28 de gener del 2013

Carta discurs

Va ser dit a Girona, el vespre del 25 de gener, a la cloenda de l'homenatge a Joan Sales organitzat per Òmnium Gironès. I va ple del poema 42 del Viatge d'un moribund, "Una veu entre els brins":


Respectades autoritats, companys infatigables d’Òmnium Gironès, estimat públic:
La presència de tots nosaltres en aquesta sala em penso que es pot resumir en una paraula, i aquesta paraula és: herència.
Les herències són complicades i no s’assumeixen així com així. Assumir una herència significa indagar, mirar de què és feta, valorar si és un pes mort o un parell d’ales. L’homenatge organitzat per Òmnium Gironès ha estat de dalt a baix una assumpció d’herència: ha explorat, una per una, les obres de Joan Sales per entendre què són i què podem fer-ne. Els impulsors d’aquest homenatge se n’han sortit de reunir un públic molt ample al voltant d’una reflexió molt a fons: crec que res no hauria pogut il·lusionar el meu avi tant com la joventut, el determini i la intel·ligència d’aquestes persones que ens convoquen avui. Vull dir el meu agraïment profund a cada una d’elles, i el meu agraïment a les que tinc l’honor d’acompanyar en aquesta taula.
Vull dir també que el grup d’Òmnium Gironès ha perpetuat una manera de fer ben salesca. Perquè això que han fet, i que han anomenat “Homenatge nacional” per compte propi, ha sortit d’un grup reduït de persones amb recursos limitats però amb una fe absoluta en la importància de la seva acció. I és perquè la creuen necessària i no pas de compliment, que han sabut fer-la ambiciosa.
Joan Sales ens ajuda a creure en el poder de l’acció d’un sol home: aquesta, per a mi, és la part essencial de la seva herència. He dit “l’acció d’un sol home” i també podria dir “l’acció d’un home sol”: perquè és una cosa que sobta, quan mires la vida de Joan Sales, aquesta solitud tan gran i peculiar, que no s’esquerda mai però que tampoc no es replega en si mateixa. Joan Sales va treballar sol d’un cap de vida a l’altre. És una cosa que va voler? No ho sé. Moltes iniciatives seves havien començat amb el desig de constituir un grup al servei d’un propòsit. El Club Editor n’és un bon exemple; els Quaderns de l’Exili, si haguessin durat més, qui sap si no haurien seguit el mateix camí. Trobo que és una part de l’herència que mereix reflexió.
La bellesa de la solitud de Joan Sales és que no el du a treballar només la pròpia obra, ni a concentrar-se només en el territori privat de l’escriptor: al contrari, des del seu aïllament s’aboca als altres, pensa com ser útil als altres i aquesta és la seva manera de ser útil al país que estima per damunt de tot. Ferran Soldevila, Joan Coromines, Carles Cardó, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga... la llista d’obres tributàries de l’acció de Joan Sales és llarga i molt impressionant. Aquesta és una altra part essencial de l’herència que mereix reflexió. Vivim uns temps en què el patró de conducta pesa per damunt de tot, molt més que l’afiliació a un partit o la pertinença a una institució. En això crec que cal dir fins a quin punt Joan Sales és un exemple que ens hauria d’inspirar i que hauria de fer escola.
L’estil és capital en les obres de Sales, i amb això vull dir la manera de fer: és el fil conductor que no es trenca mai. El cap d’aquest fil és l’amistat amb Màrius Torres, potser l’únic racó de vida en què Joan Sales no es va trobar sol. Dos homes joveníssims, dos poetes, un que agonitza al sanatori de Puig d’Olena, l’altre que viu al front. Durant uns anys, podríem dir que es tenen l’un a l’altre. D’aquesta amistat van sortir dos dels reculls de poesia més impressionants de l’època. Sabíem que Joan Sales havia estat l’editor de Màrius Torres, el seu lector fervent, que l’empenyia a exigir-se més i anar més amunt. Avui la poesia de Sales torna a ser a les llibreries i jo crec que és una poesia tan fonda, tan esplèndida, tan rica com podia desitjar-la Joan Sales dels autors que més admirava. Desgraciadament, era inclement amb si mateix i no va reeditar mai el Viatge d’un moribund com es mereix: amb tots els honors.
Club Editor, la seva editorial, ho fa amb la intenció de no donar l’homenatge per acabat ni l’herència per liquidada. En aquest llibre hi trobareu la poesia de Sales tal com la va compondre ell. Heu de saber que Sales era perfeccionista i va aprendre l’ofici de linotipista per poder fer bons els llibres en tots els seus detalls. En aquest nou volum hi trobareu també un element que Sales no hi va posar, potser perquè donava més bombo a l’obra dels altres que no pas a la pròpia: és la carta que Màrius Torres li va escriure quan per primera vegada va llegir els seus poemes en forma de recull. Fins aleshores n’havia llegit només alguna peça, un poema per aquí per allà enviat amb una carta; quan Joan Sales, des de l’illa d’Haití, li envia el recull de poesies escrites entre 1935 i 1941, l’amic a Puig d’Olena queda estupefacte. És una simfonia acabada, li diu. És un estil impressionant, amb cos: ossos, nervis i tendons. És una selva de símbols.
En una carta, Joan Sales li havia escrit un dia: “Els homes no són mai tan ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d’expressar-se: però cap de tan expressiu com ella”.
Ara que s’acaba el viatge per l’obra de Joan Sales organitzat a Girona, la poesia és el port on havíem d’atracar finalment: des d’aquí podem veure, completament nu, l’home Sales, d’on havia de sortir una vida extraordinàriament solitària i fèrtil. La seva poesia és moltíssimes coses, però no sé si per damunt de tot no és inquietant, en el millor sentit de la paraula. Necessitem aquesta inquietud, qui sap si més que qualsevol altra part de l’herència.

21 de gener del 2013

Carta no ben bé manifest


     Vaques grasses... 
Els llibreters denuncien que el volum de títols publicats excedeix l’estómac dels lectors, però aquest volum no para d’augmentar per mor de la tresoreria -les novetats compensen les devolucions. La durada de vida del llibre s’escurça proporcionalment a l’excés de producció: desapareix la raó de ser del llibre, que és la continuïtat en el temps. La riquesa de la xarxa, els estralls combinats de la pedagogia i de la política cultural, disminueixen dràsticament el territori dels llibres: en primer lloc a les escoles, on la literatura no s’ensenya sinó com a “suport de la competència lectora”, i en darrer lloc als canals públics amb pretesa vocació cultural. L’acadèmia llença les humanitats a les ortigues: la literatura, tota la literatura, no té cabuda enlloc més que als departaments de filologia, desertats pels estudiants -potser perquè la literatura hi és tractada com ho és el cos humà per la medicina forense? 
I vaques magres
Les aixetes es tanquen l’una darrere l’altra -des de les biblioteques fins als compradors individuals passant per les subvencions, públiques o privades-. L’empobriment de cada un dels actors de la cadena del llibre arriba a un grau que s’assembla a la inviabilitat. Els canals de difusió s’ensorren, les seccions culturals semblen paper de fumar. Les llibreries que no pleguen es buiden. Els grups editorials restringeixen el ventall literari i empobreixen l’oferta -o sigui, a llarg termini, el mateix públic lector. Moltes editorials independents que pugnen per construir una literatura més ampla treballen amb poc capital, algunes sense retribució (cas de la majoria de les joves editorials en català). El no miracle de les noves tecnologies posa en perill el que cap revolució tecnològica no resoldrà: el treball intel·lectual necessari per fer bons llibres (amb paper o sense), i el pagament d’aquest treball. L’autoedició via internet obre les ales.
     Què podem fer els editors? (continuarà...)



16 de gener del 2013

Biel Mesquida, l'Ogre

"Era un escriptor que tenia cura en la tria i la descripció dels detalls i col·locava les sensacions en el centre de la constitució de la persona." Així diu l'esquela de Biel Mesquida inventada per Biel Mesquida que podeu llegir a la seva Plagueta de bord. És l'esquela d'un ogre.

Avui, dia 16 de gener, he fet servir facebook per anunciar bones notícies traductívoles (qui freqüenti de grat aquest pati d'escola ens hi troba). Tres notícies, sobre la traducció castellana d'El desgavell de Ferran Planes que treu ara Libros del Asteroide sota el títol El desbarajuste; sobre la traducció anglesa d'Incerta glòria que anuncia McLehose Press per a aquesta tardor; i sobre la traducció també anglesa de K.L. Reich que sortirà aquest octubre a Wilfrid Laurier Press, coincidint amb els cinquanta anys de l'edició catalana. Barcelona, Londres i Toronto: més vast que el mercat de l'avellana.

Mentrestant, des de la Muntanya Pelada es treballa per fer possible una altra bona nova. Aquesta va d'ogres, i ho va saber veure Annie Bats, la fada maga que va traduir fragments de Llefre de tu per sortir a caçar-li un editor a França. El títol del llibre de Biel Mesquida en francès: Ogre de toi.

Ogre de tu.

Per a mi l'ogre és una figura enormement estimada. Expliquen els contes de Grimm que els ogres mengen nens i per això els atreuen a casa. Els gravats de Doré els representen amb un ganivet a la mà, a punt de degollar criaturetes adormides.

No és pas el record que m'han deixat. Com me'n parlaven quan jo era criatura és cosa que no puc recordar; però la casa de l'ogre és, per excel·lència, la casa hospitalària: aquella on arribes quan no tens on caure mort, quan el bosc on has estat abandonat tres vegades esdevé fatalment el teu lloc. Ca l'ogre és el refugi, poblat per un ésser volcànic que estima i sent: la seva dona i les seves set filles, el beure i el menjar, el riure i la companyia. L'ogre té d'altra banda el nas fi, cosa que els germans Grimm atribueixen a una funció biològica: el nas és fi per ensumar les criatures que menja. No senyors. Deia Baudelaire que no pot ser bon poeta qui no té el nas fi. I l'ogre comparteix amb el poeta no tan sols el nas fi, sinó la melancolia: l'extrema sensibilitat a l'absència. L'ogre sap en tot moment que serà abandonat.

Biel Mesquida és un ogre dels meus. Fa exactament un any, acabàvem plegats l'edició de Llefre de tu. Editar aquest llibre va ser per a mi la possibilitat d'explorar cada racó de la casa de l'ogre: un univers en què l'extrema presència de les sensacions va de bracet d'un sentiment agut d'abandó. S'ha dit que aquest llibre era un homenatge a la llengua, que cada paraula hi venia triada i cisellada per un joier exigent. Jo no hi veig pas tal cosa. Jo hi veig el llibre de les absències: el cant d'un voluptuós quan percep la desaparició de la carn que ha poblat la seva vida. És un llibre ple de fantasmes, en el doble sentit de la paraula.

Llegir-lo traduït per Annie Bats m'ho ha fet comprendre més profundament: deslligat de l'entorn en què va ser escrit i que d'alguna manera el condemna a ser celebrat com un himne a la llengua, apareix plenament com un himne a la desaparició. El seu manierisme, la seva magnificència són la trampa que fa possible que toquis amb els dits la cua de la camisa del fantasma abans que s'esvaeixi del tot. Fils de teranyina per atrapar no la mosca sinó la mel, deia Sebastià Perelló; i deia bé.

Vaig veure fa pocs dies Holy Motors. He quedat plena de tot el que hi he vist com havia quedat plena de Llefre de tu: sense acabar de comprendre què era ni què m'havia fet. Em desperto pensant-hi. Crec que Denis Lavant és un ogre, i que per això Leos Carax ha fet aquest film. En una de tantes entrevistes de Carax a la xarxa trobo aqueste dues preguntes i aquestes dues respostes. Us les deixo perquè les coses que diuen em sembla que podrien ser dites per Biel Mesquida.

A lo largo de la cinta hay muchas referencias cinematográficas. ¿Es una película sobre la historia del cine?
Creo que todas las películas lo son, pero siempre he odiado la palabra referencia. Cuando decidimos vivir en el mundo del cine, lo hacemos porque es un mundo bonito, pero está lleno de cementerios. A veces vamos al cementerio y a veces salimos a tomar algo, así es la vida. Si se tiene la sensación de que esta película trata del cine, se debe saber que no era esa mi intención. Cuando hacemos una película, hacemos cine, o, al menos, se supone que lo hacemos.

¿Le gustaría que el público le comprendiese?
No sé quién es el público. Es gente que muere pronto. No me gustan las películas para el público sino para el ámbito privado. Me importa que la vean. ¿Que la entiendan? No. ¿Que les guste? Sí.

11 de gener del 2013

Successos i sediments


Joan-Lluís Lluís va traduir fa poc un llibre francès curiosíssim, les Nouvelles en trois lignes de Félix Fénéon, que aplega una traca de successos redactats en tres ratlles. Eren, els de Fénéon, successos inventats. L'Avenç, editor català d'aquest invent feneonià passat per mans lluisines, va inventar-se un concurs promocional en què els concursants eren cridats a empescar-se successos en tres ratlles.

Bé. Hi ha aquest blog que res no té a veure amb l'Avenç ni amb Fénéon ni, em sembla, amb Joan-Lluís Lluís. Parla de Can Baró, barri enfilat al capdamunt de Barcelona. La seva Crònica històrica és un enfilall terrible i meravellós de successos reals occorreguts a Can Baró i publicats per la Vanguardia. Un botó de mostra per als massa apressats: "El obrero Miguel Ortesa, de 37 años, que se hallaba trabajando en una pedrera de «Can Baro», tuvo la desgracia de caerse de una altura de cincuenta metros, muriendo en el acto. Por orden del Juez de guardia, el cadáver fue trasladado al Depósito judicial".

És una de les maneres que tenim de mirar un paisatge que no sigui verge: preguntant-nos de quin sediment de vides és fet. Com fa Pierre Michon en Els Onze quan construeix la biografia del pintor que immortalitzaria els onze membres del Comitè de la Salut Pública, sota el gran Terror revolucionari francès. Us en copio un fragment llarg i us suggereixo que hi entreu com a l'aigua d'un riu: deixeu-vos portar per l'aigua de l'escriptura sense preguntar-li on va. Ella va:

"Hi havia vaixells al Loira, en aquell temps, i és a causa dels vaixells, d’allò que els porta, que l’autor dels Onze va néixer a la riba del Loira. El seu avi matern, un hugonot de poca fe recuperat per Roma després de la Revocació, nou convers que es deia, era d’aquells empresaris de l’excavació i de la gran construcció que, sense altra basa que els batallons de llemosins tractats i pagats poc més o menys com els negres d’Amèrica, van fer fortuna amb les grans obres de canalització i arranjament dels rius, sota Colbert i Louvois.
D’aquelles grans empreses, d’aquells batallons de llemosins, d’aquells pocs homes d’apetit voraç que es treien de la màniga batallons sencers de llemosins per llançar-los a la terra fangosa del Loira amb mà ferma, van créixer entre les canyes i les dejeccions dels bernats pescaires les viles que governen les rescloses, els ponts, les passeres del Loira, al llarg del canal d’Orleans a Montargis, que conserven els vells noms de Faye-aux-Loges, Chécy, Saint-Jean-le-Blanc, Combleux. Ell, l’avi, s’enriquí així amb l’aigua, en el moment en què els seus coreligionaris també tractaven amb l’aigua però sense treure’n cap profit, a les galeres del rei, i arribà a aconseguir l’estufat títol d’Enginyer dels dics i marjals del Loira, creat per Colbert. L’enginyer, doncs, que havia fet fortuna en aquest lloc i que era potser sentimental, que en tot cas ja era massa vell per continuar collant els seus desgraciats llemosins, l’avi, trobà muller i parà casa en aquell lloc, a l’extrem d’aquell canal que amb gran escarràs de cavalls perxerons i de llemosins malforjats ell havia construït —bé, que el senyor de Louvois havia construït però al qual ell havia contribuït—, a la darrera gran resclosa, aquí, a Combleux.
S’aturà, passada la seixantena, sota aquest cel francès amb els seus sacs d’escuts i s’hi casà amb una noieta de la vella noblesa i sense gran fortuna anomenada Juliette. De llur unió nasqué cap al 1710 Suzanne, la mare del pintor, nascuda doncs com tants batallons de llemosins negrencs, moreus, mal fets, caiguts de les bastides, ofegats dins els llots, degollant-se entre ells, ebris com bótes, el dia del Senyor, però que de tot aquell fang n’havien tret gairebé màgicament or per a una altra persona, i nascuda també del voraç apetit sobirà, màgic, que sobre tots aquells cossos enfangats havia bastit els grans murs de contenció, ben drets, les impecables rescloses; nascuda, senyor, alhora com la imatge del cel serè sobre les aigües serenes del canal, la imatge única del cel únic, i dels múltiples cossos enterrats a sota, sense repòs per tota l’eternitat, fent ganyotes, per tota l’eternitat amb la navalla a la mà i l’insult pagès a la boca el dia del Senyor, i nascuda finalment d’una bella però grisa noieta poruga de la vella noblesa de províncies que no tingué altre destí que esperar, i després rebre el plaer i la llavor d’un vell sense fe ni llei, o més aviat que no tingué altra llei ni altra fe que plantar aquella llavor amb un intensíssim plaer en un ventre blanc de sang blava."

Un home que escriu s'inventa un quadre que no existeix per crear a partir d'ell el destí d'un pintor que tampoc no existí; i així ensenyar-nos a mirar, sota el quadre, tot allò que pertot existeix i que no sabem veure.
Formidable Michon.
Formidable pintura.
Formidable escriptura quan intenta penetrar les galeries d'una altra art.

Un propòsit col·lectiu per a la tercera setmana d'aquest 13: reclamem tots una baixa indefinida els dimarts a partir de les cinc per anar a la Filmoteca de Barcelona, al formidable cicle "Per amor a l'art".






10 de gener del 2013

Salubritat cultural

Ha mort una llibreria.
Què podem fer nosaltres -lectors, autors, editors, periodistes culturals, gents diverses que intervenim en la vida cultural- quan una llibreria es mor?
La fi d'una llibreria, es plora?
O reclama una autòpsia?

"Cuando en este país cierra una empresa de cierta entidad –últimamente una lamentable costumbre- la prensa se vuelca en dilucidar causas, buscar responsables, encontrar culpables, contar historias de interés humano de famílias enteras en la calle. Deben hacerlo, esa es una de sus funciones sociales. Pero cuando la empresa que se va a pique es cultural, cuando además se trata de una importante librería, el espíritu crítico se troca en lamentos y nostalgia.

El cierre de la Catalònia ha disfrutado del tratamiento acrítico y laudatorio que la prensa cultural del lugar suele brindar a los naufragios culturales; más cercanos a la hagiografía que al periodismo, tan plañidero trato es más propio de la defunción de un Padre de la Patria que del discreto final de un negocio. No han faltado alusiones a la represión franquista y al incendio sufrido en 1979, como si el cierre de la librería estuviera más relacionado con la telúrica que con la gestión."

L'article és de Bernat Ruiz, autor d'un blog molt recomanable per a qui creu que també la cultura necessita forenses; aquí l'enllaç de l'article complet.

Fa no pas gaire va morir la distribuïdora Arc de Berà, històrica com la Catalònia, molt important i activa durant uns quants decennis. Va ser abundantment, públicament, mediàticament plorada; arrossegava també la fi d'una llibreria, Ona.
No he vist que enlloc se'n fes l'autòpsia; no he vist que se sistematitzés la història d'aquesta bancarrota, ni que se'n resseguissin les conseqüències, dramàtiques per a tants editors que no hi tenien cap culpa.

Prou d'esqueixar-se les vestidures: a fer autòpsies. Per salubritat.

7 de gener del 2013

Des de la Muntanya Pelada

Vosaltres mireu la bústia i la bústia mira això:

És la Muntanya Pelada, també anomenada Muntanya del Ferro perquè s'hi va declarar fa cent anys una febre del ferro que la va deixar plagada de galeries, o Turó de Can Móra, o Turó del Carmel. Embolic de noms, successos reals barrejats amb històries apòcrifes: un bon lloc per a una editorial que s'ocupa de literatura.

La muntanya és plena de mines d'aigua i d'avencs. Té una capa, com podeu veure, poc propícia als arbres; el vent hi bufa com un desesperat, l'Ajuntament de Barcelona pretén fer-hi un parc. L'aigua que en surt és ferruginosa i vermella, per això la seva boca porta el nom de Font Rúbia.

Hi té la seu Club Editor. Aquí es van coure les edicions de la nostra santa patrona Rodoreda -això és l'èpica. L'any passat s'hi van coure Llefre de tu de Biel Mesquida i Homes i ocells de Blanca Llum Vidal. Ara mateix s'hi acaba de preparar el Viatge d'un moribund de Joan Sales. Els centenaris passen, les obres queden: aquesta feia seixanta anys que no s'havia editat com un llibre amb personalitat pròpia, i la té tant o més que Incerta glòria. És el llibre dels llibres, ple de les llavors de totes les novel·les futures, inclosa la inèdita Uns guants de pell de Rússia.

S'hi editaran altres llibres durant aquest 2013 ple de mals auguri: els pocs i inoblidables escrits del mariner Nikos Kavadias, el darrer volum de relats d'Alice Munro, una novel·la inèdita de Guillem Frontera, la biografia de Joan Sales per Montserrat Casals, una petita immensa novel·la d'Aharon Appelfeld. Hi celebrarem també, a la nostra manera i en forma de thriller, els cinquanta anys de K.L. Reich, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella sobre la deportació dels republicans espanyols als camps nazis. La història editorial d'aquesta obra fa entreveure galeries apassionants de la nostra cultura.

Des de la Muntanya Pelada rebreu, si us ve de gust, cartes sobre molts llibres. Els que publica el Club Editor i els que no: llibres admirats, rellegits, cobejats, impossibles. I com que els llibres són tan plens d'aigües i avencs com la mateixa muntanya, s'hi practicarà una variant de l'espeleologia: es tracta d'explorar què hi ha a sota, com comuniquen entre si coses que a la superfície no es toquen, quines impureses i quins accidents invisibles traginen. És una manera de llegir.

Benvinguts sou a la Muntanya Pelada.

PS Si entre vosaltres hi ha amants del correu postal, la bústia és de debò i acollirà amb fruïció les vostres cartes:
Maria Bohigas
Club Editor
Carrer Coves d'en Cimany, 2
08032 Barcelona
Si us estimeu més les cartes elèctriques, per això existeix aquest blog: perquè també vosaltres excaveu galeries.