Joan Bodon, de l'art subtil d'escriure en una llengua assassinada

Quan Club Editor va reprendre la seva activitat el 2005, abans de res va caldre decidir quins eren els “fonamentals” del catàleg, aquells llibres d’una bellesa tenaç que convenia rescatar i reeditar perquè el públic no se’ls podia perdre. Catoia l’Enfarinat va imposar-se llavors com una perla pura: narrada per l’últim descendent d’una família d’enfarinats, o membres d’una secta catòlica atrapada com un fòssil dins una societat en tot incompatible amb ella, aquesta novel·la té la rara capacitat de ressuscitar en cos i ànima un món esvaït, fascinant, d’una poesia inimitable —i d’una anomalia que fa basarda: la de les comunitats marginades.

Sota el tema dels enfarinats, és del món occità que parla Joan Bodon, el seu món, del qual se sent el darrer descendent en un moment històric (després de la Primera Guerra Mundial) en què les llengües vernacles són abandonades a França pels seus mateixos parlants, en ares de la modernitat. Es trenca una llarga cadena de vides contingudes en uns mots. I queda un escriptor que, no podent fer-se entendre dels seus, s’adreça a la humanitat sencera. S’hi adreça en occità, la seva llengua materna, i això l’ha condemnat a no ser llegit més que per un grapat de persones. Un escriptor occità del segle XX té el contrari d’un públic, un entorn històricament, políticament, visceralment al·lèrgic a tot el que recordi unes altres presències en el territori de França. No conec cap francès, ni entre els més llegits, ni tan sols entre els amants de rareses literàries, que conegui Joan Bodon.

No existir per als altres —aquests altres que et rodegen i no et veuen— pot ser un estil de vida. Bodon el va assumir d’una manera ferotge, fèrtil, desesperada, completa i paradoxal, tot això junt. Ho va expressar amb contenció en l’inoblidable Catoia, i amb paraules com pedres en El llibre dels finals: disparades o amanyagades per la mà de qui escriu. ¿De què tracta? D’un home que se sap condemnat per un càncer i decideix passar els seus darrers dies —els Grans Dies— lluny dels seus, a París; només que, cansat per una nit de tren, baixa intempestivament a Clermont-Ferrand, o Clarmont d’Alvèrnia, ciutat de mala mort a la punta nord d’Occitània; i durant dies passeja, beu vi, conversa, visita curiositats turístiques de bracet d’un capellà que no diu missa però sí que acompanya els moribunds en la seva agonia, especialment les putes, que s’hi confessen.

No cal subratllar-ho: els sentiments en aquesta obra són foscos. Però, com en les novel·les de Blai Bonet, la tenebra té la seva llum pròpia, rasant, capaç de donar relleu al detall més invisible i de fer-lo expressiu, de detectar el rastre de tantes coses esborrades pel temps, fantasmes capturats per una llengua de fantasmes —gals, romans, occitans, republicans francesos, comunistes europeus, soldats morts en les guerres mundials, fragments de civilització que giravolten acompanyats de versos trobadorescs: prosa al·lucinada i sagaç que transmet la reflexió obsessiva d’un home sobre la desaparició.

Una inquietud comercial, tanmateix; un moment angoixant, la crisi; quin sap quins altres ingredients que t’encongeixen, com ara el sentit del sarcasme —rescatar una obra escrita en una llengua moribunda per fer-la viure en una llengua reprimida—, van inhibir el meu impuls de publicar-lo en català com havia publicat Catoia. Era una frustració renunciar-hi, allò que es mal anomena realisme. Fins que arribà el deus ex machina, en aquest cas Joan-Lluís Lluís, qui em va escriure després de llegir Bodon: “M'encantaria traduir-lo”.
Gràcies a ell, El llibre dels finals arriba el 10 de juny a les llibreries de Catalunya. Traduït per l’autor de les Cròniques del déu coix, que escriu al pròleg: “Cal molta abnegació, molta tossuderia o molt narcisisme per voler ser l’últim mohicà... i més encara l’últim mohicà d’una llengua que va ser esplendorosa llengua de cort i de literatura, capdavantera a Europa, i que, després d’alguns segles de presència francesa, ha esdevingut el paradigma del patuès. Patuès, una paraula que els diccionaris francesos de l’inici del segle XX definien així: llengua que no disposa de literatura...”

Nota bene: el titol d'aquesta carta és manllevat a Joan-Lluís Lluís, que l'ha posat al solo que pensa dedicar a Joan Bodon i a la seva obra.

Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català

Recordaré sempre la meva primera lectura d'Un film. Era de nits, en un llit gran i nou instal·lat en una casa buida acabada d'ocupar. M'havia costat anys aconseguir el volum després de la sorpresa de saber que existia (i saber que existia ja havia estat una aventura plena d'avatars). Finalment el tenia: dins la gran casa buida me n'empassava els mots com empasses el so cabalós, variat, inextinguible d'un solo com aquest de Duke Ellington; i a cada pàgina tenia la temptació de parar, per riure de gust amb tota la gargamella i aplaudir. 

Crec que en català no havia llegit mai res que em xutés tanta eufòria.

L'argument d'Un film és fullestonesc: Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí i es converteix en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més refinat i cruel de Barcelona. La manera d'Un film, el seu caràcter i el seu estil, és una cosa indescriptible. Víctor Català va provar de descriure-ho en una endreça encantadora al lector —vosaltres—:

"Caríssim llegidor, si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta. (...) Com la pinta del rústec, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través dels espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al cap, dels homes i les dones que pul·lulen per la terra."

Amb totes les llibertats: Víctor Català ho anuncia d'entrada i és fidel a si mateix amb aquesta manera de fer que l'allunya de tot allò per què se'l coneixia i reconeixia, des dels monòlegs i els drames rurals fins a l'aclamada Solitud. Caterina Albert (ja no li diré altrament) sabia perfectament el preu d'aquesta llibertat, ella que s'imposava pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre el que li des la gana. Com ara un infanticidi narrat per la mare, amb el qual va guanyar els Jocs florals d'Olot l'any 1898 i va moure gran escàndol en saber-se qui era que l'havia escrit. Més tard ho confessaria per carta a Joan Maragall: "tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats".

***

Un film va ser publicat per entregues a la Revista Catalana entre 1918 i 1921. Era el temps de la Mancomunitat, el credo estètic del Noucentisme havia ascendit a ideologia de govern i Caterina Albert trepitjava, saltava i passava totes les ratlles traçades per aquell modern Sant Ofici. En publicar-se Un film en volum el 1926, la crítica va ser demolidora: "Malgrat els seus tres volums, el seu argument podria reduir-se a un conte melodramàtic i arbitrari. (...) És una successió d'episodis. Aquests, però, no se succeeixen d'una manera normal dintre el temps i l'espai. (...) Tot l'ambient de l'obra és també follestinesc. Lamentable pendís! (...) Un film, més que una novel·la, és un conglomerat de novel·les que es fan malbé les unes a les altres. (...) Les faltes gramaticals s'hi amunteguen. Els castellanismes involuntaris alternen amb els castellanismes voluntaris (...) Tot el treball de depuració de la llengua, del noucents ençà, ha estat treball perdut per a aquest escriptor!"

L'anatema havia estat pronunciat.
Caterina Albert no es vinclà i declarava, en una conversa amb Tomàs Garcés: "No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immoral". En una carta replicava directament a Domènec Guansé aquestes frases admirables, aclaparadores per al pobret que professa què ha de ser la literatura sense sospitar la dimensió d'allò que excomunica:

"Bella cosa la correcció, en el lèxic com en tot, però de veure’m forçat a triar entre ella i la vida, no hi puc fer més, sacrificaré sempre la primera… si no trobo manera lògica d’harmonitzar l’una amb l’altra. Sempre he recordat com si fos avui, que la primera vegada que vaig veure la Venus de Milo, la perfecció de son perfil sens tara —sens humanitat, per tant— me produí una mena d’irritació desolada, mentre que la lletgesa de les testes dels pobres éssers anormals de Velázquez, somovia en mi un jubilós entusiasme, per la vibració vital que les animava."

Jubilós entusiasme: això és el que regala l'obra de Caterina Albert. Que no fos entesa per la seva època no passaria de ser un cas més de falta de perspectiva. Que el 1972 Joan Fuster, en la seva Literatura catalana contemporània, despatxés Víctor Català en una pagineta i pengés a Un film la llufa de "granguinyolesca i inversemblant", és un cas de desmenjament congènit de la crítica literària catalana. Llepar fils, tallar ales i depurar és el que millor practica, amb la trista conseqüència que obres com Incerta glòria o Un film quedin colgades sota tres generacions d'anatema, i encara pitjor: que autors com Caterina Albert o Joan Sales desisteixin d'escriure i publicar davant la indiferència inepta d'aquells que haurien de comprendre'ls més bé.

Aquest fenomen lamentable té una sola virtut: que reeditar llibres vells procura plaers profunds i excitacions alegres, quan sota capes i capes de terra apareix el caire viu d'una meravellosa porcellana. Es tracta llavors d'exhumar-la, de presentar-la al públic, de dir-li clar: Això és un tresor, i de deixar-lo que disfruti. Sense manies.
(Afegitó: i el públic de vegades us dóna alegries imponents. Com ara, que la novel·la s'ha exhaurit al cap d'una setmana d'imprimir-la i ha calgut procedir a la 2a edició. Que Un film us acompanyi per Sant Jordi!)

Nota bene. Maria Aurèlia Capmany, adorable excepció dins aquest panorama, va escriure per a les Obres Completes de Víctor Català un epíleg intel·ligent que les seves hereves ens han autoritzat a penjar a la web. 

Post scriptum. La foto de Caterina Albert forma part de l'arxiu Víctor Català.

Guillem Frontera o la història natural de les passions

“La rata i el moix s’estimen i es devoren mútuament —si la rata és molt grossa, és ella qui encalça i mossega el moix.” Amb aquest lema resumia Llorenç Villalonga la primera novel·la de Guillem Frontera, publicada per Joan Sales al Club Editor el 1968. Frontera tenia 23 anys i Els carnissers revelaven un novel·lista ja armat per convertir en trama vívida el que podria haver estat la tesi d’un assaig: la transmissió de poders entre dos mons que s’odien, els antics senyors de Mallorca i els servidors esdevinguts propietaris de les seves terres.

Aquesta va ser la primera novel·la de Frontera que vaig llegir, tal com després he llegit cada llibre de Frontera: amb una sensació esportiva, com de ser conduïda per una mà molt segura. No puc deixar d'associar-ho amb Jean-Louis Trintignant, actor ambigu i bellíssim que havia estat pilot de curses i que sap capturar-te en un instant de vacil·lació entre dos mots. Alguna cosa d'aquesta foto d'aquí hi ha en Els carnissers: "Ha recordat que en Xavi havia parlat de la revolució sexual, i segurament aquesta revolució consistia a passar-se les dones l'un a l'altre". Mentre els pares seuen malavinguts a la taula de banquet on se celebra el traspàs de la finca —traspàs en tots els sentits, ja que fina un món i un paisatge—, els fills corren els mateixos bars i els mateixos llits, sense arribar mai a avenir-se. Aquesta és la història: per més que la possessió s'acompleixi, el joc de ser l'altre acaba molt malament.

***

El segon llibre que vaig llegir d'en Frontera és de l'any 2007. I és tot el contrari d'aquest joc de ser l'altre: és l'intent, seriós com només poden ser-ho les coses de la infància, de servar la lleialtat al que estimes. Figura que La mort i la pluja són contes (i va rebre el premi Mercè Rodoreda de contes), però jo no el sé concebre sinó com un retaule. Al centre de tot, un poble i una família on s'ha produït la desgràcia de la mort del pare; la vídua és jove i té uns quants fills per pujar. Anirà alienant la terra per tal que ells puguin abandonar-la del tot: fer carrera, fugir cap a una altra vida. Poques coses he llegit que se m'hagin gravat tan fondament com el conte —la taula— on el germà gran descobreix que en cap mapa no hi surt el seu poble, que per tant el seu poble no existeix; i el nen es fa geògraf amb el propòsit d'esmenar la insofrible injustícia de no existir. En totes les pàgines de La mort i la pluja regolfa aquesta idea que no puc invocar sense emoció: la fertilitat d'una injustícia viscuda per un infant intel·ligent.

***

Vaig conèixer en Guillem Frontera al finat Espai Mallorca de Barcelona, en una exposició d'obres d'Andreu Maimó. Frontera se'm va presentar amb una veritat digna d'un novel·lista: com un autor "de la casa". Entre el 1968, any en què Els carnissers van ser editats per Joan Sales, i el 2013, any en què L'adéu al mestre va sortir a Club Editor, Frontera va clavar al seu primer editor una sòlida cornamenta publicant la segona novel·la a Daedelus el 1969 (Cada dia que calles, que m'imposa darrere la nina dels ulls una imatge no pas de Trintignant sinó d'Anna Magnani), la tercera a Edicions 62 el 1970 (Rera els turons del record), la quarta a Laia el 1977 (Tirannosaurus, història punyent d'un nen enviat a estudiar al seminari, història terrible dels cossos adolescents en mans dels frares, que va esperar tres anys al purgatori abans de poder publicar-se), la cinquena també a Laia el 1980 (La ruta dels cangurs), la sisena i la setena a Ensiola, editorial dirigida per ell on ha publicat entre altres Haceldama de Blai Bonet, Roda de Solitaris d'Amat-Piniella i Una humil proposta de Jonathan Swift... 

Com que res no és insignificant, havent conegut en Frontera a una exposició de pintura, el primer llibre que he tingut l'honor de publicar-li tracta de pintors; i havent publicat ell la història de la destrucció de la terra a Club Editor, és amb una història de la destrucció de l'art que hi ha tornat. "Els descendents d'aquells qui havien començat la destrucció no volen salvar res", explica en aquesta entrevista. 

***

¿I de què tracta la nova novel·la de Guillem Frontera, Sicília sense morts?

Tracta, també, de formes de destrucció. "Tenim una societat que ha arribat a un punt insuportable de degradació però que és incapaç de reaccionar. M'ha semblat que era una instantània d'un moment. Volia escriure una novel·la històrica contemporània que plasmés l'esperit del nostre temps", explica Guillem Frontera en aquesta entrevista que li fa Carles Domènech. I es tracta ben bé d'això. Algú en temps llunyans roba la finca d’una vídua, algú en temps actuals manipula una complexa trama de corrupció per obtenir venjança. Aquest cop els titelles que mou Frontera no són antics cuidadors esdevinguts predadors, ni pintors esdevinguts lacais de l'especulació, sinó "fills de" que han accedit al poder dels poders, al Govern amb majúscula, des d'on perpetuen pràctiques emparentades amb l'antiga i eterna cobdícia. Perquè funcioni tal cosa cal una parròquia abundant de "fills de" disposats a seguir-los la veta. Aquesta és la lliçó dels llibres de Frontera: que, en una societat corrupta, tot, sense excepció, es corromp.

Però parlem de novel·la i, trenada amb la lliçó, hi ha precisament allò que la desdiu, els personatges que la porten. Els protagonistes de Frontera fan una estranya companyia, perenne, molt més enllà del llibre. És la companyia que fan aquells que no són plans, que viuen escindits per un antagonisme o corcats per l'ambivalència. Així era el protagonista de L'adéu al mestre; així és Mateu Llodrà, un dels dos protagonistes de Sicília sense morts, per intercessió del qual es produeix la catàstrofe; l'altre protagonista, per cert, s'assembla curiosament a l'actual president del Govern balear. Potser perquè el PP mallorquí pugui llegir-la en aquest any d'eleccions, Sicília sense morts es publica també en traducció castellana.

Guillem Frontera té un gran sentit del passat que aplica sagaçment al present: sap dur-nos a rastrejar, en les destruccions modernes, unes passions arcaiques amb capacitat d’adaptació —igual que les bactèries o les persones. La infància sorgeix de tard en tard en els seus llibres més polítics; la infància com a principi de tota cosa important. Sicília sense morts porta incrustat un bocí d'infància en un dels seus capítols, igual com porta la reminiscència d'altres seves novel·les, potser perquè Frontera, al cap d'un temps llarg sense escriure'n, reprèn possessió d'una obra que ha esdevingut un territori. Compresa entre dos cantons que es toquen com Guermantes i Méséglise i que no sé si caben en les paraules pèrdua i pervivència, és l'obra d'un magnífic escriptor. Molts lectors no en coneixen l'existència, cosa gens estranya pel temps que corre i al lloc on som. Segons com t'ho mires, és al·lucinant; segons com, conté una virtut, que és la possibilitat de cabussar-s'hi i recórrer-la tota. Entrant per La mort i la pluja i sortint per Sicília sense morts, o entrant per L'adéu al mestre i sortint per Els carnissers: no importa. Seria tranquil·litzador que els seus lectors naturals ho fessin sense haver d'esperar el vingt ans après i el pas per fora que ha calgut que esperés, posem per cas, el seu primer editor. 

El impostor de Cercas

L'altre dia vaig anar a sentir una taula rodona que em feia una especial il·lusió: l’escriptor Javier Cercas conversava amb un psicoanalista (Enric Berenguer) i dos professors de literatura (Marta Marín-Dòmine, impulsora de l'acte, i Xavier Pla) dedicats al comentari de les obres escrites per supervivents dels camps. Era un acte completament inèdit en què una estrella de la literatura convidava el seu públic a reflexionar sobre un tema de la vida col·lectiva de què el públic més aviat sol fugir: "Testimoni, memòria i història" o com regurgita la nostra estimada Península l'època negra del franquisme i l'experiència dels camps de concentració.

Certament Javier Cercas va denunciar-ho sense embuts: perquè pogués prosperar un impostor com Enric Marco calia un públic complaent amb l’engany. “La gent no volia escoltar el autèntics supervivents, quan Marco parlava els autèntics supervivents quedaven anul·lats.” Triomfa la falsificació, aquest és el veredicte de Cercas davant la proliferació d’una literatura kitsch (en negreta les seves paraules) que se substitueix a la d'un Primo Levi. El impostor, assaig sobre el testimoni alhora que novel·la, aspira a provocar l’escàndol per tal d’esclarir les consciències i suscitar el debat: aquest és el repte de l’autor en una societat que escolta la ficció sentimental d’un Marco per no haver de sentir realitats que fan mal. “I és que la realitat és dura”, va concloure Cercas.

I en això la seva exposició va fer un gir. De cop i volta ja no es tractava de fustigar el públic de Marco —nosaltres, paraula de què Cercas fa un gran ús— perquè preferís la veu d'un impostor a la d'un supervivent autèntic, sinó de denunciar les víctimes i el seu xantatge. Perquè el mal contemporani d'Espanya és el xantatge de les víctimes i la indústria de la memòria, indústria que conrea la fal·làcia de la memòria històrica i víctimes que s’apoderen del dret a dir la veritat sota pretext que han viscut els fets. Ara bé, ¿què han viscut, què han vist? ¿No són com Fabrice del Dongo, personatge de Stendhal que combat a Waterloo i no s’adona que aquell que passa allà a cavall és Napoleó?

***

Quina part de veritat conté la paraula del testimoni és sense cap mena de dubte una pregunta necessària, i molts se l'han feta des de temps reculats, per exemple Tucídides, que ho planteja amb una murrieria envejable (pàg. 32-33). Però convé recordar on som: no a l'Atenes de fa 2400 anys ni al París d'en fa 20, sinó a Espanya en el segon decenni d'aquest segle XXI malparit, en una societat que precisament es guarda d’escoltar els testimonis, sota un règim que assumeix la continuïtat amb la dictadura fins a l'extrem d'avalar-ne els judicis polítics, en un país que refusa d'extradir aquells torturadors reclamats per un tribunal de Buenos Aires dins un procés internacional contra els crims del franquisme. En aquest context, ¿quin xantatge poden exercir les víctimes?
Vaig preguntar-ho al final, quan el micròfon va ser cedit al públic per espai d’uns minuts: ¿no tenia por Cercas d'alimentar la fal·làcia quan declarava a la premsa que “tots som Enric Marco” i que quasi tothom a Espanya s’ha inventat una biografia falsa? ¿Com havia conviscut ell, mentre escrivia la seva novel·la-assaig, amb els escriptors que l’havien precedit en l'esforç de dir una realitat tan sovint manipulada? ¿Havia llegit, durant la seva investigació sobre Marco, autors com Joaquim Amat-Piniella?
No. Javier Cercas no havia llegit K.L. Reich. I Cercas, el creador d’escàndol per esclarir les consciències i suscitar el debat, va respondre: “Cal tenir mala fe per llegir-me d’aquesta manera”. I va marxar.

***

“Muerto Franco, casi todo el mundo empezó a construirse un pasado para encajar en el presente y prepararse el futuro.” Ho llegeixen els meus ulls a la pàgina 235 d’El impostor. O bé: “Marco se inventó un pasado (o lo adornó o lo maquilló) en un momento en que alrededor de él, en España, casi todo el mundo estaba adornando o maquillando su pasado, o inventándoselo”. O encara: “a mediados de los años setenta el país entero cargaba a cuestas con cuarenta años de dictadura a la que casi nadie había dicho No y casi todos habían dicho Sí, con la que casi todos habían colaborado por fuerza o por gusto y en la que casi todos habían prosperado”.
El casi todo el mundo entra en la categoria expressiva que Cercas anomena hipèrbole (ho explica Jordi Nopca en aquest article) i té una conseqüència objectiva: volent denunciar l’engany de tanta gent acomodada al franquisme que va inventar-se un passat més o menys resistent, Cercas cau en l’engany d’ometre —negar en llenguatge hiberpòlic— uns 200.000 republicans executats per Franco i uns 500.000 exiliats, i d'enterrar un tret del franquisme sense el qual no s'explica que durés quaranta anys, la intensitat del terror en els seus primers lustres.
No pretenc que tal fos el propòsit de Cercas, però tal és el resultat d’una llarga sèrie de casi en la seva literatura. I és un resultat lamentable. Perquè el problema actual d’Espanya en relació al seu passat no sembla pas que sigui la indústria de la memòria sinó l’ocultació de les atrocitats perpetrades per Franco per tal d’eradicar tota forma de resistència. Aquesta és la nostra herència. Se’n sent la petja fins en l’actual programa d’Història al batxillerat. No hi ha manera de lluitar-hi eficaçment si no es llegeix aquells autors que tenen alguna cosa de bo per escriure, com ara Ferran Planes (el primer d'aquesta foto famosa de Pilar Aymerich), que en El desgavell denuncia els falsos resistents alhora que explica sense ni una gota de kitsch la realitat dels republicans caiguts en mans dels nazis. Aquest exercici de lectura és obligat per a qualsevol escriptor que pretengui incidir en la reflexió col·lectiva —en l'impossible debat.
Entretant s'acosta una data que cau dins l'esfera de la "indústria de la memòria", el 27 de gener, dia en què es commemora la Xoà. El coneixement que se'n té a la Península és paupèrrim i exòtic, com si l'experiència de la deportació no formés part del nostre univers propi. I el setantè aniversari de la fi d'aquest fet que canvia la relació mateixa de l'espècie humana amb si mateixa, a Espanya es commemora —¿involuntàriament?— amb la sortida d'El impostor. "Les idees d'aquesta novel·la pretenen tenir un sentit fora de la novel·la": és un desig expressat per l'autor durant la taula rodona que jo esperava amb tanta il·lusió.

N.B. Aquest duet de Reyes Mate i Santos Julià sobre El impostor mereix de ser llegit.

Sales, Kiefer, Hurndall & Cercas: Incerta glòria a Londres

Juli Soleràs és un meravellós personatge que sovint fa el cafre i el profeta:
—Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta immensa pasterada unes grans històries de toreros i gitanos.
—¿Toreros? No s’ha sentit mai a dir, que jo sàpiga...
—Sí, pobre Cruells; no s’ha vist mai un torero a l’exèrcit i molt menys un gitano, però els estrangers tenen un nas molt fi per al negoci. Els negocis són els negocis, diuen tots els estrangers, i el temps és or; perquè una novel.la d’argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l’heroi sigui un torero i l’heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te’ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or. (Incerta glòria, pàg. 359)

És un tret, el de la profecia (i l'estirabot), que el personatge comparteix amb el seu autor: El pròxim premi el daran a en Pedrolo: anoteu-vos aquesta profecia. I en Fuster s’arrencarà els cabells una vegada més. I els lectors tornaran a dir, com ja han dit per dos anys consecutius: "Si aquesta és la millor novel·la catalana, i premiada amb 30 mil duros, com deuen ser les altres...", escriu per exemple Sales en una carta a Rodoreda del 25 de setembre de 1963.

I vet aquí que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la Guerra Civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l'anglès Incerta glòria de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): "els quatre personatges principals d'Incerta glòria, ¿no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?" Contestava Peter Bush: "no hi ha res d'això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski." Era una situació que feia venir ganes d'agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: I és que si tractes d’explicar els nostres romanços als estrangers, s’hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada. (El vent de la nit, pàg. 150)
Serà bo de veure com això és entomat al Regne Unit, pàtria d'Orwell i de Ken Loach. L'aguda Eileen Battersby no té palla a l'ull, mireu com clou la seva ressenya d'Incerta glòria.

***

A Londres també hi havia una retrospectiva Anselm Kiefer a la Royal Academy. Tota l'obra de Kiefer, nascut a Alemanya el març de 1945, és una forma de relació amb el passat immediat o sigui amb el nazisme establerta per algú que no el va viure però que sap fins a l'obsessió que n'és fill. Els problemes que aquesta relació planteja —¿reflexió, denúncia, fascinació?— no es despatxen en quatre línies; però, veient-la desplegar-se al llarg dels anys, cada obra de Kiefer fa ben bé la sensació de ser un fetitxe. No és la invocació dels morts, és l'excitant possessió de les despulles el que sembla que domini el seu univers. Des dels carnets dels 60 amb blens de cabells enganxats o els quadres dels 70 empastifats de sang, fins als llenços recents i ciclopis on crostes de pintura empareden braços de fusta seca. Obscenitat de l'artista ric: Kiefer va comprar la coberta de zenc de la catedral de Colònia i l'ha feta servir, en una obra dedicada a Ingeboch Bachman i Paul Celan, com a suport d'un gruix de cendra sembrat de diamants autèntics. (Aquí podeu veure la catedral de Colònia en el moment que Kiefer venia al món.) Impossible d'assimilar a cap botí de guerra, una aquarel·la de no res —vull dir, de quan Kiefer no era res— diu en canvi irrevocablement la maledicció de l'origen; i és aquesta, Eis und Blut (glaç i sang), que veieu aquí sobre.

***

I mentre la relació de Kiefer amb el nazisme s'exhibia a Londres, arribava a les llibreries d'Espanya la nova novel·la de Javier Cercas El Impostor. No cal que us expliqui que tota l'obra de Cercas es relaciona amb el passat immediat o sigui amb aquest totalitarisme inconfés que és el franquisme. En una entrevista concedida a Xavi Ayén, Cercas feia aquesta declaració: "La història que s'inventa [Enric Marco] és la que ens hem inventat tots en aquest país: una mentida com una casa, grisa, bruta, desagradable i covarda. Aquesta és la veritat: Franco es va morir al llit perquè la gent el va acceptar, gairebé ningú no va dir no, tampoc Marco. I, quan mor el dictador, ell s'inventa un passat de resistent, com també se l'inventa Espanya. Durant la transició gairebé tothom es fa una biografia falsa."
El fort de Cercas no ha estat mai la subtilesa, per això no discutirem. Però, ni que gasti lletra de pal, hauria de comprendre què implica un "tots" i un "ningú" com els que imposa la seva personal relectura de la història col·lectiva. Mig milió de morts directament causats per la lluita contra Franco no són un détail de l'Histoire, per dir-ho amb paraules de Jean-Marie Le Pen. Caldrà llegir El impostor fins al final per saber si és o no "un melodrama truculent i escrit amb els peus, una espanyolada de les més bèsties que s’hagin escrit al món", com deia Sales parlant de Per qui toquen a morts; cosa que seria tristíssima i qui sap si admirablement oportuna per part de l'escriptor espanyol que ha fet obra i molta fama dilucidant —¡ha!— justament el franquisme (i que es permet reproduir com a ornament de les guardes del seu llibre ni més ni menys que una pàgina de registre d'un camp de concentració). 

A Londres, la temptació de plantar-lo va ser més forta que l'obligació que m'he fet de seguir fins al final la seva revisió de la Història. El vaig plantar ben bé, sota el llit de l'habitació desconeguda on dormia, plena de llibres desconeguts. Casualment vaig fixar-me en un llom que deia The Only House Left Standing. Són els diaris de Tom Hurndall a Bagdad i a Gaza, on aquest fotògraf de vint anys va anar a parar amb l'organització Human Shield Action l'any 2003. Caldria ser una escriptora subtil per dir-vos la impressió que m'ha fet aquest llibre. Hi vas seguint, rere el retrat d'un noi radiant i prim que fuma, tot el que els seus ulls van veure i capturar amb la càmera mentre feia d'escut humà. Ho ressegueixes foto per foto sabent com acabarà encara que no ho sàpigues. Hi ha, en aquest llibre, tota la vulnerabilitat i el determini de la infància; hi ha una forma de santedat. Quan el tanques, et vénen al cap les paraules d'Alioixa Karamàzov: ¡memòria perpètua pel pobre petit!

Hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida que es diuen conèixer. No estic segura que Kiefer en sàpiga res. No dubto que Cercas no en té cap idea.

I me'n vaig a preparar un paquet a la seva atenció amb tres volums: K.L. Reich d'Amat-Piniella, Rua de captius de Grau Viader i Incerta glòria de Joan Sales. Juraria que no se'ls ha llegits.

Alice Munro o la impossible pàgina en blanc

Un dia —molt més d’hora del que s’havia previst— la web de Club Editor va resultar obsoleta i va caldre reconstruir-la. Una web en el fons és una casa: amb un territori definit, unes estances, portes per entrar i sortir... Calia que fos còmoda. Com a les cases físiques, calia poder-hi trobar el que un necessita. Per això vam empescar-nos una manera de buscar que no fos la de qui ja sap on són les coses: a més de l’autor i del títol, la nova web de Club Editor ofereix tags, o sigui noms comuns capaços de suggerir corrents profunds per sota de l’argument dels llibres.

Fixar-los és un trencacolls, especialment amb els volums d’Alice Munro. Potser no és que sigui més difícil sinó que em costa sortir de tres tags, sempre els mateixos: infància – identitat – emancipació.
D’això va el conte que exploraré ara, el Conte Predilecte tal com s’explica a Paperdevidre. Es diu “El Tractat d’Utrecht” i és una de les ironies de l’edició d’aquest llibre, que en acabar-se la inacabable celebració del tricentenari nosaltres sortim amb un 1714 per Alice Munro. Us proposo una immersió o més aviat tres cabussades en aquesta guerra particular.


Hi ha una frase en aquest conte que podria ser-ne el lema: “Les relacions no consumades són més depriments per als de fora que per als qui les viuen.”
Una dona torna a la casa on va créixer deu anys després d’haver-ne marxat. La seva mare és morta, la seva germana encara hi viu. Quan entra al que era la seva habitació obre un calaix i troba un paper que no és precisament una pàgina en blanc sinó un paper escrit: “Quan vaig obrir el calaix del rentamans, hi vaig trobar tot de fulls solts d’una llibreta de notes. Vaig llegir: El Tractat d’Utrecht, 1713, va posar fi a la Guerra de Successió espanyola.”
La dona que torna ho fa acompanyada dels seus fills. Arriben així: “Després vaig aparcar el cotxe en un tros d’ombra davant de la casa on havia viscut. La meva filla petita, que es diu Margaret, va dir amb un to neutre però d’incredulitat: «Mare, ¿és això, casa teva?» I vaig sentir que la veu de la meva filla expressava un sentiment complex de decepció al qual va semblar resignar-se, si no és que ja hi estava resignada d’abans; contenia tota la banalitat i l’estranyesa del moment en què es revela la font de la llegenda, la realitat insatisfactòria, lamentable i persistent.”

Quina és la Successió en aquest conte? És la relació amb la mare malalta, la “cara de gàrgola” en el lèxic privat de les dues germanes. (Lèxic privat: la font de l’escriptura i de totes les coses capitals, paraules pròpies que no són l’abstracció de la llengua sinó la relació personal amb la llengua, la subversió de la llengua de tots.) Lector, no sé si recordes les paraules que clouen Estimada vida, les paraules finals de l’obra final de la Munro: “Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai no ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre.”

És l’avís que precedeix aquelles famoses quatre peces que la Munro renuncia a anomenar contes per massa autobiogràfiques: “Em penso que són les primeres i les darreres paraules —i les més íntimes— que he de dir sobre la meva vida.” Durant tot el procés d’edició de Dansa de les ombres felices vaig pensar que realment un escriptor és un gran mentider. ¿Les primeres paraules, les més íntimes? El primer volum de tots, el que la Munro va publicar quan tenia 34 anys, desmenteix a cada ratlla la Munro de 82 anys.
Però han passat els mesos i succeeix —ah, succeir— el que sempre passa amb la Munro: que el temps obra sobre la lectura, corromp el seu fruit i el converteix en un altre. La Munro no és o no tan sols una gran mentidera, és la reina de l’el·lipsi. Falta un mot; falta EL mot. ¿Què és el que aporta per primera vegada la Munro a la part més íntima de la seva vida?
Podria ser el perdó.

El lladre patriota

Una certa frase de Sales, citada l'any 2012 en l'acte institucional de l'11 de setembre, va desfermar una andanada de visques que obligà a interrompre el show. Aquesta frase diu: "Des de fa 500 anys, els catalans han estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Si no la vau sentir aleshores, podeu fer-ho ara en el minut 30'41 d'aquest vídeo i de passada veureu quines rialles alegres arrenca a les primeres files de prohoms.

La frase feia temps que corria per les xarxes socials, naturalment extirpada de la carta a Mercè Rodoreda en què apareix, o sigui que els qui la repetien amb fervor n'ignoraven el context; i és una llàstima i una greu distorsió ja que en la carta ve just al darrere d'aquesta altra: "Són grans patriotes perquè s’esqueixen sempre les vestidures; se les esqueixen a cada moment, en això consisteix el seu patriotisme" (Rodoreda-Sales, Cartes completes 1960-1983, carta del 4 d'octubre de 1962, p. 140). Ignorar: no pas sempre sinònim de no saber, sinó sovint de no voler saber-ne res.

Al cap de poc de pronunciar-se aquesta frase davant del President de Catalunya, dels consellers i diputats i d'una assemblea atapeïda de gent que a Catalunya hi pinta alguna cosa, sortia el documental de Francesc Canosa Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa, en què una sèrie de persones explica què representa per a elles l'obra de Joan Sales. Entre aquestes persones hi ha personalitats, i entre aquestes personalitats hi ha Jordi Pujol. Confesso que és, amb diferència, la part que prefereixo d'aquest documental. Podeu sentir-la aquí entre el minut 44 i el 50; jo la trobo admirable, començant per la composició de lloc: qui va ser durant una generació sencera President de la Generalitat de Catalunya hi apareix, no pas a Palau ni a Montserrat ni al Pedraforca sinó en un auditori buit on contempla una pantalla de cine buida. L'espectador el veu d'esquena, assegut, mentre la càmera s'hi acosta. En realitat, li veu el clatell, un clatell una mica negligit, el clatell d'un home gran que escolta un tros de conferència en què Joan Sales expressa l'angoixa de la desaparició, de la mort violenta d'un país, per citar les paraules exactes que sonen en aquesta platea deserta on seu Jordi Pujol. És una escena veritablement patètica, que no deixa de recordar El Padrino. I, sense transició, quan s'apaga la veu de Joan Sales comença a parlar el President:

"Les influències d'en Sales... després n'hem estat dignes o no. En Sales fa una aportació molt important a la idea de l'exigència, de l'autoexigència, a la idea de compromís. Fixi's una cosa: una paraula que surt, una paraula que surt en els textos de Sales és la paraula honor. La paraula honor és una paraula que moltes vegades, a Catalunya, en alguns sectors, se n'ha fet conyeta: Això de  l'honor, això de l'honor, anirem lluny amb això de l'honor!... Doncs no: un país que no té un sentit molt agut de l'honor no anirà enlloc. Ara mateix a Catalunya, què és una de les coses que ha provocat la reacció que hi ha hagut? I que hem de... que hem de seguir... que hem de seguir mantenint. És veritat que és perillós mantenir aquestes coses segons com t'ho miris. Però és que si no ho tens estàs mort."

Que cadascú en faci el seu particular comentari de text: el fragment dóna molt de joc, especialment si l'acares amb altres coses dites. Avui que l'afer Pujol entra en frenètica deshonra i s'acosta per fi la Diada d'aquest 2014, arriba a les llibreries la nova edició de les Cartes a Màrius Torres, amb un conjunt important de cartes fins ara inèdites de Joan Sales a Mercè Figueres que conté perles com aquesta:

"Procura que quan parles de «restaurar la pàtria» cap filisteu no et pugui interpretar com si parlessis de restaurar els seus negocis."

O encara: "La generació que ens ha precedit ens ha fet, a nosaltres el jovent, aquest present magnífic d’una Catalunya dividida per odis bestials, mancada d’autoritat, mancada d’un sentiment patriòtic fort i generós, mancada d’unes ambicions sòlides i grans. Ens han dit: —Ací la teniu (i ens l’han mostrada plena de sang, però no de la sang de les batalles, sinó la dels crims). Si creieu que val la pena, defenseu-la; nosaltres l’hem volguda mentre ens ha donat plaer, car no creiem que sigui més enllà d’una bagassa. Si la voleu per mare, preneu-la."

O encara: "He perdut tota la meva confiança en els homes madurs: són una generació formada en la derrota, el presidi i la vexació, incapaços de governar amb energia. No em deturo ara ni davant el sacrilegi de jutjar molt amargament la conducta d’aquest advocadet que ocupa el setial dels Claris i els Macià. No té cap idea de l’augusta dignitat del seu càrrec. S’ha comportat indecorosament. És un home que no sent ni el passat ni el futur de la nostra pàtria. S’ha comportat, no com a President d’una nació, sinó com a President d’un cafetí de barriada. Sé que és una blasfèmia parlar així del president de Catalunya..." 

És clar que en aquesta carta Sales parla del President Companys; era el 18 d'octubre de 1936, molt abans que Companys "redimís amb la seva mort els errors de la seva vida". ¿Com els redimirà aquest President del Cove que hauria de meditar sobre una frase de Sales que sembla que li repliqui abans de temps: "Entre els nostres burgesos, la pobresa era considerada francament immoral, i l’honor una calaverada"?