finalizada la edición definitiva, como suele ocurrir en estas obras de tipo académico: la Academia aún no ha publicado los 50 tomos, así que cuando se presente la obra completa en papel se harán las revisiones y actualizaciones”, segons declaració del subsecretari del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte el maig del 2013. Podem esperar asseguts. Entretant, els 6,5 milions d’euros abocats en aquesta aberració són de les poques partides de diner públic que ningú no preveu de retallar.

A part del que digui sobre el Caudillo l’article, hi ha tot el que no diu i que es resumeix en una paraula: repressió. Les formes de repressió instaurades per Franco demostren sense ambigüitats que el franquisme és un dels totalitarismes del segle XX, en el qual l’únic exponent de la voluntat popular seria el treball —podríem afegir-hi: forçat. Però el coneixement que es té d’aquest fet inqüestionable és fràgil, dins i fora d’Espanya. Uns quants historiadors han estudiat a fons els instruments anihiladors del franquisme, com ara Ricard Vinyes, coautor d’aquells Nens perduts del franquisme que en prendre forma de documental van sotragar Catalunya l’any 2006. Que sota Franco el territori peninsular era plagat d’inferns, vagament ho sabem; què passava en aquests inferns és cosa que pocs coneixen —entre altres motius, perquè els qui ho van viure a penes n’han deixat testimoni. 

En el postfaci que acompanya la darrera edició de K.L. Reich, Marta Marín-Dòmine recorda que “a França s’han comptabilitzat 104 obres testimonials publicades entre 1945 i 1948 escrites per deportats als camps nazis”, un fenomen que el supervivent Robert Antelme qualificava d’hemorràgia d’expressió i que feia escriure a un comentarista de Les Temps Modernes: “Un altre llibre sobre els camps de concentració! Després dels de Rousset, Kogon i tants altres crèiem que ja s’havia dit tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui”. A Espanya no sé de ningú que hagi comptabilitzat les obres testimonials publicades per deportats als camps franquistes; però els qui en saben poden citar-ne potser mitja dotzena, sent així que de llocs de reclusió n’hi va haver prop de 200, i que van funcionar fins al 1947. El contrast entre els centenars de milers de represaliats del franquisme i el rastre irrisori que han deixat, hauria de ser una alarma sobre la capacitat alliberadora del que anomenem democràcia.

I tanmateix, alguns van intentar-ho. Alguns, havent viscut prou per veure morir el dictador, van creure que calia explicar-ho. ¿A qui i per què?

Francesc Grau i Viader, autor de Rua de captius, ho estampa ben clar: “Als meus fills, els quals, mancats d’informació com tanta gent de la seva edat, m’han preguntat diverses vegades com eren els camps de concentració espanyols”. Enganxada a la dedicatòria trobem aquesta sentència, de Joan Pau II, pronunciada a Auschwitz: “Els camps de concentració van ser construïts en l’odi i el menyspreu per l’home en nom d’una ideologia boja”. Dues frases simples i capitals, la primera perquè expressa la necessitat d’un interlocutor que vulgui saber sense el qual l’acte de testimoniar és absurd, la segona perquè associa els camps espanyols dels quals parla Grau als camps nazis; i ben irònica és la tria del lema, ja que és el Papa de Roma qui llança, a través de Grau, l’anatema contra l’obra nacional-catòlica regeneradora de Franco.

Francesc Grau i Viader va néixer el maig del 1920, pocs dies després que Karol Józef Wojtyła. L’un era cap de l’Església, l’altre un de tants de qui no es té notícia; tots dos van ser resistents sota règims totalitaris, i si Karol Józef Wojtyła va estalviar-se la deportació, Francesc Grau i Viader va conèixer els camps franquistes de Logronyo i de Miranda de Ebro, els treballs forçats a Andalusia, unes quantes presons i tres anys de servei militar al costat dels vencedors. En l’entrevista que li va fer Lluís Busquets al Correo catalán (26 agost 1981), declarava:  

“—Vaig passar prop de dos anys en un batalló de treballadors i les coses se’m van complicar perquè vaig ajudar a escapolir-se un noi que tenia por. El van enxampar i, és clar, el van declarar desertor i als qui hi estàvem complicats ens van processar i jutjar en un consell de guerra. Això em va servir per fer un llarg romiatge per diverses presons, però al capdavall en vaig sortir absolt.

—I després?

—Després, paradoxes del destí, em van passar a l’exèrcit a fer la instrucció militar...

—O sigui que vau marxar de casa als 17 anys...

—Vaig sortir-ne als disset anys i mig i vaig tornar-hi als vint-i-quatre. Vaig sortir-ne fet un nen i vaig tornar-hi fet un home. Potser hauria de dir fet un xai, pensant-ho bé.”

Però aquesta carta s'ha fet massa llarga. L'he començada pensant que seria la segona d'aquella Carta per entregues inaugurada amb Tsili. Les commemoracions m'han desviat d'anar al gra —i és que avui es commemora el Dia Internacional de les víctimes de l'Holocaust, l'endemà de commemorar-se els 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i m'ha vingut aquella història del Diccionario Biográfico Español finançat amb 6,5 milions d'euros públics mentre que el projecte de documental sobre el camp de Miranda de Ebro avortava per falta de 40.000 euros no menys públics. 

A la pròxima carta us acabo de presentar en Grau, ja que naturalment no té article a les Biografías Españolas. Serà divendres, davant d'un plat d'olives, a Calella dels alemanys. 

Tsili o la resurrecció de la carn (carta per entregues I)

Aquesta serà una carta per entregues perquè tracta de retorns.
Comença amb un problema: no tinc verb per dir el que tornar no diu. En francès hi ha revenir, que significa “tornar” o “retornar”, i revenants, que significa “els que tornen” i designa els fantasmes que ronden les cases on han viscut. Aquesta Carta no tracta de fantasmes a la manera de Henry James o Daphne du Maurier; tracta d’absents, de desapareguts que ens ronden a nosaltres quan som el darrer lloc que du el rastre de les seves vides. Aquests absents no fan cruixir les fustes sinó dues facultats compenetrades, la memòria i la imaginació. M’han tingut captivada en les obres d’Aharon Appelfeld, David Mendelsohn i Joan Todó, i d’això pretén parlar-vos aquesta Carta que trenca dos mesos de silenci.

El meu primer contacte amb Aharon Appelfeld va ser físic —detall important en una Carta que tracta de revenants— ja que vaig sentir-lo parlar abans d’haver-lo llegit: érem una petita delegació d’editors vinguts a conèixer escriptors israelians, i el silenci que va cloure la intervenció d’Appelfeld és potser el més perfecte de tots els silencis que hagi presenciat mai. La història dels seus anys de formació és excepcional: fill de jueus assimilats de l’actual Romania, als nou anys va evadir-se d’un camp de concentració i durant tres anys va sobreviure als boscos amb marginals, fugitius, traficants i prostitutes. Va acabar la guerra sota la protecció de l’Exèrcit roig, després de l’armistici va travessar Europa amb una colla d’adolescents orfes fins a les costes d’Itàlia, d’allà va ser enviat a Palestina, on va començar com tants altres supervivents el traumàtic procés de renéixer —en primer lloc, repudiant la llengua materna per adoptar l’hebreu, en què ha escrit tota la seva obra. I no és pas petita la paradoxa de tornar o revenir una vegada i una altra amb paraules hebrees als boscos i als rius viscuts en alemany, ídix o rutè. Això fa exactament l’obra d’Appelfeld des dels inicis fins ara, cinquanta anys després: lluitar contra l’home nou que pretenia construir-se al jove estat d’Israel a través d’una quarantena de llibres —reculls de contes durant els anys seixanta, novel·les gairebé sempre després, alguna obra de teatre, un parell de volums d’assaig i unes Memòries tardanes, publicades el 1999. Historia de una vida (així es titulen en castellà) s’obre amb una introducció que no transcric sencera però gairebé:

Estas páginas son capítulos de memoria y reflexión. Nuestra memoria es escurridiza y selectiva, conserva lo que tiene a bien conservar. No digo con esto que guarde únicamente lo bueno o lo agradable. La memoria, igual que el sueño, toma de la densa corriente de acontecimientos ciertos detalles y, a veces, pequeñas cosas sin importancia; los atesora para, en un momento dado, hacerlos resurgir. Al igual que el sueño, también la memoria trata de dotar de cierto significado a esos acontecimientos. 
Desde mi más tierna infancia, sentí que la memoria era un embalse vivo y latente que animaba mi ser. De niño, solía sentarme a rememorar las vacaciones de verano en el pueblo de mis abuelos. Permanecía durante horas sentado junto a la ventana imaginando el viaje hasta allí. Todo lo que recordaba de los anteriores veraneos volvía a revelarse de una forma más vivaz. 
La memoria y la imaginación conviven a veces al unísono. En esos primeros años parecían competir entre sí. La memoria era real, sólida, por así decirlo. La imaginación tenía alas. La memoria tiraba hacia lo conocido; la imaginación, hacia lo desconocido. La memoria siempre me inspiraba calma y un sentimiento agradable. En cambio, la imaginación me turbaba hasta deprimirme. (...)
Es sorprendente cuán claros son los lejanos y ocultos recuerdos de la niñez, especialmente aquéllos relacionados con los montes Cárpatos y las amplias llanuras que se extienden a sus pies. En las últimas vacaciones de verano devoramos las montañas y las planicies con una especie de ansia aterradora. Como si mis padres supieran que aquéllas habrían de ser las últimas vacaciones y que, en adelante, la vida sería un infierno. (...)
De los años de la guerra apenas recuerdo nada; como si no hubieran sido seis largos años. Cierto es que a veces surge de la espesa niebla un cuerpo tenebroso, una mano ennegrecida, un zapato del que no ha quedado nada excepto remiendos. Estas imágenes, a veces poderosas como una ola de fuego, se desvanecen rápidamente, como si se negaran a revelarse; y de nuevo la misma tenebrosa caverna llamada “guerra”. Esto es lo que retiene la conciencia racional, pero las palmas de las manos, las plantas de los pies, la espalda y las rodillas recuerdan más que la memoria. Si hubiera sabido cómo extraer algo de todas ellas, las imágines me habrían desbordado. Logré escuchar mi cuerpo unas cuantas veces y escribí algunos capítulos, pero fueron tan sólo fragmentos de una masa oscura oculta para siempre en mí.
Después de la guerra, pasé unos cuantos meses en las costas de Italia y luego en las de Yugoslavia. Fueron meses de un olvido maravilloso. (...) Fue entonces cuando el olvido construyó sus profundos sótanos. Con los años, los trasladaríamos a Israel. (...) Durante muchos años estuve sumido en el letargo del olvido. Mi vida fluía por la superficie. Me acostumbré a los angostos y húmedos sótanos. Es verdad, siempre temí una erupción. Me parecía, no sin razón, que las pululantes fuerzas de las tinieblas se iban fortaleciendo y que uno de aquellos días, cuando el lugar fuera demasiado estrecho para ellas, saldrían de nuevo a la superficie. Y, de hecho, estallidos como aquél se producían a veces, pero entonces otras fuerzas los frenaban y los sótanos se cerraban a cal y canto.
La división entre aquí y allá, entre arriba y abajo, duró varios años. La historia de esta lucha está en estas páginas . (...) Este libro no es un resumen, sino un intento, desesperado si se quiere, de ir uniendo las diferentes partes de mi vida hasta las raíces de su germinación.

En els llibres de ficció —d’imaginació— d’Aharon Appelfeld s’hi intueixen notables reincidències. Hi ha les novel·les premonitòries, on els primers senyals de la catàstrofe són revelats a un públic de jueus rics que juguen a cartes: són Badenheim 1939 (la trobeu en castellà), Le temps des prodiges o Les eaux tumultueuses. Hi ha les novel·les de l’amor proscrit: Katerina o Floraison sauvage.

Hi ha les novel·les de la infància fugitiva, en què el protagonista ateny la pubertat durant els anys de l’extermini: són Flors d’ombra i Tsili, que podrien passar per bessones si no fos que aquella és del 2006 i aquesta del 1983 —un cas de reincidència vint-i-tres anys després, amb una variació molt curiosa de protagonista: a Flors d’ombra és el fill únic d’una família urbana i cultivada, a Tsili és la filla petita i endarrerida d’una família nombrosa i modesta de poble. Aquesta és una de les preguntes que em fa l’obra d’Appelfeld: ¿què hi ha darrere les variacions? ¿Què varia, un tema o l'existència mateixa, que és múltiple? ¿Què conté aquesta obra, quin antídot de la destrucció? (Qui vulgui meditar-ho troba totes dues novel·les traduïdes al català per Eulàlia Sariola i publicades per Club Editor.)

Potser el subtítol de Tsili, “Història d’una vida”, insinua una resposta: és, recordareu, el títol de les Memòries d’Appelfeld. En la versió primigènia de Tsili no hi havia subtítol: l’autor l’ha afegit recentment, i el reclama en totes les noves traduccions. Abans hi havia la novel·la Tsili d’un cantó i de l’altre unes memòries, Història d’una vida. Ara hi ha un vocatiu que tant s’aplica a l’home Appelfeld com a la inventada Tsili, i que traeix el vincle entre memòria i imaginació. La frontera no passa entre ficció i no ficció: les coses existeixen sempre que tinguin cos. “Els palmells de les mans, les plantes dels peus, l’esquena i els genolls recorden més que la memòria” —és una frase que obre les Memòries i que il·lumina Tsili, la noia endarrerida que pren consciència a través de la carn:

Aquella mateixa nit els soldats van irrompre a les cases i les van saquejar. Els terribles gemecs i els xiscles pujaven fins al cel. Però a la nena, qui sap per què, no la van tocar. Potser no la van veure. S’havia amagat al cobert de l’eixida, entre les bótes i els sacs. Sabia que havia de guardar la casa, però la por va ser més forta que ella. Esperava en secret que una veu propera la cridaria. L’univers era ple de xiscles, lladrucs i trets. Esporuguida, anava repetint els mots que el vell li havia ensenyat. El xiuxiueig la va assossegar i es va adormir.
Va dormir hores i hores. Quan es va despertar era de nit i regnava un silenci absolut. Va treure el cap per damunt els sacs i va descobrir la llum del cel a través de les escletxes del cobert. Amb les mans repenjades a terra, va incorporar-se. El fred li havia embalbit les cames, eren dos fusos glaçats. S’hi va fer fregues. El dolor li punxava les plantes dels peus.
Va passar una bona estona així, amb les mans repenjades a terra i contemplant el cel. Mentre escoltava, els llavis se li van entreobrir i murmuraven: 
—¿A qui haurem de retre comptes? [pàg. 14]

P.S. Les dues fotos que he penjat són de Roman Vishniak. I la segona entrega d'aquesta Carta serà sobre tornar on no has estat mai.

La novel·la pòstuma de Joaquim Amat-Piniella

“Sense que ens hagi estat expressament prohibit d’escriure, la veritat és que no ho solem fer”: així comença la primera novel·la que publica Joaquim Amat-Piniella, l’any 1956. Qui parla és un fantasma, un singular fantasma en el qual la vocació d’escriptor es desperta quan torna per unes hores al lloc on havia viscut. La declaració resulta suggerent si pensem que l’autor de la novel·la, com el seu personatge, és un “ultramundà” que ha passat un temps llarg fora del món dels vius —quasi cinc anys als camps nazis de Mauthausen i Ternberg, entre el 1941 i el 1945, després dels tres anys de Guerra Civil entre les files republicanes— i que pren la decisió de tornar al lloc on solia viure abans.
Abans hi havia hagut els debuts de Joaquim Amat-Piniella com a periodista a Manresa, l’activisme polític dins l’Esquerra Republicana de Catalunya, la participació en els Fets d’octubre de 1934, l’ingrés a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat el 1936, dos anys al front d’Andalusia, una amistat epistolar que esdevé prometatge i matrimoni amb Maria Llaveries; i, tot seguit, els anys de la desaparició: l’exili a França als camps filferrats el 1939, la deportació a Mauthausen el 1941, l’alliberament el 1945 i el retorn a una Barcelona franquista.
El primer que emprèn Amat-Piniella en sortir dels camp nazis és una novel·la capaç d’explicar el que hi acaba de viure: serà K.L. Reich, que no es publicarà fins al 1963. En tornar al món dels vius el fantasma es posa a escriure, malgrat les prohibicions variades i expresses que imperen al lloc on ha decidit tornar. “En aquesta Barcelona que no és la nostra, que no és la que havíem conegut i estimat tant en altre temps, el tedi és una metzina lenta que ens inutilitza a poc a poc”, escriu Amat-Piniella a Agustí Bartra, i afegeix tot seguit: “Hom arriba a enyorar hores passades, quan les incomoditats de la vida de trinxeres o les vergassades dels SS t’obligaven a trobar un sentit immediat a la vida que volies conservar”.
Però Amat-Piniella intenta reconstruir una vida: retroba la seva muller i tenen un fill el mateix 1946, s’instal·len tots tres a Barcelona, munta un negoci de plàstics i es posa a fabricar botons de ràdio, reprèn les amistats literàries, intenta impulsar una revista... La mort de Maria Llaveries, el juliol de 1949, l’enfonsa en un abatiment en què el problema del sentit —¿per què haver sobreviscut?— ha d’esdevenir una tortura. Amat-Piniella queda anul·lat durant uns quants anys, fins que torna a aferrar-se a l’escriptura.
“Em dedico a la novel·la i al conte”, explica per carta a l’amic Bartra el 6 de desembre de 1955, i a partir d’aquí no para d’escriure —tres novel·les en tres anys, totes tres publicades (El Casino dels senyors, 1956; Roda de solitaris, 1957, i La pau a casa, 1959); el recull de contes Retaule en gris; la refosa de K.L. Reich abans de publicar-la el 1963, primer en castellà a Seix-Barral, després en català a Club Editor; una quarta novel·la que es titula La clau de volta i que no arribarà a publicar; una cinquena que es titula La ribera deserta i que tindrà un notable ressò a la premsa quan es publiqui el 1966... La trajectòria d’Amat en els deu anys que van de 1956 a 1966 és innegablement ascendent i coronada per un premi, el Fastenrath 1965, concedit a K.L. Reich quan fa vint anys de l’alliberament dels camps nazis —Amat-Piniella anirà a commemorar-ho a Mauthausen amb els camarades de l’Amical francesa.
¿Què explica, doncs, que després de La ribera deserta no escrigui ni publiqui res més? El cert és que Amat-Piniella va deixar d’escriure quan començava a existir com a escriptor, just després d’aquest premi concedit a la novel·la que ja l’habitava quan encara era al camp. Vist amb perspectiva, si l’home Amat va poder refer-se en part de la deportació gràcies a l’escriptura, l’escriptor Amat-Piniella, en canvi, potser va ser esclafat per la condició de deportat: com si K.L. Reich, en publicar-se, aniquilés la possibilitat que aquell autor tingués res més a dir.
De La clau de volta, en sabem per les cartes a Bartra que Amat-Piniella ja la meditava pel maig de 1958, i la portada del mecanoscrit duu la data en què devia acabar-la: 1961. Són els anys en què va conèixer Josep Maria Cid-Prat, metge, pintor i home de lletres, a qui dedica l’obra. Cid-Prat tenia una columna literària al Mundo Deportivo i va ressenyar-hi dues novel·les d’Amat l’any 1958: així va néixer entre ells una relació peculiar, ja que Cid-Prat va ser alhora l’amic, el metge i el confident d’Amat en l’última etapa de la seva vida, quan les malalties derivades de la deportació van reduir-la a un cercle estretíssim. 1961 és també l’any en què un jove Juan Marsé, introduït en la colla de republicans manresans que freqüenta cada tarda l’Apeadero del carrer Balmes, porta a Carlos Barral l’original català de K.L. Reich i obra el miracle, no acomplit per Agustí Bartra ni per l’editor Albertí, de fer-lo publicar.
Si el temps de purgatori de K.L. Reich va ser llarg, La clau de volta el supera: es publica mig segle després d’escrita. Moltes dècades separen el públic i l’obra, prova de foc per a ella; si és bona, poc importa que el lector no hi comparteixi l’època: en sentirà els grans temes, les forces que mouen els personatges, les preguntes que regolfen en l’autor. Per mi, el “revoltat sense ideals” que pobla les novel·les d’Amat-Piniella és un dels personatges més substancials que hagi donat la literatura catalana del segle XX, i la seva reflexió sobre la llibertat, una de les que donen sentit a la pervivència d’una obra.

Parets i forats

Avui llegeixo a la Vanguardia una entrevista d'Amos Oz feta per Henrique Cymerman. Una interessant entrevista ran de la publicació a Siruela de la darrera novel·la d'Oz, Entre amigos. I com que estic avesada a llegir entrevistes pistonudes d'autors publicats també en català sense que de la traducció catalana se'n faci cap esment, he passat una estona a la xarxa buscant si la Magrana havia publicat en català la darrera novel·la d'Amos Oz. Ni rastre. Truco a l'editorial: Amos Oz no surt ara per ara en català.
Mala notícia. Notícia banal. No notícia.
Què vol dir això? Que el nombre de lectors d'Amos Oz en català és insuficient per sostenir l'edició de la seva obra en la nostra llengua. Igual com passa amb tantíssims autors, ho sé per experiència. Però quan passa amb un de gran, fa mal.
La literatura d'Israel, d'altra banda, ocupa un lloc migrat en les publicacions del nostre estimat país. Migrat en relació a la importància que té, per l'esplendor de les obres i per les qüestions que planteja. Caldria escrutar el misteri o el deliri que és a Catalunya la relació amb el món semita, i dic "semita" per incloure àrabs i jueus, ja que la literatura i el pensament àrabs són un altre gran absent del nostre horitzó cultural. Sé que David Grossman és un dels escriptors imponents de la nostra època, i que en català, fora de cinc llibres infantils publicats per Cruïlla, se'n poden llegir exactament tres obres: Caigut fora del temps, Escriure en la foscor i Tota una vida. En castellà són 14. L'esplèndid, l'inoblidable Libro de la gramática interna, si el voleu en la vostra llengua materna us l'haureu de pintar a l'oli.
Aharon Appelfeld té dos llibres publicats en català, tots dos a Club Editor: Flors d'ombra i En Bartfuss, l'Immortal. Aquesta tardor en sortirà un tercer, Tsili, meravellosa novel·la portada per la mateixa melodia que travessa les prop de trenta novel·les escrites per Appelfeld: el naixement d'una persona molt jove a la bellesa del món, quan el món és escenari de matances. Per més que estimi aquest autor, no us en puc oferir sinó un platillo.
D'Amos Oz, Contra el fanatisme està esgotat i no se'n preveu reedició; El meu Mikhael, publicat per primer cop en català el 1973, es va reeditar el 2010; els dos imprescindibles que són Inesperadament al fons del bosc (2006) i Una història d'amor i de foscor (2007) sembla que també es troben; en dates més recents hi ha hagut La caixa negra (2012) i La Muntanya del Mal Consell (2012), a més del llibre infantil La bicicleta d'en Sumkhi (2013). En castellà, se'n poden llegir 20 llibres. En holandès, llengua demogràficament petita, també 20. En suec, 15. En italià, 14.
 
Al Saló de París, comentant les dificultats inherents a l'edició d'obres traduïdes al català, algú va dir que aquestes dificultats desapareixerien en ser Catalunya independent. Em va semblar que confonia la creació d'un Estat amb la transubstanciació, i que per aquest camí les parets alçades podien acabar com les d'aquesta foto.


I vaig tornar a pensar-hi l'altre dia, llegint Bashevis Singer quan parla de la jove República polonesa nascuda de l'ensulsiada de dos imperis. Repassant el tros d'història d'aquests imperis viscuda per ell, Bashevis Singer escriu aquesta frase: "¿Cómo hacerse escritor en semejante matadero universal? ¿Cómo escribir sobre el amor mientras millones de seres inocentes se retorcían de dolor a manos de toda clase de matarifes, cazadores y expertos en vivisección?"  És la pregunta que canalitza tota la seva obra i és una bona pregunta, una pregunta de debò. Si us la copio en castellà és que, de Bashevis Singer, en català no se'n troba cap llibre, tampoc Amor y exilio, que us acabo de citar.
A l'entrevista de la Vanguardia Amos Oz, a més de moltes altres coses, diu això a propòsit de l'èxit d'una obra com la seva, marcadament local, en tantes i diverses llengües: "Es un pequeño milagro, pero es el milagro de toda la literatura que hay en el mundo. Cuanto más local o provincial sea, en más universal se convertirá. Y cuando digo universal no quiero decir internacional, esa es otra cuestión. Los libros internacionales son aquellas novelas que se sitúan en hoteles y aeropuertos internacionales, que son leídas en hoteles y aeropuertos internacionales y que, finalmente, se acaban dejando en los bancos de los hoteles y aeropuertos internacionales. Lo universal es algo distinto, algo siempre relacionado con un lugar pequeño: un pueblo, un barrio, una calle, un bloque de pisos… Y se convierte en universal porque todos nuestros secretos son los mismos. Esta es la principal cualidad del ser humano: todos nuestros secretos son los mismos."
Algú que diu això, val la pena llegir-lo. Lectors, multipliqueu-vos!
 

El daixonses de la poesia d'enguany

Llegeixo aquest matí un article informatiu a Vilaweb sobre la "Setmana de Poesia de Barcelona", dirigida enguany per Sam Abrams i Ernest Farrés. I tot seguit llegeixo el post de Martí Sales i Eduard Escoffet sobre el "Barcelona Poesia - Festival internacional de poesia de Barcelona", que és com es va dir la cosa quan la dirigien ells (2010-2012). Seguidament consulto el programa 2013 de la "Setmana de la Poesia de Barcelona" i quedo atrapada en una confusió de noms. Diria que una Setmana de la Poesia de Barcelona ha de ser una setmana dedicada a la poesia barcelonina, mentre que una Setmana de Poesia de Barcelona deu ser una setmana que Barcelona dedica a la poesia en general. Diria també que "setmana" té una connotació ben diferent de "festival".  Si més no, com a editora voldria que enterréssim d'una vegada la "Setmana del llibre en català" per parir d'una vegada un Festival o una Fira o diguem-ne com sigui que el nom no condemni expressament el llibre a ocupar una trista setmana de les 52 que té l'any. "Festival: gran festa", diu l'estimat Moll; l'esperit hauria de ser aquest, sí senyor.
Naturalment caldrà assistir a la Setmana de la Poesia de Barcelona per saber què hi batega, i amb molt de gust ho faré. Però, avesada a constatar que si bé el nom no fa la cosa sí que n'indica la intenció, m'ha entristit aquest encongiment de la nomenclatura. I m'ha fet venir ganes de revisitar el programa del Festival 2012 avui enterrat igual que la sardina. De tot el que podria comentar-ne em crida l'atenció, sobretot, una cosa. Una cosa de mal definir, que té a veure amb el paisatge. Aquí teniu una llista raonada dels llocs on se celebrava el Festival l'any passat: llocs d'upa i/o cultura (Palau de la Música, Pedrera, Saló de Cent, MCBA, CCCB, Ateneu Barcelonès, Biblioteca de Catalunya, Palau de la Virreina, Fundació Joan Miró, Mercat de les Flors, Poliorama), llocs ballables (la Poderosa, Moog, Fàbrica Moritz), llocs de pedra picada (placeta Ramon Amadeu, plaça del Rei, plaça Jaume Sabartés). Poblant aquest territori, una fauna variada de poetes vius i morts i locals i forasters i consagrats i ignots, d'estils experimentals o classiquíssims, dits o cantats o explicats segons un ric ventall de maneres possibles de relacionar-se amb la poesia, tot això junt i ben amanit.
Era un viatge. Prou engrescador perquè el públic convocat pel Festival de Poesia o com carai se n'hagi de dir augmentés molt sensiblement sota la batuta de Sales i Escoffet. Des d'aquest angle, el canvi de mans decidit per l'Ajuntament de Barcelona abans d'hora (havien de conduir el projecte dos anys més) constitueix un de tants casos de gestió barallada amb la lògica. No ve de nou, però cada cas nou deprimeix una mica més.

Consultant el programa del daixonses de la poesia d'enguany, m'adono que la riquesa de llocs és  real; això sí, és una geografia inspirada en les reserves: andorrans amb andorrans, forans amb forans, dones amb dones. N'han desaparegut els llocs ballables, tot i que s'hi fa un homenatge a la bailaora Carmen Amaya. Blanca Llum Vidal, Víctor Nubla, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis: a ballar!