23 de juny del 2017

El misteri del provincianisme

El lliurament del premi Crexells 2017 ha anat acompanyat de discursos solemnes i generalitzadors sobre "l'estat del sector editorial en català" i la literatura que en català s'escriu. Entengui's, sobre la incapacitat dels editors a detectar obres que valguin la pena i sobre la pobresa de les novel·les publicades al llarg del 2016 sota segell editorial, ja que Crui és una obra autoeditada després d'haver circulat per quinze editorials —una de les quals, confessem-ho sense embuts, és Club Editor. El veredicte, severíssim, emana de tres jutges en principi qualificats: Jordi Llovet, David Castillo i Jordi Cassassas, president de l'Ateneu barcelonès. Donem-nos per al·ludits.

No he llegit la novel·la de Joan Buades, ja que en vaig rebre un capítol solt introduït per una llarga sinopsi amb comentaris valoratius (no sé qui ha dit als autors que convenia autovalorar-se per estalviar feina als editors) i el cert és que no vaig demanar a l'autor de llegir l'obra sencera. Molts escriptors i lectors trobaran colossal i potser lamentable que amb una simple sinopsi un editor descarti la possibilitat de descobrir una obra qui sap si mestra; però són tants els originals que rebem, i tan abundants avui dia aquells que diuen explorar "la pulsió i la fascinació pel Mal", que reacciono com gat escaldat. En altres paraules, exerceixo el meu lliure albir d'editora, i segur que em deixo perdre obres que valen la pena.

Cal precisar-ho? Si és que Crui val la pena, li desitjo la millor acollida del món i tants lectors com es mereixi. Tant se val que jo em rosegui els punys per no haver sabut detectar-la, el cert és que tot editor celebra l'eclosió d'una obra bona, ni que sigui en casa aliena, perquè enriquirà la literatura. Però no és d'això que volia parlar sinó del que Crui ha desencadenat a Barcelona en la seva condició de novel·la autoeditada. Copio les declaracions que han aparegut a la premsa, començant per les de Jordi Llovet:

“Hi ha escassíssimes novel·les d'idees que vulguin transcendir i anar més enllà de l'anècdota narrativa, tot just L’escanyapobres, de Narcís Oller; per això és d'agrair una obra on traspua el pensament d'Adorno, o Schopenhauer o Benjamin… és tot un descobriment, i és només allò desconegut que ens fa lliures.” (El País)
“Darrerament, el Principat porta una cotilla retòrica enormement cenyida que acaba produint un estat d’opinió amb poc moviment intel·lectual. Crui és una de les poques novel·les d’idees que s’han fet en català. És ambiciosa i amb una qualitat estilística remarcable.” (Ara)
“[Llovet] deplora que la novel·la en català no hagi sigut capaç de tenir una tradició literària de referència [...] i que la narrativa catalana estigui presa d'una cotilla retòrica i d'una llengua altament lexicalitzada, amb un llenguatge ple de tòpics i prefabricat. (El Periódico de Catalunya)
Sieu servits. Per a qui no ho sàpiga, Jordi Llovet és catedràdic de la Universitat de Barcelona i ha ensenyat durant decennis la Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada —disciplines en què es veu ben clar que no entra la catalana.

Un altre membre del jurat, David Castillo, poeta i novel·lista, però sobretot responsable del suplement literari de l'Avui des de fa també decennis, ha aprofitat la cerimònia del premi per declarar que "venint del món de la poesia, en general li cauen les novel·les de les mans”.

Si mireu els articles de premsa veureu que hi surten tirallongues de grans noms, des d'Adorno i Benjamin (citats per Llovet), Manuel Puig i Philip Roth (Castillo) o encara Canetti, Bernhard, Goethe, Handke, Marai o Zweig (Buades). Excusez du peu. Jo no acabo d'entendre quina amanida fa Benjamin barrejat amb Puig i Zweig, ni què cosa és una novel·la "europea", ni per què els únics referents d'aquests ínclits lectors quan parlen d'Europa són d'Europa central —i encara, la mainstream, ja que no deuen haver llegit Rochman o Amery, posem per cas. Però és evident que hi ha un dèficit de riquesa en la cultura catalana si un catedràtic i un director de suplement literari no cauen que la literatura catalana conté meravelloses novel·les d'idees com La mort i la primavera o Solitud, que mediten sobre la vocació de l'espècie humana pel Mal, no pas sota el penó de les stars de la filosofia contemporània sinó amb un univers metafòric singular. O que El món de Joan Ferrer pot ser llegida com una estimulant novel·la d'idees en el sentit que escruta la condició d'exiliat com a manera de ser al món, i ho fa des d'una cultura reàcia a assimilar la seva diàspora. Podria ser que aquestes obres fossin en realitat massa originals perquè un Llovet hi vegi cap relació amb Benjamin, però aquest és el misteri del provincianisme. Per dir-ho com Màrius Torres en una carta a Mercè Figueras: "Pocs prejudicis em semblen tan risibles com el d'aquells pedants que només donen valor a les coses grosses, als mots esdrúixols, a les simfonies en to major, a les muntanyes de més de mil metres i a les pubilles de més de quaranta mil duros."

És bo i desitjable que un jurat concedeixi el premi a qui cregui que se'l mereix, sigui una obra inèdita, autoeditada, estampada per Planeta o per Adesiara, amb o sense el Nihil Obstat de Roma. I és anòmal, nefast i grotesc que el jurat del Crexells emeti els veredictes que he llegit als principals diaris del país. Una ocasió més de transmetre al públic el tòpic carcamal segons el qual la literatura catalana és, ha sigut i serà una franca porqueria. Que els autors que hagin publicat alguna novel·la el 2016  em perdonin si no prenc nominalment la seva defensa; entraríem aquí en el terreny de l'opinió personal, i es tracta justament d'evitar-ho per defensar una cosa que ens és necessària a tots els qui ens dediquem a la literatura: la paraula pertinent. Que poc que ho són les que es van pronunciar ahir a l'Ateneu en roda de premsa. Però brams d'ase no pugen al cel.


28 de febrer del 2017

Lliçons de literatura catalana amb Redoxon

No sé si sabeu qui era Armand Obiols: un home doble, des del nom (Joan Prat i Esteve segons el registre) fins a l'estat civil i la llegenda (casat tota la vida amb Montserrat Trabal, company de vida de Mercè Rodoreda), un exiliat republicà que va passar la dècada dels 40 a França i que pot ser que il·lustri el fenomen de la "zona grisa". Però hi ha una cosa que Armand Obiols va fer simple: posar-se absolutament al servei de Mercè Rodoreda. No sé de cap altre home que hagi consagrat la vida al talent d'una dona. I Obiols em fascina, entre altres coses, per aquesta consciència aguda d'on era per a ell la veritable utilitat, el sentit de la pròpia existència. Servint aquella obra que va contribuir a fer gran, Obiols ha jugat un paper decisiu en la literatura catalana.

Des que Rodoreda reprèn l'escriptura en plena guerra europea fins a la mort d'Obiols, tota pàgina escrita per ella és llegida, analitzada, comentada per ell, i afinada fins a l'extrema execució gràcies al diàleg que han establert i que no trencaran mai, tot i els abundants daltabaixos de la seva relació. Ho podeu resseguir gràcies al volum Cartes a Mercè Rodoreda, que recull totes les que Rodoreda no va destruir després de morir Obiols. A partir de l'any 60, el format de les cartes d'Obi (així li diu ella) no varia i respecta escrupolosament quatre seccions: el temps que fa a Viena, la seva salut (mitja dotzena de grips anuals curades amb Redoxon i una sèrie de radiografies dels pulmons que fan dir al metge de capçalera: Fumi un sol paquet de cigarrets al dia), els microsuccessos de la vida d'un traductor a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, i la literatura. La que escriu Rodoreda, minuciosament. La que es publica a Estats Units, a França, a Espanya. I la que es publica a Catalunya. Obiols és un lector voraç i un mestre sistemàtic: Rodoreda, si vol arribar amunt, no pot no haver llegit segons qui, segons què. Com, per exemple, els grans contistes nord-americans, que comença a llegir l'any 41 a Limoges gràcies a "una austríaca jueva (o al revés) horrible com un ogre i bona dona" que li ensenya anglès.

Però siguem precisos. No és per instruir Rodoreda que Obiols es posa a llegir sistemàticament les novel·les que es publiquen a Catalunya, sinó per aclarir un misteri: com és que, per tercer any consecutiu, Rodoreda ha rebut carbassa al premi Sant Jordi amb tres obres majors (les que nosaltres coneixem com Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera). ¿Tanta competència literària hi ha a Catalunya d'ençà de la Guerra Civil? Al llarg de l'any 1962, mesos abans i després que surti La plaça del Diamant, Obiols llegeix com un cuc empassa terra: llibre rere llibre. I els comenta per carta. Són comentaris fets sense concessió, inclements però mai arbitraris, i sempre amb un sòlid fonament. En una carta escriu: "Estic convençut que en català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní." Això mateix podríem dir nosaltres de la crítica literària. Ningú com Obiols ha llegit la literatura escrita en català. Es pot discrepar del seu gust, però els seus motius són de pedra picada.

Ara que comença la traca de les ressenyes fetes des del rovell de l'ou barceloní per mor de la Diada i de la bona salut del llibre en català, ens han vingut ganes d'oferir-vos un collaret de comentaris d'Obiols a Rodoreda.  Aquí els teniu.


***


26.9.61
Tinc moltes ganes de llegir La mort i la primavera. Treballa amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres.

18.12.61
Tornant a la qüestió dels premis: no té la menor importància. Tot i que considero que La mort i la primavera, tal com la vas enviar, no estava encara prou treballada, estic segur que és molt millor que qualsevol de les novel·les que han tingut més vots. Altrament, com Colometa [La plaça del Diamant] no es tracta de  saber si està més bé o menys bé que les altres. Està en un altre pla, és a dir, en el pla de la literatura, mentre que la immensa majoria de les novel·les catalanes que conec (i de les que no conec també, perquè, si no, ja es sabria) està en un pla totalment extraliterari. Colometa i la Mort són obres de creació. No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort. En el fons no m’estranya gens que els jurats de Barcelona no ho acabin de veure. Inclús et diré que és bon senyal.



24.5.62
Tot el que vaig llegint d’escriptors catalans em confirma que actualment ningú no escriu el català com tu. Estic llegint un volum d’Homenots, de Josep Pla, que m’han deixat avui. És distret i, sovint, incisiu; de tant en tant té una certa profunditat. Però el famós estil d’en Pla era una pura llegenda; entre popular i encarcarat, molt deficient.


4.6.62
El mal del 99% dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats: gent que escriu, amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.





7.6.62
He acabat Érem quatre, de Ferran de Pol. En principi, el canevas no està malament. Recorda una mica El tresor de la Sierra Madre. Però li passa el que passa al 90% d’escriptors catalans. Per mandra, o perquè no donen més de si, tot els queda a mig fer, com si sempre es quedessin al primer raig. Resultat: un melodrama, amb falles constants de bon gust, on tot queda encastat com Déu vol: la mitologia mexicana, la psicologia dels personatges i la “intenció”; un llibre a mig mastegar, que hauria pogut estar molt bé —a mans d’un altre.


En canvi, La maroma, de Folch i Camarasa —n’he llegit més de la meitat— m’agrada bastant. Hi ha trossos divertidíssims, el to no falla mai i l’escriptura és correcta. És una pena que el món d’aquest minyó sigui, fet i fet, massa banal. Però, en fi, dintre les limitacions d’aquest món, la novel·la és pràcticament excel·lent.




27.6.62
Avui he llegit una novel·leta de M.A. Capmany: Tana o la felicitat. És, en realitat, com els contes. Ben feta, intel·ligent, però lleugerament encarcarada, poc natural, amb una subtilesa excessiva. Una mena de Benguerel, amb millor gust, menys amanerat, més fi. Li manca, però, en absolut, la força, l’escalfor humana, l’evidència, és a dir, totes les qualitats reals que necessita un escriptor. 

Aquesta impressió que tens que no podràs escriure mai més de la manera que vas escriure la Plaça, és una simple impressió. Un dia et llevaràs i, no sabràs per què, et posaràs a escriure 12 hores seguides. I l’endemà. I l’altre. I escriuràs una novel·la rodona en dos mesos. Serà degut a un equilibri d’humors, a un to especial de la llum, etc. La mort i la primavera es fa a poc a poc perquè l’havies madurat poc. Però és una novel·la que perquè sigui bona s’ha de fer a poc a poc.

Avui he vist a Le Monde una cita de Valéry: Le spontané est le fruit d’une conquête. Il n’appartient qu’à ceux qui ont acquis la certitude de pouvoir conduire un travail à l’extrême de l’exécution [La sensació d’espontani es conquereix. I només la conquereixen aquells que han adquirit la certesa de poder dur un treball fins a l’extrema execució]. I el mal general de la literatura catalana, aquesta sensació que dóna —sobretot la novel·la— d’ésser feta per aficionats, és aquesta manca d’exécution. La pressa. L’acontentar-se de les coses a mig fer.



16.7.62
He acabat de llegir un llibre de contes de Calders; és molt original, molt divertit, ric, inesperat. És lamentable que no escrigui una mica millor, en el sentit del seu propi estil —és a dir, de l’estil neutre, sec, una mica administratiu que tant escau a la seva visió del món. Sense aquest defecte seria, en el seu pla —limitat, és clar— un escriptor de primer ordre.





23.7.62
He anat llegint llibres catalans: Plou i fa sol, de Sarsanedas; quatre contes, el primer molt discret, els altres tres, ben fets però que pequen de “subtilesa” —com certes coses de Capmany— és a dir: un té la sensació que l’autor vol dir certes coses, però no hi ha manera de saber quines; a la llarga, residus de la influència de Riba: deliri del circumloqui, del sobreentès i de l’al·lusió. Vestir-se per morir, dos contes llargs de l’Espinàs; el primer molt fluix, el segon —de la guerra— relativament bo; potser la millor cosa que ha fet. He llegit, també, un llibret d’aforismes de Joan Fuster; és, sense comparació, el més intel·ligent de tots, el més madur, el més culte.




26.7.62
Pedrolo és allò que sol dir-se’n un graponer. Però té indiscutiblement instint de novel·lista. Pelat com una rata, amb un estil depauperat i amb una visió del món d’una gran sordidesa…




27.7.62
A Catalunya s’escriu bastant i —en conjunt— potser amb més responsabilitat que abans. Cap dels escriptors que he llegit passa d’uns certs límits, però això és normal en totes les literatures dels països que tenen l’àrea geogràfica de Catalunya (Dinamarca, Suècia, Noruega, Holanda, etc.). Aquests països han donat tres o quatre grans escriptors cada un —i molts de segon o tercer ordre. No es pot demanar més. Tu pots estar tranquil·la.


29.7.62
Avui he llegit les Històries naturals, de Joan Perucho. És un llibre bastant divertit, paròdic, que passa cap a l’any 1840. Hi ha una història d’un vampir que actua durant la guerra carlista i que arriba a mig emmetzinar el general Cabrera. Si tot plegat fos menys esquelètic, seria un llibre de primera. L’ambient científic de l’època està molt ben evocat; els paisatges de Catalunya, també. La barreja de personatges reals i imaginaris és reeixida. Però és un llibre fet massa en fred i queda, finalment, fluix, sobretot si es pensa en l’enorme partit que es podria treure del tema i de l’època. És una pena. Com els millors llibres catalans que he llegit darrerament, li manca gruix. Sembla, en realitat, un projecte de llibre.




2.8.62
Fa alguns dies llegeixo a estonetes un llibre de Salvador Espriu (Anys d’aprenentatge) que conté una novel·la —Laia—, una col·lecció de contes —Aspectes—, una novel·leta —Miratge a Citerea— i unes proses líriques —La pluja. Són obres escrites i publicades abans de la guerra, revisades posteriorment. Em sembla que ja les havia llegides quan es van publicar. El vaig començar a llegir per curiositat (sembla que, d’uns anys ençà, té un gran prestigi; ha prologat una infinitat de llibres; la Capmany el considera el seu mestre; fa un parell d’anys va publicar un llibre, que he demanat —La pell de brau— i que diuen que és molt bo). He de reconèixer, de totes maneres, que la relectura de les obres que t’he anomenat no m’acaba de convèncer. No és que estigui malament. És bastant original —amb certes influències, per exemple, de Valle-Inclán. Però és ensopit. Massa literatura, dissimulada amb sequedat.


6.8.62 / 10.5.62
La Plaça és tan bona que pot agradar a gent molt diversa per motius molt diferents. És el secret dels grans llibres. A mi, el que més m’interessa de la Plaça, el que més m’impressiona, és una mena de buit interior, una mena de pou al·lucinant que encara no sé com definir i que no sabria dir com has aconseguit. Aquest buit em fa pensar en el tema de L’Être et le Néant de Sartre (ce qui compte dans un vase c’est le vide du milieu, més o menys). És el buit final de tota vida humana, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments, i que et va sortir per miracle, encara no sé com.


18.12.62
He llegit més de 200 pàgines de la novel·la de Sales [Incerta glòria, traduïda al francès el 1962]. Hi ha coses realment esplèndides —moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la en català —la traducció francesa sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres 200 pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones —poques—, una mica outrée —just una mica—, és una esplèndida novel·la. No entenc com Sales ha pogut tenir la idea d’escriure’n una en col·laboració amb Benguerel. No-ho-en-tenc! Te la duré divendres. Llegeix-la, perquè realment val la pena. No comprenc com l’he tinguda tant de temps a l’armari sense llegir-la mentre llegia dotzenes de novel·les catalanes sense suc ni bruc. La plaça del Diamant i Incerta glòria són les dues millors novel·les publicades d’ençà de Solitud.

***

I si parem aquí és perquè aquí para Armand Obiols la seva cura de lectures catalanes, abans de començar una nova cura de Redoxon. Ja ho sabeu: per Sant Jordi, vitamina C!

Nota bene. Si voleu saber qui era Obiols, heu de llegir tres llibres sobre Rodoreda. Dues biografies del 1991 que han conservat tot l'interès i la vigència: Contra la vida, la literatura de Montserrat Casals (que va ser la primera de treballar a fons l'epistolari Obiols-Rodoreda i de fer preguntes pertinents sobre l'experiència d'Obiols durant la guerra a França) i Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz (que ofereix una reflexió profunda i sòlida sobre l'obra de Rodoreda i les circumstàncies en què va ser escrita; una frase a tall de mostra: "Una lectura global de les novel·les, amb les pauses obligades dels contes, fa al lector l’efecte de trobar arreu les molles de pa de La Mort i la Primavera arreplegades per Mercè Rodoreda pel camí de la vida i de la literatura"). I, més recentment (2004 en castellà, 2008 en català) l'assaig, també d'Ibarz, Rodoreda, exili i desig, on trobareu l'expressió "home doble". Queda per investigar i escriure el capítol dels anys 1942-46 a Bordeus, durant els quals Obiols va haver de treballar per l'organització Todt.

12 de gener del 2017

La gran insurrecció dels clàssics demana asil a les biblioteques


Si l’autor hagués sabut posar en aquest llibre tot el que tenia al cap, 
Jean Valjean seria una mena de Job del món modern 
—i el seu femer, tota la quantitat de mal contingut en la societat d’ara.
VICTOR HUGO

(Aquest article va ser escrit per encàrrec fa més d'un any, just després de l'atemptat al Bataclan, i havia de formar part d'un Llibre blanc de les biblioteques del segle XXI. El projecte no s'ha dut a terme i us l'enviem per Carta elèctrica, amb els millors desitjos d'any nou: 2017, sigues clement!)



AVUI

A quatre carrers del Bataclan es troba una de les 75 biblioteques municipals de préstec de París. Hauria volgut entrar-hi i mirar què ofereixen les seves seccions: si a la d’Història tenen el volum De la colonie en Algérie, en què Alexis de Tocqueville, un dels primers pensadors de les joves democràcies occidentals, escrivia el 1847, disset anys després de la conquesta d’Algèria per França: “fem la guerra de manera molt més bàrbar que els àrabs [...] a partir d’ara és entre ells que se situa la civilització”. O bé si tenen algun volum sobre les vuit guerres de Religió del segle XVI francès, començades amb la matança de la Saint-Barthélemy a París, en què la població protestant va ser massacrada pels ciutadans catòlics en condicions monòtones no menys que inconcebibles. (Fins avui, la llengua corrent en conserva la marca: per designar una “reunió de persones que es diverteixen ballant”, o sigui un sarau, els francesos tenen el terme sauterie, documentat per primer cop el 1616 com a nom d’un suplici que consistia a exterminar protestants fent-los saltar al riu Saone.) O també hauria volgut mirar si a la secció d’economia hi ha algun llibre sobre la indústria de l’armament i la seva importància en la riquesa del país de les Llums: el 13 d’octubre de 2015, exactament un mes abans dels atemptats, el Primer Ministre Manuel Valls celebrava per Twitter una voluminosa venda d’armes: “França-Aràbia Saudita: deu mil milions € de contractes! El Govern es mobilitza per les nostres empreses i per l’ocupació. MV”

No he pogut entrar a la Bibliothèque Parmentier perquè avui era dilluns, i el dilluns la biblioteca tanca. Podria afegir: “Tant se val”, ja que si una cosa hem après del nazisme és que la cultura, o almenys la solidesa intel·lectual d’una formació, no du pas necessàriament al sentiment del bé ni a l’exercici de la consciència. Més que cap altre llibre, el de Jean Amery Jenseits von Schuld und Sühne (Más allá de la culpa y de la expiación, mai traduït al català) posa al centre de la nostra atenció aquest enigma: que el coneixement no ens fa bons ni ens empara del mal, però que voler comprendre és indispensable.


AHIR
Que el projecte de les biblioteques populars sota la Mancomunitat ens vingui d’Eugeni d’Ors potser ens convida a pensar en el que planteja Amery, ja que Ors va ser un dels principals teòrics del feixisme espanyol. El cert és que creia en la cultura com a instrument de civilització i era conseqüent amb les seves conviccions. L’Escola de Bibliotecàries concebuda per ell és eloqüent en aquest sentit; mireu com s’organitzaven els seus tres cursos:


1er— Bibliologia, Llatí, Gramàtica catalana, Teoria i història de la cultura, Principis i desenvolupament de les ciències físiques i naturals.
2n curs— Biblioteconomia, Llatí, Grec, Classificació de les ciències, Història de la literatura general i espanyola, Història de la literatura catalana.
3er curs— Bibliografia i nocions de paoleografia, Grec, Ètica i dret usual, Història de l’art, Geografia general, Pràctiques de biblioteques.


I mireu com s’organitza en canvi l’Escola de Biblioteconomia actual:

1er curs— Cerca i ús d'informació, Tècniques de comunicació, Història social del coneixement, Fonaments de tecnologia, Introducció als sistemes d'informació i documentació, Fonaments de cognició humana, Informació i societat, Informació i formats digitals, Recuperació d'informació.
2n curs— Disseny de sistemes de recuperació, Anàlisi de necessitats d'informació, Teoria de les organitzacions, Estadística aplicada, Recursos i serveis de referència, Aspectes legals de la informació, Gestió documental a les organitzacions, Mètodes i tècniques de planificació, Suport i formació d'usuaris.
3r curs— Catalogació i indexació, Desenvolupament de col·leccions, Metodologia de la recerca, Preservació i conservació, Sistemes de gestió automatitzada, Classificació i descripció de documents d'arxiu, Avaluació i qualitat.
4t curs— Pràcticum, Formalització semàntica, Màrqueting, Treball de fi de grau.


Per si convé destacar-ho, les persones destinades avui a treballar a les biblioteques públiques de Catalunya no reben formació ni en ciències, ni en arts, ni en llengües amb què descobrir allò que no s’ha donat en la pròpia. Se’ls inculca un saber tècnic relacionat amb l’emmagatzematge d’items. Que els items siguin llibres, aquest invent genial en què una persona es dirigeix en nom propi a les altres més enllà de l’espai i del temps per transmetre la seva experiència particular de la vida, això no té importància, no incideix en la formació, no implica la necessitat d’una cultura.

Cal preguntar-se si aquest fet no il·lumina una dada: actualment, de la totalitat d’usuaris de les biblioteques públiques a Catalunya, només un 8% hi consulta llibres.


UNA ALTERNATIVA IDEOLÒGICA

Entre nosaltres la ideologia més pregnant i menys conscient és la de l’adaptació als canvis, que segons com es miri no deixa de ser una forma de resignació. La carta que em convidava a participar al llibre blanc de les biblioteques n’és tributària:

"[...] La continuïtat centenària d’aquest model bibliotecari ha estat possible gràcies a la seva capacitat d’adaptació a l’evolució de les demandes socials i culturals que la ciutadania espera veure satisfetes per les biblioteques. El model és el mateix però les biblioteques són diferents. I encara ho hauran de ser més, podríem afegir, si ens han de servir per encarar els reptes que la societat del segle XXI ens planteja: la vertiginosa apropiació i difusió social de les tecnologies digitals té un gran impacte sobre la producció i l’economia, sobre la societat i les seves dinàmiques i sobre la política i la manera d’entendre els processos democràtics. En aquest escenari hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint. Hi ha una necessitat creixent de disposar de millor informació per entendre el món en què ens ha tocat viure i per prendre, cadascú de nosaltres, les pròpies decisions correctes."

Els subratllats són meus, i m’aturo al primer: la vocació de les biblioteques ¿és respondre a les demandes socials i culturals de la ciutadania, si és que podem saber quines són? En tot cas, no crec que aquesta vocació tingui continuïtat amb la que inspirava les biblioteques populars de fa cent anys, posades al servei no d’un concepte comercial disfressat de democràtic (la demanda), sinó d’una certa noció de cultura que tenien la missió de transmetre a la major part possible de ciutadans. L’objectiu era educar, amb tot el que això implica d’autoritat (i d’autoritarisme, si voleu).

Ara i arreu ja no es pretén educar les masses sinó ensinistrar-les, que és tot el contrari, encara que el discurs ho expressi amb una gran discreció: ja no es parla de coneixement sinó de coneixements en plural, un plural que conté tota una ideologia. La retrobem a la universitat amb el mirífic Procés de Bolonya i la retrobem a l’escola, on no es tracta de coneixement ni encara menys de cultura, sinó de competències bàsiques que els alumnes han de desenvolupar. (Aquesta ideologia justifica que fins al 2015 es pogués ingressar a les escoles de magisteri de Catalunya amb un 4 en llengua a la Selectivitat, nota irrisòria que diu tot el menyspreu dels poders públics per la missió dels mestres. Al cap de no sé quantes alarmes anuals ran de l’informe PISA, la Conselleria d’Educació ha condescendit a augmentar la nota a 5: més que suficient si els mestres han d’ensenyar no pas a comprendre el que llegeixes, ni a expressar el que penses, sinó a desenvolupar competències bàsiques.)

No puc evitar un sentiment d’inquietud quan llegeixo, en una carta del Servei de Biblioteques, que “hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint”. ¿És que també a les biblioteques ha de produir-se el drama? ¿També allà es liquidarà la cultura com a instrument al servei de la persona, i les persones es convertiran en instruments al servei d’una cosa que tant es pot dir societat com mercat?

Convé preguntar-se per què la cultura és arraconada així. Oblidem els canvis i pensem un moment en tot allò que no varia, per exemple l’abús, la crueltat, la vindicta com a modus vivendi acceptat per la gran majoria dels homes. Tot això és antic com el món i de tot això tracten —amb quina impotència però amb quina tenacitat— els “clàssics”, que no ho són perquè algú n’hagi fet una llista arbitrària sinó perquè parlen fondament de l’espècie humana, sempre idèntica a si mateixa i mai explorada del tot. Per això els clàssics són la primera font d’on hauríem de beure si el que volem no és adquirir destreses de mona ensinistrada sinó comprendre alguna cosa. Per exemple, la narració de l’Èxode, composta fa vint-i-sis segles, és francament inspiradora en aquest tombant de segle en què l’esforç de diverses generacions per mor de la justícia social fracassa als peus d’un Vedell d’or anomenat creixement econòmic, que ens està duent a la destrucció del nostre hàbitat i a la degradació de totes les espècies vivents incloent-hi la nostra.

Per cert, podria ser que el Vedell d’or de la Bíblia fos el primer cas registrat de “demanda social i cultural de la ciutadania”: llegiu l’Èxode. 


QUÈ TENIM I QUÈ PODEM FER-NE

Una de les inversions culturals més visibles dels darrers anys és la xarxa de biblioteques públiques construïdes arreu de Catalunya per la Generalitat i les diputacions. Són edificis que criden l’atenció, fets d’un mateix patró que els dóna aspecte de talaia: espais oberts amb grans finestrals, com si la biblioteca fos una posició privilegiada per mirar l’exterior —i ja es tracta d’això, de recollir-se per poder observar.

L’existència d’aquests edificis és un fet positiu. Ara falta omplir-los.

Una biblioteca necessita dues coses sense les quals caldrà canviar-ne el nom: un fons de llibres nodrit per les diverses disciplines intel·lectuals i no subjecte a la immediatesa sinó a la perspectiva del temps, i un personal capaç de guiar els usuaris en la seva exploració de la cultura escrita.

Lamentablement, la tendència actual de les polítiques públiques va en sentit contrari. Ja he parlat de la formació dispensada per l’Escola de Biblioteconomia: ni arts, ni ciències, no cal dir-ne res més. Pel que fa al fons de llibres de què disposen les biblioteques, l’administració ha actuat fins ara sense projecte ni ambició de cap mena (i amb la gasiveria transpartidista que ja li coneixem: la Generalitat no ha arribat a invertir mai ni l’1 % del seu pressupost en cultura). Qualsevol que entri en algun d’aquests edificis moderns amb aspecte de talaia s’adonarà que contenen pocs volums, tots ells publicats en dates recents; i que la secció Història, o Ciències físiques, o Filosofia, hi ocupa un parell de prestatges.

Ara bé, fora d’aquest marc administratiu poc estimulant hi ha una altra realitat, més caòtica i més esperançadora: bibliotecaris que treballen molt enllà del que se’ls demana, usuaris que responen immediatament a les seves propostes, biblioteques de poble i de barri que cada tarda s’omplen d’adults i de nens... Un exemple remarcable d’aquesta vitalitat són els clubs de lectura. Cal recalcar-ho: els usuaris de les biblioteques, curiosos d’aquelles disciplines que els plans d’estudi moderns els fan la gràcia de no ensenyar-los —la literatura en primer lloc—, s’inscriuen als clubs de lectura que els bibliotecaris tenen la bona fe d’organitzar sense que els ho imposi ningú. L’èxit d’aquests clubs indica una necessitat de guiatge. Molts dels bibliotecaris que els duen voldrien disposar d’instruments amb què enriquir-los (per exemple, de bons especialistes que els preparin a fer-ho). I això apunta clarament a l’ambició de fa cent anys.

Les biblioteques poden ser el lloc on els ciutadans trobin qui els ajudi a comprendre. On l’apetit de conèixer no s’estavelli contra la quantitat astronòmica de coneixements en plural. On aquesta colla de mones hàbils que som accedeixi a la cultura, que no és un saber funcional sinó una manera de passejar pels segles a través de la música, de la poesia, de la ciència, de l’espiritualitat, fins a prendre consciència que la humanitat canvia molt en els seus artefactes però gens en la seva conducta, i que val la pena impregnar-se d’aquesta veritat per no perdre la il·lusió de canviar-la.

Aquí sí que hi ha una demanda social en el sentit respectable de la paraula. Cal atendre-la i no perdre de vista que els professors de l’antiga Escola de Bibliotecàries eren els intel·lectuals més brillants de l’època: tal era el respecte dels poders públics per la missió encomanada a les biblioteques. Nosaltres no ens podem permetre de tenir-ne menys. El perill de ser hàbils i prou, que vol dir dòcils, és imminent.

París, 30 de novembre de 2015