27 de setembre del 2019

Què hi ha dins dels silencis?

Com cada 27 de setembre, el poble francès d'Étobon commemora l'execució dels seus fills per l'exèrcit alemany l'any 1944, en una acció de represàlies dirigida contra el maquis. Al mateix moment surt a Catalunya una novel·la d'Aurora Bertrana que commemora la mateixa tragèdia des d'un angle ben distint. Es diu Entre dos silencis i en la nova edició que n'hem fet l'acompanya un document d'història curiós: es tracta del prospecte redactat el 1945 per Charles Perret, l'alcalde, amb el propòsit de donar a conèixer els fets viscuts al poble durant la guerra i recaptar diners per al Sindicat d'Ajuda Mútua. En realitat, és una crònica escrita amb una sobrietat impressionant. Així explica quatre anys de guerra, els que precedeixen la matança:

"El temporal del mes de juny de 1940 poc havia afectat el nostre bonic llogarret. Fora d'alguns presoners, tots els mobilitzats havien pogut tornar al si de les respectives famílies un cop passada la crisi. Les penalitats de l'ocupació havien estat relativament breus i benignes: de moment els soldats alemanys havien rebut la consigna de ser correctes. La unitat de transports aquarterada al poble s'havia comportat amb discreció, amb cortesia i tot. Poques setmanes després se n'anaven a prosseguir les conquestes i no se'ls trobà a faltar. Étobon havia viscut els anys d'ocupació sense pena ni glòria, buscant passar desapercebuda enmig de la boscúria i confiant en dies millors. A cada estació de l'any es patien requisicions, de més en més rigoroses. No havien mancat ni escorcolls, ni visites domiciliàries, ni detencions: pa de cada dia sota la bota nazi. Amb paciència i fortes dosis d'esperança, la gent anava passant el cop i tothom confiava de veure aviat la fi de tots els seus mals." I continua, abordant ja les immediacions de la tragèdia: "La inclemència arriba per a nosaltres l'agost i el setembre de 1944."

En aquesta frase de no res niua l'abisme que separa la memòria oficial de la memòria construïda per la literatura. Certament, l'execució dels fills del poble és una tragèdia que es produeix al final de la guerra, quan París ja ha sigut alliberat. Però la inclemència, si un posa la mira al lloc on la posa Bertrana, comença tan bon punt els homes del poble s'embosquen per no ser enviats a les fàbriques alemanyes el 1943, quan s'instaura el famós Servei del Treball Obligatori que tan bé alimentarà la Resistència a França. I la inclemència adopta una forma que, personalment, no m'havia figurat mai, perquè Bertrana mira no pas des del maquis, sinó des de les cases del poble on les dones han quedat soles amb els soldats d'ocupació.

Què conté això? Conté una por ferotge perquè elles no saben com reaccionarà l'enemic davant la desaparició dels homes. Conté un pes d'obligacions que aclapara: la casa i la família, els conreus, el bestiar, sense braços que les ajudin. Conté un altre parell d'obligacions lligades als homes: als "seus" que cal encobrir perquè viuen amagats al bosc, als "altres" que han d'atendre com si fossin de la família, que dormen al llit del marit o del fill, mengen a la cuina, xerren a la vora del foc, tenen roba per rentar i sargir...



No estic segura que s'hagi entès prou fins a quin punt Entre dos silencis és una novel·la important en això. Rica. Plena de situacions i escenes que resulten absolutament inèdites. Avances en la lectura d'aquest text contingut, enemic de l'estridència, i sents una perplexitat rara. Com si algú hagués esquinçat un vel que no sabies que hi fos, i de sobte aparegués una realitat distinta. N'hi ha tantes, de perles narratives per dir això que no s'havia dit, que costa triar-ne una. Aquesta, per exemple, en què la vella Caterina, muller i mare dels primers desertors, travessa de nit el bosc per proveir-los: "Al bosc la turmentaven les feres, al poble, els homes. Els guardes tornarien, era estrany que no ho haguessin fet ja: en no trobar els homes de la casa se l’endurien a ella. L’horroritzava pensar-hi. Si la tancaven a presó, ¿qui duria aliment als dos emboscats, qui s’ocuparia de les bèsties?" 

Però hi ha més que aquest ull sagaç. Hi ha un petit prodigi d'Aurora Bertrana. Es diu tinent Greiz i fa que sovint em pregunti com seria rebuda aquesta novel·la si es traduís al francès i es llegís a Étobon. Perquè el nervi de la vida interior, la clau amb què pots desxifrar el gran silenci és un oficial alemany en qui s'esberla la capacitat de separar la humanitat en dos bàndols. Ell és un home que parla, amb insistència, a la Marta, contra la paret de silenci que ella li oposa a cada un dels àpats. Parla de les coses que somouen dins seu, i, encara que no respongui en veu alta, la Marta li correspon amb una alarma creixent. Arribes al final i et preguntes: què insinua el títol? De quins silencis parla? "És una prosa que calla, una autora que no parla gaire en vida, un poble on ja hi havia el silenci i que canvia de silenci en realitat, és el silenci de qui està en una casa estranya davant d'unes persones que l'acusen i el d'unes dones que el castiguen amb el silenci, el silenci al voltant dels fets, tot aquest mal passa en silenci, no esvera el món, queda lluny de tot..." Cito Georgina Solà, amb qui he editat aquest llibre i amb qui en parlava ahir mentre ens dèiem que aquest any no aniríem a Étobon.

A Étobon, que no sap que una escriptora catalana ha escrit la història dels seus habitants durant la guerra de fa vuitanta anys que avui ens ronda amb la insistència d'un fantasma.








11 de setembre del 2019

La Diada de Víctor Català

Aquest 11 de setembre fa 150 anys del naixement de Caterina Albert, que tornaria a néixer uns anys més tard sota el pseudònim de Víctor Català. A partir d'aleshores, fins i tot en les cartes privades a Narcís Oller o Joan Maragall es designaria a si mateixa en masculí, com si volgués establir amb l'altre una relació sense fissura de cap mena i tenir-hi totes les bregues que la noció de "sexe feble" hauria condemnat. Una de les més esplendoroses és la que expressa en el pròleg del volum Caires vius (Tots els contes, 3). Mentre bufa el vent i es prepara la gran manifestació performàtica (el mot és d'ella), us en copio un llarg fragment. Cal llegir-lo, rellegir-lo i meditar-lo: en sortireu reconstituïts.

Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, mes per a esser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, senyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, la imparcialitat, el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel, que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, i aneguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota. I si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient hi està enrarit i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.

Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilisació, per vicissituds de la història es vegé reduïda a destins inferiors a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sorgit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en els esdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta-viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà de que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra volta decorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya —per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota—, al despertar no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust i elegantesa. An aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara; que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem públic: la munió espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui per avui un curiós anacronisme.

Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’agena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si, mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.

Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes —flors d’ideal— quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors les hi cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I obeint an aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que d’aquesta generació espontània havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.


En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resulta de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa de juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que ja es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant molt temps convertida en provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís sense discerniment; un publiquet de gent de fora tout à fait, un veritable publiquet provinciano. I an aquest públic modest i casolà, an aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta i casolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratisació, orient perpetu de tota entitat potent i valorosa. I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donguessin una empenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pel temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a totes les corrents sanitoses, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient Quiu vedis al Quo vadis?, se permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir a cada artista en predicador laic, a cada cervell en sucursal del seu, i a cada faula d’art en infantívola moraleja para jóvenes descarriados; soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses de concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen als infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de certes coses —unes certes coses especials que sols elles descobren—; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola —potser l’única coneixença del veïnat!— al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de gent de sa casa i son ofici plena de contrasentits, d’innocentes nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.

Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plans d’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia, fóra del cas que els hi diguessin, fent-els-hi la gran reverència: “Perfectament, dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic dispost a fer tot lo que vostès me manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, un suplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte...”

Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir aquesta malícia, que no ho són tant com semblen de mofetes, i s’escolten al públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.

Anys enrera es digué que a l’illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de banc de poca vàlua, que tothom sabia eren falsificats, mes que a manca dels llegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció: Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada nosaltres també, la mateixa llegenda aclaratòria, an aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per estimular-los a legalisar-se amb més rapidesa, com per a evitar que ningú els prengui per lo que no són i els hi faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui el vulgo es necio y, pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.

No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui li ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble —aplaudiment, diner o amenaces— fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realisar serenament son obra, de la que ell sol ne té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara erms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure, i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; al dentistet sense psicologies, que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel de proselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu —que de tot ne sap un poc més que nosaltres— ha criat diversitat d’apteses per a que satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen a que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden esser únicament d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes —models, per cert, de franc parlar— poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que si les certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els hi caiguin en mans; als critiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; als fruïdors dels clàssics, que abans de titllar de presumptes atrevits a la gent jove, cal fer memòria del sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el dever de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Jepotes, amb gran abundor de Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul esser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Gerònims i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fídies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·leta escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor o pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya esser ineducat tenint possibilitat per a deixar d’esser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement les corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena —i sap que no podria defensar-se del més lleu atac— i a més roïna, morbosament maliciós: car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.

6 de setembre del 2019

Estampa barcelonina


...i per acabar les cartes del viatge a l'Argentina, aquí teniu la del retorn, començada a Barcelona una setmana abans de les eleccions municipals. L'acabo ara que comença el curs i recomença la saragata. Ens veiem a la Setmana del Llibre!

Fa tres setmanes que no la trepitjàvem i ara amb prou feines si gosem: Barcelona, la deliciosa, la frívola, la rellepada, té l’asfalt dels carrers net i planxat com unes estovalles. Fa angúnia tractar-los com el que són, vies de circulació per on roden cotxes i camions i autobusos i que a París o Londres tenen un aspecte com d’escorça soferta. En lloc d’una superfície tota coberta de pegots, la pell dels carrers de Barna és d’un negre lluent que satisfà la vista, una piel tersa (em ve així, com als anuncis de quan era criatura), equivalent urbanístic de l’efecte botox. I és que la cirurgia estètica és el primer que se m’acut quan penso en la mania municipal d’esbudellar i glacejar carrers tan ben evocada per Virginie Despentes a Apocalypse Bébé —una novel·la ambientada a Barcelona, on l’autora va viure i escriure, però que no surt al mapa literari que ha dissenyat l’ICUB—. Aquesta vegada em fa l’efecte que el glacejat s’ha estès per una xarxa amplíssima, des de Santuari fins a Parlament, on estrenen una superilla i un mobiliari urbà que guarda amb els bancs d’una plaça la mateixa relació que la cuina de Ferran Adrià amb la dieta familiar. (Per cert, ¿heu vist la cala Montjoi d'ençà que se n'ha apoderat aquest geni de la transformació?)

Acabem d’arribar de Buenos Aires i redescobreixo el meu territori. Primavera, la porta de la Llibreria Calders és oberta de bat a bat i em reconforta que la cara de la Sucunza no hagi sofert cap intervenció. Fina com sempre, prepara tres sessions per fer balanç de l’operació Barcelona a Buenos Aires: seixanta escriptors i il·lustradors convidats per l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament de Barcelona (el viatge i l’estada dels quals han costat 600.000 euros) per uns 10.000 participants en els 120 actes programats a la Feria del Libro de Buenos Aires. Els comptes Twitter de les administracions implicades han fet una piuladissa de moixons estarrufant les plomes al bassiol de l’autocelebració. Ara bé, d’intercanvi amb els escriptors argentins es pot dir que n’hi ha hagut poc; amb la universitat, gens. En tot cas, ningú no ha caigut que uns apassionats de literatura com són els argentins (a les seves facultats llegeixen en una setmana el que a les nostres es llegeix en un curs, i no exagero: em consta) no tenen on descobrir la literatura autòctona quan vénen a estudiar a Barcelona si no saben català —que naturalment no el saben—. No hi ha a Catalunya cap facultat que hagi creat una secció destinada als estudiants estrangers curiosos de saber què s’ha escrit en la llengua indígena i on Rodoreda pugui ser estudiada en castellà o en anglès. Organitzar-ho seria força més profitós que enviar cinc dotzenes d’autors a passar quatre dies a Buenos Aires. Això sí, a Catalunya els mitjans han parlat molt dels èxits de la nostra delegació d’escriptors, i tu diràs si en parlaven amb la delegació de periodistes que s’havia desplaçat a Buenos Aires per informar els catalans de la internacionalització de la seva cultura.
Mafalda, tenies raó: caminem cap per avall, i potser per això necessitem l’asfalt ben llis.
Després de xerrar amb la mustela Sucunza vam remuntar cap a casa passant per la Central del carrer d’Elisabets. Encara no havia vist el pati que han annexat a la llibreria, amb festejadors de rajola antiga i una palmera beatífica que protegeix les taules del cafè. Allà mateix, al Jardí dels Tarongers, es preparava un acte veïnal amb cadires a l’aire lliure, una tarima i una taula per al vermut —que no ens van voler servir fins que Ada Colau i Joan Subirats no van haver exposat el seu programa per Barcelona, ja que l’acte no era veïnal sinó electoral.
I llavors la meva sorpresa va assolir el seu zenit.

Per primer cop d’ençà que visc a Catalunya, el número 2 d’una llista política parlava de cultura no pas com a símbol o essència sinó com a aspecte concret de la vida ciutadana, i centrava el seu discurs en l’escola com a lloc prioritari on fomentar-ne l’experiència. Parlava de la famosa sisena hora d’ensenyament, que ja es fa al 100% de les escoles concertades però només al 18% de les públiques, i que hauria de servir, deia ell, per garantir que en la vida de totes les criatures hi hagi un contacte real i continu amb les arts. Parlava de crear una residència artística a totes les escoles públiques, com ja passa en una vintena de centres. De multiplicar els instituts especialitzats en les arts, com l’Oriol Martorell en el teatre i la dansa. De fomentar que els grans centres municipals de cultura, els museus, els teatres, treballin cada projecte pensant també en la població infantil. Parlava de convertir l’educació artística en una prioritat.

No sé si aquest programa guanyarà gaire electors a la causa de l’honorable alcaldessa Ada Colau. S’assembla poc al que jo diria que és el tronc comú dels partits a Catalunya (i en això no hi ha frontera entre sobiranistes i unionistes): la indiferència en major o menor grau per l’escola com a lloc de transformació, com a porta d’accés a allò que la vida no t’ha posat a prop. Ernest Maragall va impulsar com a conseller d’Educació la retallada de les hores dedicades a l’ensenyament de la literatura catalana. Irene Rigau, en plena crisi i quan Càritas alertava de l’empobriment dramàtic dels infants a Catalunya, va decidir compactar l’horari lectiu a ESO de 9h a 14h, una mesura controvertida pedagògicament però d’un efecte immediat pel que fa a la vida material: foragitat el dinar de l’horari escolar, l’administració deixava de fer-se responsable del que per a molts adolescents era l’únic àpat complet i calent del dia.

A les meves orelles, les paraules de Joan Subirats anaven ressonant d’una manera bellíssima amb les de l’antropòloga Rita Segato el dia de la inauguració de la Feria del Libro a Buenos Aires: “No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado.”

***

Post Scriptum. Han passat tres mesos. Joan Subirats és el sisè tinent d'alcalde de Barcelona, responsable de l'àrea de Cultura, Educació i Ciència, i tindrà els poders necessaris per impulsar les belles mesures que desgranava al Jardí dels Tarongers. Però els editors com jo no tindrem l'honor de tractar-hi quan vulguem dirigir-nos a l'Ajuntament de Barcelona. La rifa postelectoral ha posat les indústries creatives a les mans de Xavier Marcé, juntament amb el turisme, dins l'àrea d'Economia, Treball, Competitivitat i Empresa adscrita al primer tinent, Jaume Collboni. Xavier Marcé és accionista i ¿era? vicepresident i responsable d'expansió del Grup Focus, una "organització empresarial amb vocació artística" segons el seu propi web "i el principal operador privat en el sector de les arts escèniques". El 2016, quan ja era pressentit com a director de l'ICUB i comissionat de Cultura, el setmanari La Directa li va dedicar un article que mereix ser llegit. Per donar la mida del tauler en què es juga la partida, el pressupost de l'Ajuntament de Barcelona en Cultura és actualment de 142 milions d'euros. Focus, d'entre el sens fi d'encàrrecs municipals que l'han convertit en una empresa florent, va rebre el 2015 el de gestionar la part material de la Setmana del Llibre en Català. Li devem les noves cases de plàstic on ens trobareu a partir del divendres 6 de setembre al pla de la Catedral.

A Buenos Aires vaig rebre una gran lliçó d'un editor argentí, Javier Bendersky, responsable de "Todo libro es político". Li preguntàvem per la notable florida d'editorials independents a l'Argentina i ens va respondre: "¿Independents? La majoria d'editorials dites independents són editorials petites que voldrien ser grosses, l'única diferència és de mitjans. Mentre que una editorial independent de debò ho és perquè pensa i treballa amb independència." Aquesta frase va encendre un llum que no voldria que s'apagués ara que comença el nou curs, sota els auspicis de sempre.


1 de setembre del 2019

Estampa a mig camí

I va arribar l’últim dia i vam anar a Juella, que m’atreia des del principi. Havia preguntat per aquell poble tot sol al final d’una pista i m’havien dit que tenia un antigal, però de molt mal trobar per a qui no conegués el camí. No hi havia tornat a pensar fins que me’n va parlar el Facundo Toconás, amic incipient, en una conversa sobre formes de vida extintes. ¿De mal trobar? Mira, per trobar els pobles antics tu fixa’t en els cardones, allà on vegis que creixen més atapeïts és que hi havia gent que en menjava la fruita i en cagava la llavor.

El truc no falla. Més enllà de l’escola i de les cases en construcció —d’adobe i canyís tradicionals, però d’unes proporcions que delaten la residència secundària: Juella és bonic i em pregunto quants anys tardaran els seus enamorats a matar-lo—, veiem una eminència plana que domina el riu, tota coberta de cardones. Són enormes i forcats, les seves branques es toquen. Quan hi arribem, descobrim vestigis de paret seca als seus peus, no sabem si de corrals o de cases, però l’efecte és el d’un gran tauler delimitat amb pedres de tots colors, com les muntanyes, i protegit pels braços gegantins d’un bosc de tòtems. Caminem amb molt de compte, per les pues que punxen i per les pedres que imposen, i el tauler sembla que no s’acabi mai: ¿quanta gent hi vivia, en aquest antigal? ¿Com es deien, què parlaven? ¿Són seus els noms que encara diuen els llocs? ¿Què volen dir? Ho hem preguntat i no ens ho saben respondre, aquí les copleras canten en castellà i el Facundo ens explica que les llengües vernacles ja havien desaparegut al començament de la colònia espanyola, amb l’ocupació incaica que va imposar el quítxua en aquelles valls. Els avis, els avis dels avis —això ens ho diu el Venancio, de 67 anys— no parlaven cap llengua que no fos el castellà, un castellà tot clapat de paraules intruses, de sons irreductibles. Els únics que avui parlen quítxua són els emigrats de Bolívia arribats no fa gaire en colles prou nombroses perquè hi hagi mestres de quítxua a les escoles rurals.
Però el Facundo sí que sap què vol dir el nom del seu poble: Maimará, allà on cau l’estrella.


El dia que tornem a Buenos Aires es dóna el cas que el diari La Nación porta un article sobre “alumnos indígenes: dos de cada tres no están recogidos en los registros oficiales”. Tan cruent és l’estigma de ser indígena que els estudiants no se’n declaren i d’aquesta manera no poden acollir-se a la “educación intercultural bilingüe”, aprovada el 2006 sota el govern Kirchner per garantir “el dret dels pobles indígenes a rebre una educació que contribueixi a preservar i enfortir les seves pautes culturals, la seva llengua, la seva cosmovisió i la seva identitat ètnica; a desenvolupar-se activament en el món multicultural i a millorar la seva qualitat de vida”. Però ¿de què serviria una educació que enfortís la seva cosmovisió si cada iniciativa imposada al seu territori la viola? ¿Què seria una escola on se’ls parlés de la Pacha a tocar d’una mina d’urani oberta fa poc malgrat les protestes dels seus pares? ¿Quina llengua preservar si les que aprenen els nens de les famílies que els contracten, governen i segreguen són l’italià, el francès i l’anglès? ¿A quina qualitat de vida aspirar si et desposseeixen de tot generació rere generació, perquè Si no existe el más allá la injusticia del pobre es eterna?


La llengua, la riquesa, la potestat conservades, això sí que ens separa, els indígenes catalans, d’aquests altres indígenes. Som i serem... Però de civilitzacions pageses que s’ensorren per incapacitat de la gent de progrés a comprendre-hi una intel·ligència del món, de llocs sagrats que esbotza l’explotació més agressivament imbècil, me’n vénen al cap per tot el meu, de territori. Meravelles de paret seca ensulsiades des del parc natural del cap de Creus fins al parc natural del Montsant, dòlmens escanyats entre els nans de guix i les columnes dòriques dels xalets alemanys a Palau-Savardera, la vall Fosca terraplenada per fer-hi un golf, l’esplanada del castell convertida en pàrquing 1 a l’aspra i ardida Siurana on les aigües brutes desguassen a la portella dels moros... Em recordo de vosaltres aquí a l’Argentina tot descobrint, a l’anvers de la pàgina que parla d’alumnes indígenes, una entrevista en què Pilar Rahola fulmina contra Cristina Kirchner i perora sobre cristians d’Orient i ablació del clítoris. La Rahola ha vingut a Buenos Aires com a escriptora convidada per les institucions catalanes en representació de Barcelona-ciutat-de-la-literatura. Em ve al cap el discurs subtil, inspirador, de Rita Segato a la inauguració de la Feria del Libro. Parlava de “las virtudes de la desobediencia”, que són set i convé llegir totes, però us en copio una per assegurar-me que aquesta no us la perdreu:

Nombremos nosotros. Demos los nombres. No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado, y por debajo de ese ya pensado contrabandeamos inevitablemente la idea de lo ya pensado en otro lugar. La faena del intelectual es la producción y donación de nombres. Lo aprendí de mi amado maestro Aníbal Quijano. Autoría viene de autorizar. Son dos términos profundamente emparentados. Pensemos desde acá, no deleguemos a que nos piensen el mundo en que vivimos desde afuera. Nos pasa a nosotros, y le pasa a España también. Al igual que nuestro continente, se encuentra del lado del consumo y la aplicación de categorías teóricas, no a su formulación. No nos engañemos… Le pasa a ese país tan tristemente colonial y criollo como nosotros que es España, una nación que se conquistó a sí misma y siguió por el lado de acá, sin solución de continuidad, en el mismo año, 1492. La lengua española es numerosa, pero no es hegemónica. No produce un pensamiento teórico destinado a atravesar la Gran Frontera Global desde el Sur hacia el Norte. Libros editados acá por grandes conglomerados de editoriales destinadas al lucro global no son catapultados a las lenguas en las que las ideas alcanzan circulación e influencia planetaria. La reserva de mercado del Norte sobre lo que bien podríamos llamar “patentes” en el campo de las Humanidades es cerrada, inexpugnable. Porque, no nos equivoquemos: es el campo de las Humanidades, con su usina de palabras, su poiesis de conceptos, lo que da forma al futuro de la historia. Es por eso que se encuentra en manos de pocos, pocos que no están por aquí, la llave del camino de las Humanidades que cierra la puerta de esa circulación planetaria a los conceptos teóricos acuñados en nuestra lengua, con soberanía y autonomía, desde acá mismo, desde el suelo en que nuestros pies se asientan.

S’ha acabat el viatge. Tornem a Barna amb els llibres de Rita Segato i una arrel seca collida a Huichaira.



Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí