5 de maig del 2020

Amat-Piniella, la Persona amb majúscula


"Era un home silenciós, afable, carregat d'espatlles, miop, introvertit, d'aparença feble i d'una sensibilitat extrema, d'una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L'Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d'altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D'això n'era molt conscient, l'Amat: tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom."

Aquestes paraules de Montserrat Roig (1974) tenen la gran virtut d’evocar l’home Amat, la persona, singular i conscient. Entre moltes desgràcies més serioses que aquesta, Joaquim Amat-Piniella ha patit una sort lamentable per a un escriptor, la de ser abordat no pas com un subjecte sinó com a individu, com a unitat de què es compon un grup, el dels supervivents dels camps nazis.
La seva obra, per a la immensa majoria dels lectors que en coneixen l’existència, es resumeix a un llibre: K.L. Reich. Els altres no han estat llegits per gairebé ningú, d’on resulta que aquest tampoc sigui abordat com la novel·la d’un autor específic dotat d’una certa visió de la vida, sinó com LA novel·la catalana dels camps nazis: única no pas pel que té de propi sinó numèricament, una de sola en tota la literatura catalana. Amat és així el representant dels deportats republicans, i en aquesta dimensió col·lectiva es produeix l’embolic de la recepció. Amat-Piniella, quan escriu, ¿representa els deportats catalans o els espanyols en general, tots aquells que es troben a Mauthausen per haver combatut a les files de l’Exèrcit de la República? ¿En què difereix, en un camp de concentració, l’experiència d’uns i altres? ¿Què té de consistent o d’absurd que en la primera edició castellana la coberta anunciés “Miles de españoles en los campos de Hitler”, mentre que en la primera edició catalana una faixa resava “Centenars de catalans als camps d’extermini nazis”? ¿Com és que en edicions catalanes recents K.L. Reich passi a pertànyer a la “literatura de l’Holocaust” i Amat-Piniella segui a la dreta de Primo Levi, com si l’experiència dels deportats polítics fos assimilable a la dels exterminats per motiu de raça?

Cal tornar a l’home Amat: a l’escriptor que va viure uns fets històrics compartits amb desenes de milers d’altres des d’una vida particular, la seva, en què el fracàs o l’esperança tenen qualitats pròpies. Col·lectius són els fets, no pas la veu que els expressa i que surt d’unes vivències difícils de rastrejar, i d’una sensibilitat perceptible en un conjunt de llibres. El rastreig comença a partir d’uns caps de fil, per exemple:
De la infància d’Amat se’n sap que durant els anys de Primària no va anar a escola sinó que el va educar la seva mare, Concepció Piniella, professora de cant. Aquesta solitud infantil, aquest aïllament, impressiona dins la vida d’algú que va haver de conèixer una doble experiència extrema del grup i de la camaraderia: al front i als camps de concentració.

Als 23 anys, mentre s’està formant militarment a l’Escola Popular de Guerra, Amat coneix Maria Llaveries i hi té una sola cita just abans d’agafar el tren cap al seu destí, al front d’Andalusia. Decideixen escriure’s. La primera carta d’ell és del 5 de març del 1937 i té el to de tantes amistats per correspondència iniciades al front. L’última és del 31 de desembre del 1938 i parla de casament per poders. Entre aquests dues dates discorre un epistolari ple de contrastos, els de la guerra naturalment, en què alternen vagància i atacs, però sobretot els de la vida moral, en què l’aplom del voluntari va donant pas a alguna cosa pitjor que el desànim, m’atreviria a dir que a una ensulsiada interior, contra la qual l’únic refugi és una relació amorosa construïda en l’absència:

"Molt sovint després d’una acció, d’una actitud qualsevulla, no puc evitar-me la pregunta: Ho hauries fet o ho hauries dit si continuessis essent el mateix d’abans? [...] Vida civil i vida militar, dia i nit, cara i creu, la una és la mort de l’altra. [...] No em serà massa difícil, si la guerra va continuant al pas que porta, readaptar-me, despullar-me de tots els hàbits amb els quals m’ha calgut disfressar-me? [...] Escriu-me, Maria Llaveries. Explica’m coses. Ajuda’m a no perdre el contacte que algun dia m’ha de servir per a refer-me." [22 de març del 1938]

"Si bé he perdut la fe en tot i l’escepticisme ha fet presa de mi fins a un extrem que abans hauria considerat tràgic, durant aquesta guerra s’ha encès en mi una flameta d’unes radiacions completament desconegudes fins ara fa mig any [...] Crec en tu i aquesta confiança m’anima per a no considerar-me un ninot perdut en el remolí de les actuals circumstàncies i deixar-me portar com a tal." [12 de desembre del 1938]

Promès amb Maria Llaveries al cap d’un any d’escriure-li des del front, casat amb ella el juny del 1939 just abans de travessar la frontera i sense temps de tractar-la, es retroben, de nou a Andorra, la tardor del 1945, després de quatre anys i mig de deportació durant els quals ella ha estat la suprema esperança. Viuran plegats una mica menys de tres anys: el juliol del 1949, al terme d’una llarga malaltia, ella mor.
I tanmateix, en el conjunt de novel·les que emmarquen K.L. Reich, el tema dominant és la incomunicació en una forma d’infern que la convenció anomena intimitat familiar —sigui entre pares i fills o, de manera terrible, entre un home i una dona—. La camaraderia al front i al camp és sòlida, inqüestionable. Les altres relacions, a Roda de solitaris o a La ribera deserta no menys que a La clau de volta, desemboquen en una solitud que condemna tota esperança.
(In)humanitat de la guerra? (Des)humanització del pres?

Nota bene: aquest article em va ser encomanat per David Gálvez, que el publicà a la revista Portella el novembre de 2015.