Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris martí sales. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris martí sales. Mostrar tots els missatges

27 de març del 2014

"Els meus pares": Hervé Guibert per Martí Sales

Avui la carta és de Martí Sales i és com ell: menuda i fulgurant.
Parla d'un volum que constitueix una de les peces clau del catàleg de Club Editor, com intentava explicar en aquesta entrevista l'editora al llibreter Xavier Vidal.
Explica el traductor, David Ilig, en el postfaci que clou el volum: "L'aparició del llibre el 1986 va ser una bufetada. La crítica va reaccionar primer amb un silenci commocionat, fins que la incomoditat davant d'aquell exhibicionisme va desembocar en una discussió ratllant l'escàndol sobre els límits d'allò permès, convenient i tolerable en literatura. L'autor hi passava comptes acarnissadament amb els seus pares en un exercici que transgredeix les normes convencionals de l'escriptura del jo, perquè el seu acurat examen de consciència, gairebé el d'un asceta de la moral, el fa extensiu –jo sempre és un altre–, i amb rigor, a l'examen de consciència de la seva família pròxima, en vida de tots plegats, sense altre consentiment que el seu."
Jo no he sabut trencar el silenci que va produir-me la lectura d'aquest llibre fa poc més d'un any. O només vaig saber-lo trencar demanant al traductor magnífic que me'l va fer llegir: Tradueix-lo.
La dilació entre dir-ho i fer-ho ha inclòs un fet per mi capital, imprevist i terrible: la mort del meu pare. Publicar aquest llibre en el dol no és qualsevol cosa. I tanmateix hi estic d'acord.
La carta de Martí Sales diu així:

Els meus pares
Com desfem el jou que representa néixer sense triar on? Si és cert que, com deia Oscar Wilde, «cada home mata allò que estima», aquest llibre és la confirmació d'un crim d'amor: d'Hervé Guibert cap als seus pares. En un acte d'atreviment literari amb pocs precedents, Guibert desgrana una sèrie de fragments de la seva vida amb una veritat que captiva i incomoda, amb aquella saturació clarivident dels viatges d'àcid, quasi obscena. Impressions –l'alè de la seva mare, la primera vegada que va veure la polla del seu pare–, desigs –l'adoració que sent per en Terence Stamp, les ganes d'estimbar-se amb el cotxe familiar–, pors –a ser diferent, a no ser estimat–, odis –als pares. Escruix l'esbudellament radical que executa en públic, amb la seva escriptura, l'autor; amb un estil precís, acerat, gairebé quirúrgic, s'exposa exhaustivament per entendre's. El lector esdevé voyeur i el llibre mirall, repte: gosa tu, si t'atreveixes, a furgar tan endins de les teves entranyes. Els meus pares és una  mena d'acta judicial: en els seus records ingenus, morbosos, brillants –que conformen la seva memòria i la seva identitat, hipersensible– busca i troba la traïció paterno-filial. A la família Guibert –parisencs de classe mitja– hi ha culpa, dolor, violència, vergonya i secrets soterrats. També hi ha un afecte que sobreviu com pot i prova de manifestar-se com sigui, gairebé sempre d'una manera matussera i sovint contraproduent. És aquest triangle traïció-afecte-crim –o afecte-traïció-crim–, tan genetià, que articula tot el llibre –i la seva vida.

Guibert escriu el llibre en present i en primera persona, i això ens hi involucra des del començament. Amb ell aprenem a dir mentides, agafem gambes, ejaculem per primer cop i ens fa mal el pit quan l'escapcen a la seva mare. Com al meravellós Me'n recordo, de Joe Brainard, la composició és fragmentària, i cada bocí una potència autònoma que destapa il·luminacions i desconcerts. La lectura d'Els meus pares és emocionant i una plantofada, com la pròpia atracció pel perill i el glamur de l'autor.


POSTFACI
El traductor, David Ilig, que fa una gran feina, afegeix unes encertades reflexions al final del llibre que ajuden a contextualitzar-lo i aprofundir-hi.

TRAÏCIÓ
«La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç però no hi puc fer res», diu l'autor en una entrevista del 1990.


3 de maig del 2013

El daixonses de la poesia d'enguany

Llegeixo aquest matí un article informatiu a Vilaweb sobre la "Setmana de Poesia de Barcelona", dirigida enguany per Sam Abrams i Ernest Farrés. I tot seguit llegeixo el post de Martí Sales i Eduard Escoffet sobre el "Barcelona Poesia - Festival internacional de poesia de Barcelona", que és com es va dir la cosa quan la dirigien ells (2010-2012). Seguidament consulto el programa 2013 de la "Setmana de la Poesia de Barcelona" i quedo atrapada en una confusió de noms. Diria que una Setmana de la Poesia de Barcelona ha de ser una setmana dedicada a la poesia barcelonina, mentre que una Setmana de Poesia de Barcelona deu ser una setmana que Barcelona dedica a la poesia en general. Diria també que "setmana" té una connotació ben diferent de "festival".  Si més no, com a editora voldria que enterréssim d'una vegada la "Setmana del llibre en català" per parir d'una vegada un Festival o una Fira o diguem-ne com sigui que el nom no condemni expressament el llibre a ocupar una trista setmana de les 52 que té l'any. "Festival: gran festa", diu l'estimat Moll; l'esperit hauria de ser aquest, sí senyor.
Naturalment caldrà assistir a la Setmana de la Poesia de Barcelona per saber què hi batega, i amb molt de gust ho faré. Però, avesada a constatar que si bé el nom no fa la cosa sí que n'indica la intenció, m'ha entristit aquest encongiment de la nomenclatura. I m'ha fet venir ganes de revisitar el programa del Festival 2012 avui enterrat igual que la sardina. De tot el que podria comentar-ne em crida l'atenció, sobretot, una cosa. Una cosa de mal definir, que té a veure amb el paisatge. Aquí teniu una llista raonada dels llocs on se celebrava el Festival l'any passat: llocs d'upa i/o cultura (Palau de la Música, Pedrera, Saló de Cent, MCBA, CCCB, Ateneu Barcelonès, Biblioteca de Catalunya, Palau de la Virreina, Fundació Joan Miró, Mercat de les Flors, Poliorama), llocs ballables (la Poderosa, Moog, Fàbrica Moritz), llocs de pedra picada (placeta Ramon Amadeu, plaça del Rei, plaça Jaume Sabartés). Poblant aquest territori, una fauna variada de poetes vius i morts i locals i forasters i consagrats i ignots, d'estils experimentals o classiquíssims, dits o cantats o explicats segons un ric ventall de maneres possibles de relacionar-se amb la poesia, tot això junt i ben amanit.
Era un viatge. Prou engrescador perquè el públic convocat pel Festival de Poesia o com carai se n'hagi de dir augmentés molt sensiblement sota la batuta de Sales i Escoffet. Des d'aquest angle, el canvi de mans decidit per l'Ajuntament de Barcelona abans d'hora (havien de conduir el projecte dos anys més) constitueix un de tants casos de gestió barallada amb la lògica. No ve de nou, però cada cas nou deprimeix una mica més.


Consultant el programa del daixonses de la poesia d'enguany, m'adono que la riquesa de llocs és  real; això sí, és una geografia inspirada en les reserves: andorrans amb andorrans, forans amb forans, dones amb dones. N'han desaparegut els llocs ballables, tot i que s'hi fa un homenatge a la bailaora Carmen Amaya. Blanca Llum Vidal, Víctor Nubla, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis: a ballar!