21 d’octubre del 2019

Sobre altres formes de violència

Dissabte 19 d'octubre. M'han convidat a parlar d'un catàleg editorial ple de guerra al festival literari de Cervera, que aquest any té per lema "Més llibres, menys conflictes". La sessió es fa en un lloc òptim: l'església de Sant Joan Degollat. L'assistència —han tancat les portes perquè la nau és plena— escolta amb aquell silenci eufòric que es produeix quan el públic ha vingut amb ganes d'intercanvi. La conversa transcorre animadament gràcies a Eduard Contijoch, que sap de què vol parlar.

El trajecte d'anada, amb cotxe i la ràdio encesa, l'he fet pensant en els adolescents que habiten els llibres de Club Editor: Adrià Guinart, que se'n va a fer la guerra per no viure més amb sa mare; Manuel Tur i Andreu Ramallo, malalts de totes les malvestats que han vist cometre als pares; Ialo, tartamut de tanta cosa no dita que li emmetzina el candor; Catoia, darrer hereu d'una secta que prefereix l'agonia a l'assimilació; Cruells, l'inofensiu que voldria volar un pont carregat de tropes; Siggi, obligat a fer una redacció sobre "Les alegries del deure" des d'un reformatori... Tot pensant en aquests adolescents moguts per una força que té poc a veure amb causes ideològiques, sento a la ràdio tot d'adults que reneguen dels seus cadells. "Aquests no són els nostres", vénen a dir. I penso en Marc Bloch, el més respectable dels historiadors, que parla dels pares que envien els fills a la guerra.


Més enllà del vidre, els arbres han desaparegut i l'horitzó s'obre amb tanta desmesura que sembla que hagis canviat de continent: ¿la pampa? Terres segarretes, on l'ull roda i es mareja per una mar de turons que no saps si s'estan quiets o es mouen tan de pressa que no ho veus, com si els fes girar el polze d'un terrissaire. No n'hi ha cap que no tingui la silueta completament esculpida. De polígons, hipermercats, gasolineres, ni un: terra buida on s'alcen les muralles d'una vila que havia tingut call, carrer de les bruixes, setze esglésies i cinc forques —ja en sabien, els nostres reis, de control social— i on va néixer la Generalitat. Tanmateix, avui no és la Generalitat que hi fomenta la vida col·lectiva, sinó una associació de particulars. Creada fa dotze anys amb el propòsit de dur la vida literària allà on no sol arribar, es diu Vila del Llibre i organitza festivals literaris sempre que un municipi accepti de pagar-los la feina. Una feina que hauria de ser prerrogativa de govern, ja que es tracta d'assegurar un accés equitatiu a la vida cultural arreu del territori.

Després de la conversa sobre guerres i llibres, em trobo amb un parell de companys editors que han vingut de Torroella i Girona a vendre al carrer major de Cervera: són ells que fan que tantes portalades tancades s'obrin durant un cap de setmana per acollir llibres i lectors. Tots dos contesten: molt fluix, en tot el dia no hem arribat a vendre vint llibres. Però les conferències estan plenes de gent. Pregunto a un dels organitzadors com funciona l'associació Vila del Llibre: amb membres free lance i només un 20% de la feina subvencionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Parlem d'algun miler d'euros, una propina de no res per a un govern. Penso en Besalú, on la fira d'editors independents Liberis Liber compleix deu anys sense haver aconseguit consolidar la participació pública: cada any programen sense saber quina propina caurà, i l'aval que reclamen els bancs per avançar els diners surt de la butxaca d'un particular. O sigui que uns quants lectors i uns quants editors, descrits com a "indústria cultural" per les institucions catalanes, fan de filantrops que regalen temps i esforç per fomentar la vida literària allà on el govern no es preocupa de nodrir-la.

A Cervera jo he vist un públic amb unes ganes vivíssimes de sentir parlar de literatura i una inacció del govern que és una forma de violència, perquè condemna una part important de la població a no tenir accés a un bé primordial: l'intercanvi, la reflexió, la vida col·lectiva auspiciada per la cultura.

***

Dos dies abans d'anar a Cervera, al pic de les manifestacions de protesta, l'Institut Confuci va atorgar a Carla Benet el premi 2019 a la millor traducció del xinès per la seva versió catalana del relat d'Eileen Chang L'amor que fa caure ciutats. Així com avui s'estila mostrar la foto d'un autor a la coberta d'un llibre o la d'un periodista al capdamunt de la seva columna, els traductors han conservat el vel de la privadesa i el públic no sap ni la cara que fan ni la vida que duen. Per una vegada, esquinçarem el vel: aquí teniu la cara d'una jove traductora gràcies a qui una de les grans narradores xineses campa pels nostres prestatges:


La vida que du? Ensenya llengua catalana en un institut d'ensenyament mitjà, després d'haver renunciat a viure de la traducció literària. Durant el lliurament del premi es va fer esment a la quantitat d'obres literàries xineses traduïdes al català: són 47 en total, més de la meitat en traducció indirecta. No sé si cal precisar que la literatura xinesa és una peça molt vasta, i molt ignorada a casa nostra, de la literatura universal i que Xina és un país cada dia menys exòtic i menys remot en les nostres vides d'europeus ja no hegemònics. Conèixer què s'hi ha escrit seria una manera intel·ligent de relacionar-s'hi. Algun departament universitari s'ha preocupat de fer-ho possible, a la Universitat Autònoma i a la Universitat Pompeu Fabra. Però els rebrots d'aquest esforç hauran de fer un exercici en el qual excel·leixen molts éssers no humans: inhibir el creixement mentre les condicions exteriors siguin adverses. El mal, en el cas de què parlo, és que el fruit es perd per falta de voluntat col·lectiva de fer lloc als nous talents que està produint, justament ara ves per on, la nostra societat. I això és una altra forma, terriblement nociva, de violència.

Aquesta tardor publiquem un segon volum d'Eileen Chang traduït per Carla Benet: Brasers. Jo trobo que és encara més bo, i més ben traduït, que el primer. Darrere seu, al novembre, vindrà una obra mestra interpretada per un traductor no més vell que la Carla i meravellosament dotat: Arnau Barios. Ell ha volgut acarar-se amb el fonament de la literatura que estima i ha dedicat deu anys a traduir en vers l'Eugeni Oneguin de Puixkin. Aquí el teniu a la plana de Moscou, a l'època en què traduïa Maksim Óssipov. Arnau Barios fa uns quants anys que viu a Rússia, ara mateix a Petersburg, on ensenya català i castellà a la universitat. Els seus alumnes tenen sort. No sé si tornarà a Catalunya ni per quin miracle podrà fructificar-hi si se li acut de tornar.


I encara després de l'Oneguin vindrà un altre monstre de la literatura traduït per un jove gran traductor: El castell de Kafka, en una nova versió catalana de Joan Ferrarons. Si el traductor és sempre un intèrpret, aquí el canvi de llum fa que una no entengui com li havia pogut passar per alt que Kafka tingués la rialla tan invasiva i tan crua. Joan Ferrarons ha viscut anys a Leipzig i a Berlin i acaba de tornar a Catalunya, on ha començat un doctorat sobre un grandíssim autor en llengua ídix: Leib Rokhman. Aquí el teniu, a l'època en què traduïa Nietzsche.



Si fa no fa de la mateixa lleva és un altre home de lletres que no tradueix, sinó que escriu i publica. Es diu Ramon Mas i és l'editor de Males Herbes amb el seu gran amic Ricard Planas —a qui dec d'haver llegit i publicat Eileen Chang, ja que en Ricard és sinòleg i generós—. Ramon Mas té dues novel·les que tracten de personatges que, tot i viure al lloc d'on són fills, tenen l'aguda sensació que aquest lloc no els vol bé. Les novel·les es diuen Afores i Estigmes, títols expressius. I hi ha qui es queixa que la política no irromp prou clarament en la literatura que s'escriu a Catalunya...

No sé com evolucionaran les manifestacions d'aquests dies, ni encara menys les vides de tants joves talents que s'han format aquí i no tenen com obrir-hi les ales. En tot cas, són manifestacions en el sentit propi del mot, no performances. I entretant la recompensa a la feina de Carla Benet ha estat sufragada pel mecenes de l'Institut Confuci. És aquest, el futur de la intel·ligència a Catalunya? Podria ser que sí.


27 de setembre del 2019

Què hi ha dins dels silencis?

Com cada 27 de setembre, el poble francès d'Étobon commemora l'execució dels seus fills per l'exèrcit alemany l'any 1944, en una acció de represàlies dirigida contra el maquis. Al mateix moment surt a Catalunya una novel·la d'Aurora Bertrana que commemora la mateixa tragèdia des d'un angle ben distint. Es diu Entre dos silencis i en la nova edició que n'hem fet l'acompanya un document d'història curiós: es tracta del prospecte redactat el 1945 per Charles Perret, l'alcalde, amb el propòsit de donar a conèixer els fets viscuts al poble durant la guerra i recaptar diners per al Sindicat d'Ajuda Mútua. En realitat, és una crònica escrita amb una sobrietat impressionant. Així explica quatre anys de guerra, els que precedeixen la matança:

"El temporal del mes de juny de 1940 poc havia afectat el nostre bonic llogarret. Fora d'alguns presoners, tots els mobilitzats havien pogut tornar al si de les respectives famílies un cop passada la crisi. Les penalitats de l'ocupació havien estat relativament breus i benignes: de moment els soldats alemanys havien rebut la consigna de ser correctes. La unitat de transports aquarterada al poble s'havia comportat amb discreció, amb cortesia i tot. Poques setmanes després se n'anaven a prosseguir les conquestes i no se'ls trobà a faltar. Étobon havia viscut els anys d'ocupació sense pena ni glòria, buscant passar desapercebuda enmig de la boscúria i confiant en dies millors. A cada estació de l'any es patien requisicions, de més en més rigoroses. No havien mancat ni escorcolls, ni visites domiciliàries, ni detencions: pa de cada dia sota la bota nazi. Amb paciència i fortes dosis d'esperança, la gent anava passant el cop i tothom confiava de veure aviat la fi de tots els seus mals." I continua, abordant ja les immediacions de la tragèdia: "La inclemència arriba per a nosaltres l'agost i el setembre de 1944."

En aquesta frase de no res niua l'abisme que separa la memòria oficial de la memòria construïda per la literatura. Certament, l'execució dels fills del poble és una tragèdia que es produeix al final de la guerra, quan París ja ha sigut alliberat. Però la inclemència, si un posa la mira al lloc on la posa Bertrana, comença tan bon punt els homes del poble s'embosquen per no ser enviats a les fàbriques alemanyes el 1943, quan s'instaura el famós Servei del Treball Obligatori que tan bé alimentarà la Resistència a França. I la inclemència adopta una forma que, personalment, no m'havia figurat mai, perquè Bertrana mira no pas des del maquis, sinó des de les cases del poble on les dones han quedat soles amb els soldats d'ocupació.

Què conté això? Conté una por ferotge perquè elles no saben com reaccionarà l'enemic davant la desaparició dels homes. Conté un pes d'obligacions que aclapara: la casa i la família, els conreus, el bestiar, sense braços que les ajudin. Conté un altre parell d'obligacions lligades als homes: als "seus" que cal encobrir perquè viuen amagats al bosc, als "altres" que han d'atendre com si fossin de la família, que dormen al llit del marit o del fill, mengen a la cuina, xerren a la vora del foc, tenen roba per rentar i sargir...



No estic segura que s'hagi entès prou fins a quin punt Entre dos silencis és una novel·la important en això. Rica. Plena de situacions i escenes que resulten absolutament inèdites. Avances en la lectura d'aquest text contingut, enemic de l'estridència, i sents una perplexitat rara. Com si algú hagués esquinçat un vel que no sabies que hi fos, i de sobte aparegués una realitat distinta. N'hi ha tantes, de perles narratives per dir això que no s'havia dit, que costa triar-ne una. Aquesta, per exemple, en què la vella Caterina, muller i mare dels primers desertors, travessa de nit el bosc per proveir-los: "Al bosc la turmentaven les feres, al poble, els homes. Els guardes tornarien, era estrany que no ho haguessin fet ja: en no trobar els homes de la casa se l’endurien a ella. L’horroritzava pensar-hi. Si la tancaven a presó, ¿qui duria aliment als dos emboscats, qui s’ocuparia de les bèsties?" 

Però hi ha més que aquest ull sagaç. Hi ha un petit prodigi d'Aurora Bertrana. Es diu tinent Greiz i fa que sovint em pregunti com seria rebuda aquesta novel·la si es traduís al francès i es llegís a Étobon. Perquè el nervi de la vida interior, la clau amb què pots desxifrar el gran silenci és un oficial alemany en qui s'esberla la capacitat de separar la humanitat en dos bàndols. Ell és un home que parla, amb insistència, a la Marta, contra la paret de silenci que ella li oposa a cada un dels àpats. Parla de les coses que somouen dins seu, i, encara que no respongui en veu alta, la Marta li correspon amb una alarma creixent. Arribes al final i et preguntes: què insinua el títol? De quins silencis parla? "És una prosa que calla, una autora que no parla gaire en vida, un poble on ja hi havia el silenci i que canvia de silenci en realitat, és el silenci de qui està en una casa estranya davant d'unes persones que l'acusen i el d'unes dones que el castiguen amb el silenci, el silenci al voltant dels fets, tot aquest mal passa en silenci, no esvera el món, queda lluny de tot..." Cito Georgina Solà, amb qui he editat aquest llibre i amb qui en parlava ahir mentre ens dèiem que aquest any no aniríem a Étobon.

A Étobon, que no sap que una escriptora catalana ha escrit la història dels seus habitants durant la guerra de fa vuitanta anys que avui ens ronda amb la insistència d'un fantasma.








11 de setembre del 2019

La Diada de Víctor Català

Aquest 11 de setembre fa 150 anys del naixement de Caterina Albert, que tornaria a néixer uns anys més tard sota el pseudònim de Víctor Català. A partir d'aleshores, fins i tot en les cartes privades a Narcís Oller o Joan Maragall es designaria a si mateixa en masculí, com si volgués establir amb l'altre una relació sense fissura de cap mena i tenir-hi totes les bregues que la noció de "sexe feble" hauria condemnat. Una de les més esplendoroses és la que expressa en el pròleg del volum Caires vius (Tots els contes, 3). Mentre bufa el vent i es prepara la gran manifestació performàtica (el mot és d'ella), us en copio un llarg fragment. Cal llegir-lo, rellegir-lo i meditar-lo: en sortireu reconstituïts.

Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, mes per a esser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, senyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, la imparcialitat, el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel, que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, i aneguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota. I si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient hi està enrarit i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.

Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilisació, per vicissituds de la història es vegé reduïda a destins inferiors a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sorgit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en els esdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta-viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà de que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra volta decorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya —per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota—, al despertar no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust i elegantesa. An aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara; que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem públic: la munió espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui per avui un curiós anacronisme.

Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’agena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si, mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.

Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes —flors d’ideal— quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors les hi cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I obeint an aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que d’aquesta generació espontània havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.


En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resulta de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa de juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que ja es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant molt temps convertida en provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís sense discerniment; un publiquet de gent de fora tout à fait, un veritable publiquet provinciano. I an aquest públic modest i casolà, an aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta i casolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratisació, orient perpetu de tota entitat potent i valorosa. I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donguessin una empenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pel temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a totes les corrents sanitoses, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient Quiu vedis al Quo vadis?, se permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir a cada artista en predicador laic, a cada cervell en sucursal del seu, i a cada faula d’art en infantívola moraleja para jóvenes descarriados; soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses de concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen als infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de certes coses —unes certes coses especials que sols elles descobren—; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola —potser l’única coneixença del veïnat!— al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de gent de sa casa i son ofici plena de contrasentits, d’innocentes nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.

Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plans d’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia, fóra del cas que els hi diguessin, fent-els-hi la gran reverència: “Perfectament, dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic dispost a fer tot lo que vostès me manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, un suplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte...”

Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir aquesta malícia, que no ho són tant com semblen de mofetes, i s’escolten al públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.

Anys enrera es digué que a l’illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de banc de poca vàlua, que tothom sabia eren falsificats, mes que a manca dels llegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció: Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada nosaltres també, la mateixa llegenda aclaratòria, an aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per estimular-los a legalisar-se amb més rapidesa, com per a evitar que ningú els prengui per lo que no són i els hi faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui el vulgo es necio y, pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.

No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui li ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble —aplaudiment, diner o amenaces— fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realisar serenament son obra, de la que ell sol ne té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara erms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure, i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; al dentistet sense psicologies, que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel de proselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu —que de tot ne sap un poc més que nosaltres— ha criat diversitat d’apteses per a que satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen a que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden esser únicament d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes —models, per cert, de franc parlar— poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que si les certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els hi caiguin en mans; als critiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; als fruïdors dels clàssics, que abans de titllar de presumptes atrevits a la gent jove, cal fer memòria del sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el dever de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Jepotes, amb gran abundor de Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul esser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Gerònims i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fídies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·leta escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor o pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya esser ineducat tenint possibilitat per a deixar d’esser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement les corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena —i sap que no podria defensar-se del més lleu atac— i a més roïna, morbosament maliciós: car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.

6 de setembre del 2019

Estampa barcelonina


...i per acabar les cartes del viatge a l'Argentina, aquí teniu la del retorn, començada a Barcelona una setmana abans de les eleccions municipals. L'acabo ara que comença el curs i recomença la saragata. Ens veiem a la Setmana del Llibre!

Fa tres setmanes que no la trepitjàvem i ara amb prou feines si gosem: Barcelona, la deliciosa, la frívola, la rellepada, té l’asfalt dels carrers net i planxat com unes estovalles. Fa angúnia tractar-los com el que són, vies de circulació per on roden cotxes i camions i autobusos i que a París o Londres tenen un aspecte com d’escorça soferta. En lloc d’una superfície tota coberta de pegots, la pell dels carrers de Barna és d’un negre lluent que satisfà la vista, una piel tersa (em ve així, com als anuncis de quan era criatura), equivalent urbanístic de l’efecte botox. I és que la cirurgia estètica és el primer que se m’acut quan penso en la mania municipal d’esbudellar i glacejar carrers tan ben evocada per Virginie Despentes a Apocalypse Bébé —una novel·la ambientada a Barcelona, on l’autora va viure i escriure, però que no surt al mapa literari que ha dissenyat l’ICUB—. Aquesta vegada em fa l’efecte que el glacejat s’ha estès per una xarxa amplíssima, des de Santuari fins a Parlament, on estrenen una superilla i un mobiliari urbà que guarda amb els bancs d’una plaça la mateixa relació que la cuina de Ferran Adrià amb la dieta familiar. (Per cert, ¿heu vist la cala Montjoi d'ençà que se n'ha apoderat aquest geni de la transformació?)

Acabem d’arribar de Buenos Aires i redescobreixo el meu territori. Primavera, la porta de la Llibreria Calders és oberta de bat a bat i em reconforta que la cara de la Sucunza no hagi sofert cap intervenció. Fina com sempre, prepara tres sessions per fer balanç de l’operació Barcelona a Buenos Aires: seixanta escriptors i il·lustradors convidats per l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament de Barcelona (el viatge i l’estada dels quals han costat 600.000 euros) per uns 10.000 participants en els 120 actes programats a la Feria del Libro de Buenos Aires. Els comptes Twitter de les administracions implicades han fet una piuladissa de moixons estarrufant les plomes al bassiol de l’autocelebració. Ara bé, d’intercanvi amb els escriptors argentins es pot dir que n’hi ha hagut poc; amb la universitat, gens. En tot cas, ningú no ha caigut que uns apassionats de literatura com són els argentins (a les seves facultats llegeixen en una setmana el que a les nostres es llegeix en un curs, i no exagero: em consta) no tenen on descobrir la literatura autòctona quan vénen a estudiar a Barcelona si no saben català —que naturalment no el saben—. No hi ha a Catalunya cap facultat que hagi creat una secció destinada als estudiants estrangers curiosos de saber què s’ha escrit en la llengua indígena i on Rodoreda pugui ser estudiada en castellà o en anglès. Organitzar-ho seria força més profitós que enviar cinc dotzenes d’autors a passar quatre dies a Buenos Aires. Això sí, a Catalunya els mitjans han parlat molt dels èxits de la nostra delegació d’escriptors, i tu diràs si en parlaven amb la delegació de periodistes que s’havia desplaçat a Buenos Aires per informar els catalans de la internacionalització de la seva cultura.
Mafalda, tenies raó: caminem cap per avall, i potser per això necessitem l’asfalt ben llis.
Després de xerrar amb la mustela Sucunza vam remuntar cap a casa passant per la Central del carrer d’Elisabets. Encara no havia vist el pati que han annexat a la llibreria, amb festejadors de rajola antiga i una palmera beatífica que protegeix les taules del cafè. Allà mateix, al Jardí dels Tarongers, es preparava un acte veïnal amb cadires a l’aire lliure, una tarima i una taula per al vermut —que no ens van voler servir fins que Ada Colau i Joan Subirats no van haver exposat el seu programa per Barcelona, ja que l’acte no era veïnal sinó electoral.
I llavors la meva sorpresa va assolir el seu zenit.

Per primer cop d’ençà que visc a Catalunya, el número 2 d’una llista política parlava de cultura no pas com a símbol o essència sinó com a aspecte concret de la vida ciutadana, i centrava el seu discurs en l’escola com a lloc prioritari on fomentar-ne l’experiència. Parlava de la famosa sisena hora d’ensenyament, que ja es fa al 100% de les escoles concertades però només al 18% de les públiques, i que hauria de servir, deia ell, per garantir que en la vida de totes les criatures hi hagi un contacte real i continu amb les arts. Parlava de crear una residència artística a totes les escoles públiques, com ja passa en una vintena de centres. De multiplicar els instituts especialitzats en les arts, com l’Oriol Martorell en el teatre i la dansa. De fomentar que els grans centres municipals de cultura, els museus, els teatres, treballin cada projecte pensant també en la població infantil. Parlava de convertir l’educació artística en una prioritat.

No sé si aquest programa guanyarà gaire electors a la causa de l’honorable alcaldessa Ada Colau. S’assembla poc al que jo diria que és el tronc comú dels partits a Catalunya (i en això no hi ha frontera entre sobiranistes i unionistes): la indiferència en major o menor grau per l’escola com a lloc de transformació, com a porta d’accés a allò que la vida no t’ha posat a prop. Ernest Maragall va impulsar com a conseller d’Educació la retallada de les hores dedicades a l’ensenyament de la literatura catalana. Irene Rigau, en plena crisi i quan Càritas alertava de l’empobriment dramàtic dels infants a Catalunya, va decidir compactar l’horari lectiu a ESO de 9h a 14h, una mesura controvertida pedagògicament però d’un efecte immediat pel que fa a la vida material: foragitat el dinar de l’horari escolar, l’administració deixava de fer-se responsable del que per a molts adolescents era l’únic àpat complet i calent del dia.

A les meves orelles, les paraules de Joan Subirats anaven ressonant d’una manera bellíssima amb les de l’antropòloga Rita Segato el dia de la inauguració de la Feria del Libro a Buenos Aires: “No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado.”

***

Post Scriptum. Han passat tres mesos. Joan Subirats és el sisè tinent d'alcalde de Barcelona, responsable de l'àrea de Cultura, Educació i Ciència, i tindrà els poders necessaris per impulsar les belles mesures que desgranava al Jardí dels Tarongers. Però els editors com jo no tindrem l'honor de tractar-hi quan vulguem dirigir-nos a l'Ajuntament de Barcelona. La rifa postelectoral ha posat les indústries creatives a les mans de Xavier Marcé, juntament amb el turisme, dins l'àrea d'Economia, Treball, Competitivitat i Empresa adscrita al primer tinent, Jaume Collboni. Xavier Marcé és accionista i ¿era? vicepresident i responsable d'expansió del Grup Focus, una "organització empresarial amb vocació artística" segons el seu propi web "i el principal operador privat en el sector de les arts escèniques". El 2016, quan ja era pressentit com a director de l'ICUB i comissionat de Cultura, el setmanari La Directa li va dedicar un article que mereix ser llegit. Per donar la mida del tauler en què es juga la partida, el pressupost de l'Ajuntament de Barcelona en Cultura és actualment de 142 milions d'euros. Focus, d'entre el sens fi d'encàrrecs municipals que l'han convertit en una empresa florent, va rebre el 2015 el de gestionar la part material de la Setmana del Llibre en Català. Li devem les noves cases de plàstic on ens trobareu a partir del divendres 6 de setembre al pla de la Catedral.

A Buenos Aires vaig rebre una gran lliçó d'un editor argentí, Javier Bendersky, responsable de "Todo libro es político". Li preguntàvem per la notable florida d'editorials independents a l'Argentina i ens va respondre: "¿Independents? La majoria d'editorials dites independents són editorials petites que voldrien ser grosses, l'única diferència és de mitjans. Mentre que una editorial independent de debò ho és perquè pensa i treballa amb independència." Aquesta frase va encendre un llum que no voldria que s'apagués ara que comença el nou curs, sota els auspicis de sempre.


1 de setembre del 2019

Estampa a mig camí

I va arribar l’últim dia i vam anar a Juella, que m’atreia des del principi. Havia preguntat per aquell poble tot sol al final d’una pista i m’havien dit que tenia un antigal, però de molt mal trobar per a qui no conegués el camí. No hi havia tornat a pensar fins que me’n va parlar el Facundo Toconás, amic incipient, en una conversa sobre formes de vida extintes. ¿De mal trobar? Mira, per trobar els pobles antics tu fixa’t en els cardones, allà on vegis que creixen més atapeïts és que hi havia gent que en menjava la fruita i en cagava la llavor.

El truc no falla. Més enllà de l’escola i de les cases en construcció —d’adobe i canyís tradicionals, però d’unes proporcions que delaten la residència secundària: Juella és bonic i em pregunto quants anys tardaran els seus enamorats a matar-lo—, veiem una eminència plana que domina el riu, tota coberta de cardones. Són enormes i forcats, les seves branques es toquen. Quan hi arribem, descobrim vestigis de paret seca als seus peus, no sabem si de corrals o de cases, però l’efecte és el d’un gran tauler delimitat amb pedres de tots colors, com les muntanyes, i protegit pels braços gegantins d’un bosc de tòtems. Caminem amb molt de compte, per les pues que punxen i per les pedres que imposen, i el tauler sembla que no s’acabi mai: ¿quanta gent hi vivia, en aquest antigal? ¿Com es deien, què parlaven? ¿Són seus els noms que encara diuen els llocs? ¿Què volen dir? Ho hem preguntat i no ens ho saben respondre, aquí les copleras canten en castellà i el Facundo ens explica que les llengües vernacles ja havien desaparegut al començament de la colònia espanyola, amb l’ocupació incaica que va imposar el quítxua en aquelles valls. Els avis, els avis dels avis —això ens ho diu el Venancio, de 67 anys— no parlaven cap llengua que no fos el castellà, un castellà tot clapat de paraules intruses, de sons irreductibles. Els únics que avui parlen quítxua són els emigrats de Bolívia arribats no fa gaire en colles prou nombroses perquè hi hagi mestres de quítxua a les escoles rurals.
Però el Facundo sí que sap què vol dir el nom del seu poble: Maimará, allà on cau l’estrella.


El dia que tornem a Buenos Aires es dóna el cas que el diari La Nación porta un article sobre “alumnos indígenes: dos de cada tres no están recogidos en los registros oficiales”. Tan cruent és l’estigma de ser indígena que els estudiants no se’n declaren i d’aquesta manera no poden acollir-se a la “educación intercultural bilingüe”, aprovada el 2006 sota el govern Kirchner per garantir “el dret dels pobles indígenes a rebre una educació que contribueixi a preservar i enfortir les seves pautes culturals, la seva llengua, la seva cosmovisió i la seva identitat ètnica; a desenvolupar-se activament en el món multicultural i a millorar la seva qualitat de vida”. Però ¿de què serviria una educació que enfortís la seva cosmovisió si cada iniciativa imposada al seu territori la viola? ¿Què seria una escola on se’ls parlés de la Pacha a tocar d’una mina d’urani oberta fa poc malgrat les protestes dels seus pares? ¿Quina llengua preservar si les que aprenen els nens de les famílies que els contracten, governen i segreguen són l’italià, el francès i l’anglès? ¿A quina qualitat de vida aspirar si et desposseeixen de tot generació rere generació, perquè Si no existe el más allá la injusticia del pobre es eterna?


La llengua, la riquesa, la potestat conservades, això sí que ens separa, els indígenes catalans, d’aquests altres indígenes. Som i serem... Però de civilitzacions pageses que s’ensorren per incapacitat de la gent de progrés a comprendre-hi una intel·ligència del món, de llocs sagrats que esbotza l’explotació més agressivament imbècil, me’n vénen al cap per tot el meu, de territori. Meravelles de paret seca ensulsiades des del parc natural del cap de Creus fins al parc natural del Montsant, dòlmens escanyats entre els nans de guix i les columnes dòriques dels xalets alemanys a Palau-Savardera, la vall Fosca terraplenada per fer-hi un golf, l’esplanada del castell convertida en pàrquing 1 a l’aspra i ardida Siurana on les aigües brutes desguassen a la portella dels moros... Em recordo de vosaltres aquí a l’Argentina tot descobrint, a l’anvers de la pàgina que parla d’alumnes indígenes, una entrevista en què Pilar Rahola fulmina contra Cristina Kirchner i perora sobre cristians d’Orient i ablació del clítoris. La Rahola ha vingut a Buenos Aires com a escriptora convidada per les institucions catalanes en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura. Em ve al cap el discurs subtil, inspirador, de Rita Segato a la inauguració de la Feria del Libro. Parlava de “las virtudes de la desobediencia”, que són set i convé llegir totes, però us en copio una per assegurar-me que aquesta no us la perdreu:

Nombremos nosotros. Demos los nombres. No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado, y por debajo de ese ya pensado contrabandeamos inevitablemente la idea de lo ya pensado en otro lugar. La faena del intelectual es la producción y donación de nombres. Lo aprendí de mi amado maestro Aníbal Quijano. Autoría viene de autorizar. Son dos términos profundamente emparentados. Pensemos desde acá, no deleguemos a que nos piensen el mundo en que vivimos desde afuera. Nos pasa a nosotros, y le pasa a España también. Al igual que nuestro continente, se encuentra del lado del consumo y la aplicación de categorías teóricas, no a su formulación. No nos engañemos… Le pasa a ese país tan tristemente colonial y criollo como nosotros que es España, una nación que se conquistó a sí misma y siguió por el lado de acá, sin solución de continuidad, en el mismo año, 1492. La lengua española es numerosa, pero no es hegemónica. No produce un pensamiento teórico destinado a atravesar la Gran Frontera Global desde el Sur hacia el Norte. Libros editados acá por grandes conglomerados de editoriales destinadas al lucro global no son catapultados a las lenguas en las que las ideas alcanzan circulación e influencia planetaria. La reserva de mercado del Norte sobre lo que bien podríamos llamar “patentes” en el campo de las Humanidades es cerrada, inexpugnable. Porque, no nos equivoquemos: es el campo de las Humanidades, con su usina de palabras, su poiesis de conceptos, lo que da forma al futuro de la historia. Es por eso que se encuentra en manos de pocos, pocos que no están por aquí, la llave del camino de las Humanidades que cierra la puerta de esa circulación planetaria a los conceptos teóricos acuñados en nuestra lengua, con soberanía y autonomía, desde acá mismo, desde el suelo en que nuestros pies se asientan.

S’ha acabat el viatge. Tornem a Barna amb els llibres de Rita Segato i una arrel seca collida a Huichaira.



Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí


30 de juliol del 2019

Estampa jujeña 2: de literatura i de música

A quatre passes de casa hi ha l’escola de la vall de Huichaira, amb la seva cancha de terra pelada, el pati amb el pal on cada matí hissen la bandera argentina i un monument que, quan m’hi acosto, resulta que és als herois defensors de la pàtria a les Malvines. Arriba el minibús de Tilcara i en baixen una vintena de criatures morochas, de totes edats i alçades, on no falta la nineta que acota el cap i plora perquè vol tornar a casa. Al costat de l’edifici amb sostre de zenc que fa d’escola, n’hi ha un altre de més petit amb una creu i una trena de flors a la porta que fa d’església, i un altre sense creu ni bandera però rodejat de dàlies on viu una senyora que fa humitas amb el choclo del seu camp. N’hi comprem, ens en llepem els dits i enfilem el llit sec del riu cap a un coll des d’on podrem cometre aquest acte deliciós: mirar què hi ha a l’altra banda.
L’altura cansa, el terreny és dur i relliscós, els pocs metres de desnivell ens semblen una conquesta. A l’altra banda s’obre, si és que se’n pot dir obrir-se, una vall com un budell, amb algun clap de vegetació. Res a veure amb la de Huichaira, ampla i ben exposada al sol, on les ribes del riu són un vitrall de sembrats. Sabrem més endavant que aquest budell ramificat són les terres de la comunitat Cuevas del Inca, on no pots entrar sense permís dels habitants. No tenen camps, ni aigua, però sí el dret a no deixar entrar cap huinca.


Baixem i salvem el riu cap a l’altra riba, on una vinya encesa conviu amablement amb els cardones. Un camp de moresc, un ranchito amb tot de pedaços de carn penjats a les bigues per assecar-los i fer-ne charqui, una senyora molt fosca i sense dents que ens diu de vigilar amb el gos —i arriba tot seguit un quisso de no res que em recorda el de la meva veïna a Siurana, tan intensivament falder que no podia caminar per les pedres del poble. La dona riu i nosaltres seguim.
Vall amunt ja no hi ha vinyes ni moresc, només cardones i arbres espinosos que no sé com es diuen. Un tros lluny s’endevinen les parets no sabem si senceres o en ruïnes d’un rancho amb el seu clap de xops: l’álamo, a més d’assenyalar les finques, serveix per proveir-ne les bigues. Decidim que serà el terme del passeig, quan una bardissa morta apareix amb un cap de nina clavat a una de les seves llargues espines. És el cap d’una Barbie rossa d’ulls blaus que somriu. Fa una basarda indescriptible. No solament la imatge d’aquesta bardissa morta amb un cap humà en miniatura, sinó la imaginació del gest que ha fet algú per aconseguir-ho, el gest de plantar un cap ros i d’ulls blaus al capdamunt d’una pua, al marge d’un camí, com una fita, un reclam. No hi ha dubte que diu alguna cosa. ¿Què? Girem cua.
Aquest vespre l’espai obert ens inquieta i ens quedem a casa en lloc de sortir a mirar la fosca. L’Ale treu un clàssic escolar que s’ha comprat a Tilcara, La cautiva d’Esteban Echeverría, que no havia arribat a llegir quan anava a col·legi. Tement que tampoc no se l’empassarà ara que no l’hi obliguen, em proposa de recitar-lo en veu alta. Espanto fantasmes amb un poema èpic del 1837 que explica les aventures i desventures d’una cristiana raptada pels indis en un d’aquells malones que van servir de pretext al general Roca per netejar el desierto. Fins ara no hem tret en clar com devien designar-se a si mateixos els pobles originaris, però el lèxic dels seus vencedors és perfectament clar: bando de salvajes, chusma, inmunda ralea, formas desnudas de aspecto extraño y cruel. Ho llegeix la canalla a tots els col·legis del país.


El comentari didàctic al final del volum assenyala que aquell poema “consagra la implantación del romanticismo e incorpora el paisaje argentino a la gran literatura”. També explica que l’autor tenia l’ambició de fundar alguna cosa: “Nuestros sabios, señores —ara parla Echeverría—, han estudiado mucho pero yo busco en vano un sistema filosófico, parto de la razón argentina y no la encuentro, busco una literatura original, expresión brillante y animada de nuestra vida social, y no la encuentro. Preciso es que aparezca revestida de un carácter propio y original y que, reflejando los colores de la naturaleza física que nos rodea, sea a la vez el cuadro vivo de nuestras costumbres y la expresión más elevada de nuestras ideas dominantes.” La pedra que va posar Echeverría amb el propòsit d’aixecar una literatura nacional és prou ben picada perquè els invents contemporanis de la novel·la argentina hi recolzin còmodament, com El entenado de Juan José Sáer, que narra les aventures i desventures d’un grumet espanyol capturat pels indis en un joc metatextual que protegeix l’obra d’uns quants corrents d’aire que la podrien fer esternudar.

¿Què ho fa que la literatura sigui tan vulnerable als afanys nacionals? ¿Per què es posa tan fàcilment al servei d’un mecanisme de poder que delimita i separa? ¿És la llengua, que inevitablement fa de frontera entre els qui la parlen i els qui no? ¿És un lligam de parentiu entre la paraula que ordena i la paraula que narra? ¿És la seducció irresistible d’inventar identitats?
Penso en el concert de l’altre dia al teatret de Tilcara. Havíem llegit a La Voz de Jujuy que la cantant Sílvia Pérez Cruz donava un concert amb Aleix Tobias, percussionista barceloní, i Juan Quintero, cantautor i músic de Tucumán. Vam anar-hi. Cançons de segar mallorquines, chamamés de Corrientes, tonades amb pandero cuadrado de Peñaparda, “El testament d’Amàlia” i un poema de Maria Cabrera, no hi havia res que aquells tres músics no tinguessin ganes d’oferir-se i partir-se com a bons germans. Ho van confessar ells al cap de quatre peces, més que un concert era una celebració de l’amistat. I era preciós veure’ls posar la punta del peu en una música desconeguda abans d’abandonar-se al seu ritme.
Els músics en francès no toquen, juguen. Juguen plegats. Com Jordi Savall amb els músics refugiats a Calais. L’escriptor escriu sol. Hi ha una diferència radical entre uns i altres, que m’impressiona.
I tanmateix, és la literatura que m’interessa.

26 de juliol del 2019

Estampa jujeña 1: Lucio Boschi

L’aeroport regional està enganxat al barri de Belgrano, de cara al riu i d’esquena al Bosque de Palermo, un parc amb arbres imponents, golf i circuits healthy on pots estudiar de prop les tribus dels barris rics: físics variats i concentradament europeus on dominen les pells molt clares i les siluetes filiformes. Així que arribem a la porta d’embarcament, el paisatge humà canvia i veig, per primer cop d’ençà que sóc a Buenos Aires, un home i una dona inconfusiblement andins. Són de cromo: menuts, cabells negres trenats, un sol d’arrugues a la cara i una gran bossa de plàstic a cada mà. Allà al mig de l’aeroport se’ls veu absolutament fora de lloc. ¿Pot ser que no hagi vist mai un indígena a Buenos Aires? ¿Pot ser que no tingui cap altra paraula per designar-los? ¿Quants esborraments oculta aquest indígena successor de l’indio encara habitual (“me salió el indio”, expressió feta per descriure el moment en què perds els papers) i predecessor d’un aborigen figura que més correcte però igualment taxonòmic?


Quan arribem a la casa que ens deixa el conegut del nostre amic Res, hi trobaré un llibre, d’un parell de fotògrafs que firmen MC (de Martín Chambi, nadiu del llac Titikaka i pioner de la fotografia indígena), que expressa exactament el que he sentit al ventre de l’avió: que em trobava en un espai impossible, l’únic del país on argentins blancs europeus i habitants originaris conviuen exercint la mateixa funció —transitòria— de passatgers. Les fotos del llibre d’MC mostren una família de cholos en robes tradicionals posant en escenaris on solen relacionar-se les classes altes: un gimnàs, un veler, un teatre, un museu... Aquí el teniu en lliure consulta, feu el favor de mirar-lo i de llegir els textos que l’acompanyen: l’eina és d’una eficàcia notable per expressar una segregació tan perfecta que als milions d’europeus que viatgen a Los Angeles, Santiago de Xile o Buenos Aires no se’ls acut que puguin estar fent una cosa comparable a visitar els territoris ocupats de Cisjordània. La presència d’un indígena en un escenari de blancs fa un esquinç increïble en la realitat, on aquestes dues castes només es relacionen en una subjecció en què uns posseeixen, decideixen, regulen, construeixen, mentre que els altres són espoliats, governats, confinats i esborrats, reduïts a una misèria tan hereditària com l’esclavitud. Si no existe el más allá, la injusticia del pobre se prolonga eternamente: la frase que titula el llibre diu una veritat irrefutable.

Així que sortim de l’avió s’acaba el melting pot aeri i cadascú se’n torna al seu lloc a la terra. Al petit aeroport de Jujuy els empleats de la Hertz són blancs, els camàlics indígenes. A Tilcara, el poble on ens dirigim, un dels més turístics de la Quebrada, l’experiència s’anirà repetint inexorablement: blancs els que veus a les recepcions dels hotels, als cartells electorals de les eleccions provincials que es preparen, al capdavant dels negocis; indígenes els que fan les feines subalternes a les hores en què l’escenari és buit, quan netegen i reparen, o els que et porten el plat a taula.

Enfilant el carrer principal (Belgrano, més generals), al capdavall d’una rastellera de botigues que proposen tours, alfajores, fiambre de llama o artesanies andines fabricades a la Xina, hi ha el mercat. Entrar-hi és traspassar un llindar com el d’Alícia al país de les meravelles: allà hi són, els innominats, en clara i franca majoria. Un mostrari de carències. Poques dents a la boca, tares de mena diversa, criatures mal crescudes, adults de trenta anys que ja corseca la malaltia. Entremig de caixes de verdura hi ha la parada de llibres amb una petita secció literària rodejada de còmics: la Celestina, el Quixot, el diari d’Anna Franck, Martín Fierro, unes quantes novel·les de García Márquez... Preguntem. La placera ens respon que són les lectures que fan a col·legi. ¿Anna Franck per parlar dels crims europeus als descendents dels pobles originaris? Al fons de l’edifici, un gran fresc pintat a la paret representa Tilcara quan no tenia més habitants que els nadius, amb tot de músics tocant la flauta que em fan pensar en Hamelín. La paret és truncada i per damunt de les muntanyes pintades apareixen les de debò, on l’espai i el silenci t’abracen. En llengua turística se les coneix com “la paleta del pintor” perquè són de tots colors.  Al·lucinants. Allà és on anem.

*

Al cap de quatre quilòmetres endevines un esvoranc dins de la vegetació que voreja la pista i, si t’hi fixes bé, una tanca amb un cartellet que diu MEC: Museo en el Cerro. L’edifici és fet de cinc petits cubs d’adobe connectats entre si, cadascú amb el seu sostre de canyís i la torta de barro. A dins, sales emblanquinades amb fotografies penjades a les parets, totes de fotògrafs contemporanis argentins. Un petit manifest a l’entrada declara:

Un museo es un lugar donde permanecen expuestos y cuidados algunos de los resultados de la imaginación y el trabajo de las mujeres y los hombres. Es un espacio que está organizado para la enseñanza y la reflexión, para obtener información sobre la Historia y los actos creativos de los pueblos, con la intención de brindarlos abiertamiente.
Sentimos que es importante que haya una muestra permanente de fotografía argentina en el norte del país, en el interior, aquí, donde nos hemos inspirado todos. Este proyecto de hacer un museo didáctico, interactivo, con una biblioteca, nace de la observación de la realidad, de ir cientos de veces al locutorio de Tilcara y ver a los niños pasando el día ante las computadoras, jugando en red, jugando solos por horas, algunos con inquietudes más artísticas, mirando fotos.


Un dels cubs és efectivament la biblioteca, on, a més del volum firmat MC, trobo els llibres de l’extraordinària Adriana Lestido: Mujeres presas, Madres e hijas, Madres adolescentes. I també els de Lucio Boschi, el creador del museu, l’home que ens acull sense conèixer-nos. Descobrir casa seva serà un viatge dins del viatge. Mirar amb els seus ulls, per les finestres, les muntanyes de fang recuit pel sol a 2.500 metres d’altura, els pebrers amb esbarts de colibrís que pugen cel amunt com una fletxa i s’estimben dins d'una flor, la vinya plantada en un atac d’insensatesa, el jardí de roses perquè l’Edèn és als Andes i té camps de moresc que fan fressa quan es pon el sol i bufa el vent... A l’interior, poques coses, cap de plàstic, els materials són autòctons i un dels més atractius és la fusta del cardón que pobla les faldes d’aquestes muntanyes. Fotos, aquí també, com la que presideix la sala: un nen de pocs anys abraçat a un falcó. I més llibres que diuen coses, sobre comunitats humanes que trepitgen la terra amb lleugeresa perquè és sagrada. Com aquestes pronunciades per doña Evarista Rodríguez, que Lucio Boschi ha retratat moltes vegades:

La vida en el campo es de lucha y de fuerza.
La gente anda viajando de a pie, cerro arriba y cerro abajo, con sus llamitas, unos cuantitos perros, soledad y nada más.
A mí me criaron tomando leche de cabra y durmiendo sobre los cueros. Ahora cultivo flores, estatis, virreynas y gladiolos, las llevo a la feria y las vendo o las cambio por charqui; también tejo, busco leñita y preparo la comida, de todo sé hacer, floja no soy. Paso el día trajinando de aquí para allà, con poco me conformo, tengo mi coquita, mi manta, contenta voy. Hace años más me cayó el rayo y la Pacha me salvo, eso me dio corajeza.
Siempre le pido a la Pachamama que proteja a mis guagüitas, a mis animalitos y a mí. Soy voluntariosa para cuidarle a la tierra, le doy de comer, ésa es mi costumbre. En otro tiempo vinieron con distinta creencia a querer convencernos, nos decían salvajes, però ellos son los salvajes por rigorrearnos y querer obligarnos a cambiar. Todo hay que respetar. A mi Pachamama no la voy a soltar, me digan lo que me digan. Aunque me trague la piel de mi cuerpo, a mi Pacha no voy a soltar.
Yo soy gente de antes.
Así es nomás.

En un altre llibre, Lucio Boschi ha escrit:

Un campesino tiene que caminar 4 o 5 km para buscar agua y un señor que tiene agua en su casa no encuentra motivos para salir a caminar. Cada realidad tiene su beneficio y su dificultad.

Surto a caminar.

22 de juliol del 2019

Estampa porteña 2: res

Al registre civil es diu Raúl Eduardo Stolkiner però va triar de dir-se Res. Ha viscut sempre de la fotografia, des que la va descobrir fent fotos de carnet en un cuartucho a tocar dels tribunals de Córdoba (la d’Argentina) fins que s’ha convertit en un assagista visual reconegut, premiat i pensionat. La seva obra és una reflexió política en forma d’imatges començada a Mèxic, on va viure deu anys exiliat durant la darrera dictadura argentina.


Les fotos del Res tenen sempre alguna cosa de forense: registren i fan constar una brutalitat comesa, sovint però no sempre en l’àmbit de la vida col·lectiva. La sèrie Intervalos intermitentes és feta de parells de retrats de la mateixa persona abans i després d’un fet que la modifica: una intervenció quirúrgica, un combat de boxa, una emigració. La sèrie Necah (inicials de NO ENTREGAR CARHUÉ AL HUINCA, i el huinca som vostè i jo, els europeus vistos pels pobles d’Amèrica) també és feta de parells de fotos, aquesta vegada de llocs, abans i després: cap al 2000, quan els visita el Res, i el 1879, quan hi passava el fotògraf Antonio Pozzo seguint la tropa del general Roca en la campaña del desierto per unes terres que no tenien res de desert, ja que hi vivien maputxes, pampes, ranquels i tehueltxes abans de ser exterminats.
La gesta va tenir, al mateix moment de cometre’s, detractors que ja parlaven de crimen de lesa humanidad; el general Roca la justificava ben simplement: “A mi juicio, el mejor sistema para concluir con los indios, ya sea extinguiéndolos o arrojándolos al otro lado del río Negro, es el de la guerra ofensiva que fue seguida por Rosas que casi concluyó con ellos...” Roca no es va limitar a “arrojarlos al otro lado del Río Negro” sinó molt més al sud, enllà del riu Neuquén. En matèria de reserves índies la jove República argentina no va seguir el model dels Estats Units d’Amèrica: “las tribus no pueden, no deben existir dentro del orden nacional” (general Pico). Els habitants originaris van ser reduïts en esclavitud i deportats en ingenios i camps de concentració. A Buenos Aires van desfilar encadenats abans de ser confinats a la Isla Martín García, on la majoria d’homes van morir; les dones i els nens van sobreviure per mor del seu valor comercial: “ENTREGA DE INDIOS. Los miércoles y los viernes se efectuará la entrega de indios y chinas a las familias de esta ciudad, por medio de la Sociedad de Beneficencia”, anunciava El Nacional el 1879. El mateix diari descrivia l’escena en aquests termes:

Llegan los indios prisioneros con sus familias a los cuales los trajeron caminando en su mayor parte o en carros, la desesperación, el llanto no cesa, se les quita a las madres sus hijos para en su presencia regalarlos a pesar de los gritos, los alaridos y las súplicas que con los brazos al cielo dirigen las mujeres indias. En aquel marco humano los hombres indios se tapan la cara, otros miran resignadamente al suelo, la madre aprieta contra el seno al hijo de sus entrañas, el padre indio se cruza por delante para defender a su familia de los avances de la civilización. [subratllat meu]

L’informe oficial de la comissió científica que acompanyava l’exèrcit al “desert” feia aquest balanç el 1881:

Es evidente que en una gran parte de las llanuras recién abiertas al trabajo humano, la naturaleza no lo ha hecho todo, y que el arte y la ciencia deben intervenir en su cultivo, como han tenido parte en su conquista. Pero se debe considerar, por una parte, que los esfuerzos que habría que hacer para transformar estos campos en valiosos elementos de riqueza y de progreso, no están fuera de proporción con las aspiraciones de una raza joven y emprendedora; por otra parte, que la superioridad intelectual, la actividad y la ilustración, que ensanchan los horizontes del porvenir y hacen brotar nuevas fuentes de producción para la humanidad, son los mejores títulos para el dominio de las tierras nuevas. Precisamente al amparo de estos principios, se han quitado éstas a la raza estéril que las ocupaba.


L’afany d’il·lustració de la jove raça explica sens dubte que al Museo de la Plata hi tinguessin, el 1885, la família del lonkgo Modesto Inakayal encadenada i exhibida al públic, abans que en morissin sis membres les ossamentes dels quals van ocupar una vitrina amb el cartell “razas salvajes que se extinguen”. Fins al 2014 (govern Kirchner), la comunitat maputxe-tehueltxe Pu Fotum Mapu no va aconseguir la restitució d’aquestes despulles; tres anys més tard (govern Macri) desapareixia el militant Santiago Maldonado en la repressió d’una protesta impulsada per la comunitat Pu Lof en Resistencia de Cushamen contra l’espoli de terres indígenes comès per la companyia Benetton.*  El cadàver de Santiago Maldonado va ser trobat al cap de mesos al riu Chubut; el jutge que instruïa la causa la va sobreseure ràpidament.
I tanmateix, una de les principals ciutats de l’est de la Patagònia (Puelmapu en la llengua dels maputxes), aixecada a les ribes del famós Río Negro, continua duent el nom del general Roca, així com les places i avingudes d’arreu del territori argentí sotmès a la neteja ètnica.

*

El nostre amic Res viu davant del parque Lezama, al lloc on figura que Pedro de Mendoza va fundar Buenos Aires i on es troba actualment el Museo Histórico Nacional amb relíquies d’uns quants generals i quadres adorables del soldat ras Cándido López. El seu taller d’artista ha hagut d’adaptar-se a l’aventura particular de fundar una família en temps de crisi: dues criatures esplèndides ocupen i agiten l’espai que el seu pare havia reservat en principi a les fotografies. L’import d’un premi important amb què comptava construir-se una casa a la Boca ja no serveix ni per posar-ne els fonaments, gràcies a un d’aquests antimiracles financers que fem veure que són fenòmens racionals. La Danila puja i baixa l’escaleta de cargol més vertical que he vist mai amb un marrec a coll i l’altre sota el braç: bruts a la pujada, polits i en pijama a la baixada. Sopem, xerrem —del merder argentí, del merder català, dels cometxingones que encara viuen en pobles molt aïllats de la Cordillera de Córdoba, de la Feria del Libro que acull aquests dies una gran delegació d’escriptors enviats en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura, si bé un curiós sistema de quotes hi ha incorporat andorrans, valencians i mallorquins de llengua catalana barrejats amb barcelonins de llengua castellana de manera que no treus en clar què representen aquells seixanta (més val que sobri que no pas que falti) escriptors. En realitat, hem anat a veure el res al cap d’uns dies de coincidir a la Feria amb els mateixos companys que podríem trobar a la NoLlegiu o al CCCB; comencem a estar-ne fins al capdamunt, que ens perdonin els amics, d’inauguracions i sopars on no assisteixen més que els membres de la delegació. Preparem un viatge per respirar uns aires més ventilats; ¿a Entre Ríos, a Corrientes? El Res hi fica cullerada: a Jujuy. Hi té un conegut que li deixa una casa. Ens l’ofereix. Acceptem a l’acte: seguint la petja del res ja havíem conegut Traslasierra i el Teté de Los Hornillos, músic i arquitecta que ens va explicar el final de la història de l’Anselmo —això per a un altre capítol.
Al cap de dos dies agafem l’avió que ens porta a Jujuy.


Nota Bene: dos mesos després d'escriure aquesta carta vaig anar a veure Tierras del Sud, d'Askona&Toloza, a l'Antic Teatre de Barcelona. Va de tot això. Aneu-ho a veure-ho per poc que en tingueu ocasió.

* Per primer cop en la història d’Argentina, una reforma de la Constitució reconeixia el 1994 “la preexistència étnica y cultural de los pueblos indígenas” i el seu dret a “la posesión y propiedad comunitaria de las tierras que tradicionalmente ocupan”. Vint anys més tard, el registre cadastral d’aquestes terres no havia arribat a censar-ne ni el 30% i ja els propietaris huincas impulsaven el desallotjament de les comunitats.



11 de juliol del 2019

Estampa porteña 1: Vera

Immediatament després de Sant Jordi agafàvem l'avió cap a Buenos Aires, on Barcelona era la convidada d'honor de la Feria del Libro. Ens hi van passar moltes coses que van anar prenent forma de cartes. Us les envio ara que han passat una mica més de dos mesos —no pas tant si fóssim a l'època en què les cartes viatjaven dins del ventre dels mercants. Qui sap si aquesta època no tornarà aviat? 


Acabem d’arribar a Buenos Aires i encara no hem començat la ronda de trucades als amics quan rebem la del Mario anunciant la mort de la Vera. Anem a veure’l immediatament. 
El pis on entrem és refinat i completament clos, com si el carrer no existís. Hi notes una sedimentació disciplinada de la vida: cada cosa hi ocupa un lloc exacte que no fa pensar en el bon gust sinó en l’ordre d’una família a taula, en la mirada que els ha triat un per un, que els ha associat en una companyia d’objectes. L’aire és net i dens, no gens enrarit, perquè aquí tot és pulcre; però diries que conté més àtoms. ¿És feta d’àtoms, la presència? La de la Vera fa impossible la paraula “inanimat” aplicada a les butaques que es neguen a fer joc amb res, a la licorera de cristall o a les bombillas de plata. Nosaltres som intrusos que s’han insinuat en el seu món; ells són vells companys que fan guaita.



L’endemà, quan anem a la vetlla, l’aire ja ha canviat, com si hi haguessin fet un trau. Molta gent, d’edats diverses: els 84 anys de la Vera han estat generosos amb els amics, tant els propis com els del fill únic i dels dos néts. Un grup de persones de vora seixanta anys s’ha instal·lat al sofà. Són adolescents que es retroben quatre decennis després d’haver-se perdut de vista. Un altre grup s’ocupa de baixar a obrir la porta del carrer, que cal tenir tancada amb clau. Aquests tenen vint anys de debò. L’ascensor puja i baixa, la màquina de fer cafè no para, els sandwichitos circulen.
Al menjador, d’on ha desaparegut la taula, la companyia és escassa: un home sol i una dona que l’escolta amb cara de paciència. Així que entrem, el Mario ens suggereix de parlar-hi. No coneix ningú, ens diu. Seiem al seu voltant, la dona s’eclipsa i l’Osvaldo (s’ha presentat a l’acte) ens parla d’un llibre que està llegint amb viu interès, publicat per l’exèrcit d’Argentina (sí: l’exèrcit té publicacions pròpies, i la dona instal·lada al carrer damunt de tres matalassos a la plaza de Mayo llegia una novel·la ahir a la nit). Un volum que a l’Osvaldo li ha costat una barbaritat de trobar, sobre l’estratègia de l’aproximació indirecta, concebuda el 1941 per Lord Basil Henry Liddell Hart ran de l’estudi de les grans derrotes sofertes per una força massiva quan ataca de front.
El libertador San Martín no tarda a treure el nas en el monòleg: les seves armes per alliberar el Perú, a més de vuit vaixells i 4.000 homes —la veu de l’Osvaldo es va acalorant— van ser una impremta i la complicitat dels prostíbuls de Lima, responsables d’intoxicar l’enemic amb la fal·làcia d’una superioritat de l’Exèrcit d’Alliberament. De manera que les primeres repúbliques sud-americanes van ser fundades gairebé sense recursos, amb un aparell de propaganda prou fi per corcar la posició dels reialistes. “Llegint aquest volum d’estratègia militar —conclou l’Osvaldo amb l’aplom d’un acròbata que acaba el triple salt—, he descobert que tota la vida havia practicat sense saber-ho l’aproximació indirecta, en l’esfera pública i en la privada.”
Quan per fi ens alliberem d’ell, podem preguntar al Mario qui era aquest home davant de qui desfilen els interlocutors sense aconseguir tallar-li el fil. I descobrim que la Vera l’havia conegut com a procurador general de l’Estat, en una fase del seu llarguíssim procés contra el Govern argentí pel segrest i l’assassinat de Julio Benjamín Neuman, el seu marit, a les mans de policies organitzats en màfia extorquidora. Era el 1982, a les acaballes de la dictadura de Videla, a qui el Mario i els seus amics deuen també la desaparició d’uns quants companys de col·legi a l’edat de catorze, quinze, setze anys. 


Quan el rabí ens crida a la saleta on es troba el taüt, veig per la porta oberta un llit de matrimoni i uns quants nus femenins penjats a les parets. És el dormitori de la Vera, restauradora d’ofici, col·leccionista de pintura i psicoanalista, néta d’una jueva russa emigrada a l’Argentina fugint no només dels pogroms sinó de l’anatema familiar per una història d’amor entre cosins germans. Al vestíbul on em trobo hi ha dos retrats fotogràfics, d’un home i una dona vestits com a les fotos de Roman Vishniak. No són els avis de la Vera sinó els del Julio, rescatats pel seu fill orfe quan li va tocar triar un objecte de l’herència familiar. Si des del sostre mirés algú, ara veuria una pinya compacta de gent al voltant d’un fèretre, omplint l’espai ordenat i clos que la Vera s’havia construït per existir-hi. Demà, al cementiri, ella i el seu marit es retrobaran en forma de despulles, 37 anys després d’haver-se perdut.

*

Així va començar l’estada a Buenos Aires. Ara que en torno i busco el llibre de l’Osvaldo (no costa gens de trobar), aquest parell de frases que hi llegeixo em demostren una vegada més la desconcertant rodonesa de la vida. A la vetlla fúnebre d’una dama jueva de Buenos Aires, un procurador general de l’Estat argentí em va parlar d’un historiador militar britànic que analitzava derrotes i advertia a qui volgués sentir-lo, inclosa una catalana com jo: “Los profetas tienen que ser lapidados; ése es su destino y la prueba del cumplimiento de su misión. Pero un líder que termina lapidado sólo demostrará que ha fallado en su función por una deficiencia de su sabiduría, o por confundir su función con la de un profeta.”

28 de març del 2019

El parlament dels seixanta anys

La nit del 27 de març de 2019 vam celebrar els seixanta anys de Club Editor al Palau Requesens. Arc gòtic, l'Acadèmia de les Bones Lletres damunt del cap i una gernació de companys, amics i còmplices vinguts a brindar. Sembla mentida l'escalfor que feien. Avui, ressaca i felicitat; i una carta elèctrica amb el parlament que vaig pronunciar, a falta de poder compartir amb tots vosaltres un ball grec.

60 anys és una xifra estranya, més pròpia de la vida privada que no pas de les commemoracions. Un editor com cal sol tenir més sentit de la història i celebra el mig segle. Ara bé: el 2009, quan el Club Editor complia cinquanta anys, en feia pocs que havia recuperat la seva vocació primera, que és acompanyar textos inèdits fins al públic. El seu catàleg viu era prim. Si us haguéssim reunit aleshores, l’únic inèdit català que hauríem pogut celebrar hauria estat el volum de cartes Rodoreda-Sales, que és formidable i fascinant, però insuficient per oferir una gran festa i massa impertinent per convocar el sector editorial. Va caldre esperar el 2010 perquè la casa que havia publicat la primera novel·la de Blai Bonet i de Guillem Frontera publiqués la de Marc Cerdó —mallorquins tots ells. Club Editor ha estat una mena de consulat de les illes dalt de la Muntanya Pelada, un planter de grans autors que van de Llorenç Villalonga a Sebastià Perelló. I això és una cosa que vull dir avui: vaig tenir el goig d’acompanyar per primer cop un inèdit català fins al públic amb un llibre mallorquí que es diu Males companyies. Marc Cerdó, Biel Mesquida i Guillem Frontera van ser els primers que van creure en la represa d’aquesta casa, una represa que havia estat possible gràcies a Pep Cots, l’inventor d’Edicions de 1984, i Oriol Serrano, l’inventor d’aquest Rolls Royce de la distribució que es diu Les Punxes. Ells van ser els comandants de les primeres batalles. I ja ho veieu: aquí les tinc, les males companyies. Multiplicades, variades, disposades a brindar amb la pitjor de les excuses, seixanta anys, l’edat de les ofertes del Corte Inglés per a la tercera edat. Dels mallorquins hem arribat a poc a poc als principatins, seguint el camí invers de la conquesta; dels autors hem arribat a les autores; i si Rodoreda ha estat sempre la nostra santa patrona, s’hi han afegit Alice Munro, Víctor Català i Eva Baltasar.

M’impressiona i m’emociona veure-us reunits. Entre vosaltres hi ha companys de tota mena, alguns d’oficials i públics, com sou els traductors —la tribu més fascinant de la gran nació plumífera, una tribu que cada dia conquereix noves terres amb la gosadia dels tímids— o bé els autors —que vindríeu a ser la tribu dels levites, dedicada exclusivament al servei de Déu i el Temple—. Però també hi ha els còmplices que no apareixeu impresos i que tanmateix determineu la forma i el caràcter de la casa. Sou moltíssims, i molt variats en el vostre paper. Hi ha uns quants noms que vull citar perquè aquesta festa els va dedicada: són les persones que breguen cada dia perquè els nostres llibres surtin ben fets. Ángel Uzkiano, que els dissenya i els fa la clenxa ben feta; Guillem Rierola, que m’ha ensenyat a vendre’ls; Maia Conesa, que m’afina la manera de pensar-los; Xavier Valls, el mestre artesà dels textos: agraïment de tot cor.

Aquí darrere hi ha unes taules amb tots els volums produïts en l’etapa històrica de Club Editor i tots els que hem produït en una època menys heroica però igualment distreta i plena de sotracs. La successió de títols diu molt de l’aventura, però el que veig aquí davant n’és per mi la part més imprevista i generosa, la que no se sol explicar ni mostrar: totes les coneixences, totes les amistats que una editorial permet. Fer llibres et dóna un pretext per dirigir-te si fa no fa a no importa qui per preguntar-li què t’agradaria fer. És una manera excel·lent de passejar-te per una societat, de prendre-li el pols: ¿què s’hi explica de bo?, ¿què s’hi considera important?, ¿què s’hi ensenya?, ¿què s’hi calla? Personalment, no tenia gaire idea de com era Catalunya quan vaig començar a fer llibres en català. Durant un temps bastant llarg, dirigir-me al públic va ser un esport que consistia a reunir tot el vigor, la convicció i l’entusiasme per estampar-me contra el públic igual que contra una paret. L’entusiasme i la convicció no prenen mal. El mal és que també hi estampes bons llibres. Hi ha una altra cosa que no vull deixar de pronunciar en aquest discurs i és el nom de tres llibres immensos que van patir d’aquest esport de la paret. Ialo d’Elias Khoury. En Bartfuss, l’Immortal d’Aharon Appelfeld. Homes sota el sol de Gassan Kanafani. Llegiu-los. Un libanès, un israelià i un palestí: com podeu veure, la Mittle Europa no és el terreny de predilecció d’aquesta casa.

L’esport de la paret un bon dia es va acabar. No sé com. Sé que va ser gràcies a vosaltres, i això que us dic no és de compliment sinó dictat per una gratitud molt fonda. Un dia, en Cots de la Documenta ja no va mirar a través meu com si fos transparent quan li parlava de la darrera novetat de Club Editor. Crec que va ser un dels dies històrics de l’editorial. Un altre dia en Pep Massot periodista va fer una pregunta impertinent a un conseller de Cultura: com és que l’autor a qui dediqueu un centenari té tota l’obra descatalogada? Aquell dia vaig sentir-me acompanyada. (En Pep Massot és mallorquí.) També vaig sentir-me acompanyada quan vaig assistir per primer cop a un club de lectura, en una llibreria acabada de néixer i dirigida per una llibretera que es deia Fe. Des d’aleshores hi ha hagut una brotada meravellosa de llibreries que fan funció d’oasis on es cultiva la vida literària. Sense les seves brigades de lectors, els editors ens hauríem mort de fàstic durant els anys que van desaparèixer completament dels mitjans públics de Catalunya els programes on es parlava de llibres. Algunes tenen noms que certs editors no voldrien mai a la coberta d’un llibre: La Impossible, La Inexplicable, la Nollegiu... Un altre dia el conseller d’Educació Ernest Maragall va reduir les hores dedicades a ensenyar literatura catalana als instituts i no se’n va dir gairebé res. Tampoc s’ha dit gaire res de la desaparició de tantíssimes biblioteques escolars, ni de la supressió de tantíssimes places de bibliotecari sense les quals una biblioteca escolar és un cementiri. No veig que els periodistes aficionats a les xifres comparin els pressupostos de Cultura amb els d’altres sectors que ajuden a tenir perspectiva i escala, i per això ho faré ara: 300.000 euros en concepte d’ajut a la traducció per part de la Generalitat, que s’han de repartir tots els títols traduïts al català al llarg del 2018, són el que costen dos autobusos elèctrics a l’Ajuntament de Sabadell. 


De l’aventura de fer llibres se n’aprèn una cosa que l’editora Eugènia Broggi resumia perfectament fa pocs dies: “La comercialitat és una construcció fictícia. Un llibre t’ha de tocar la fibra. Amb els anys he après que això és el més important. Has de publicar els llibres amb els quals flipes, i ser fidel a tu mateixa sempre, perquè la reputació costa molt de guanyar i molt poc de perdre.” Una declaració de fidelitat als orígens d’aquesta casa és el retorn al disseny històric de les cobertes —un disseny musulmà, o jueu, sense imatge: només el nom de l’autor i el títol, i qui vulgui ensumar què passa en el llibre, que l’obri. Alguns lectors, no gaires, han gosat manifestar que no els agradava gens. Hem continuat fent cobertes musulmanes, o jueves, però ha aparegut una imatge en aquest lloc dissimulat que s’anomena la guarda: són les que veieu projectades a la paret. Cada llibre té la seva. Són tintes originals del pintor Alejandro Dardik, que és l’altre editor d’aquesta casa. Algú que, com jo, ve d’un altre país i es dedica a cultivar la literatura a Catalunya per motius que no tenen res a veure amb formar part d’un poble. I ja que parlem de poble, us he d’avisar que quan porteu una estona bevent us interrompré perquè sentiu Andreu Subirats i Joan Vigó, poetes i bons amics. Llegiran fragments de La mort i la primavera de Rodoreda i de L’arrencacors de Boris Vian, dos llibres que parlen a fons d’aquest poble que no es cansen d’invocar els discursos del nostre temps. També en parlava amb coneixement de causa Kazantzakis, un autor que apareixerà quan hagueu begut encara més, i en qui haurien de pensar més els que parlen d’Europa.

Abans de callar, us llegiré unes paraules de Joan Sales al seu soci Xavier Benguerel escrites el 19 d’abril de 1961, en vigílies de Sant Jordi. El llibre de què li parla són Els germans Karamàzov:

“No t’escric més, que encara és molta la pujada que haig de fer, si bé la costa més dura ja està passada gràcies a Déu. Pensa que del dia 6 al dia 19, o sigui en tretze dies, m’he sortit de fer imprimir 3.050 exemplars d’un llibre de 850 pàgines! Ara que ja m’he sortit amb la meva, et diré que quan m’hi vaig llançar tothom m’ho volia treure del cap, com a impossible, i els gats més vells de l’ofici eren precisament els més escèptics. Jo mateix, en més d’un moment, vaig arribar a pensar que estava boig, que era anar contra la fatalitat, etc. Ara estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible. Vaig arribar a fer posar en marxa una premsa de l’any 1873 que tenen a Ariel arraconada, coberta amb papers: amb ella, van arribar a ser sis les premses que tiraven Karamàzov en un moment determinat. Aquesta premsa quasi centenària xerricava i trontollava horrorosament, però va arribar a tirar tot un plec (16 pàgines) –i en moments així tot és bo d’aprofitar. Llàstima que no siguis de l’ofici, perquè ara penso que aquests detalls no et faran ni fred ni calor. Em penso que el secret de l’èxit ha estat que vaig encomanar el meu frenesí als gats vells de les impremtes, que hi van posar el seu amor propi i el seu engrescament, aquell engrescament de l’home d’ofici que es veu arrossegat a fer una cosa tinguda per impossible. Hi ha secrets psicològics que no fallen, si un sap trobar-ne els ressorts.”

Prou discurs. Ara, a beure i a celebrar que estem vius i que ens dediquem a un vici encara no condemnat per la sanitat pública. Tot arribarà... i llavors, entre tots, continuarem el combat.