9 de desembre del 2013

Tsili o la resurrecció de la carn (carta per entregues I)

Aquesta serà una carta per entregues perquè tracta de retorns.
Comença amb un problema: no tinc verb per dir el que tornar no diu. En francès hi ha revenir, que significa “tornar” o “retornar”, i revenants, que significa “els que tornen” i designa els fantasmes que ronden les cases on han viscut. Aquesta Carta no tracta de fantasmes a la manera de Henry James o Daphne du Maurier; tracta d’absents, de desapareguts que ens ronden a nosaltres quan som el darrer lloc que du el rastre de les seves vides. Aquests absents no fan cruixir les fustes sinó dues facultats compenetrades, la memòria i la imaginació. M’han tingut captivada en les obres d’Aharon Appelfeld, David Mendelsohn i Joan Todó, i d’això pretén parlar-vos aquesta Carta que trenca dos mesos de silenci.

El meu primer contacte amb Aharon Appelfeld va ser físic —detall important en una Carta que tracta de revenants— ja que vaig sentir-lo parlar abans d’haver-lo llegit: érem una petita delegació d’editors vinguts a conèixer escriptors israelians, i el silenci que va cloure la intervenció d’Appelfeld és potser el més perfecte de tots els silencis que hagi presenciat mai. La història dels seus anys de formació és excepcional: fill de jueus assimilats de l’actual Romania, als nou anys va evadir-se d’un camp de concentració i durant tres anys va sobreviure als boscos amb marginals, fugitius, traficants i prostitutes. Va acabar la guerra sota la protecció de l’Exèrcit roig, després de l’armistici va travessar Europa amb una colla d’adolescents orfes fins a les costes d’Itàlia, d’allà va ser enviat a Palestina, on va començar com tants altres supervivents el traumàtic procés de renéixer —en primer lloc, repudiant la llengua materna per adoptar l’hebreu, en què ha escrit tota la seva obra. I no és pas petita la paradoxa de tornar o revenir una vegada i una altra amb paraules hebrees als boscos i als rius viscuts en alemany, ídix o rutè. Això fa exactament l’obra d’Appelfeld des dels inicis fins ara, cinquanta anys després: lluitar contra l’home nou que pretenia construir-se al jove estat d’Israel a través d’una quarantena de llibres —reculls de contes durant els anys seixanta, novel·les gairebé sempre després, alguna obra de teatre, un parell de volums d’assaig i unes Memòries tardanes, publicades el 1999. Historia de una vida (així es titulen en castellà) s’obre amb una introducció que no transcric sencera però gairebé:

Estas páginas son capítulos de memoria y reflexión. Nuestra memoria es escurridiza y selectiva, conserva lo que tiene a bien conservar. No digo con esto que guarde únicamente lo bueno o lo agradable. La memoria, igual que el sueño, toma de la densa corriente de acontecimientos ciertos detalles y, a veces, pequeñas cosas sin importancia; los atesora para, en un momento dado, hacerlos resurgir. Al igual que el sueño, también la memoria trata de dotar de cierto significado a esos acontecimientos. 
Desde mi más tierna infancia, sentí que la memoria era un embalse vivo y latente que animaba mi ser. De niño, solía sentarme a rememorar las vacaciones de verano en el pueblo de mis abuelos. Permanecía durante horas sentado junto a la ventana imaginando el viaje hasta allí. Todo lo que recordaba de los anteriores veraneos volvía a revelarse de una forma más vivaz. 
La memoria y la imaginación conviven a veces al unísono. En esos primeros años parecían competir entre sí. La memoria era real, sólida, por así decirlo. La imaginación tenía alas. La memoria tiraba hacia lo conocido; la imaginación, hacia lo desconocido. La memoria siempre me inspiraba calma y un sentimiento agradable. En cambio, la imaginación me turbaba hasta deprimirme. (...)
Es sorprendente cuán claros son los lejanos y ocultos recuerdos de la niñez, especialmente aquéllos relacionados con los montes Cárpatos y las amplias llanuras que se extienden a sus pies. En las últimas vacaciones de verano devoramos las montañas y las planicies con una especie de ansia aterradora. Como si mis padres supieran que aquéllas habrían de ser las últimas vacaciones y que, en adelante, la vida sería un infierno. (...)
De los años de la guerra apenas recuerdo nada; como si no hubieran sido seis largos años. Cierto es que a veces surge de la espesa niebla un cuerpo tenebroso, una mano ennegrecida, un zapato del que no ha quedado nada excepto remiendos. Estas imágenes, a veces poderosas como una ola de fuego, se desvanecen rápidamente, como si se negaran a revelarse; y de nuevo la misma tenebrosa caverna llamada “guerra”. Esto es lo que retiene la conciencia racional, pero las palmas de las manos, las plantas de los pies, la espalda y las rodillas recuerdan más que la memoria. Si hubiera sabido cómo extraer algo de todas ellas, las imágines me habrían desbordado. Logré escuchar mi cuerpo unas cuantas veces y escribí algunos capítulos, pero fueron tan sólo fragmentos de una masa oscura oculta para siempre en mí.
Después de la guerra, pasé unos cuantos meses en las costas de Italia y luego en las de Yugoslavia. Fueron meses de un olvido maravilloso. (...) Fue entonces cuando el olvido construyó sus profundos sótanos. Con los años, los trasladaríamos a Israel. (...) Durante muchos años estuve sumido en el letargo del olvido. Mi vida fluía por la superficie. Me acostumbré a los angostos y húmedos sótanos. Es verdad, siempre temí una erupción. Me parecía, no sin razón, que las pululantes fuerzas de las tinieblas se iban fortaleciendo y que uno de aquellos días, cuando el lugar fuera demasiado estrecho para ellas, saldrían de nuevo a la superficie. Y, de hecho, estallidos como aquél se producían a veces, pero entonces otras fuerzas los frenaban y los sótanos se cerraban a cal y canto.
La división entre aquí y allá, entre arriba y abajo, duró varios años. La historia de esta lucha está en estas páginas . (...) Este libro no es un resumen, sino un intento, desesperado si se quiere, de ir uniendo las diferentes partes de mi vida hasta las raíces de su germinación.

En els llibres de ficció —d’imaginació— d’Aharon Appelfeld s’hi intueixen notables reincidències. Hi ha les novel·les premonitòries, on els primers senyals de la catàstrofe són revelats a un públic de jueus rics que juguen a cartes: són Badenheim 1939 (la trobeu en castellà), Le temps des prodiges o Les eaux tumultueuses. Hi ha les novel·les de l’amor proscrit: Katerina o Floraison sauvage.

Hi ha les novel·les de la infància fugitiva, en què el protagonista ateny la pubertat durant els anys de l’extermini: són Flors d’ombra i Tsili, que podrien passar per bessones si no fos que aquella és del 2006 i aquesta del 1983 —un cas de reincidència vint-i-tres anys després, amb una variació molt curiosa de protagonista: a Flors d’ombra és el fill únic d’una família urbana i cultivada, a Tsili és la filla petita i endarrerida d’una família nombrosa i modesta de poble. Aquesta és una de les preguntes que em fa l’obra d’Appelfeld: ¿què hi ha darrere les variacions? ¿Què varia, un tema o l'existència mateixa, que és múltiple? ¿Què conté aquesta obra, quin antídot de la destrucció? (Qui vulgui meditar-ho troba totes dues novel·les traduïdes al català per Eulàlia Sariola i publicades per Club Editor.)

Potser el subtítol de Tsili, “Història d’una vida”, insinua una resposta: és, recordareu, el títol de les Memòries d’Appelfeld. En la versió primigènia de Tsili no hi havia subtítol: l’autor l’ha afegit recentment, i el reclama en totes les noves traduccions. Abans hi havia la novel·la Tsili d’un cantó i de l’altre unes memòries, Història d’una vida. Ara hi ha un vocatiu que tant s’aplica a l’home Appelfeld com a la inventada Tsili, i que traeix el vincle entre memòria i imaginació. La frontera no passa entre ficció i no ficció: les coses existeixen sempre que tinguin cos. “Els palmells de les mans, les plantes dels peus, l’esquena i els genolls recorden més que la memòria” —és una frase que obre les Memòries i que il·lumina Tsili, la noia endarrerida que pren consciència a través de la carn:

Aquella mateixa nit els soldats van irrompre a les cases i les van saquejar. Els terribles gemecs i els xiscles pujaven fins al cel. Però a la nena, qui sap per què, no la van tocar. Potser no la van veure. S’havia amagat al cobert de l’eixida, entre les bótes i els sacs. Sabia que havia de guardar la casa, però la por va ser més forta que ella. Esperava en secret que una veu propera la cridaria. L’univers era ple de xiscles, lladrucs i trets. Esporuguida, anava repetint els mots que el vell li havia ensenyat. El xiuxiueig la va assossegar i es va adormir.
Va dormir hores i hores. Quan es va despertar era de nit i regnava un silenci absolut. Va treure el cap per damunt els sacs i va descobrir la llum del cel a través de les escletxes del cobert. Amb les mans repenjades a terra, va incorporar-se. El fred li havia embalbit les cames, eren dos fusos glaçats. S’hi va fer fregues. El dolor li punxava les plantes dels peus.
Va passar una bona estona així, amb les mans repenjades a terra i contemplant el cel. Mentre escoltava, els llavis se li van entreobrir i murmuraven: 
—¿A qui haurem de retre comptes? [pàg. 14]

P.S. Les dues fotos que he penjat són de Roman Vishniak. I la segona entrega d'aquesta Carta serà sobre tornar on no has estat mai.

7 d’octubre del 2013

La novel·la pòstuma de Joaquim Amat-Piniella

“Sense que ens hagi estat expressament prohibit d’escriure, la veritat és que no ho solem fer”: així comença la primera novel·la que publica Joaquim Amat-Piniella, l’any 1956. Qui parla és un fantasma, un singular fantasma en el qual la vocació d’escriptor es desperta quan torna per unes hores al lloc on havia viscut. La declaració resulta suggerent si pensem que l’autor de la novel·la, com el seu personatge, és un “ultramundà” que ha passat un temps llarg fora del món dels vius —quasi cinc anys als camps nazis de Mauthausen i Ternberg, entre el 1941 i el 1945, després dels tres anys de Guerra Civil entre les files republicanes— i que pren la decisió de tornar al lloc on solia viure abans.
Abans hi havia hagut els debuts de Joaquim Amat-Piniella com a periodista a Manresa, l’activisme polític dins l’Esquerra Republicana de Catalunya, la participació en els Fets d’octubre de 1934, l’ingrés a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat el 1936, dos anys al front d’Andalusia, una amistat epistolar que esdevé prometatge i matrimoni amb Maria Llaveries; i, tot seguit, els anys de la desaparició: l’exili a França als camps filferrats el 1939, la deportació a Mauthausen el 1941, l’alliberament el 1945 i el retorn a una Barcelona franquista.
El primer que emprèn Amat-Piniella en sortir dels camp nazis és una novel·la capaç d’explicar el que hi acaba de viure: serà K.L. Reich, que no es publicarà fins al 1963. En tornar al món dels vius el fantasma es posa a escriure, malgrat les prohibicions variades i expresses que imperen al lloc on ha decidit tornar. “En aquesta Barcelona que no és la nostra, que no és la que havíem conegut i estimat tant en altre temps, el tedi és una metzina lenta que ens inutilitza a poc a poc”, escriu Amat-Piniella a Agustí Bartra, i afegeix tot seguit: “Hom arriba a enyorar hores passades, quan les incomoditats de la vida de trinxeres o les vergassades dels SS t’obligaven a trobar un sentit immediat a la vida que volies conservar”.
Però Amat-Piniella intenta reconstruir una vida: retroba la seva muller i tenen un fill el mateix 1946, s’instal·len tots tres a Barcelona, munta un negoci de plàstics i es posa a fabricar botons de ràdio, reprèn les amistats literàries, intenta impulsar una revista... La mort de Maria Llaveries, el juliol de 1949, l’enfonsa en un abatiment en què el problema del sentit —¿per què haver sobreviscut?— ha d’esdevenir una tortura. Amat-Piniella queda anul·lat durant uns quants anys, fins que torna a aferrar-se a l’escriptura.
“Em dedico a la novel·la i al conte”, explica per carta a l’amic Bartra el 6 de desembre de 1955, i a partir d’aquí no para d’escriure —tres novel·les en tres anys, totes tres publicades (El Casino dels senyors, 1956; Roda de solitaris, 1957, i La pau a casa, 1959); el recull de contes Retaule en gris; la refosa de K.L. Reich abans de publicar-la el 1963, primer en castellà a Seix-Barral, després en català a Club Editor; una quarta novel·la que es titula La clau de volta i que no arribarà a publicar; una cinquena que es titula La ribera deserta i que tindrà un notable ressò a la premsa quan es publiqui el 1966... La trajectòria d’Amat en els deu anys que van de 1956 a 1966 és innegablement ascendent i coronada per un premi, el Fastenrath 1965, concedit a K.L. Reich quan fa vint anys de l’alliberament dels camps nazis —Amat-Piniella anirà a commemorar-ho a Mauthausen amb els camarades de l’Amical francesa.
¿Què explica, doncs, que després de La ribera deserta no escrigui ni publiqui res més? El cert és que Amat-Piniella va deixar d’escriure quan començava a existir com a escriptor, just després d’aquest premi concedit a la novel·la que ja l’habitava quan encara era al camp. Vist amb perspectiva, si l’home Amat va poder refer-se en part de la deportació gràcies a l’escriptura, l’escriptor Amat-Piniella, en canvi, potser va ser esclafat per la condició de deportat: com si K.L. Reich, en publicar-se, aniquilés la possibilitat que aquell autor tingués res més a dir.
De La clau de volta, en sabem per les cartes a Bartra que Amat-Piniella ja la meditava pel maig de 1958, i la portada del mecanoscrit duu la data en què devia acabar-la: 1961. Són els anys en què va conèixer Josep Maria Cid-Prat, metge, pintor i home de lletres, a qui dedica l’obra. Cid-Prat tenia una columna literària al Mundo Deportivo i va ressenyar-hi dues novel·les d’Amat l’any 1958: així va néixer entre ells una relació peculiar, ja que Cid-Prat va ser alhora l’amic, el metge i el confident d’Amat en l’última etapa de la seva vida, quan les malalties derivades de la deportació van reduir-la a un cercle estretíssim. 1961 és també l’any en què un jove Juan Marsé, introduït en la colla de republicans manresans que freqüenta cada tarda l’Apeadero del carrer Balmes, porta a Carlos Barral l’original català de K.L. Reich i obra el miracle, no acomplit per Agustí Bartra ni per l’editor Albertí, de fer-lo publicar.
Si el temps de purgatori de K.L. Reich va ser llarg, La clau de volta el supera: es publica mig segle després d’escrita. Moltes dècades separen el públic i l’obra, prova de foc per a ella; si és bona, poc importa que el lector no hi comparteixi l’època: en sentirà els grans temes, les forces que mouen els personatges, les preguntes que regolfen en l’autor. Per mi, el “revoltat sense ideals” que pobla les novel·les d’Amat-Piniella és un dels personatges més substancials que hagi donat la literatura catalana del segle XX, i la seva reflexió sobre la llibertat, una de les que donen sentit a la pervivència d’una obra.

28 de maig del 2013

Parets i forats

Avui llegeixo a la Vanguardia una entrevista d'Amos Oz feta per Henrique Cymerman. Una interessant entrevista ran de la publicació a Siruela de la darrera novel·la d'Oz, Entre amigos. I com que estic avesada a llegir entrevistes pistonudes d'autors publicats també en català sense que de la traducció catalana se'n faci cap esment, he passat una estona a la xarxa buscant si la Magrana havia publicat en català la darrera novel·la d'Amos Oz. Ni rastre. Truco a l'editorial: Amos Oz no surt ara per ara en català.
Mala notícia. Notícia banal. No notícia.
Què vol dir això? Que el nombre de lectors d'Amos Oz en català és insuficient per sostenir l'edició de la seva obra en la nostra llengua. Igual com passa amb tantíssims autors, ho sé per experiència. Però quan passa amb un de gran, fa mal.
La literatura d'Israel, d'altra banda, ocupa un lloc migrat en les publicacions del nostre estimat país. Migrat en relació a la importància que té, per l'esplendor de les obres i per les qüestions que planteja. Caldria escrutar el misteri o el deliri que és a Catalunya la relació amb el món semita, i dic "semita" per incloure àrabs i jueus, ja que la literatura i el pensament àrabs són un altre gran absent del nostre horitzó cultural. Sé que David Grossman és un dels escriptors imponents de la nostra època, i que en català, fora de cinc llibres infantils publicats per Cruïlla, se'n poden llegir exactament tres obres: Caigut fora del temps, Escriure en la foscor i Tota una vida. En castellà són 14. L'esplèndid, l'inoblidable Libro de la gramática interna, si el voleu en la vostra llengua materna us l'haureu de pintar a l'oli.
Aharon Appelfeld té dos llibres publicats en català, tots dos a Club Editor: Flors d'ombra i En Bartfuss, l'Immortal. Aquesta tardor en sortirà un tercer, Tsili, meravellosa novel·la portada per la mateixa melodia que travessa les prop de trenta novel·les escrites per Appelfeld: el naixement d'una persona molt jove a la bellesa del món, quan el món és escenari de matances. Per més que estimi aquest autor, no us en puc oferir sinó un platillo.
D'Amos Oz, Contra el fanatisme està esgotat i no se'n preveu reedició; El meu Mikhael, publicat per primer cop en català el 1973, es va reeditar el 2010; els dos imprescindibles que són Inesperadament al fons del bosc (2006) i Una història d'amor i de foscor (2007) sembla que també es troben; en dates més recents hi ha hagut La caixa negra (2012) i La Muntanya del Mal Consell (2012), a més del llibre infantil La bicicleta d'en Sumkhi (2013). En castellà, se'n poden llegir 20 llibres. En holandès, llengua demogràficament petita, també 20. En suec, 15. En italià, 14.
 
Al Saló de París, comentant les dificultats inherents a l'edició d'obres traduïdes al català, algú va dir que aquestes dificultats desapareixerien en ser Catalunya independent. Em va semblar que confonia la creació d'un Estat amb la transubstanciació, i que per aquest camí les parets alçades podien acabar com les d'aquesta foto.


I vaig tornar a pensar-hi l'altre dia, llegint Bashevis Singer quan parla de la jove República polonesa nascuda de l'ensulsiada de dos imperis. Repassant el tros d'història d'aquests imperis viscuda per ell, Bashevis Singer escriu aquesta frase: "¿Cómo hacerse escritor en semejante matadero universal? ¿Cómo escribir sobre el amor mientras millones de seres inocentes se retorcían de dolor a manos de toda clase de matarifes, cazadores y expertos en vivisección?"  És la pregunta que canalitza tota la seva obra i és una bona pregunta, una pregunta de debò. Si us la copio en castellà és que, de Bashevis Singer, en català no se'n troba cap llibre, tampoc Amor y exilio, que us acabo de citar.
A l'entrevista de la Vanguardia Amos Oz, a més de moltes altres coses, diu això a propòsit de l'èxit d'una obra com la seva, marcadament local, en tantes i diverses llengües: "Es un pequeño milagro, pero es el milagro de toda la literatura que hay en el mundo. Cuanto más local o provincial sea, en más universal se convertirá. Y cuando digo universal no quiero decir internacional, esa es otra cuestión. Los libros internacionales son aquellas novelas que se sitúan en hoteles y aeropuertos internacionales, que son leídas en hoteles y aeropuertos internacionales y que, finalmente, se acaban dejando en los bancos de los hoteles y aeropuertos internacionales. Lo universal es algo distinto, algo siempre relacionado con un lugar pequeño: un pueblo, un barrio, una calle, un bloque de pisos… Y se convierte en universal porque todos nuestros secretos son los mismos. Esta es la principal cualidad del ser humano: todos nuestros secretos son los mismos."
Algú que diu això, val la pena llegir-lo. Lectors, multipliqueu-vos!
 



3 de maig del 2013

El daixonses de la poesia d'enguany

Llegeixo aquest matí un article informatiu a Vilaweb sobre la "Setmana de Poesia de Barcelona", dirigida enguany per Sam Abrams i Ernest Farrés. I tot seguit llegeixo el post de Martí Sales i Eduard Escoffet sobre el "Barcelona Poesia - Festival internacional de poesia de Barcelona", que és com es va dir la cosa quan la dirigien ells (2010-2012). Seguidament consulto el programa 2013 de la "Setmana de la Poesia de Barcelona" i quedo atrapada en una confusió de noms. Diria que una Setmana de la Poesia de Barcelona ha de ser una setmana dedicada a la poesia barcelonina, mentre que una Setmana de Poesia de Barcelona deu ser una setmana que Barcelona dedica a la poesia en general. Diria també que "setmana" té una connotació ben diferent de "festival".  Si més no, com a editora voldria que enterréssim d'una vegada la "Setmana del llibre en català" per parir d'una vegada un Festival o una Fira o diguem-ne com sigui que el nom no condemni expressament el llibre a ocupar una trista setmana de les 52 que té l'any. "Festival: gran festa", diu l'estimat Moll; l'esperit hauria de ser aquest, sí senyor.
Naturalment caldrà assistir a la Setmana de la Poesia de Barcelona per saber què hi batega, i amb molt de gust ho faré. Però, avesada a constatar que si bé el nom no fa la cosa sí que n'indica la intenció, m'ha entristit aquest encongiment de la nomenclatura. I m'ha fet venir ganes de revisitar el programa del Festival 2012 avui enterrat igual que la sardina. De tot el que podria comentar-ne em crida l'atenció, sobretot, una cosa. Una cosa de mal definir, que té a veure amb el paisatge. Aquí teniu una llista raonada dels llocs on se celebrava el Festival l'any passat: llocs d'upa i/o cultura (Palau de la Música, Pedrera, Saló de Cent, MCBA, CCCB, Ateneu Barcelonès, Biblioteca de Catalunya, Palau de la Virreina, Fundació Joan Miró, Mercat de les Flors, Poliorama), llocs ballables (la Poderosa, Moog, Fàbrica Moritz), llocs de pedra picada (placeta Ramon Amadeu, plaça del Rei, plaça Jaume Sabartés). Poblant aquest territori, una fauna variada de poetes vius i morts i locals i forasters i consagrats i ignots, d'estils experimentals o classiquíssims, dits o cantats o explicats segons un ric ventall de maneres possibles de relacionar-se amb la poesia, tot això junt i ben amanit.
Era un viatge. Prou engrescador perquè el públic convocat pel Festival de Poesia o com carai se n'hagi de dir augmentés molt sensiblement sota la batuta de Sales i Escoffet. Des d'aquest angle, el canvi de mans decidit per l'Ajuntament de Barcelona abans d'hora (havien de conduir el projecte dos anys més) constitueix un de tants casos de gestió barallada amb la lògica. No ve de nou, però cada cas nou deprimeix una mica més.


Consultant el programa del daixonses de la poesia d'enguany, m'adono que la riquesa de llocs és  real; això sí, és una geografia inspirada en les reserves: andorrans amb andorrans, forans amb forans, dones amb dones. N'han desaparegut els llocs ballables, tot i que s'hi fa un homenatge a la bailaora Carmen Amaya. Blanca Llum Vidal, Víctor Nubla, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis: a ballar!


19 d’abril del 2013

Sant Jordi, bastos i alegria

Ahir el llibreter Josep Cots va acollir una vintena d'editors independents que protagonitzaran a la Documenta la diada de sant Jordi sota el lema "Nosaltres som els altres". Sèiem en rotlle i divagàvem tot menjant avellanes. No sé què en va pensar el públic, però dins del rotlle circulava un bon humor proporcional a les castanyes que ens clavem. L'editor de Dau ens feia morir de riure explicant la sensació coneguda de tots que els llibres es multipliquen abans de tornar cap a casa en forma d'invenuts, amb una tossudesa només comparable a la dels germans del Polzet tres vegades abandonats pels pares enmig del bosc. Va ser una trobada d'una alegria triomfal; no hi ha altra paraula.

En parlàvem després amb la Marina Espasa: qui sap si, quan hagi passat la crisi, no vindrà que l'enyorarem. Perquè ens allibera d'haver de fer un paper fals. El mercat del llibre se'n va a fer punyetes, qui qualifiqui avui la literatura d'indústria cau en el més estrepitós dels ridículs, anem de pèl a pèl ensenyant les vergonyes i entre aquestes vergonyes hi ha una cosa comparable a la ludopatia, que fa que aquest món nostre del llibre sigui ple de vitalitat encara que agonitzi. Sentir vibrar en aquell rotlle l'addicció a la literatura, sentir parlar sense pèls a la llengua els personatges bigarrats que componen l'edició independent, és una alenada d'aire.

Què ens reserva la Diada? Ens refarem de tantes castanyes acumulades? No ho sap ningú. Però pel cap baix haurà passat una cosa interessant: els editors independents surten enguany al carrer de dos en dos i de quatre en quatre i en colles de vint, plegats. Ja no podem fer el tifa rere el pendó del segell propi, ni callar-nos les desfetes ni empassar-nos les angoixes.

Per això el drac de Sant Jordi a Club Editor és una Iguana Delicatissima femella. S'acobla: amb tres editorials a la parada de Sant Jordi (davant del número 17 del Passeig de Gràcia), amb dotze editorials al blog "Llegir en català", amb 20 editorials a la Documenta.

I mentre una servidora etiqueta llibres amb els nervis i l'expectativa de qualsevol refotuda Diada del Llibre, surten seleccions de llibreries i diaris que demostren que l'ampolla en el mar de Nikos Kavadias ha arribat a port: en parlen amb devoció Marina Porras, la gran Fe de l'Espolsada, Màrius Serra, Vilaweb, Jordi Puntí, Martí Sales, Jordi Nopca, Marina Espasa, Jordi Llavina a "L'última troballa" que no us puc enllaçar... Senyal que tot, malgrat tot, és encara possible, fins i tot ressuscitar un mort.

Sursum corda? Us espero amb candeletes a la taula de Sant Jordi.


3 d’abril del 2013

Carta sonora

Ahir la bústia veia això:

I m'arribava aquesta entrevista-divagació telefònica amb Alfons Navarret, del programa "Mar de Muses".

La converteixo en carta sonora. ¿Faig trampa? Hi té culpa la primavera. (Apressats: comença de debò al minut cinc i mig.)



28 de març del 2013

Alice Munro per Dolors Udina

Avui la carta és de Dolors Udina, traductora al català de tres volums de contes d'Alice Munro —el darrer, Estimada vida, acaba de sortir—. La foto la clavo jo: llegint Udina sobre Munro m'han vingut al cap els artistes de la pedra seca. Si bé llegint Munro per Udina és un altre element que em ve al cap: allò que més admiro, en les seves traduccions, és que preserven la transparència i el moviment de la prosa de Munro; moviments d'aigua.


Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important. 
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.

Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.
Quan has traduït un autor —i més d’una vegada—, és molt difícil ser imparcial, passes a formar part del seu equip per sempre més, com si diguéssim, i per tant no sé quina sensació em produiria Alice Munro com a simple lectora (una de les coses que més em cridava l’atenció quan vaig començar a traduir era la superficialitat amb què llegia, la quantitat de coses que podia passar per alt sense conseqüències), però havent experimentat les històries des de dins, havent-les reescrit pensant com podria escriure una hipotètica Alice Munro catalana, hi ha uns quants relats que sento que formen part del meu bagatge vital i que tinc sempre presents.
Tots els relats d’Alice Munro estan inspirats per la memòria: partint d’una observació feta a la vida real, s’endinsen en la ficció. A Estimada vida hi ha afegit quatre peces autobiogràfiques que, tal com diu, “són les primeres i les darreres paraules que he de dir sobre la meva vida”. En aquests textos finals, on parla d’experiències de la seva infància, innocents però pertorbadores, Munro deixa de banda la ficció i explica les coses com recorda que van ser. Quan les traduïa, vaig trobar aquestes peces estremidores, i tornen a estremir-me cada cop que les rellegeixo. Només espero, amb tot l’egoisme del món, que no es tracti del darrer llibre d’Alice Munro, malgrat els seus vuitanta-dos anys, per poder tornar a traduir-la.      


14 de març del 2013

Filòlegs i censors, a l'infern de dos en dos (K.L. Reich, II)

Aquell dia que jo anava a Manresa per mor d'Amat Piniella, a la ràdio, a més de receptes de pèsols, parlaven d'una nova aplicació de twitter pensada per als difunts: es tracta de permetre que el teu compte twitter pugui continuar piulant per tu quan t'hagis mort. Ho fa el Gran Autòmat tot sol, prenent per base els twits premortem de manera que els postmortem siguin plausibles o "originals", per dir-ho com els contractes d'autor. La pensada és sinistra. Podria inspirar moltes reflexions sobre quina mena de gent hi ha darrere del Gran Autòmat i quina visió de la vida cal tenir per convertir la mort en una possibilitat d'aplicació. Com que això a mi m'envestia per la carretera de Manresa, vaig pensar en el cas d'Amat, i en el de Rodoreda i Arbó i tants altres escriptors que ja no hi són per veure què fem amb les seves obres.

Sebastià Juan Arbó va publicar les Notes d'un estudiant que va morir boig el 1933 i no es va cansar de reescriure-la fins arribar a set versions diferents, en català i en castellà. Quina és la bona? Podem suposar que l'última que va publicar; i tanmateix, és la segona que s'ha reeditat posteriorment. Als editors successius, i a més d'un filòleg, la segona edició d'aquesta obra ens sembla la més notable, la més perfecta en la seva voluntat d'imperfecció: la que millor tradueix, pel seu tall fragmentari, la vida feta miques de l'estudiant que mor boig; mentre que la versió final, filla d'un Arbó madur, exitós i amateur de novel·les rodones, ens fa l'efecte d'una cosa pansida que hagués perdut la saba de la raó de ser. Argument subjectiu (i raonable, ja que el subjecte si té pesquis raona) en el qual coincideixen lectors ben diferents, i que els porta a infringir la darrera voluntat recollida en l'última edició d'una obra publicada en vida de l'autor.

Mercè Rodoreda va enviar una primera versió de La mort i la primavera al premi Sant Jordi de 1961 i va rebre carbassa. Durant tot l'any 62, la reescriu obsessivament, sota la direcció minuciosa d'Armand Obiols. El juny Rodoreda escriu a Sales: "Estic lluitant amb La mort i la primavera com si m’hi anés la vida. Encara en tinc per uns quants mesos. Em penso, i no em voldria equivocar, que serà un gran llibre". No és l'única que ho pensa, Armand Obiols li escriu: "No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de La mort". Però Rodoreda planta la novel·la a l'octubre perquè hi està deixant la pell; les ganes de reprendre-la no li tornaran fins al cap de molts anys, quan ja s'ha convertit en la reina de les lletres catalanes. En aquesta última etapa ha de resoldre la forca on s'havia encallat: a partir de la segona part el projecte varia tant que no pot entroncar amb la tercera, cal escriure-ho de nou. I en això Rodoreda es mor.

La mort i la primavera que el públic ha llegit en català, castellà, francès, anglès, italià o alemany és un treball d'edició fet per Núria Folch. Consisteix a donar la novel·la tal com era abans d'obrir-s'hi una forca i a publicar en apèndix els darrers desenvolupaments inconnexos. Una decisió que respon a la voluntat de fer fruir el públic amb una de les peces clau de l'obra rodorediana; ben pensat, no és altre el propòsit de tot escriptor: fer fruir el lector, de manera plaent o dolorosa. I tanmateix, aquesta decisió va ser molt criticada pels filòlegs, que reclamaven una edició científica, o sigui determinada per la cronologia: és bona l'última variant de totes, la que reflecteix la darrera voluntat de l'autor; el work in progress, paraula major. A l'hora de publicar finalment el work in progress científic dins les Obres Completes de Mercè Rodoreda (encara avui incompletes), sorpresa! Els filòlegs Carme Arnau i Jordi Cornudella, tot anunciant que publiquen La mort i la primavera en el seu últim estat, inclouen tots aquells capítols que Rodoreda havia ratllat de dalt a baix, sense ni assenyalar al lector la preciosa imperiosa ratlla que els descarta sense ambigüitat. Per què? Perquè altrament no hi havia novel·la: perquè si obeïen la darrera voluntat de l'autora no hi havia res més que un projecte no escrit.

L'anterior Carta elèctrica us explicava el procés d'escriptura de K.L. Reich, una novel·la que Amat ja devia concebre a Mauthausen, que va redactar sencera entre el 1945 i el 1946, que va reescriure posteriorment en diverses etapes i que va publicar el 1963, en castellà i en català. Amat va morir el 1974. Un quart de segle més tard, el filòleg David Serrano edita per a Edicions 62 la primera versió de l'obra, la del 1946, reivindicant-ne l'interès històric baldament no reculli l'important treball que hi va fer l'autor abans de publicar-la. L'any 2005, K.L. Reich passa a ser lectura obligatòria de batxillerat, i Edicions 62 treu aquesta mateixa versió dins la seva col·lecció escolar, amb una introducció de David Serrano que ha variat sensiblement: ara resulta que el del 1946 és el text "íntegre" preservat d'una dobla censura, la del censor franquista i la de l'editor. Us deixo llegir els arguments de Serrano a la pàgina Lletra de la UOC (les negretes són meves):

"Albertí havia intentat en va publicar la seva novel·la dels camps malgrat els processos de depuració a què la va sotmetre el mateix autor per evitar la censura. Finalment, la versió esporgada presentada per Carlos Barral es publicarà en castellà el febrer de 1963. Joan Sales la publicarà en català a l'octubre d'aquell mateix any. (...) Va ser escrita a Sant Julià de Lòria entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946, simultàniament a la transcripció dels 71 poemes de l'exili, que va deixar inèdits. Es tracta de la seva primera aportació com a novel·lista, després del llibre de semblances Ombres al calidoscopi (1933). Lògicament, la intenció d'Amat és publicar-la perquè, tot just arriba a Barcelona, on tindrà el seu exili interior atesa la impossibilitat de tornar a Manresa, escriu a l'Amic Bartra: "Aquests dies he acabat la refundició de la novel·la sobre els camps" (2 de febrer de 1948), malgrat que és conscient que ho fa "sense gaires esperances de poder-lo publicar" (ibidem). Per carta, Amat evidencia una obvietat: ell hauria publicat la versió de 1946, corregida a mà el 1948, si les circumstàncies ho haguessin permès, però malauradament el franquisme i els seus òrgans censors ho impossibilitaren. Durant els anys cinquanta, Amat va marcant i suprimint diversos fragments de la novel·la amb la intenció que el seu editor aconsegueixi d'obtenir-ne el permís, com reconeix el mateix Amat a Joan Sales: "A l'amic Albertí li va ser denegada l'autorització de censura en presentar-ne fa anys una versió esporgada i llimada per totes bandes" (27 de juny de 1963). Finalment, després de disset anys i d'haver publicat diverses novel·les, el seu amic Carlos Barral aconseguirà obtenir els drets d'edició i la versió castellana sortirà finalment el 25 de febrer de 1963. A partir d'aquí, Joan Sales li denega l'edició de La línia recta (inèdita) i li proposa editar K.L. Reich, cosa que fructificarà finalment el 15 d'octubre. Aquesta edició, que és la que coneixíem fins a l'aparició de la d'Edicions 62, compta amb un fragment imposat pel propi Sales (vegeu David Serrano 2004, p. 259) i un intent greu d'intervenció del mateix Sales, que pretén eliminar la reflexió ontològica final, que el mateix Amat aconsegueix d'esmenar i evitar a temps."

Ara la meva feina és fàcil: us copiaré un tros de la carta que Amat va escriure a Bartra el 14 de juliol de 1953, quan aquest li proposa de publicar la seva novel·la a Mèxic, un país on no hi ha censura. Diu així:

"La teva oferta de llançar una edició del K.L.Reich em va fer l’efecte de la campanada que al matí et desperta i et retorna a l’única realitat de la qual no t’havies d’haver allunyat mai. (...) T’envio el K.L.Reich per paquet postal certificat. No ho faig per avió, donades les dimensions del text; em sortiria a un ull de la cara. Trigarà una mica més en arribar, però ja te’n faràs càrrec... No tinc cap inconvenient a signar-lo amb el meu nom. La còpia que t’envio no està corregida. Repassa-la tu mateix, i no cal dir que estàs autoritzat per tallar o reformar allò que no et vagi bé."

I ara us copiaré un fragment de la carta que Amat escriu a Sales i que Serrano es guarda prou de citar. Diu així (també aquí les negretes són meves):

Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma.”

En aquest enllaç trobareu, a més dels dos informes de censura sense reclamació de canvis ni retalls, les cartes entre Sales i Amat en què es veu quina mena d'imposicions i eliminacions va patir K.L. Reich. El que apareix en aquestes cartes és un diàleg entre editor i autor, en el qual és l'autor qui té la darrera paraula. D'això se'n diu ofici i no hauria de fer fer escarafalls a ningú que conegui una mica l'aventura d'escriure, que és una aventura exigent sense cap relació amb la paraula revelada. Amat ho sabia prou quan demanava a Bartra d'intervenir en el text si ho creia necessari.

Comprendre la voluntat d'un autor quan la seva obra planteja dubtes no pot ser un exercici mecànic. Triar sense raonar-ho l'última voluntat cronològica és obeir en el fons l'arbitrarietat de la mort; triar així mateix la primera és cedir a la fantasia del "si no fos". Si no fos que hi va haver una guerra a Espanya escampada a tot Europa abans d'escampar-se al món; si no fos que aquesta pervivència del feixisme que és el franquisme va existir i que diverses generacions d'escriptors van haver d'escriure no pas sota sinó contra la censura (paraules de Coetzee); si no fos que els atzars de la vida i la història van ajornar 17 anys la publicació de la novel·la d'Amat i el van dur a reescriure-la de cap a peus, llavors Amat hauria publicat... què? No ho sabem. Podem, a partir del que va deixar escrit, interrogar-nos sobre els seus propòsits; podem mirar de comprendre les conseqüències d'escriure d'una manera i no d'una altra, d'explicar una cosa i no l'altra; podem concebre formes d'editar la seva obra que n'expliquin més bé la complexitat. Però no podem fer-hi trampa. Joaquim Aloy ha fet una feina indispensable de recol·lecció de material: gràcies a ell existeix un llegat Amat Piniella consultable a l'Arxiu del Bages. David Serrano juga al joc solitari d'escamotejar cartes per defensar una decisió impossible d'argumentar altrament. No raona: etziba falses veritats. I es converteix en una aplicació de twitter més aviat deficient –vull creure que el Gran Autòmat en sabrà més de piular d'acord amb els escrits deixats per un difunt.

7 de març del 2013

Escriure sota censura: d'Amat Piniella a Juan Marsé

"A la censura del franquismo le excitaban los muslos y los pechos de Teresa. La novela estuvo bastante tiempo censurada. A través de unas gestiones de Carlos Barral mantuve una entrevista con uno de los máximos responsables del Ministerio de Información y Turismo. Fue una entrevista memorable. Era un hombre cordial que dijo que había leído la novela y le había gustado pero que yo debía de comprender que los censores eran gente mayor, de otra época, y se excitaban al leer cómo eran los muslos o los pechos de Teresa. Yo iba diciendo claro, claro. Me aconsejó que si en lugar de muslos escribía entrepiernas y en lugar de pechos senos la novela podría pasar la censura porque eran palabras que excitaban menos la líbido. Seguí diciéndole claro, claro pero, claro, no hice puñetero caso."

Ho explica Juan Marsé en una entrevista publicada per la revista Mercurio. Disfruto molt llegint les entrevistes de Marsé. Tenen molta substància. "A mi me ha gustado siempre corregir. A veces suelo afirmar que preferiría que otra persona me escribiera los libros, y yo corregirlos." O encara: "Hay que ser fiel, sobre todo, al trabajo. Hay una máxima de Ezra Pound, gran poeta y controvertido ciudadano: El esmero en el trabajo es la única convicción moral del escritor. La única verdad o autenticidad de una obra literaria está en la obra. Si la obra no es buena, si hay fallos de orden técnico, de estructura, de lenguaje, no es sincera: es mala." O encara: "Escribí esta novela convencido de que no se iba a publicar jamás. Corrían los años 1968-1970, el régimen franquista parecía que iba a ser eterno y una idea obsesiva y fatalista se había apoderado de mí: la de que la Censura, que aún gozaba de muy buena salud, nos iba a sobrevivir a todos (...). Así pues, sumergido en esa desesperanza oceánica, me lié la manta a la cabeza y por primera vez en mi vida empecé a escribir una novela sin pensar en la reacción de la Censura ni en los editores ni en los lectores". Això últim ho trec del pròleg a l'edició esmenada de Si te dicen que caí (1988), del qual us recomano la lectura completa. És ben curiós que Marsé hagi esmenat en edicions posteriors a la primera precisament aquesta novel·la, que no va haver de passar la censura en publicar-se a Mèxic.

Per estrany que sembli, he arribat a Marsé venint d'Amat Piniella. Buscava una certa frase, divertida i sucosa, sobre l'aprenentatge que havia significat per a Marsé escriure sota censura; no l'he trobada, naturalment. M'havia cridat l'atenció el lligam que establia entre corregir-se (afinar el propi estil) i trampejar el censor (expressar-se lliurement entre ratlles). Perquè un efecte de la censura és que obliga l'escriptor a desenvolupar una tècnica particular d'escriptura per dir el que vol dir. Aquest peu forçat no és pas propi de la literatura peninsular sota el franquisme, sinó de tota la literatura sotmesa a una autoritat política o religiosa que pretén controlar-la. Si ho penseu amb calma, veureu que això inclou una part importantíssima de la literatura i de la filosofia de tots els temps; qui sap si no podríem dir que l'excepció ha estat l'absència de censura. La idea no és pas meva, sinó de Leo Strauss (La persecució i l'art d'escriure). 

Joaquim Amat Piniella va escriure la primera versió de K.L. Reich entre el 1945 i el 1946, quan feia pocs mesos que havia estat alliberat de Mauthausen i quan publicar en català era rigorosament prohibit dins del territori espanyol. Les gestions prop d'amics exiliats que impulsaven edicions catalanes a Mèxic no van donar resultat: només un curt fragment de l'obra va sortir en una revista, si bé Amat ja va posar-se a revisar-la amb l'esperança de publicar-la sencera. El 1955, l'editor Santiago Albertí, que acaba de fundar a Barcelona la "Nova Col·lecció Lletres", envia a censura un original de 140 pàgines que Amat descriu per carta com "una versió esporgada i llimada per totes bandes" de K.L. Reich. L'informe del lector és favorable a la publicació, però el tràmit consta com a "suspendido" per motius que no s'han esclarit fins ara. I vet aquí que, l'any 1961, Carlos Barral (l'editor de Marsé, prou influent per aconseguir que un màxim responsable de la censura s'entrevisti amb un autor de la casa) decideix publicar la traducció castellana de la novel·la d'Amat.
Han passat quinze anys d'ençà del primer intent d'escriptura. Entretant, Amat s'ha convertit pròpiament en un escriptor: ha escrit i publicat tres novel·les, i ha corregit de cap a peus K.L. Reich. La nova versió que en presenta Barral a censura, de 240 pàgines aquesta vegada, aconsegueix el permís de publicació sense cap esmena ni retall. Ho explica Amat a Joan Sales, per carta, el 23 de juny del 1963:  "Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma."

Quin és aquest treball al qual Amat va sotmetre la seva novel·la fins a convertir-la en el que qualifica d'original íntegre? I com ha estat analitzat el cas apassionant d'aquesta obra a Catalunya?
Això serà per al pròxim capítol.
 





4 de març del 2013

Un nou premi literari amb un jurat de lectors

Us ho deia a la Carta no ben bé manifest: pels temps que corren (= avui dia, ecs), tota la gent del llibre ha de treure's la roba i tirar-se a l'aigua d'una vegada. Que vol dir acceptar les aventures sense saber ben bé on porten.
El desembre passat van contactar-me d'una plataforma que es diu EntreEscritores i que es dedica a l'autoedició de llibres en format digital. ¿L'enemic número 1 dels segells editorials? Les pàgines culturals de la premsa visiten regularment aquest fenomen de societat que és l'autoedició online, gràcies a la qual un autor pot publicar-se ell mateix l'obra i vendre-la o oferir-la gratuïtament a la xarxa. Amb èxits a vegades espaterrants: recordo el cas d'una jove autora espanyola que havia venut en un parell de mesos 10.000 exemplars del seu llibre. El periodista li preguntava si comptava publicar-lo en paper dins d'un segell editorial. No, deia la mossa: no m'interessa cobrar el 10 % d'una venda que segurament no excedirà els 2.000 exemplars si puc cobrar el 100 % d'una venda que ja supera els 10.000. Una mossa que no es mama el dit. (Preciso per si fes falta que no totes les obres autoeditades coneixen la mateixa sort.)
Des del punt de vista del públic, l'autoedició online té la virtut d'oferir ebooks a un preu realment baix: menys de dos euros, cosa ara per ara impossible quan l'ebook és produït per un segell editorial (quina mena d'impossible és aquest?, si la qüestió us interessa us recomano el blog Anatomía de la Edición). Però també té l'inconvenient que el llibre no passa per cap treball que no sigui estrictament el de l'autor. Ara bé: no són gaires les obres que poden sortir de les aigües com una Venus anadiòmena, de pèl a pèl i sense intervenció de ningú. Corren el risc, si ho fan, d'anar cobertes de tot allò que el mar escampa sense manies, petroli, residus, algues, que en literatura es diuen estil fallit, defectes d'estructura, incoherències. La majoria dels autors, també els molt bons, necessiten aquest mirall que ofereix un editor per acabar de veure on vol anar i on va realment la seva obra: per verificar si no hi ha una contradicció entre el propòsit i el resultat.
Per mor d'aquest mirall, Club Editor s'ha tirat a l'aigua i participa en el premi convocat per EntreEscritores. El joc funciona així: durant un any, la plataforma acollirà obres i lectors. Les obres prendran forma de llibre digital i seran de lliure accés online. Els lectors actuaran com un jurat: les llegiran i en faran una selecció. El premi del concurs serà la possibilitat de publicar el llibre en un segell editorial, o sigui d'editar-lo -paraula clau.
El segell que col·labora en el premi per a les obres en català és Club Editor. Les obres poden ser el que vulguin mentre siguin (ben) escrites en prosa: novel·la, contes o invents no etiquetables. Quan els lectors jurats hagin seleccionat seixanta obres d'entre totes les que s'hagin autoeditat a la plataforma, l'editor en triarà una i l'oferirà, després de treballar-la amb l'autor, al públic.
I podrem intuir una mica més bé algunes coses: si l'autoedició i els segells editorials conviuen harmoniosament, si l'accés lliure online perjudica o afavoreix l'accés pagat per intermediari del llibreter, si l'editor és útil o no a l'autor, si els lectors voluntaris tenen més criteri que els jurats professionals plagats d'editors que remenen l'olla...

Ja ho sabeu. Perquè el joc funcioni, necessita molts lectors i moltes obres. Us animo a fer-ho córrer: com més siguem els que ens traiem la roba, més riurem.






1 de març del 2013

Amat i Espriu, o el Guinness dels centenaris

Si resulta que treballes per a una editorial poblada d'escriptors nascuts en els primers decennis del segle XX, quedes atrapada, per a bé i per a mal, a les trinxeres d'una guerra particular: la que es lliuren la desmemòria i la celebració. És el moviment de la vida literària a casa nostra, de pèndol, entre la descatalogació generalitzada i l'homenatge fins a la sopa.
2008, Rodoreda; 2012, Sales; 2013, Amat. Una va de centenari en centenari com papallona de flor en flor. I arriba a la conclusió que caldria fer-ne una bitàcora, qui sap si un llibre Guinness.
En temps de crisi, la tendència és el penjoll: ho vam veure l'any passat amb Sales-Calders-Tísner, un trio prou harmoniós si pensem que tots tres van començar la vida adulta anant voluntàriament al front. És una manera particular i no pas gaire compartida d'entendre el paper de l'intel·lectual dins de la societat, i això els ha valgut un lloc més aviat baix en les cotitzacions de la borsa: 180.000 euros diu que es van dedicar a celebrar la memòria de tots tres autors, o sigui 60.000 per barba, rascats de la butxaca de la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes, etc. Compareu-ho amb el pressupost declarat per al centenari Espriu, d'entre un milió i un milió i mig d'euros, contra els encara no 80.000 euros dedicats al centenari Amat, també el 2013, i comprendreu una sèrie de coses.
Joaquim Amat-Piniella va ser voluntari de l'Escola Popular de Guerra de de la Generalitat i soldat de l'Exèrcit de la República, o sigui defensor actiu de la llibertat i la democràcia al seu país; com a tal, va anar a petar a França el 1939, i d'allà al camp de concentració de Mauthausen, on va passar prop de cinc anys. Contràriament al seu company Pere Vives, assassinat al camp amb una injecció de benzina al cor, Amat va sobreviure. En ser alliberat el 1945, va posar-se a escriure una novel·la que no publicaria fins al cap de disset anys: K.L. Reich, inicials de Konzentrations Lager Reich. De què tracta aquesta novel·la? Del que va viure i veure Amat al camp; de com van morir o sobreviure els republicans espanyols deportats a Mauthausen; de les lluites intestines entre comunistes i anarquistes en un camp equipat amb forn crematori; de la perpetuació de la misèria partidista en el que ell anomena "la internacional del dolor".


El cert és que el vespre del 21 de febrer s'inaugurava a Manresa el centenari Amat, i jo hi anava arrossegant els peus perquè els actes institucionals d'homenatge em fan pànic. Tenia una hora justa per anar de Barcelona a Manresa i em perdo fatalment sempre que vaig a Manresa. Sortint dels túnels de Vallvidrera, la Tribu de Catalunya Ràdio anunciava la caiguda imminent del règim de Síria després d'un atemptat amb més de cinquanta morts, i passava immediatament a convocar un concurs radiofònic de receptes de pèsols. Començaven a caure gotes; l'home del temps augurava neu per a la matinada; Montserrat, aquell vespre, feia posar els pèls de punta: tenebrosa, feixuga més que una mola carregada de males intencions. I sí: vaig equivocar la sortida de l'autopista però vaig arribar a temps al teatre Kursaal, després de saludar al passeig Pere III l'escultura acabada d'estrenar d'un Amat assegut per sempre a una tauleta del Casino. Ja no el podran treure mai més de la seva ciutat, on seu en una solitud de bronze mirant cap a la gentada que discorre als seus peus. Fa una certa impressió, també una mica d'angúnia. No és pas una escultura banal. Com no van ser banals sinó esplèndids els parlaments oficials i l'homenatge artístic a Joaquim Amat Piniella, confiat al Brossa Quartet: vaig sortir del teatre veritablement eufòrica, i l'alegria encara em dura. És possible, doncs, que un homenatge arreli en una voluntat profunda de reivindicar una figura i una obra. Aquesta cosa excepcional és possible.
Les autoritats eren l'alcalde de Manresa, el seu regidor de Cultura, el president de Memorial Democràtic, el president d'Òmnium del Bages. Cap prima donna del nostre Govern, cap diputat en la celebració d'un exemple com el que arriba a ser el de Joaquim Amat-Piniella. Fa rodar el cap. Posa les coses a lloc, també. Va dir el nostre president Artur Mas que Salvador Espriu era un model de conducta cívica i ètica. En un temps com el nostre, de creixent agressió a la persona per les institucions polítiques (i per mor d'una saviesa econòmica que s'assembla a la dels metges de Molière: perdoneu la llargada de l'incís), aquesta afirmació fa caure de cul. Espriu és infinitament respectable; no sols l'autor sinó l'home. Però admetreu que posar-lo com a model de conducta cívica és un convit a la impotència: tanca la porta amb clau i barra't a casa, vet aquí en resum el que professa Artur Mas com a resposta ciutadana.

Us deixo amb una foto de l'alliberament de París per la "Nueve", la columna de republicans espanyols allistats a les forces aliades. ¿És això el que hem d'oblidar que es pot aconseguir si un no es queda a casa, President?

14 de febrer del 2013

Sota l'obra, la vida: Kavadias i Almirall



Nikos Kavadias potser no s'ha traduït a gaires llengües per un motiu prosaic: va escriure poc i curt. Publicar els seus contes tenia un peu forçat, i és que són massa breus per conformar un volum d'aquells que et fan la sensació de tenir l'armari ple de confitures. 
Martingala editorial: calia allargar-lo. Així va néixer l'epíleg de Jaume Almirall, traductor de Kavadias. I això demostra que d'una martingala pot néixer una cosa gloriosa.
 Aquest epíleg no s'hauria pogut escriure si no fos que el condueix una reflexió magnífica sobre quina vida fa possible aquella obra. Una pregunta que batega a cada frase, elemental i molt humana: ¿per què aquesta vida d'un home tancat en una cabina enmig dels oceans, que fuig i escriu concisament?
Llegint aquest epíleg t'adones que el traductor s'hi emmiralla en l'autor. I és tan curiós, a més de bell, que fa venir ganes de repetir l'exercici preguntant-se quina mena de vida fa possible que un lector s'impliqui tan extraordinàriament en l'obra d'un escriptor.   
Quins són els lligams invisibles entre traductor i autor? Molt més fondos del que ens imaginem. Potser traduir és abans que res veure's traduït en una obra -o veure traduït el que no som i ens importa. Aquí teniu una petita part del text de Jaume Almirall:

Nikos Kavadias passà embarcat la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. Simple mariner als primers anys, ajudant de ràdio des del 1939, i radiotelegrafista de primera classe des del 1953, Kavadias navegava constantment, en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món.
A terra, mai no tingué casa pròpia, sinó les que compartí sempre, al Pireu o a Atenes, amb la seva família: la mare, la germana i, més tard, la neboda. Amb elles, cartes creuades des d’incomptables ports. De tant en tant, uns dies, unes setmanes, uns mesos, en terra. Però sempre, com una urgència, tornar a embarcar. I novament llargs mesos en mar. La dura vida a bord dels vaixells mercants dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Les guàrdies esgotadores. La imminència dels perills de la navegació amplificats en les històries esgarrifoses mil vegades repetides pels veterans. La tensió constant entre els tripulants. El tedi. El crepitar enervant dels auriculars a la cabina del ràdio. De tant en tant, un port. Alguns ports, de tant freqüentar-los, per exòtics que siguin, esdevenen familiars. En ells, sempre cal tenir algun estalvi per poder comprar regals per als de casa: unes estovalles de lli amb brodats, de Hong Kong, te de Ceilan, recordatoris dels jocs olímpics de Melbourne, una pipa de vori... Als ports, també, o sobretot, les dones:

Ara sortiré per anar al temple budista més antic, set milles fora de la ciutat. Faré el que em dius i després vagaré pels bordells del poble del costat... [21.11.1949]
(Correspondència N. Kavadias – M. Karagatsis)

Als ports, cossos femenins llogats. Després, durant mesos i mesos, la por del mariner a les malalties venèries. Però per a les prostitutes de tots els ports del món Kavadias manifesta sempre l’afecte més generós i el respecte més sincer. I en els ports, així mateix, el món bigarrat on s’aplega gent de mar de tota procedència, interminable galeria de vides. Per damunt de races i de països, vides, vulgars, sòrdides o nobles: el dolor i l’alegria de l’ésser humà.
Aquesta fou la vida que Nikos Kavadias es trià des de molt aviat. Aquesta fou una opció de vida feta d’il·lusions i de renúncies, que fascinà, primer, el jove somiador i que atrapà per sempre, després, l’home que potser fugia d’una altra vida que hauria pogut ser i que, fins i tot, hauria hagut de ser. 


7 de febrer del 2013

Nikos Kavadias, amb devoció

Això va passar a Santiago de Xile, on jo vivia dalt d'una muntanya no gaire diferent de la meva Pelada. Hi vaig conèixer una dona francesa, "expatriée" atípica, una fora de lloc en tots els aspectes. Alta, abrupta, intel·ligent. Vam tractar-nos poc: tres trobades. Converses en què la intimitat es dóna per intermediari dels llibres, ensumant-se sense violentar la distància. A la segona trobada, em va portar un llibre i em va precisar que no podia regalar-me'l: era una edició introbable d'un llibre per a ella important.
El vaig llegir.
A la tercera trobada li vaig tornar el llibre. No ens hem vist més.

Van passar anys. Sóc desmemoriada amb els títols i els noms: sovint pensava en allò que m'havia fet llegir l'amiga fora de lloc, i que parlava de relacions casuals, transitòries, intenses. Poques vegades un llibre se m'havia gravat tan profundament a la memòria: el seu món sensorial, la solitud densa dels seus personatges, els afectes riquíssims quan un solitari n'ensopega un altre. Se m'havia gravat en el detall de les seves paraules, cosa que no em passa sovint. Per damunt de tot, recordava l'encontre entre un mariner que fondeja uns dies prop d'una costa xinesa i una nena que l'atén. Tot el que passa entre ells sense que passi res, quan caminen plegats per Hong Kong i la nena per primera vegada trepitja terra ferma. El miracle lacònic d'aquell conte.

Casualment, vaig anar un dia a un simposi de traductors organitzat per la Universitat Autònoma. I allà, parlant de tot i de res, un desconegut em va sortir a explicar un conte que es deia "Li" i un poeta grec que es deia Nikos Kavadias.

Era el llibre que no em va regalar l'amiga, i era l'home que l'havia traduït al català per pura devoció.

És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias. No ho sé del cert, però diria que Jaume Almirall no ha navegat mai, així com Nikos Kavadias mai no va tenir casa en terra. 

Publicar aquest llibre és de les coses que més il·lusió em fan. Són tres contes, inoblidables, i un text llarg de Jaume Almirall sobre Nikos Kavadias, escrit no pas per un taxidermista sinó per algú que ha conviscut molts anys amb una obra i el seu misteri. Algú que ha explorat cada un dels rastres escrits per un home que en va deixar pocs: tres volums prims de poesia, un volum prim de contes, una novel·la única, i les cartes a la germana i a l'amic.

Hi ha una proporció perfecta entre el poc d'aquesta lletra i l'enorme del que conté.
El volum tindrà aquest aspecte.
I us en parlaré més.



28 de gener del 2013

Carta discurs

Va ser dit a Girona, el vespre del 25 de gener, a la cloenda de l'homenatge a Joan Sales organitzat per Òmnium Gironès. I va ple del poema 42 del Viatge d'un moribund, "Una veu entre els brins":


Respectades autoritats, companys infatigables d’Òmnium Gironès, estimat públic:
La presència de tots nosaltres en aquesta sala em penso que es pot resumir en una paraula, i aquesta paraula és: herència.
Les herències són complicades i no s’assumeixen així com així. Assumir una herència significa indagar, mirar de què és feta, valorar si és un pes mort o un parell d’ales. L’homenatge organitzat per Òmnium Gironès ha estat de dalt a baix una assumpció d’herència: ha explorat, una per una, les obres de Joan Sales per entendre què són i què podem fer-ne. Els impulsors d’aquest homenatge se n’han sortit de reunir un públic molt ample al voltant d’una reflexió molt a fons: crec que res no hauria pogut il·lusionar el meu avi tant com la joventut, el determini i la intel·ligència d’aquestes persones que ens convoquen avui. Vull dir el meu agraïment profund a cada una d’elles, i el meu agraïment a les que tinc l’honor d’acompanyar en aquesta taula.
Vull dir també que el grup d’Òmnium Gironès ha perpetuat una manera de fer ben salesca. Perquè això que han fet, i que han anomenat “Homenatge nacional” per compte propi, ha sortit d’un grup reduït de persones amb recursos limitats però amb una fe absoluta en la importància de la seva acció. I és perquè la creuen necessària i no pas de compliment, que han sabut fer-la ambiciosa.
Joan Sales ens ajuda a creure en el poder de l’acció d’un sol home: aquesta, per a mi, és la part essencial de la seva herència. He dit “l’acció d’un sol home” i també podria dir “l’acció d’un home sol”: perquè és una cosa que sobta, quan mires la vida de Joan Sales, aquesta solitud tan gran i peculiar, que no s’esquerda mai però que tampoc no es replega en si mateixa. Joan Sales va treballar sol d’un cap de vida a l’altre. És una cosa que va voler? No ho sé. Moltes iniciatives seves havien començat amb el desig de constituir un grup al servei d’un propòsit. El Club Editor n’és un bon exemple; els Quaderns de l’Exili, si haguessin durat més, qui sap si no haurien seguit el mateix camí. Trobo que és una part de l’herència que mereix reflexió.
La bellesa de la solitud de Joan Sales és que no el du a treballar només la pròpia obra, ni a concentrar-se només en el territori privat de l’escriptor: al contrari, des del seu aïllament s’aboca als altres, pensa com ser útil als altres i aquesta és la seva manera de ser útil al país que estima per damunt de tot. Ferran Soldevila, Joan Coromines, Carles Cardó, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga... la llista d’obres tributàries de l’acció de Joan Sales és llarga i molt impressionant. Aquesta és una altra part essencial de l’herència que mereix reflexió. Vivim uns temps en què el patró de conducta pesa per damunt de tot, molt més que l’afiliació a un partit o la pertinença a una institució. En això crec que cal dir fins a quin punt Joan Sales és un exemple que ens hauria d’inspirar i que hauria de fer escola.
L’estil és capital en les obres de Sales, i amb això vull dir la manera de fer: és el fil conductor que no es trenca mai. El cap d’aquest fil és l’amistat amb Màrius Torres, potser l’únic racó de vida en què Joan Sales no es va trobar sol. Dos homes joveníssims, dos poetes, un que agonitza al sanatori de Puig d’Olena, l’altre que viu al front. Durant uns anys, podríem dir que es tenen l’un a l’altre. D’aquesta amistat van sortir dos dels reculls de poesia més impressionants de l’època. Sabíem que Joan Sales havia estat l’editor de Màrius Torres, el seu lector fervent, que l’empenyia a exigir-se més i anar més amunt. Avui la poesia de Sales torna a ser a les llibreries i jo crec que és una poesia tan fonda, tan esplèndida, tan rica com podia desitjar-la Joan Sales dels autors que més admirava. Desgraciadament, era inclement amb si mateix i no va reeditar mai el Viatge d’un moribund com es mereix: amb tots els honors.
Club Editor, la seva editorial, ho fa amb la intenció de no donar l’homenatge per acabat ni l’herència per liquidada. En aquest llibre hi trobareu la poesia de Sales tal com la va compondre ell. Heu de saber que Sales era perfeccionista i va aprendre l’ofici de linotipista per poder fer bons els llibres en tots els seus detalls. En aquest nou volum hi trobareu també un element que Sales no hi va posar, potser perquè donava més bombo a l’obra dels altres que no pas a la pròpia: és la carta que Màrius Torres li va escriure quan per primera vegada va llegir els seus poemes en forma de recull. Fins aleshores n’havia llegit només alguna peça, un poema per aquí per allà enviat amb una carta; quan Joan Sales, des de l’illa d’Haití, li envia el recull de poesies escrites entre 1935 i 1941, l’amic a Puig d’Olena queda estupefacte. És una simfonia acabada, li diu. És un estil impressionant, amb cos: ossos, nervis i tendons. És una selva de símbols.
En una carta, Joan Sales li havia escrit un dia: “Els homes no són mai tan ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d’expressar-se: però cap de tan expressiu com ella”.
Ara que s’acaba el viatge per l’obra de Joan Sales organitzat a Girona, la poesia és el port on havíem d’atracar finalment: des d’aquí podem veure, completament nu, l’home Sales, d’on havia de sortir una vida extraordinàriament solitària i fèrtil. La seva poesia és moltíssimes coses, però no sé si per damunt de tot no és inquietant, en el millor sentit de la paraula. Necessitem aquesta inquietud, qui sap si més que qualsevol altra part de l’herència.

21 de gener del 2013

Carta no ben bé manifest


     Vaques grasses... 
Els llibreters denuncien que el volum de títols publicats excedeix l’estómac dels lectors, però aquest volum no para d’augmentar per mor de la tresoreria -les novetats compensen les devolucions. La durada de vida del llibre s’escurça proporcionalment a l’excés de producció: desapareix la raó de ser del llibre, que és la continuïtat en el temps. La riquesa de la xarxa, els estralls combinats de la pedagogia i de la política cultural, disminueixen dràsticament el territori dels llibres: en primer lloc a les escoles, on la literatura no s’ensenya sinó com a “suport de la competència lectora”, i en darrer lloc als canals públics amb pretesa vocació cultural. L’acadèmia llença les humanitats a les ortigues: la literatura, tota la literatura, no té cabuda enlloc més que als departaments de filologia, desertats pels estudiants -potser perquè la literatura hi és tractada com ho és el cos humà per la medicina forense? 
I vaques magres
Les aixetes es tanquen l’una darrere l’altra -des de les biblioteques fins als compradors individuals passant per les subvencions, públiques o privades-. L’empobriment de cada un dels actors de la cadena del llibre arriba a un grau que s’assembla a la inviabilitat. Els canals de difusió s’ensorren, les seccions culturals semblen paper de fumar. Les llibreries que no pleguen es buiden. Els grups editorials restringeixen el ventall literari i empobreixen l’oferta -o sigui, a llarg termini, el mateix públic lector. Moltes editorials independents que pugnen per construir una literatura més ampla treballen amb poc capital, algunes sense retribució (cas de la majoria de les joves editorials en català). El no miracle de les noves tecnologies posa en perill el que cap revolució tecnològica no resoldrà: el treball intel·lectual necessari per fer bons llibres (amb paper o sense), i el pagament d’aquest treball. L’autoedició via internet obre les ales.
     Què podem fer els editors? (continuarà...)



16 de gener del 2013

Biel Mesquida, l'Ogre

"Era un escriptor que tenia cura en la tria i la descripció dels detalls i col·locava les sensacions en el centre de la constitució de la persona." Així diu l'esquela de Biel Mesquida inventada per Biel Mesquida que podeu llegir a la seva Plagueta de bord. És l'esquela d'un ogre.

Avui, dia 16 de gener, he fet servir facebook per anunciar bones notícies traductívoles (qui freqüenti de grat aquest pati d'escola ens hi troba). Tres notícies, sobre la traducció castellana d'El desgavell de Ferran Planes que treu ara Libros del Asteroide sota el títol El desbarajuste; sobre la traducció anglesa d'Incerta glòria que anuncia McLehose Press per a aquesta tardor; i sobre la traducció també anglesa de K.L. Reich que sortirà aquest octubre a Wilfrid Laurier Press, coincidint amb els cinquanta anys de l'edició catalana. Barcelona, Londres i Toronto: més vast que el mercat de l'avellana.

Mentrestant, des de la Muntanya Pelada es treballa per fer possible una altra bona nova. Aquesta va d'ogres, i ho va saber veure Annie Bats, la fada maga que va traduir fragments de Llefre de tu per sortir a caçar-li un editor a França. El títol del llibre de Biel Mesquida en francès: Ogre de toi.

Ogre de tu.

Per a mi l'ogre és una figura enormement estimada. Expliquen els contes de Grimm que els ogres mengen nens i per això els atreuen a casa. Els gravats de Doré els representen amb un ganivet a la mà, a punt de degollar criaturetes adormides.

No és pas el record que m'han deixat. Com me'n parlaven quan jo era criatura és cosa que no puc recordar; però la casa de l'ogre és, per excel·lència, la casa hospitalària: aquella on arribes quan no tens on caure mort, quan el bosc on has estat abandonat tres vegades esdevé fatalment el teu lloc. Ca l'ogre és el refugi, poblat per un ésser volcànic que estima i sent: la seva dona i les seves set filles, el beure i el menjar, el riure i la companyia. L'ogre té d'altra banda el nas fi, cosa que els germans Grimm atribueixen a una funció biològica: el nas és fi per ensumar les criatures que menja. No senyors. Deia Baudelaire que no pot ser bon poeta qui no té el nas fi. I l'ogre comparteix amb el poeta no tan sols el nas fi, sinó la melancolia: l'extrema sensibilitat a l'absència. L'ogre sap en tot moment que serà abandonat.

Biel Mesquida és un ogre dels meus. Fa exactament un any, acabàvem plegats l'edició de Llefre de tu. Editar aquest llibre va ser per a mi la possibilitat d'explorar cada racó de la casa de l'ogre: un univers en què l'extrema presència de les sensacions va de bracet d'un sentiment agut d'abandó. S'ha dit que aquest llibre era un homenatge a la llengua, que cada paraula hi venia triada i cisellada per un joier exigent. Jo no hi veig pas tal cosa. Jo hi veig el llibre de les absències: el cant d'un voluptuós quan percep la desaparició de la carn que ha poblat la seva vida. És un llibre ple de fantasmes, en el doble sentit de la paraula.

Llegir-lo traduït per Annie Bats m'ho ha fet comprendre més profundament: deslligat de l'entorn en què va ser escrit i que d'alguna manera el condemna a ser celebrat com un himne a la llengua, apareix plenament com un himne a la desaparició. El seu manierisme, la seva magnificència són la trampa que fa possible que toquis amb els dits la cua de la camisa del fantasma abans que s'esvaeixi del tot. Fils de teranyina per atrapar no la mosca sinó la mel, deia Sebastià Perelló; i deia bé.

Vaig veure fa pocs dies Holy Motors. He quedat plena de tot el que hi he vist com havia quedat plena de Llefre de tu: sense acabar de comprendre què era ni què m'havia fet. Em desperto pensant-hi. Crec que Denis Lavant és un ogre, i que per això Leos Carax ha fet aquest film. En una de tantes entrevistes de Carax a la xarxa trobo aqueste dues preguntes i aquestes dues respostes. Us les deixo perquè les coses que diuen em sembla que podrien ser dites per Biel Mesquida.

A lo largo de la cinta hay muchas referencias cinematográficas. ¿Es una película sobre la historia del cine?
Creo que todas las películas lo son, pero siempre he odiado la palabra referencia. Cuando decidimos vivir en el mundo del cine, lo hacemos porque es un mundo bonito, pero está lleno de cementerios. A veces vamos al cementerio y a veces salimos a tomar algo, así es la vida. Si se tiene la sensación de que esta película trata del cine, se debe saber que no era esa mi intención. Cuando hacemos una película, hacemos cine, o, al menos, se supone que lo hacemos.

¿Le gustaría que el público le comprendiese?
No sé quién es el público. Es gente que muere pronto. No me gustan las películas para el público sino para el ámbito privado. Me importa que la vean. ¿Que la entiendan? No. ¿Que les guste? Sí.

11 de gener del 2013

Successos i sediments


Joan-Lluís Lluís va traduir fa poc un llibre francès curiosíssim, les Nouvelles en trois lignes de Félix Fénéon, que aplega una traca de successos redactats en tres ratlles. Eren, els de Fénéon, successos inventats. L'Avenç, editor català d'aquest invent feneonià passat per mans lluisines, va inventar-se un concurs promocional en què els concursants eren cridats a empescar-se successos en tres ratlles.

Bé. Hi ha aquest blog que res no té a veure amb l'Avenç ni amb Fénéon ni, em sembla, amb Joan-Lluís Lluís. Parla de Can Baró, barri enfilat al capdamunt de Barcelona. La seva Crònica històrica és un enfilall terrible i meravellós de successos reals occorreguts a Can Baró i publicats per la Vanguardia. Un botó de mostra per als massa apressats: "El obrero Miguel Ortesa, de 37 años, que se hallaba trabajando en una pedrera de «Can Baro», tuvo la desgracia de caerse de una altura de cincuenta metros, muriendo en el acto. Por orden del Juez de guardia, el cadáver fue trasladado al Depósito judicial".

És una de les maneres que tenim de mirar un paisatge que no sigui verge: preguntant-nos de quin sediment de vides és fet. Com fa Pierre Michon en Els Onze quan construeix la biografia del pintor que immortalitzaria els onze membres del Comitè de la Salut Pública, sota el gran Terror revolucionari francès. Us en copio un fragment llarg i us suggereixo que hi entreu com a l'aigua d'un riu: deixeu-vos portar per l'aigua de l'escriptura sense preguntar-li on va. Ella va:

"Hi havia vaixells al Loira, en aquell temps, i és a causa dels vaixells, d’allò que els porta, que l’autor dels Onze va néixer a la riba del Loira. El seu avi matern, un hugonot de poca fe recuperat per Roma després de la Revocació, nou convers que es deia, era d’aquells empresaris de l’excavació i de la gran construcció que, sense altra basa que els batallons de llemosins tractats i pagats poc més o menys com els negres d’Amèrica, van fer fortuna amb les grans obres de canalització i arranjament dels rius, sota Colbert i Louvois.
D’aquelles grans empreses, d’aquells batallons de llemosins, d’aquells pocs homes d’apetit voraç que es treien de la màniga batallons sencers de llemosins per llançar-los a la terra fangosa del Loira amb mà ferma, van créixer entre les canyes i les dejeccions dels bernats pescaires les viles que governen les rescloses, els ponts, les passeres del Loira, al llarg del canal d’Orleans a Montargis, que conserven els vells noms de Faye-aux-Loges, Chécy, Saint-Jean-le-Blanc, Combleux. Ell, l’avi, s’enriquí així amb l’aigua, en el moment en què els seus coreligionaris també tractaven amb l’aigua però sense treure’n cap profit, a les galeres del rei, i arribà a aconseguir l’estufat títol d’Enginyer dels dics i marjals del Loira, creat per Colbert. L’enginyer, doncs, que havia fet fortuna en aquest lloc i que era potser sentimental, que en tot cas ja era massa vell per continuar collant els seus desgraciats llemosins, l’avi, trobà muller i parà casa en aquell lloc, a l’extrem d’aquell canal que amb gran escarràs de cavalls perxerons i de llemosins malforjats ell havia construït —bé, que el senyor de Louvois havia construït però al qual ell havia contribuït—, a la darrera gran resclosa, aquí, a Combleux.
S’aturà, passada la seixantena, sota aquest cel francès amb els seus sacs d’escuts i s’hi casà amb una noieta de la vella noblesa i sense gran fortuna anomenada Juliette. De llur unió nasqué cap al 1710 Suzanne, la mare del pintor, nascuda doncs com tants batallons de llemosins negrencs, moreus, mal fets, caiguts de les bastides, ofegats dins els llots, degollant-se entre ells, ebris com bótes, el dia del Senyor, però que de tot aquell fang n’havien tret gairebé màgicament or per a una altra persona, i nascuda també del voraç apetit sobirà, màgic, que sobre tots aquells cossos enfangats havia bastit els grans murs de contenció, ben drets, les impecables rescloses; nascuda, senyor, alhora com la imatge del cel serè sobre les aigües serenes del canal, la imatge única del cel únic, i dels múltiples cossos enterrats a sota, sense repòs per tota l’eternitat, fent ganyotes, per tota l’eternitat amb la navalla a la mà i l’insult pagès a la boca el dia del Senyor, i nascuda finalment d’una bella però grisa noieta poruga de la vella noblesa de províncies que no tingué altre destí que esperar, i després rebre el plaer i la llavor d’un vell sense fe ni llei, o més aviat que no tingué altra llei ni altra fe que plantar aquella llavor amb un intensíssim plaer en un ventre blanc de sang blava."

Un home que escriu s'inventa un quadre que no existeix per crear a partir d'ell el destí d'un pintor que tampoc no existí; i així ensenyar-nos a mirar, sota el quadre, tot allò que pertot existeix i que no sabem veure.
Formidable Michon.
Formidable pintura.
Formidable escriptura quan intenta penetrar les galeries d'una altra art.

Un propòsit col·lectiu per a la tercera setmana d'aquest 13: reclamem tots una baixa indefinida els dimarts a partir de les cinc per anar a la Filmoteca de Barcelona, al formidable cicle "Per amor a l'art".