24 de febrer del 2014

Ich bin la infanta Cristina

Dilluns 17 de febrer de 2014 el diari Ara dedicava la seva portada a la despenalització del cànnabis i a la venda de la "primera casa de Mercè Rodoreda a Romanyà". La foto d'una finestra amb alzines en segon terme i el nom de RODOREDA imprès en primer pla feia un curiós efecte sota el titular "Cap a la despenalització del cànnabis". Però més efecte feien encara les dues pàgines de cultura dedicades a "l'enigmàtica Rodoreda de Romanyà". Com és que se'n parlava tan extensament aquell dia? És que per fi havia sortit la poesia inèdita o la segona tramesa d'aquella Obra Completa anunciada i embarrancada el mateix any del centenari? Potser algú, aquell dilluns de febrer, havia descobert una cosa capital sobre Rodoreda?
Ca. La notícia és la que us deia: es ven una casa a les Gavarres, concretament el xalet de Carmen Manrubia on Mercè Rodoreda va passar temporades durant els anys 1970. Borja Vilallonga, col·laborador de l'Ara (els seus articles tracten de confessions i creences) i propietari actual del xalet, ha decidit desfer-se'n i en lloc dels quatre o sis ambients d'un qualsevol anunci immobiliari reivindica "els tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada" necessaris a un membre de la secta esotèrica Rosa-Creu com diu que era Rodoreda, i per si de cas ho confirmen Joaquim Molas i Carme Arnau, universitaris com ell.
Caram. Ja el 1991, quan va sortir el volum Miralls màgics, la teoria de Carme Arnau sobre l'esoterisme en l'obra tardana de Mercè Rodoreda trontollava tant com el trípode dels espiritistes. Invocar-la avui per augmentar el valor mercantil d'un xalet sota pretext que la porteta del terrat és "l'accés quasi secret a la porta heroica del cel" o que el cremador de fullaraca és "en realitat una manera de cridar els esperits", faria riure si no fes grinyolar que un trio d'universitaris escampi amb reincidència una sèrie de fets mai demostrats i pintorescos que tapen una cosa sembla ser que indecent: l'impacte de la Història en l'obra de Mercè Rodoreda.
Quanta, quanta guerra...,  la novel·la Rosa-Creu per excel·lència segons aquests acadèmics sui generis, va ser escrita i revisada entre el 1975 i el 1980, una època en què Rodoreda a penes se'n sortia d'escriure de tan apassionada que la tenia la vida política (qui vulgui constatar-ho en trobarà constància en les cartes de Rodoreda a Sales, per exemple aquesta del 16 de maig de 1976: "Jo treballo poc, per no dir que no treballo gens. Ara estic més apaivagada amb la qüestió política, que no teniu idea de com em trasbalsa i em condiciona"). Va arribar a llibreries el gener de 1981, poques setmanes abans del pronunciamiento fallit, per cert al mateix temps que la Rua de captius de Francesc Grau Viader. És una obra que conté meravelles i concretament un capítol que sempre m'ha impressionat: "Una víctima", es diu. Hi surten una noia amb els braços coberts de blaus que es queixa del marit que l'estomaca, i un marit amb cara de bon noi que es queixa de la dona que el bescanta. L'aspirant a soldat Adrià Guinart els escolta, primer l'una i després l'altre, i diu per acabar: "Al cap d'una estona vaig girar-me i vaig veure que caminaven abraçats, a poc a poc, sota la llum del capvespre". Aquesta conclusió, en un capítol que es diu "Una víctima" i en una obra que té per escenari la guerra del 36 i va ser escrita entre la mort de Franco i el 23F, podria alimentar la vida intel·lectual amb més profit que un cremador de fullaraca. Però ja se sap que el sentit comú va per un costat i la vida intel·lectual nostrada, per un altre.
Tant és així que, el dilluns 17 de febrer de 2014 en què el diari Ara dedicava portada i doble pàgina interior al xalet de Romanyà, una jutgessa de Buenos Aires iniciava el primer procés obert mai contra els crims del franquisme. No ho sabíeu? No m'estranya: no en va parlar cap diari peninsular fora d'El Mundo, un silenci sideral donada la magnitud de la notícia i el rerefons particular que haurien d'haver constituït les declaracions de Pablo de Greiff. Ara mateix la jutgessa Servini reclama l'extradició de Billy el Niño, la fiscalia s'hi nega i el relator de l'ONU (de l'ONU, sí senyors) recorda al govern espanyol que té l'obligació d'extradir-lo o jutjar-lo. De tot això, a la premsa nostrada ni mu.

Davant d'aquest silenci cal fer-se una pregunta: quin mitjà d'informació és aquest que silencia unànimement un fet polític de tal calibre?
Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d'avui, basat en l'engany i l'abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d'un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
Així va la vida. Pot ser que sigui natural. Però aquesta llei natural porta a dir 579 vegades "no lo sé" o "no me acuerdo" com la infanta Cristina.
Aneu alerta. I si algun de vosaltres pretén tenir alguna cosa a la boca que no sigui "no lo sé", li recomano molt que llegeixi Montserrat Casals, Mercè Ibarz o Antoni Mora, investigadors independents amb sensibilitat històrica, capaços de detectar què s'hi juga, a Quanta, quanta guerra..., que ens afecti a tots.


5 de febrer del 2014

Francesc Grau i Viader, una biografia exemplar

Aquí el teniu davant d'un plat d'olives, l'any 1958, a Calella. Encara no ha arribat ben bé a la quarantena, té tres filles i un fill, la seva dona és germana de la dona del seu germà i viuen tots plegats d'unes manolitas de terra cuita que fabriquen i pinten a casa per vendre-les als alemanys.






Aquí el teniu el 1936 a Calella, a setze anys o potser quinze, quan encara no ha sortit de casa ni del poble. Jo diria que ha de ser abans d'esclatar la guerra, ja que juga despreocupadament a pistoles. Dos anys més tard, l'abril del 1938, s'incorpora a l'exèrcit amb la "Quinta del Biberó", primer al front del Segre i després a la batalla de l'Ebre. El seu batalló cau presoner de les tropes franquistes a Cubells l'1 de gener de 1939. És empresonat a la plaça de braus de Logronyo, i d'allà deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. En surt el 6 de febrer.








Aquí el teniu al batalló de treballadors de San Roque, l'abril de 1940. Ha complert un any de treballs forçats i n'hi queda un altre per complir, abans del "romiatge per diverses presons". En total, són quatre anys els que passa en captiveri pel crim de no haver desertat als 17 anys quan la seva lleva va ser cridada a files.










Aquí el teniu no sé on i no sé quan. M'imagino que el retrat és de quan fa el servei militar (tres anys) al costat dels vencedors, i més precisament de quan li falta poquíssim per tornar a casa "fet un home" o sigui "fet un xai", segons paraules seves.










I aquí el teniu el 1968, amb Joaquim Amat-Piniella, celebrant el premi literari de la Cooperativa Obrera de Consum L'Amistat de Calella. Són dos ex-soldats deportats, l'un a Mauthausen, l'altre a Miranda de Ebro. Amat-Piniella fa cinc anys que ha publicat K.L. Reich, Grau en tardarà deu abans d'escriure Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius. Tots dos trien la forma literària per comunicar la seva experiència de la guerra i la deportació. Tots dos, abans d'escriure-la, l'han explicada en detall al primer públic que és la seva família. Havent-la explicada, Grau fa el pas de portar fills i nebots als fronts del Segre i de l'Ebre per ensenyar-los els llocs on havia fet la guerra quan era un adolescent com ells.

I fet això es posa a escriure Dues línies terriblement paral·leles, el diari novel·lat amb què "recupera" el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes. La darrera paraula de Dues línies... és "recup", així, truncada. Què falta per poder escriure recuperar? Potser la consciència del lector. (Sigui dit de passada, algun lector pintoresc va escriure a Club Editor queixant-se que Dues línies... havia sortit d'impremta esguerrat: hi faltava pel cap baix una frase. Aprofito aquesta carta per manifestar que el llibre acaba en punta per culpa no pas de l'impressor sinó de la Història.) O potser falta el relat del que vingué després: la publicació de Dues línies... el 1979 fa que Grau decideixi tornar a Miranda de Ebro, aquesta vegada amb la seva dona. Torna a l'escenari del camp i d'aquest retorn en farà l'obertura de l'excepcional Rua de captius. 

És notable que de bones a primeres Grau no expliqui el camp tal com el va conèixer sinó el lloc on es troba el 1981 i on hi havia hagut un camp —un lloc que no ofereix ni l'ombra d'un rastre del camp, un espai completament verge d'història, i això que pel camp de Miranda de Ebro van passar-hi unes 80.000 persones. Ara bé, aquest espai sense rastres no és un desert, i contra les ganes de fer petar la xerrada no hi ha estrictament res a fer —si més no en una crònica novel·lada. Grau, un turista ja vell, trava conversa amb un altre vell que passeja. L'autòcton explica al foraster el fred i el vent, les fàbriques de Miranda, els tallers ferroviaris construïts pels presoners, "me refiero a prisioneros de la guerra civil... usted ya me entiende". Tan bé s'entenen que acaben explicant-se un episodi que van viure tots dos el 1939, cadascú a una banda distinta de la paret del camp. "Abans d'anar-me'n vaig mirar, per darrera vegada, la fàbrica de productes químics. Les primeres ombres desdibuixaven les enormes esferes de metall, les naus industrials, els parterres plantats de flors... De la tarima, amb aquell pal altíssim, i de la font —l'única font del camp—, i de les barraques de fusta, i de tantes i tantes coses, només en quedava el record. Per la meva vida també hi havien lliscat quaranta anys, esborrant-ne, si és que alguna vegada havia existit, el més insignificant vestigi de ressentiment."


Així acaba el pròleg de Rua de captius —i aleshores sí que Grau pot entrar de bell nou al camp esvaït de Miranda de Ebro recreant episodis de la vida dels presos, molt especialment les seves converses nocturnes, d'una justesa de to que fa que els personatges del llibre resultin tan inoblidables al lector com devien ser-ho a l'autor els companys de captiveri. Però el que us vull copiar ara no és cap d'aquests diàlegs, per més que me'ls estimi, sinó el final del pròleg tal com surt al mecanoscrit original. És tot un tros de diàleg que Grau sacrifica en la versió impresa:

"—Ya me parecía a mi... Pues si le apetece todavía puede saludar a un antiguo conocido —va dir amb ironia.
—¿De quien se trata?
—Del cura del campo. Ahora está al servicio de la capilla del cementerio. ¡Está más cascado el pobre! ¿Se acuerda usted de él? 
Em picà l’ullet, amb picardia, i va continuar el seu camí, les cames arquejades, estintolant-se en el gaiato nuós.
De ell antuvi vaig sentir l'impuls d'arribar-me fins al cementiri i escopir quatre fàstics al sacerdot, avui ja vell i xacrós. Però, quan em disposava a anar al seu encontre, m'envaí una inefable sensació de llàstima i vaig preferir deixar-ho córrer. De la tarima des de la qual, cada diumenge, el capellà escarnia Crist en la persona dels desvalguts presoners impecablement formats a l'esplanada, així com de la seva antiga altivesa, com de tantes i tantes coses patides en aquell camp, només en queda el record."

Si conec aquest final escapçat, si avui puc transcriure'l i oferir-lo a la vostra consideració, no és perquè cap institució custodiï els papers d'aquells pocs que van escriure i descriure la repressió en una dictadura figura que "blanda". Si aquests papers es conserven és gràcies a la família i prou. El que custodien és un tresor: una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui intentà comunicar-la enmig d'un oceà de silenci —el tòxic silenci de la democràcia.  
Quan jo buscava els hereus a qui demanar permís per reeditar Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius, vaig descobrir que la Institució de les Lletres Catalanes no tenia notícia d'un Grau i Viader autor d'un dels poquíssims relats existents sobre camps de concentració franquistes, ni tampoc curiositat per descobrir-ne el rastre. Era mesos abans que el Santa Mònica produís simultàniament una raquítica exposició Centelles i una megalòmana exposició Quim Monzó. Per sort, trobar el rastre d'una persona no costa gaire en aquest sac de pobles que és Catalunya. El que costa és trobar-hi el rastre d'una certa Història —i mentre els documents personals de milers de víctimes del totalitarisme franquista s'esgarrien definitivament, la nostra Conselleria de Cultura acaba de gastar-se 366.000 euros per evitar la pèrdua inestimable del fons editorial Tusquets.
Hi ha frivolitats que clamen al Cel.

P.S. De Francesc Grau i Viader en dóna notícia la Viquipèdia, que l'encabeix dins la categoria "escriptors maresmencs contemporanis en català". Al llarg del 2013, Joaquim Amat-Piniella ha estat reivindicat com a "escriptor manresà". Hi ha rucades que també clamen al Cel.