23 de març del 2018

Carta al herrero Llarena

"Nuestro legislador, al recoger en la descripción del tipo penal el adverbio que modaliza la acción (violentamente), elude incorporar al tipo pena el sustantivo que se sugiere. Actúa violentamente quien lo hace de manera violenta, lo que no presenta un contenido típico plenamente coincidente con actuar con violencia."

Lo escribe el juez Llarena en su motivación de causa. Da para encerrar en cónclave a todos los catedráticos de lengua española hasta que propongan un análisis sintáctico de la frase. Y también da para una réplica en forma de prosa limpia, escrita por cierto desde Ginebra, sobre lo que motiva el encierro de un hombre cualquiera. Es de Mercè Rodoreda y forma parte de su novela póstuma La muerte y la primavera. Resulta que vinimos a Madrid para presentarla en la librería Mujeres y al bajar del tren hemos topado con esto.



"Mientras mi criatura y el chico del herrero corrían por los campos en la negra noche o por el bosque o por las Piedras Altas, yo, a solas y como sin pensarlo, iba a ver al preso. Me sentaba a su lado y cuando estaba cansado de estar allí me iba. Un día, sin que le preguntase nada se puso a hablar conmigo. Me dijo que tenía que vivir fingiendo que se lo creía todo. Fingiendo que se lo creía todo y haciendo todo lo que los demás querían, porque si lo habían encerrado cuando era joven era porque sabía la verdad y la decía. No la verdad de los hombres de la cara arrancada. La de verdad… [...] ni los hombres ni las mujeres pueden oír lo que digo… y me decía que todo era mentira. Y antes no querían oír lo que yo decía y ahora no se lo quiero decir. Todo lo que ellos dicen es mentira… los que dicen que una serpiente se volvió de agua… y quieren creer y necesitan creer que si llenan de cemento la boca el alma de la persona se queda en el cuerpo. Y necesitan creer que vendando los ojos de las mujeres que tienen una criatura dentro no se enamoran de otros hombres y que todos los hijos se parecen a los padres… y no saben que si les vendan los ojos es para que la criatura esté mal antes de nacer… no lo ven, pero lo que yo digo es la verdad… Y creen que hay que pasar el río y que hay que morir por pasar el río. Que el pueblo solo puede estar plantado sobre el río en vez de estar plantado en las Piedras Altas o en el bosque de los arbolados y hacer el cementerio en la punta de la Maraldina… Y las sombras de los caramenos no las ha visto nunca nadie. Nadie ha visto nunca una sombra y nadie sabe si el pueblo de esos hombres es un pueblo o es una nube… Pero los vigías vigilan y lo que vigilan no está en ningún sitio… Y van mutilando a los hombres porque dicen que una sombra se juntó con otra… tienen miedo. Quieren tener miedo. Quieren creer y quieren sufrir… sufrir y nada más que sufrir y ahogan a los que se mueren para que aún sufran más… para que sufran hasta el último momento, para que nada sea bueno, y si te arrancan la cara las piedras y el agua es por el bien de todos… y si vives pensando que el río se llevará el pueblo no pensarás en nada más… que te arrastre el sufrimiento pero no el deseo… porque el deseo te hace vivir y por eso les da miedo. El miedo al deseo se los come. Y es para no pensar en el deseo que quieren sufrir y ya de pequeño te mutilan y te clavan el miedo detrás de la cabeza… porque el deseo hace vivir te lo matan mientras vas creciendo… el deseo de todas las cosas… y si cuando eres mayor…"

Traducción de Eduardo Jordá, edición de Alejandro Dardik. Que Rodoreda los tenga en su gloria. Y que seáis muchos los madrileños en asistir mañana a la charla sobre el herrero, el preso y el suicidio en La muerte y la primavera.

8 de març del 2018

El gènere dels àngels: carta sobre unes quantes dones que escriuen

No havia pensat mai en el sexe dels escriptors fins que no vaig venir a viure a Barcelona. 10 anys: un temps que ha presenciat la proscripció de la paraula "sexe" i l'entronització de la paraula "gènere" en qualsevol discurs que es vulgui conforme a les aspiracions de la modernitat. Confesso que m'hi perdo. No em perdo, en canvi, en les reivindicacions d'aquesta vaga que avui no celebro del tot, ja que us escric aquesta carta.

Charlotte Delbo (que podreu llegir magníficament traduïda per Valèria Gaillard el 2019, si el nostre planeta consenteix a tolerar-nos encara), membre de la resistència comunista francesa deportada a Auschwitz, es va trobar, el 1945, que l'Estat francès no li reconeixia la qualitat de deportada resistent, sinó la de deportada política. La distinció no era simbòlica solament, sinó ben material: una minva del 60% de la pensió cobrada. Només un 15% dels resistents homologats per l'Estat francès són dones, una xifra sense cap proporció amb la presència real de les dones en les xarxes de la resistència francesa, a tots els nivells de responsabilitat. Que fins en aquest terreny imperi la "bretxa salarial" t'obre davant dels peus un veritable abisme: el de la convicció en la inferioritat de les dones que determina les decisions de tants homes sensats com legislen pel món.
Avui, dia de les dones, el primer que tinc ganes de transcriure-us és un poema de Charlotte Delbo:

He resistit a la injustícia
que m’ha capturat
i m’ha lliurat a la mort
he resistit a la mort
amb tanta força
que no m’ha pogut treure la vida
per venjar-se
m’ha tret les ganes de viure
i
m’ha fet un certificat
aquí el tinc
signat amb una creu
perquè em serveixi el proper cop.

El meu cor ha perdut la seva pena
ha perdut la seva raó de bategar
m’han tornat la vida
i aquí estic davant de la vida
com davant d’un vestit
que ja no et va bé.

Un infant m’ha donat una flor
un matí
una flor que havia collit
per a mi
ha fet un petó a la flor
abans de donar-me-la
i ha volgut que jo també li’n fes un
m’ha somrigut
era a Sicília
un infant color de regalèssia
totes les ferides es curen
Això és el que em vaig dir
aquell dia
de vegades m’ho repeteixo
no prou com per creure-m’ho.

***

Hi ha la Duras, d'un feminisme herètic, completament incomulgable pel feminisme queer. La seva visió de la sexualitat d'homes i dones. La seva visió de com es relacionen entre ells. A La vida material, que és un llibre que no va escriure sinó dictar des de l'hospital un any abans de morir, i que per això té forma de retalls de conversa, diu això en una peça que es titula "La casa":

"Oblido de dir una cosa que les dones s’han de ficar al cap: no cal fer-se il·lusions, els fills són com els pares. Tracten la dona de la mateixa manera. També ploren de la mateixa manera quan ella mor. Això també diu que res no la substituirà.

Abans era, doncs, així. Abans, ho agafi pel costat que ho agafi, fos el segle que fos de la història del món, veig la dona en una situació límit, insostenible, ballant sobre la corda fluixa per damunt de la mort.
Ara, em giri pel costat que sigui del meu temps, veig la starlette de les oficines mediàtiques, de turisme o de banca, aquesta primera de la classe, eixerida i incansable, al cas de tot, ballant de la mateixa manera sobre la corda fluixa per damunt de la mort.
Ja ho veieu, doncs, escric per no res. Escric tal com cal escriure, em sembla. Escric per no res. No escric ni tan sols per a les dones. Escric sobre les dones per escriure sobre mi, sobre mi solament a través dels segles.
He llegit Una cambra pròpia de Virginia Woolf i La bruixa de Michelet.
Ja no tinc biblioteca. Me n’he  desfet, i de tota idea de biblioteca també.
S’ha acabat. Aquests dos llibres, és com si hagués obert el meu propi cos i el meu cap i llegís el relat de la meva vida a l’Edat Mitjana, als boscos i a les manufactures del segle XIX. El Woolf, no he trobat ni un sol home que l’hagi llegit. Estem separats, com diu M.D. a les seves novel·les.

La casa interior. La casa material.
La primera escola, fou la meva mare. Com organitzava les cases. Com les netejava. Fou ella qui m’ensenyà la netedat, aquella netedat fonamental, malaltissa, supersticiosa, el 1915, a Indoxina, d’una mare de tres criatures ben petites.
El que volia aquella dona, la meva mare, era donar la seguretat als seus fills, a nosaltres, que en cap moment de la vida, passés el que passés, ni els esdeveniments més greus, la guerra per exemple, no ens agafarien per sorpresa. A partir del moment que teníem una casa i la nostra mare, mai no seríem abandonats, enduts per la tempesta, agafats per sorpresa. Ja podia haver-hi guerres, aïllaments per culpa de les inundacions, de la sequera, nosaltres sempre hauríem tingut una casa, una mare i quelcom per beure i per menjar. Crec que fins al final de la seva vida va fer confitures per a la tercera guerra que havia de venir. Acaparava el sucre, els fideus. Es tracta d’una aritmètica pessimista que procedeix d’un pessimisme de base, que jo he heretat totalment."

Ho podreu llegir aquest setembre traduït per David Ilig, un pseudònim darrere el qual s'amaga un home.

***


Hi ha aquestes quatre de la primavera d'enguany: no ho hem fet expressament, però saludem el 2018 amb quatre llibres escrits per dones. No poden ser més diferents, no veig com trobar-hi ni que sigui un tret comú. Perdó, n'hi ha un: l'extrema necessitat d'existir de cada un d'ells. I un altre que no podeu veure: tots hauran sortit de la impremta dirigida per Gemma Romanyà Valls. Ahir dimecres 7 de març, la vam enterrar a Capellades. Va ser un veritable comiat. Impressionava, més que l'església plena de gom a gom, l'agudesa del dol sentit per tots els que l'havien tractada: qui no en sapigués res sortia d'aquella cerimònia convençut que el pas d'aquella dona per la terra ha deixat rastre. Us copio la darrera frase que va voler deixar impresa, en el recordatori que ella mateixa va preparar pocs dies abans de morir: "Per mi el més important és el text." 
Que la seva llavor escampi entre totes les dones que avui es manifesten.