Lluís Maria Todó, en entrar a la caseta del Club dels Novel·listes, l'ha modificada d'una manera subtil. D'ençà de l'arribada de L'últim mono, cada habitant del catàleg s'ha posat a reivindicar uns orígens, una història familiar, una mena de condició civil que abans no era perceptible.
No pas que no hi hagués hagut llibres sobre la família, alguns amb títols ben directes com El fill etern de Tezza (amb un epígraf agut i penetrant: "Un fill és com un mirall on es reflecteix el pare") o Els meus pares de Guibert (amb la seva dedicatòria alarmant: "A ningú"). Però ara, de cop i volta, salta a la vista que els tres soldats d'Incerta glòria són abans que res tres orfes. O que totes les noies i tots els nois de les novel·les de Rodoreda dubten de qui són els seus pares. O que enmig de les novel·les d'Arbó i de Frontera hi ha una vídua jove per qui el fill té una compassió més lligadora que unes manilles. O que els herois de Marc Cerdó calen foc per tal d'esbotzar la presó familiar. O que Nonat Ventura, heroi d'Un film, de tant buscar el pare acaba trobant una mare que no li agrada gens. O que a Massa felicitat, de la gran Alice Munro, una mare es venja de la indiferència del fill amb aquest pensament magistral: "I també era possible que l’edat pogués ser la seva aliada, que la convertís en algú que ella encara no coneixia. Havia vist l’expressió a la cara de determinades persones grans... perdudes en illes triades per elles mateixes, lúcides, contentes."
Un pensament perfectament aplicable al pare de L'últim mono, que, com passa també a La plaça del Diamant, podria acabar amb la paraula "content". ¿Content de què? D'estar viu.
***
Ja que parlem de trinitats, ¿hi ha bona nova en aquest llibre? Hi ha l'espera d'una bona nova: la desintoxicació del fill anunciada des del títol. Però no es tracta d'això en realitat, sinó d'una nova més difusa que va prenent dimensió i que podria dir-se com aquella cançó argentina, "l'amor després de l'amor". La notes amb força però sense ser-ne conscient, i és una gràcia encantadora d'aquesta novel·la: que t'encomana un sentiment enèrgic de satisfacció sempre que el pare i la mare tenen un pretext per retrobar-se més enllà de la separació –un pretext que, paradoxalment, els ve donat pels monos del fill.
La família, aquí, no és ni un paradís perdut ni una terra cremada, ni una gàbia ni un tabernacle: és un lloc fascinant on aquella part de tu mateix que havies enterrat segueix viva. És la supervivència en forma de lleialtat incondicional.
De totes les escenes narrades en aquest llibre, un episodi em torna amb insistència i frescor: és el moment en què el pare i la mare, després d'una visita a la granja de rehabilitació, seuen al bar i es concedeixen el dret de prendre junts una cervesa. En aquest ritual hi posen una cautela infinita, conscients com són del sot que els separa i on no volen relliscar: cal que la cervesa sigui inofensiva; i se'n surten.
No sé per què, és un moment que encomana una gran tranquil·litat.
***
El comentari és d'Edgardo Dobry, i ens omple d'alegria.
El de Javier Pérez Andújar, quan vam presentar la novel·la a la Central, feia així:
"De la soledad incompartible que forma una familia, del tiempo traicionado por los placeres y los días, de la educación sentimental a la que los hijos someten a los padres, de la Barcelona profunda que se resiste a morir y lo hace matando a quien se le acerca, de lo que pinta un pobre y glorioso traductor en medio de todo eso, en medio de su propia vida, que ni siquiera es la suya, porque el hombre es un sueño del paisaje. De eso va el libro, de literatura en estado puro."
El primer comentari que vam rebre, d'Antoni Puigverd, tenia forma de carta i el reproduïm tal com era amb el permís del seu autor:
"L'últim mono fa venir el que a la Bisbal de la meva infància se'n deia segueig i ara en diem atracció: no el pots deixar. Està molt ben escrit. El personatge narrador m'ha suscitat una barreja d'empatia i repel·lència. La petitesa del seu món personal, salvada per la necessitat d'ajudar el fill, té moments que m'han fet pensar en una recreació postmoderna de l'home sense atributs. La tragèdia del fill addicte fa com de catarsi i mena a la pregunta essencial, la de la culpa. Todó no gosa, o no li interessa explorar la culpa, ni es proposa expiar-la, tot i que segons com ho intenta breument. Potser és això el que hi he trobat a faltar: encarar-se amb la culpa. Però, certament, el sentit de culpa és estrany a la generació que Todó retrata, que és lleugera, epidèrmica i autosatisfeta com el personatge narrador. Sigui com sigui, és una molt bona novel·la. Totes les reflexions que l'autor fa relacionades amb la traducció i l'escriptura m'han semblat sensacionals (malgrat no estar-hi sempre d'acord). L'enhorabona per haver-la editada."
L'entusiasme malgrat no estar-hi d'acord: hi ha millor nadala que aquesta?
