9 de setembre del 2020

La Rentré [sic]

 


Amics i seguidors,

Temps de cridar el llegidor de vísceres, aquests que comencem. Amb la ciutat massa quieta, els editors agitats, la Setmana que diuen que s’estrenarà amb un fibló tropical, la infecció que cova en tots els esperits si no en totes les cases —i bars i fondes, però això no es pot dir. NO ES POT DIR serà el lema de l’època?

Al Club Editor fem com les bèsties. Callem quan fa l’efecte que comença la tempesta i reprenem el xerroteig al primer raig de sol. Ara mateix fa un raig de sol i us escric. Bon dia tingueu, llegidors que sou la sal de la terra.

Passem canguelu i alegries. Entre elles, que Joan Ferrarons, traductor d’El castell de Kafka, sigui un dels quatre finalistes del premi PEN català de traducció. El seu treball, finíssim i original, va molt enllà de la missió primera del traductor, que és donar l’hospitalitat a una obra forastera: ell conquereix territoris per a la literatura en català. És el que fan els traductors excepcionals. Creen llenguatge, busquen la manera de dir aquells pensaments que la nostra llengua, la nostra història i el nostre paisatge no tenien per què produir. Són relativament pocs, els traductors que eixamplen el territori d’una literatura. En Ferrarons, filòsof i garrotxí, n’és un. Que se li reconegui el mèrit forma part de les alegries que reserva la mai previsible vida cultural. 

Una altra alegria és que celebrarem no sabem com, però pel nostre compte, el centenari del naixement d’Eileen Chang. Després de publicar L’amor que fa caure ciutats —guardonat amb el premi a la millor traducció del xinès— vam reincidir amb Brasers, que compta entre els fracassos comercials més sonats del catàleg i entre els amors més delicats de l’editora. Poques vegades l’art del conte ha anat més lluny en la complexitat i l’ambivalència, en la captura de les emocions menys confessables dins una prosa sedosa i llisa com una mitja. Llegidors, aquí heu badat: encara no heu sabut veure aquesta joia. Sí que l’ha vista la realitzadora Ann Hui, que l’ha adaptada al cinema i l’estrena ara al Festival de Venècia sota el títol, tot sigui dit una mica suat, de Love after Love

Més alegries: hem tret Homes en la meva situació, la darrera novel·la de Per Petterson, que compta entre les primeres de totes en la categoria AA —amors apassionats. És la quarta d’ell que us oferim, tot esperant la cinquena l’any que ve. 

Ens passa que, com més avancem en la seva obra, més s’allunya l’horitzó i creix la muntanya. El que al principi ens havia semblat que era l’obra molt consistent d’un autor remarcablement sensitiu, ha anat prenent caràcter de continent on els personatges troben canals d’una novel·la a l’altra i, fills que eren aquí, allà esdevenen pares o amants. Petterson escriu novel·les, diries, per poder passar la vida en companyia dels mateixos personatges. És el que fa fer als lectors: una delícia, una sorpresa i un aprenentatge, descobrir que mai no tindràs a les mans l’enigma d’una persona, ni tan sols a través del miratge d’una història ben explicada. És, editorialment, un repte que ens ha obligat a tornar enrere per falcar millor aquella pedra d’allà: com que els personatges transiten d’una novel·la a l’altra, resulta que la roba que duu Arvid Jansen quan festeja, i que treu de l’armari quan se separa, no pot ser aquí una jupa i allà un tabard. Ha de ser la mateixa, amb els seus botons de coure. Aquest estiu hem mobilitzat Carolina Moreno i Coral Romà, traductores respectives de Maleeixo el riu del temps i Cap a Sibèria, per oferir-vos un Petterson ben temprat (dislèxics, no us trabuqueu). 

Als antípodes estilístics de Petterson es troba la darrera novel·la de Sebastià Perelló, La mar rodona. Una ampla tribu de personatges passa sota els ulls del lector com passa la gent pel carrer, fugaçment. Només que l’autor s’ocupa de relacionar-los entre si, no pas pel gust de fer un bonic artefacte sinó perquè la vida en una illa és així: plena de gent interrelacionada que no es coneix i perpetua, temps a través, les mateixes carotes de no saber-ne res. De què? Ah. Vosaltres ho sabeu —i calleu, com ells. La mar rodona us demanarà un cistell d’hores perquè, per peixera que sigui plena d'humans rere el vidre, és una travessia. I una senyora novel·la. De les que eixamplen una literatura, com El castell d’en Ferrarons —perdó, d’en Kafka.

Què més, què més? Ah: Lispector. L’hora de l’estrella, traduïda de bell nou per qui l’havia traduïda per primera vegada: Josep Domènech Ponsatí. És un cas d’autocensura curiós, li havíem proposat de reeditar el seu text, ell ha decidit reformular-lo. Així és Lispector i així és ell —tenim, al Club Editor, uns traductors que fan caure d’esquena. Serà el primer de quatre volums Lispector que traduirà i publicarem d’aquí al 2024.

A més d’altres perles, robins i maragdes que us aniré contant quan sigui l’hora d'extreure'ls de l'argila. De moment, plego d’escriure-us i deixo el canguelu per una altra vegada. No se n’anirà pas. Vosaltres el sentiu, com el sentim nosaltres. Desitjo que us deixi viure sense massa angúnies.

Vostra,

MB