12 de gener del 2017

La gran insurrecció dels clàssics demana asil a les biblioteques


Si l’autor hagués sabut posar en aquest llibre tot el que tenia al cap, 
Jean Valjean seria una mena de Job del món modern 
—i el seu femer, tota la quantitat de mal contingut en la societat d’ara.
VICTOR HUGO

(Aquest article va ser escrit per encàrrec fa més d'un any, just després de l'atemptat al Bataclan, i havia de formar part d'un Llibre blanc de les biblioteques del segle XXI. El projecte no s'ha dut a terme i us l'enviem per Carta elèctrica, amb els millors desitjos d'any nou: 2017, sigues clement!)



AVUI

A quatre carrers del Bataclan es troba una de les 75 biblioteques municipals de préstec de París. Hauria volgut entrar-hi i mirar què ofereixen les seves seccions: si a la d’Història tenen el volum De la colonie en Algérie, en què Alexis de Tocqueville, un dels primers pensadors de les joves democràcies occidentals, escrivia el 1847, disset anys després de la conquesta d’Algèria per França: “fem la guerra de manera molt més bàrbar que els àrabs [...] a partir d’ara és entre ells que se situa la civilització”. O bé si tenen algun volum sobre les vuit guerres de Religió del segle XVI francès, començades amb la matança de la Saint-Barthélemy a París, en què la població protestant va ser massacrada pels ciutadans catòlics en condicions monòtones no menys que inconcebibles. (Fins avui, la llengua corrent en conserva la marca: per designar una “reunió de persones que es diverteixen ballant”, o sigui un sarau, els francesos tenen el terme sauterie, documentat per primer cop el 1616 com a nom d’un suplici que consistia a exterminar protestants fent-los saltar al riu Saone.) O també hauria volgut mirar si a la secció d’economia hi ha algun llibre sobre la indústria de l’armament i la seva importància en la riquesa del país de les Llums: el 13 d’octubre de 2015, exactament un mes abans dels atemptats, el Primer Ministre Manuel Valls celebrava per Twitter una voluminosa venda d’armes: “França-Aràbia Saudita: deu mil milions € de contractes! El Govern es mobilitza per les nostres empreses i per l’ocupació. MV”

No he pogut entrar a la Bibliothèque Parmentier perquè avui era dilluns, i el dilluns la biblioteca tanca. Podria afegir: “Tant se val”, ja que si una cosa hem après del nazisme és que la cultura, o almenys la solidesa intel·lectual d’una formació, no du pas necessàriament al sentiment del bé ni a l’exercici de la consciència. Més que cap altre llibre, el de Jean Amery Jenseits von Schuld und Sühne (Más allá de la culpa y de la expiación, mai traduït al català) posa al centre de la nostra atenció aquest enigma: que el coneixement no ens fa bons ni ens empara del mal, però que voler comprendre és indispensable.


AHIR
Que el projecte de les biblioteques populars sota la Mancomunitat ens vingui d’Eugeni d’Ors potser ens convida a pensar en el que planteja Amery, ja que Ors va ser un dels principals teòrics del feixisme espanyol. El cert és que creia en la cultura com a instrument de civilització i era conseqüent amb les seves conviccions. L’Escola de Bibliotecàries concebuda per ell és eloqüent en aquest sentit; mireu com s’organitzaven els seus tres cursos:


1er— Bibliologia, Llatí, Gramàtica catalana, Teoria i història de la cultura, Principis i desenvolupament de les ciències físiques i naturals.
2n curs— Biblioteconomia, Llatí, Grec, Classificació de les ciències, Història de la literatura general i espanyola, Història de la literatura catalana.
3er curs— Bibliografia i nocions de paoleografia, Grec, Ètica i dret usual, Història de l’art, Geografia general, Pràctiques de biblioteques.


I mireu com s’organitza en canvi l’Escola de Biblioteconomia actual:

1er curs— Cerca i ús d'informació, Tècniques de comunicació, Història social del coneixement, Fonaments de tecnologia, Introducció als sistemes d'informació i documentació, Fonaments de cognició humana, Informació i societat, Informació i formats digitals, Recuperació d'informació.
2n curs— Disseny de sistemes de recuperació, Anàlisi de necessitats d'informació, Teoria de les organitzacions, Estadística aplicada, Recursos i serveis de referència, Aspectes legals de la informació, Gestió documental a les organitzacions, Mètodes i tècniques de planificació, Suport i formació d'usuaris.
3r curs— Catalogació i indexació, Desenvolupament de col·leccions, Metodologia de la recerca, Preservació i conservació, Sistemes de gestió automatitzada, Classificació i descripció de documents d'arxiu, Avaluació i qualitat.
4t curs— Pràcticum, Formalització semàntica, Màrqueting, Treball de fi de grau.


Per si convé destacar-ho, les persones destinades avui a treballar a les biblioteques públiques de Catalunya no reben formació ni en ciències, ni en arts, ni en llengües amb què descobrir allò que no s’ha donat en la pròpia. Se’ls inculca un saber tècnic relacionat amb l’emmagatzematge d’items. Que els items siguin llibres, aquest invent genial en què una persona es dirigeix en nom propi a les altres més enllà de l’espai i del temps per transmetre la seva experiència particular de la vida, això no té importància, no incideix en la formació, no implica la necessitat d’una cultura.

Cal preguntar-se si aquest fet no il·lumina una dada: actualment, de la totalitat d’usuaris de les biblioteques públiques a Catalunya, només un 8% hi consulta llibres.


UNA ALTERNATIVA IDEOLÒGICA

Entre nosaltres la ideologia més pregnant i menys conscient és la de l’adaptació als canvis, que segons com es miri no deixa de ser una forma de resignació. La carta que em convidava a participar al llibre blanc de les biblioteques n’és tributària:

"[...] La continuïtat centenària d’aquest model bibliotecari ha estat possible gràcies a la seva capacitat d’adaptació a l’evolució de les demandes socials i culturals que la ciutadania espera veure satisfetes per les biblioteques. El model és el mateix però les biblioteques són diferents. I encara ho hauran de ser més, podríem afegir, si ens han de servir per encarar els reptes que la societat del segle XXI ens planteja: la vertiginosa apropiació i difusió social de les tecnologies digitals té un gran impacte sobre la producció i l’economia, sobre la societat i les seves dinàmiques i sobre la política i la manera d’entendre els processos democràtics. En aquest escenari hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint. Hi ha una necessitat creixent de disposar de millor informació per entendre el món en què ens ha tocat viure i per prendre, cadascú de nosaltres, les pròpies decisions correctes."

Els subratllats són meus, i m’aturo al primer: la vocació de les biblioteques ¿és respondre a les demandes socials i culturals de la ciutadania, si és que podem saber quines són? En tot cas, no crec que aquesta vocació tingui continuïtat amb la que inspirava les biblioteques populars de fa cent anys, posades al servei no d’un concepte comercial disfressat de democràtic (la demanda), sinó d’una certa noció de cultura que tenien la missió de transmetre a la major part possible de ciutadans. L’objectiu era educar, amb tot el que això implica d’autoritat (i d’autoritarisme, si voleu).

Ara i arreu ja no es pretén educar les masses sinó ensinistrar-les, que és tot el contrari, encara que el discurs ho expressi amb una gran discreció: ja no es parla de coneixement sinó de coneixements en plural, un plural que conté tota una ideologia. La retrobem a la universitat amb el mirífic Procés de Bolonya i la retrobem a l’escola, on no es tracta de coneixement ni encara menys de cultura, sinó de competències bàsiques que els alumnes han de desenvolupar. (Aquesta ideologia justifica que fins al 2015 es pogués ingressar a les escoles de magisteri de Catalunya amb un 4 en llengua a la Selectivitat, nota irrisòria que diu tot el menyspreu dels poders públics per la missió dels mestres. Al cap de no sé quantes alarmes anuals ran de l’informe PISA, la Conselleria d’Educació ha condescendit a augmentar la nota a 5: més que suficient si els mestres han d’ensenyar no pas a comprendre el que llegeixes, ni a expressar el que penses, sinó a desenvolupar competències bàsiques.)

No puc evitar un sentiment d’inquietud quan llegeixo, en una carta del Servei de Biblioteques, que “hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint”. ¿És que també a les biblioteques ha de produir-se el drama? ¿També allà es liquidarà la cultura com a instrument al servei de la persona, i les persones es convertiran en instruments al servei d’una cosa que tant es pot dir societat com mercat?

Convé preguntar-se per què la cultura és arraconada així. Oblidem els canvis i pensem un moment en tot allò que no varia, per exemple l’abús, la crueltat, la vindicta com a modus vivendi acceptat per la gran majoria dels homes. Tot això és antic com el món i de tot això tracten —amb quina impotència però amb quina tenacitat— els “clàssics”, que no ho són perquè algú n’hagi fet una llista arbitrària sinó perquè parlen fondament de l’espècie humana, sempre idèntica a si mateixa i mai explorada del tot. Per això els clàssics són la primera font d’on hauríem de beure si el que volem no és adquirir destreses de mona ensinistrada sinó comprendre alguna cosa. Per exemple, la narració de l’Èxode, composta fa vint-i-sis segles, és francament inspiradora en aquest tombant de segle en què l’esforç de diverses generacions per mor de la justícia social fracassa als peus d’un Vedell d’or anomenat creixement econòmic, que ens està duent a la destrucció del nostre hàbitat i a la degradació de totes les espècies vivents incloent-hi la nostra.

Per cert, podria ser que el Vedell d’or de la Bíblia fos el primer cas registrat de “demanda social i cultural de la ciutadania”: llegiu l’Èxode. 


QUÈ TENIM I QUÈ PODEM FER-NE

Una de les inversions culturals més visibles dels darrers anys és la xarxa de biblioteques públiques construïdes arreu de Catalunya per la Generalitat i les diputacions. Són edificis que criden l’atenció, fets d’un mateix patró que els dóna aspecte de talaia: espais oberts amb grans finestrals, com si la biblioteca fos una posició privilegiada per mirar l’exterior —i ja es tracta d’això, de recollir-se per poder observar.

L’existència d’aquests edificis és un fet positiu. Ara falta omplir-los.

Una biblioteca necessita dues coses sense les quals caldrà canviar-ne el nom: un fons de llibres nodrit per les diverses disciplines intel·lectuals i no subjecte a la immediatesa sinó a la perspectiva del temps, i un personal capaç de guiar els usuaris en la seva exploració de la cultura escrita.

Lamentablement, la tendència actual de les polítiques públiques va en sentit contrari. Ja he parlat de la formació dispensada per l’Escola de Biblioteconomia: ni arts, ni ciències, no cal dir-ne res més. Pel que fa al fons de llibres de què disposen les biblioteques, l’administració ha actuat fins ara sense projecte ni ambició de cap mena (i amb la gasiveria transpartidista que ja li coneixem: la Generalitat no ha arribat a invertir mai ni l’1 % del seu pressupost en cultura). Qualsevol que entri en algun d’aquests edificis moderns amb aspecte de talaia s’adonarà que contenen pocs volums, tots ells publicats en dates recents; i que la secció Història, o Ciències físiques, o Filosofia, hi ocupa un parell de prestatges.

Ara bé, fora d’aquest marc administratiu poc estimulant hi ha una altra realitat, més caòtica i més esperançadora: bibliotecaris que treballen molt enllà del que se’ls demana, usuaris que responen immediatament a les seves propostes, biblioteques de poble i de barri que cada tarda s’omplen d’adults i de nens... Un exemple remarcable d’aquesta vitalitat són els clubs de lectura. Cal recalcar-ho: els usuaris de les biblioteques, curiosos d’aquelles disciplines que els plans d’estudi moderns els fan la gràcia de no ensenyar-los —la literatura en primer lloc—, s’inscriuen als clubs de lectura que els bibliotecaris tenen la bona fe d’organitzar sense que els ho imposi ningú. L’èxit d’aquests clubs indica una necessitat de guiatge. Molts dels bibliotecaris que els duen voldrien disposar d’instruments amb què enriquir-los (per exemple, de bons especialistes que els preparin a fer-ho). I això apunta clarament a l’ambició de fa cent anys.

Les biblioteques poden ser el lloc on els ciutadans trobin qui els ajudi a comprendre. On l’apetit de conèixer no s’estavelli contra la quantitat astronòmica de coneixements en plural. On aquesta colla de mones hàbils que som accedeixi a la cultura, que no és un saber funcional sinó una manera de passejar pels segles a través de la música, de la poesia, de la ciència, de l’espiritualitat, fins a prendre consciència que la humanitat canvia molt en els seus artefactes però gens en la seva conducta, i que val la pena impregnar-se d’aquesta veritat per no perdre la il·lusió de canviar-la.

Aquí sí que hi ha una demanda social en el sentit respectable de la paraula. Cal atendre-la i no perdre de vista que els professors de l’antiga Escola de Bibliotecàries eren els intel·lectuals més brillants de l’època: tal era el respecte dels poders públics per la missió encomanada a les biblioteques. Nosaltres no ens podem permetre de tenir-ne menys. El perill de ser hàbils i prou, que vol dir dòcils, és imminent.

París, 30 de novembre de 2015