Un llibre particular: Història de dues ciutats

La història menuda d'A Tale of Two Cities és de les que haurien d'explicar-se a totes les escoles, facultats, graus i postgraus on s'ensenyi l'ofici de publicar a preus més o menys desorbitats. En resum: una picabaralla de Dickens amb el seu editor va decidir-lo a abandonar la revista Household Words (batejada per ell a partir d'un vers de Shakespeare) per crear un nou setmanari sotmès als mateixos bellíssims principis, però amb capital i profit exclusivament propis. No puc resistir la temptació de copiar-vos els principis, encara que no sigui d'això que volia parlar-vos: 

«Confiem ser companys i amics de milers i milers de persones, d'un i altre sexe i de tota edat i condició, de qui potser no veurem mai les cares. Aspirem a dur a incomptables llars el coneixement de molts fenòmens socials, sorprenents en bé o en mal, produïts pel món brillant que ens volta i cap d'ells calculat perquè siguem menys ardents en la pròpia perseverança, menys addictes al progrés de la humanitat ni menys agraïts pel privilegi de viure en aquesta aurora de l'estiu dels temps.»

All the Year Round, el nou setmanari batejat a partir d'un altre vers de Shakespeare, va estrenar-se el dissabte 30 d'abril de 1859. Entre juny i desembre Dickens va publicar-hi una novel·la escrita expressament per entregues i destinada a assolir unes xifres de venda apoteòsiques: 200 milions d'exemplars segons la llegenda anglesa, que diu que és la més venuda de tots els temps. La llegenda francesa reserva naturalment aquest lloc als Miserables, per cert començats a setanta llegües de Londres tot just després de publicar-s'hi A Tale of Two Cities: Hugo, gran detractor de Napoleó el Petit, els va escriure en el seu exili a l'illa de Guernesey, i l'editor belga Albert Lacroix va haver de creuar el Canal amb barca per negociar-hi el primer contracte monstruós de la història dels contractes monstruoses —240.000 francs-argent, equivalents a 600.000 euros, i un llançament simultani a una dotzena de capitals escampades pel món (Moscou i Rio incloses), de manera que cada quinze dies se'n venien 100.000 exemplars. 

[Sospir de l'editora abans de continuar.]

No acabaries mai quan et poses a parlar de gegants. Però no és això que volia explicar-vos, sinó un fet minúscul que ens ha ocupat molt: un tros de frase de no res que resulta que es troba al principi de tot de la novel·la de Dickens. Copio el paràgraf sencer, inoblidable:

«It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness, it was the spring of hope, it was the winter of despair, we had everything before us, we had nothing before us, we were all going direct to Heaven, we were all going direct the other way—in short, the period was so far like the present period, that some of its noisiest authorities insisted on its being received, for good or for evil, in the superlative degree of comparison only.»

La cursiva és meva i destaca unes paraules que es poden interpretar no de manera diversa sinó antagònica: "era tan diferent" o "era tan semblant". No és pas una minúcia si pensem que el temps de la novel·la és la Revolució Francesa i el temps de l'escriptura, certa dictadura suposadament blanda que es coneix com a Segon Imperi a França i cert llarguíssim regnat suposadament modernista a Anglaterra sota el qual s'impulsà una industrialització cruenta. El cert és que a Internet es troben fòrums de discussió dedicats a aquesta petite phrase, que segons l'intèrpret té unes implicacions o unes altres, amb una conseqüència còmica: que els comentaris del món acadèmic sobre la ideologia de Dickens adopten a França uns camins impossibles a Itàlia, per tal com els traductors han entès dues coses contràries. 

Núria Sales, autora de la traducció catalana que acabem d'estampar en volum solt, havia interpretat així la frase en una primera versió, publicada per entregues per mor de Dickens i del confinament pandèmic en què ens trobàvem (ho explica la nota editorial):

«Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’era de la saviesa, l’era de l’estupidesa, l’època de la fe, l’època de la incredulitat, l’hora de la llum, l’hora de la tenebra, la primavera de l’esperança, l’hivern de la desesperació, ho teníem tot davant nostre, no teníem res davant nostre, tots aniríem de dret al cel, anàvem de dret a l’infern —en resum, l’època era tan diferent d’ara que algunes de les seves autoritats més sorolloses insistien a definir-la, per a bé o per a mal, en termes exclusius de comparació superlativa.» 

La versió impresa que us espera a llibreries s'ho ha repensat i diu: «l'època era tan clavada el present». Així, amb 'el' i no 'al', no pas per badada sinó perquè triem un dels dos membres d'una discrepància —la que es dóna entre el Diccionari Alcover Moll: «És ben clavat el seu pare»: vol dir que li assembla molt (Empordà), i el diccionari preceptiu de l'Institut, que l'adoba tot copiant-lo: Molt semblant, pràcticament idèntic. És clavat al seu pare. 

D'aquesta manera hem volgut recordar l'entrebanc interpretatiu de l'original, posant-vos una pedreta a la sabata per començar. ¿Té sentit o no? Vosaltres ho direu —majorment, que a Catalunya la densitat de filòlegs supera la d'Oxford sense ombra de dubte, especialment la dels filòlegs autoproclamats; i per a ells també hi ha d'haver algun regalet al peu de l'arbre de Nadal, ni que sigui en forma de pedreta. 

El que sí que sabem que fa meravellosament la traducció de Núria Sales és acollir el que mou la paraula de Dickens: una ironia particular, no pas de mena continguda, sinó enèrgica i compatible amb les simpaties extremes. És la mare d'uns personatges secundaris davant de qui t'agenolles rendit de gust, i que amb el temps es transformen en patrons humans força més il·luminadors que moltes doctrines. I una altra cosa que passa en la traducció de Núria Sales és que hi espurneja amb tots els seus colors la vida quotidiana d'altre temps —aquesta vida extinta i plena de sorpreses que ha inspirat la seva obra d'historiadora. 

Moltes coses voldria dir-vos encara de la meravella de publicar una novel·la de Dickens. L'hem feta a la manera dels monjos, amb copista (Marc Montull) i il·luminadora (Aina Bonet), quan aquest virus que no volem feminitzar ens tenia sotmesos a clausura. Cada membre del nostre convent ha desenvolupat la seva particular devoció per un dels personatges; la meva va a Mr Cruncher, el ressuscitador que trafica amb cadàvers. També hi surt un delator que duu a la cartera el paper fefaent que figura que l'eximeix, un gest que farà en Lamoneda a El vent de la nit des d'una altra revolució ideològicament antagònica i humanament idèntica: un fet pertorbador, que aflora en la Literatura com no pot fer-ho en la Història ni encara menys en el Dogma. 

Antidogmàtics, novel·lòmans, humans de sang calenta, llegidors estimats: aquesta novel·la us espera a partir d'avui, a totes les bones llibreries de Catalunya. 

La Rentré [sic]

 

Amics i seguidors,

Temps de cridar el llegidor de vísceres, aquests que comencem. Amb la ciutat massa quieta, els editors agitats, la Setmana que diuen que s’estrenarà amb un fibló tropical, la infecció que cova en tots els esperits si no en totes les cases —i bars i fondes, però això no es pot dir. NO ES POT DIR serà el lema de l’època?

Al Club Editor fem com les bèsties. Callem quan fa l’efecte que comença la tempesta i reprenem el xerroteig al primer raig de sol. Ara mateix fa un raig de sol i us escric. Bon dia tingueu, llegidors que sou la sal de la terra.

Passem canguelu i alegries. Entre elles, que Joan Ferrarons, traductor d’El castell de Kafka, sigui un dels quatre finalistes del premi PEN català de traducció. El seu treball, finíssim i original, va molt enllà de la missió primera del traductor, que és donar l’hospitalitat a una obra forastera: ell conquereix territoris per a la literatura en català. És el que fan els traductors excepcionals. Creen llenguatge, busquen la manera de dir aquells pensaments que la nostra llengua, la nostra història i el nostre paisatge no tenien per què produir. Són relativament pocs, els traductors que eixamplen el territori d’una literatura. En Ferrarons, filòsof i garrotxí, n’és un. Que se li reconegui el mèrit forma part de les alegries que reserva la mai previsible vida cultural. 

Una altra alegria és que celebrarem no sabem com, però pel nostre compte, el centenari del naixement d’Eileen Chang. Després de publicar L’amor que fa caure ciutats —guardonat amb el premi a la millor traducció del xinès— vam reincidir amb Brasers, que compta entre els fracassos comercials més sonats del catàleg i entre els amors més delicats de l’editora. Poques vegades l’art del conte ha anat més lluny en la complexitat i l’ambivalència, en la captura de les emocions menys confessables dins una prosa sedosa i llisa com una mitja. Llegidors, aquí heu badat: encara no heu sabut veure aquesta joia. Sí que l’ha vista la realitzadora Ann Hui, que l’ha adaptada al cinema i l’estrena ara al Festival de Venècia sota el títol, tot sigui dit una mica suat, de Love after Love. 

Més alegries: hem tret Homes en la meva situació, la darrera novel·la de Per Petterson, que compta entre les primeres de totes en la categoria AA —amors apassionats. És la quarta d’ell que us oferim, tot esperant la cinquena l’any que ve. 

Ens passa que, com més avancem en la seva obra, més s’allunya l’horitzó i creix la muntanya. El que al principi ens havia semblat que era l’obra molt consistent d’un autor remarcablement sensitiu, ha anat prenent caràcter de continent on els personatges troben canals d’una novel·la a l’altra i, fills que eren aquí, allà esdevenen pares o amants. Petterson escriu novel·les, diries, per poder passar la vida en companyia dels mateixos personatges. És el que fa fer als lectors: una delícia, una sorpresa i un aprenentatge, descobrir que mai no tindràs a les mans l’enigma d’una persona, ni tan sols a través del miratge d’una història ben explicada. És, editorialment, un repte que ens ha obligat a tornar enrere per falcar millor aquella pedra d’allà: com que els personatges transiten d’una novel·la a l’altra, resulta que la roba que duu Arvid Jansen quan festeja, i que treu de l’armari quan se separa, no pot ser aquí una jupa i allà un tabard. Ha de ser la mateixa, amb els seus botons de coure. Aquest estiu hem mobilitzat Carolina Moreno i Coral Romà, traductores respectives de Maleeixo el riu del temps i Cap a Sibèria, per oferir-vos un Petterson ben temprat (dislèxics, no us trabuqueu). 

Als antípodes estilístics de Petterson es troba la darrera novel·la de Sebastià Perelló, La mar rodona. Una ampla tribu de personatges passa sota els ulls del lector com passa la gent pel carrer, fugaçment. Només que l’autor s’ocupa de relacionar-los entre si, no pas pel gust de fer un bonic artefacte sinó perquè la vida en una illa és així: plena de gent interrelacionada que no es coneix i perpetua, temps a través, les mateixes carotes de no saber-ne res. De què? Ah. Vosaltres ho sabeu —i calleu, com ells. La mar rodona us demanarà un cistell d’hores perquè, per peixera que sigui plena d'humans rere el vidre, és una travessia. I una senyora novel·la. De les que eixamplen una literatura, com El castell d’en Ferrarons —perdó, d’en Kafka.

Què més, què més? Ah: Lispector. L’hora de l’estrella, traduïda de bell nou per qui l’havia traduïda per primera vegada: Josep Domènech Ponsatí. És un cas d’autocensura curiós, li havíem proposat de reeditar el seu text, ell ha decidit reformular-lo. Així és Lispector i així és ell —tenim, al Club Editor, uns traductors que fan caure d’esquena. Serà el primer de quatre volums Lispector que traduirà i publicarem d’aquí al 2024.

A més d’altres perles, robins i maragdes que us aniré contant quan sigui l’hora d'extreure'ls de l'argila. De moment, plego d’escriure-us i deixo el canguelu per una altra vegada. No se n’anirà pas. Vosaltres el sentiu, com el sentim nosaltres. Desitjo que us deixi viure sense massa angúnies.

Vostra,

MB

Homenatge a Juan Marsé

Un bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta Elèctrica sobre les implicacions d'escriure sota censura en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l'amic anònim gràcies a qui s'havia publicat K. L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l'Apeadero de Balmes, i el de la colla d'en Barral, en un bar que no recordo com es diu, però que deu poder citar qualsevol coneixedor de la vida literària barcelonina —i no és poc interessant de veure on són les llacunes informatives.

Ens vam veure unes quantes vegades des de llavors. Jo li anava portant els llibres que publicava, ell m'anava regalant els que treia o reeditava. Els dos últims em van semblar excepcionals, i notable que la "jove promesa" Marsé hagués arribat a ser un d'aquells artistes en qui l'extrema vellesa agusa el geni. L'estil tardà, que deia l'altre. Esa puta tan distinguida, quin gran llibre no prou llegit ni gaire ben comentat, quin formidable diàleg amb el present immediat, acompanyat de quin silenci.

El que conté aquest silenci és potser l'agulló d'un projecte que havia de materialitzar-se ara. Va ser pensar-hi amb Alejandro Dardik, trucar a en Marsé, sentir-lo immediatament dir que sí, trucar a l'agència literària, sentir el bot a l'altre cap de fil —de debò ha dit que sí?—, signar el contracte i tirar endavant la traducció. Confiada a Martí Sales, que també va tardar un segon a acceptar aquest curiós encàrrec.

La pandèmia n'ha ajornat la sortida molt desgraciadament. Patíem pensant que podia passar el que ha passat aquesta nit, i que ell no fos a temps de veure el que pretén ser abans de res un homenatge. A un escriptor d'una envergadura excepcional, que ha donat veu i cos al que aquest tros de món ha viscut i encara arrossega com una ombra enganxada a la planta dels peus. Al company de batalla de Joan Sales i Mercè Rodoreda. Separat d'ells per una llengua, però gens ni mica pel propòsit ni l'exigència artística.

Aquesta puta tan distingida sortirà massa tard si es tractava de donar a Juan Marsé l'alegria de veure's vestit amb la coberta d'El carrer de les Camèlies, que comparteix territori no solament geogràfic amb Teniente Bravo. Però sortirà, ben aviat, i els lectors experimentaran com sona l'escriptor Marsé en la seva llengua materna, mai escrita per ell.

Amat-Piniella, la Persona amb majúscula

"Era un home silenciós, afable, carregat d'espatlles, miop, introvertit, d'aparença feble i d'una sensibilitat extrema, d'una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L'Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d'altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D'això n'era molt conscient, l'Amat: tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom."

Aquestes paraules de Montserrat Roig (1974) tenen la gran virtut d’evocar l’home Amat, la persona, singular i conscient. Entre moltes desgràcies més serioses que aquesta, Joaquim Amat-Piniella ha patit una sort lamentable per a un escriptor, la de ser abordat no pas com un subjecte sinó com a individu, com a unitat de què es compon un grup, el dels supervivents dels camps nazis.
La seva obra, per a la immensa majoria dels lectors que en coneixen l’existència, es resumeix a un llibre: K.L. Reich. Els altres no han estat llegits per gairebé ningú, d’on resulta que aquest tampoc sigui abordat com la novel·la d’un autor específic dotat d’una certa visió de la vida, sinó com LA novel·la catalana dels camps nazis: única no pas pel que té de propi sinó numèricament, una de sola en tota la literatura catalana. Amat és així el representant dels deportats republicans, i en aquesta dimensió col·lectiva es produeix l’embolic de la recepció. Amat-Piniella, quan escriu, ¿representa els deportats catalans o els espanyols en general, tots aquells que es troben a Mauthausen per haver combatut a les files de l’Exèrcit de la República? ¿En què difereix, en un camp de concentració, l’experiència d’uns i altres? ¿Què té de consistent o d’absurd que en la primera edició castellana la coberta anunciés “Miles de españoles en los campos de Hitler”, mentre que en la primera edició catalana una faixa resava “Centenars de catalans als camps d’extermini nazis”? ¿Com és que en edicions catalanes recents K.L. Reich passi a pertànyer a la “literatura de l’Holocaust” i Amat-Piniella segui a la dreta de Primo Levi, com si l’experiència dels deportats polítics fos assimilable a la dels exterminats per motiu de raça?

Cal tornar a l’home Amat: a l’escriptor que va viure uns fets històrics compartits amb desenes de milers d’altres des d’una vida particular, la seva, en què el fracàs o l’esperança tenen qualitats pròpies. Col·lectius són els fets, no pas la veu que els expressa i que surt d’unes vivències difícils de rastrejar, i d’una sensibilitat perceptible en un conjunt de llibres. El rastreig comença a partir d’uns caps de fil, per exemple:
De la infància d’Amat se’n sap que durant els anys de Primària no va anar a escola sinó que el va educar la seva mare, Concepció Piniella, professora de cant. Aquesta solitud infantil, aquest aïllament, impressiona dins la vida d’algú que va haver de conèixer una doble experiència extrema del grup i de la camaraderia: al front i als camps de concentració.

Als 23 anys, mentre s’està formant militarment a l’Escola Popular de Guerra, Amat coneix Maria Llaveries i hi té una sola cita just abans d’agafar el tren cap al seu destí, al front d’Andalusia. Decideixen escriure’s. La primera carta d’ell és del 5 de març del 1937 i té el to de tantes amistats per correspondència iniciades al front. L’última és del 31 de desembre del 1938 i parla de casament per poders. Entre aquests dues dates discorre un epistolari ple de contrastos, els de la guerra naturalment, en què alternen vagància i atacs, però sobretot els de la vida moral, en què l’aplom del voluntari va donant pas a alguna cosa pitjor que el desànim, m’atreviria a dir que a una ensulsiada interior, contra la qual l’únic refugi és una relació amorosa construïda en l’absència:

"Molt sovint després d’una acció, d’una actitud qualsevulla, no puc evitar-me la pregunta: Ho hauries fet o ho hauries dit si continuessis essent el mateix d’abans? [...] Vida civil i vida militar, dia i nit, cara i creu, la una és la mort de l’altra. [...] No em serà massa difícil, si la guerra va continuant al pas que porta, readaptar-me, despullar-me de tots els hàbits amb els quals m’ha calgut disfressar-me? [...] Escriu-me, Maria Llaveries. Explica’m coses. Ajuda’m a no perdre el contacte que algun dia m’ha de servir per a refer-me." [22 de març del 1938]

"Si bé he perdut la fe en tot i l’escepticisme ha fet presa de mi fins a un extrem que abans hauria considerat tràgic, durant aquesta guerra s’ha encès en mi una flameta d’unes radiacions completament desconegudes fins ara fa mig any [...] Crec en tu i aquesta confiança m’anima per a no considerar-me un ninot perdut en el remolí de les actuals circumstàncies i deixar-me portar com a tal." [12 de desembre del 1938]

Promès amb Maria Llaveries al cap d’un any d’escriure-li des del front, casat amb ella el juny del 1939 just abans de travessar la frontera i sense temps de tractar-la, es retroben, de nou a Andorra, la tardor del 1945, després de quatre anys i mig de deportació durant els quals ella ha estat la suprema esperança. Viuran plegats una mica menys de tres anys: el juliol del 1949, al terme d’una llarga malaltia, ella mor.
I tanmateix, en el conjunt de novel·les que emmarquen K.L. Reich, el tema dominant és la incomunicació en una forma d’infern que la convenció anomena intimitat familiar —sigui entre pares i fills o, de manera terrible, entre un home i una dona—. La camaraderia al front i al camp és sòlida, inqüestionable. Les altres relacions, a Roda de solitaris o a La ribera deserta no menys que a La clau de volta, desemboquen en una solitud que condemna tota esperança.
(In)humanitat de la guerra? (Des)humanització del pres?

Nota bene: aquest article em va ser encomanat per David Gálvez, que el publicà a la revista Portella el novembre de 2015.

Les bones intencions

Són dos extrems resumits en dos articles i s'ha donat el cas que els he llegit el mateix dia.

El primer es titula "Bérgamo, la masacre que la patronal no quiso evitar" i poques coses publicades pels diaris m'han revoltat mai d'aquesta manera, amb violència, amb desolació, amb un sentiment d'impotència que realment fa mal. Alba Sidera hi explica com els alcaldes de la Val Seriana —la zona industrial més productiva de Lombardia— van veure's negar l'ordre de confinament durant tot un mes, entre el 23 de febrer i el 23 de març, quan el nombre oficial d'infestats a la zona assolia els 6.500. La crònica de la pressió exercida pels propietaris de les fàbriques sobre el Govern és el moll d'aquest article indispensable, per mal que faci llegir-lo. Dues dates: el 28 de febrer la patronal industrial italiana llançava la campanya #YesWeWork; el 30 de març encara hi havia 1.800 fàbriques en funcionament. Una d'ella, Tenaris, és propietat de Gianfelicce Rocca, també propietari de les dues clíniques privades més importants de la zona, que no van ser activades per l'alerta de Coronavirus fins al 8 de març.

Que l'extrema riquesa només es pot construir sobre la base d'una extrema inhumanitat, és una veritat antiga com el món que les lleis humanes no reflectiran mai. Gianfelicce Rocca és un criminal que hauria de ser condemnat a la més dura de les penes, com tots els patrons de fàbrica que han pressionat el Govern perquè els obrers no deixessin de treballar en plena epidèmia. Són criminals perquè tracten els obrers com els negrers tractaven els esclaus i haurien de ser condemnats en la seva qualitat d'esclavistes assassins. Qui se'n farà responsable, d'aquesta necessitat? Quina espurna de revolta serà capaç d'alleujar el pes de la impotència que ens aclapara? Quin penjoll d'espurnes sotragarà la nostra paràlisi? Qui passarà comptes amb els patrons i amb els governs de lacais que els adoben la legalitat i els fressen el camí cap a l'extrema riquesa, que és per essència criminal? Sabíem, sabem en quines circumstàncies treballen els obrers de Benetton i tanmateix les botigues Benetton floreixen a totes les ciutats que conec. Pretendre que tots som responsables del crim de Benetton seria estúpidament angelical, perquè els responsables del crim de Benetton són els accionistes que decideixen on i com es fabrica la roba de Benetton. Nosaltres, si de cas, la portem: donem a Benetton un motiu per produir-la ja que gràcies a nosaltres s'enriqueixen fabulosament. Som, doncs, profundament imbècils, però no pas criminals. O, en tot cas, el crim el cometem contra nosaltres mateixos, assalariats la majoria, és a dir, privats del poder de decisió sobre el fet d'exposar o no les nostres vides en cas d'epidèmia. Perquè ser assalariat vol dir això.

Poques hores després de l'article apassionant i terrible d'Alba Sidera —periodista del grup Barnils—, vaig llegir aquest altre de Clara Morales: "Las librerías de España rechazan abrir ya como en Italia". A Itàlia les llibreries formen part dels primers comerços autoritzats a obrir després del confinament, ja que el Govern ha inscrit el llibre entre els béns de primera necessitat. Però, en realitat, la majoria de llibreters s'han negat a obrir. L'argument, a primera vista, és d'una lògica perfecta: "Si el confinament ha de durar fins ben bé el 3 de maig, sense clients al carrer i amb un risc molt elevat de contagi no serveix de res que l'Estat posi els llibres al mateix nivell que els aliments." Clara Morales ha volgut saber què en pensaven els llibreters a Espanya i vet aquí què li ha respost Alberto Taiga, president de CEGAL: "Para las librerías no sería bueno estar abiertas ahora mismo. Lo que pedimos es ser de los primeros en volver cuando empiece la desescalada, pero no tendría sentido abrir si no se relajan las medidas de confinamiento." I d'aquí resulta que els llibreters d'Espanya han renunciat expressament a fer inscriure el llibre com un bé de primera necessitat.

Felip Pineda, de Detroit Llibres a Alcoi, ho justifica amb un argument econòmic: "Quin sentit té que un llibreter pagui personal i subministrament per vendre... quant? Si la policia ja et multa per comprar determinats aliments, qui és que aniria a la llibreria?" Lola Larumbe, de la mítica Alberti a Madrid, ho matisa amb un argument sanitari: "Hoy por hoy, no hay seguridad sanitaria y económica, no hay gente en las calles para que vayan a las librerías. Creo que es mejor ser prudentes." Pablo Bonet, representant dels llibreters de Madrid, parla de la necessitat d'adequar els locals a les mesures de seguretat i anuncia: "No se podrán hojear los libros, ni charlar durante media hora como solemos hacer."

Prudència. Tot el contrari del que ha inspirat les decisions dels industrials esclavistes i assassins de Lombardia. Hauríem d'estar contents, la gent del llibre ha demostrat que era capaç d'exercir la seva missió amb veritable sentit de la responsabilitat. Confesso que no n'estic, de contenta, i necessito analitzar-ho.

En el cas dels llibreters, l'argument econòmicojurídic és de pedra picada: si hi ha manera d'emparar-se en un ajut per cessament d'activitat, en nom de què un llibreter hauria d'exposar-se a una extrema i perillosa tensió mantenint la despesa sense tenir ingressos? El que no veig que sigui tan de pedra picada és l'argument sanitari. Un altre article llegit aquest matí parla d'un metge que rep un periodista amb una encaixada de mans. El periodista se sorprèn. El metge li respon: si m'he rentat les mans abans i me les rento després, per què no hauria de donar-te la mà? La qüestió no és deixar de fer-ho, sinó fer-ho bé. I jo em pregunto: és perillosa, la freqüentació d'una llibreria? Quins gestos hi fem que posin en risc la salut dels llibreters i dels lectors? Sense cap mena de dubte, la llibreria és un dels comerços en què els clients més toquen la mercaderia. Obrim i fullegem els llibres, no pas un sinó una bona desena a cada visita. Té solució, això, en temps d'epidèmia? I tant que sí: un parell de guants de plàstic i una mascareta, com al supermercat. En té l'altre problema, que és la distància prudencial? Aquí topem amb una dificultat seriosa, l'espai de què disposen la majoria de llibreries, rarament gaire obert ni vast, ni diàfan. Una llibreria és un lloc on les persones accepten de trobar-se arrambades cada una en la seva bombolla de solitud. I això, en temps d'epidèmia, és un desastre. Perquè el control de l'aforament, el fer cua a la porta, el donar-se pressa perquè els altres no hagin d'esperar tant a fora, són gestos poc compatibles amb el caprici sobirà del lector quan entra a la llibreria, ben bé quan li dóna la gana i sense fer cas de res que no sigui el seu desig de fullejar llibres.

Fet el bri d'anàlisi, constato que els llibreters tenen raó quan diuen que no té sentit, que no els convé obrir les llibreries mentre no es relaxin les mesures de confinament. I em dura el descontentament. Les paraules, sempre les paraules. "No convé" significa el mateix que "no té sentit"? No té sentit, per a qui? En té per als lectors? En té... per als autors? Qui en parla, dels autors? És de les coses que més m'han sorprès durant aquestes cinc setmanes de confinament: l'objecte del nostre afany cultural, la nineta dels nostres ulls lectors sembla que siguin les llibreries. I mireu, no: són els llibres. Ho dic d'una manera brusca i no és pas que menystingui les llibreries. Al contrari. No és un secret per a ningú que Club Editor hi col·labora constantment, que anem de l'una a l'altra fent clubs de lectura, recitals i conferències. I ho fem perquè a Catalunya hi ha moltes viles i ciutats on la llibreria és el veritable centre cultural, i ho és perquè els llibreters accepten ben lliurement unes obligacions pròpies de l'interès general: es posen al servei de la vida cultural, o sigui de la comunitat, no pas d'una simple parròquia comercial. Això és bonic, això és útil, això és generós i s'ha de preservar, i tots els actors del món del llibre ens n'hem de sentir responsables. La immensa majoria dels autors se'n senten i fan clubs de lectura i gires i presentacions sempre que els criden. I ho fan de franc. Promoció, en diem els editors; però les hores que hi passen no tenen compte, i són hores que resten a la seva missió, que és escriure. I les regalen a la comunitat.

A mi i a tot lector, el que ens importa són els llibres. I per tant els autors. La prodigiosa ensulsiada que ha produït un virus (i la resposta política al virus) per a la gent del llibre significarà moltes coses que encara no sé, que no m'atreveixo a perfilar. Però d'entrada significa que els autors cobraran uns drets d'autor molt, però molt inferiors als que haurien cobrat en temps normal. ¿Quants llibres hauran d'interrompre bons escriptors en no tenir prou ingressos per alliberar el temps que vol l'escriure? No és pas ara, en temps de plaga, que la pregunta val: és sempre. I no la faig pas des d'una posició que reivindiqui una professionalització de l'escriptor en el sentit que hi donen els que defensen que escriure, com qualsevol altre treball, hauria de ser una activitat remunerada. Com a editors, farem tot el que calgui per evitar que els autors interrompin la feina. El que calgui —que no sempre és sinònim de ens convingui. Durant el confinament, a Club Editor hem encarregat tres noves traduccions. No sabem quan podrem publicar-les, ni què viurem tots plegats quan hagin de sortir. Sí que sabem que valen la pena sense ombra de dubte, i que els traductors necessiten treballar.

A Catalunya, per motius demogràfics i polítics, ni els més bons escriptors no poden alliberar tot el temps que caldria per produir una obra sostinguda. I això significa que la nostra literatura és sensiblement més reduïda del que podria ser. Tanmateix, l'esforç de becar un conjunt no gaire gran d'autors —els que han demostrat al llarg dels anys que eren escriptors de debò, per a qui escriure és un acte necessari i primordial i molt exigent de comunicació— seria econòmicament factible: parlem de quantitats irrisòries quan l'únic que es paga és la matèria grisa. Les beques Montserrat Roig són un intent de resposta a aquesta necessitat. La seva dotació és menor, com tot el que es concedeix al llibre des de les arques públiques.

I els traductors? Són autors, no ben bé com els altres però no menys imprescindibles. Sense ells la literatura universal no existiria. La immensa majoria de llibres que llegim, els llegim interpretats i reescrits per ells. Com incideix l'epidèmia en les seves vides? En conec uns quants que han passat de tenir tres o quatre encàrrecs a l'horitzó a no tenir-ne cap. Moltes editorials es preparen per a un futur immediat catastròfic, i si ho fan és perquè saben que el llibre no és un bé de primera necessitat ni tan sols per als representants de les llibreries. Hi insisteixo: els representants. Decididament tenim un problema de representació. De llibreters que han fet invents variats i segurs per preservar la vida literària durant l'epidèmia, en conec molts. Els saludo i els abraço ben abraçats contra el meu cor.

Mentrestant hi ha, en el món del llibre, gent que predica un sentit de la responsabilitat que no es preocupa ni de llibres, ni d'autors, ni de traductors, ni de cap altre dels actors que fan possible la vida literària. Pregunta el periodista i escriptor Jorge Carrión, en un article més sobre Sant Jordi 2020: "Si alguien piensa en recurrir a la mensajería para obtener su libro o su rosa, puede hacerse esta pregunta antes de darle al click: ¿realmente quiero recordar que me llegó a través de un hombre con guantes y mascarilla que se veía obligado a poner en peligro su salud a cambio de un sueldo miserable?" Jo voldria recordar a Jorge Carrión, i a tots els que fan campanya contra l'entrega a domicili de llibres fent servir el que quedarà a la Història com l'argument del repartidor, que circular amb moto i deixar un paquet a la porta no comporta cap risc sanitari. El risc, en tot cas, és d'un accident de trànsit; i ho és ara com ho era abans. Pel que fa al sou misèrrim, voldria recordar a Jorge Carrión que el corrector que corregeix els seus llibres i articles cobra per hora treballada un preu sensiblement inferior al que cobra un repartidor. Tinc amics correctors que, en assabentar-se de les tarifes de Glovo, em diuen que potser faran un pensament. Perquè, misèrrim o no, és un ingrés. No viuen de pa d'àngel, els correctors. Com tampoc no hi viuen, per cert, els periodistes, que d'uns anys ençà cobren entre trenta i cinquanta euros per article. Això explica la baixa qualitat de molts articles publicats per uns diaris que no troben que el bon periodisme sigui un bé de primera necessitat. Periodistes com Alba Sidera demostren que ho és, i de quina manera. Més que mai.

Però tornem als fabricants criminals i a les editores amb escrúpols de consciència que breguen amb l'afany de vendre —ja que servidora no és altra cosa que això. Voldria deixar-ho clar per si un tuitaire beoci comença a bramar al cel: no pretenc que una conducta irresponsable es justifiqui quan venem llibres en lloc de tubs d'extreure petroli, com Gianfelicce Rocca. El llibre, per meravellós que sigui, no justifica cap conducta irresponsable. Però convé preguntar-se de què és responsable cadascú. Arribar a l'extrem de negar-se a declarar el llibre un bé de primera necessitat em sembla, per part de la llibreteria, un cas d'irresponsabilitat alarmant. Calia reclamar que fos inscrit com a tal i posar-hi condicions. Calia —cal— lluitar perquè l'administració, en aquest camp no menys que en d'altres, assumeixi responsabilitats. Venim d'una tradició política en què la vida cultural té poc preu. Si els que viuen de vendre objectes culturals els devaluen per iniciativa pròpia, ni que sigui amb arguments econòmicojurídicosanitaris, el que transmetran al públic, de manera segura, és que NO VAL LA PENA DEFENSAR LA VIDA LITERÀRIA.

És la lliçó que ens ha donat aquest Sant Jordi. Ara mateix tinc l'ànima als peus. Quan la reculli, faré tot el possible per trobar, amb els que no pensen com jo, la manera de preservar una de les poques facetes de la vida col·lectiva que signifiquen que som alguna cosa més que individus: comunitats d'història, de sensibilitat, de pensament. I que necessitem els autors per expressar-ho.

Professió: adolescent

No puc pensar en certes obres sense que em vingui al cap la figura de l’autor infant. És una associació poderosa, quasi fatal. Darrere de cada pàgina de Camus, la vergonya convertida en honor de tenir una mare muda. O la vergonya convertida en orgull de ser un nen esguerro darrere l’Obra amb majúscula de Sartre (que menyspreava Camus, potser més que no per la presa de posició en la guerra d’Algèria, per l’infant que Camus havia pogut ser: escardalenc i bonic, corrent pels carrers d’Alger en lloc de seure sota la taula caçant els mots que suren en l’aire espès). El fibló de l’orfenesa precoç enmig de l’obra de Guillem Frontera, a Cada dia que calles o L’ordenació del món, que heu de llegir si no els coneixeu. No es tracta de cap associació raonada sinó d’un ressort que actua sol. Ara, si intento raonar-la, em sembla que és un sentiment d’injustícia el que grava en la pàgina la filigrana de l’autor infant; una injustícia atrapada en el nus de l’amor infantil —per la mare, pel poble d’on s’és fill, per un mateix: incondicional. 
 
I en canvi no puc pensar en certes obres sense que se m’imposi la figura de l’autor adolescent. En rigor hauria de dir autora perquè sobretot em passa amb elles, per exemple amb Carson McCullers, autora d’una cosa adorable i estremidora que és el retrat d’una dona de dotze anys, Frankie Addams, encara captiva en els seus moviments però ja no en la seva relació amb la vida. El món s’ha badat. Cal partir. I trair el que faci nosa —les lleialtats—. Explicava Rodoreda que havia estat feliç fins als dotze anys, que no hi havia felicitat fora de la infantesa. Jo trobo que la seva obra és poblada d’adolescents que caminen amunt i avall amb unes cames primes acabades de fer, com a les novel·les de la Duras, i que això és el que importa, no la felicitat. (En els llibres de Rodoreda quasi no hi ha episodis d’infància, només el crim comès per les criatures incestuoses a Mirall trencat.) Hi ha la Cecília Ce que s’enamora de si mateixa mirant-se al mirall i salta la tàpia i no torna mai més:

"Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi." [El carrer de les Camèlies]

I en El mar de Blai Bonet hi ha adolescents que s’enamoren de si mateixos mirant-se al mirall i ja voldrien saltar la tàpia, però estan tancats al sanatori, morint-se:

"No saps tu com emociona veure’m dins el mirall, amb les sabates posades. Jo crec que estic molt malalt perquè em ve de lluny aquest estimar-me sempre. Quan jo era noi, anava amb una nena que tenia nou anys i que es deia Magdalena, en un galliner. Hi havia un banc de pedra, dins la barraca on ponien les gallines. Jo asseia la noia en el banc. Damunt la falda li posava una margarida gran, d’aquestes silvestres que creixen dins les figueres de moro. Tu no em creuràs. Però jo m’estava mirant allò amb una cara d’enamorat. I ella deia el meu nom. Sense riure. I jo no tenia altra cosa que una pena de noi que sap que no podrà jugar mai més amb aquella alegria d’abans."

I en L’adolescent de sal de Biel Mesquida hi ha això que el títol fa explícit, en realitat la grana viva de tota l’obra a venir, la seva espècie per excel·lència: la fascinació per aquest altre jo que sorgeix un dia al mirall, fruit espontani de la transformació —de la traïció—, i quan sorgeix cal partir i no girar-se.
El problema és saber què s’ha traït.

Entre L’adolescent de sal i Llefre de tu hi ha gairebé quaranta anys (1974-2012) i la mateixa no-novel·la o formació sedimentada que de bones a primeres es nega a narrar res, a ser res d’estable i de complit: el mateix refús de l’un en això que tanmateix té unitat ja que pren forma de llibre. És una plagueta de bord, un quadern íntim on l’Adolescent interpel·la la dona amiga que sap (no m’hi posis ho, corrector, perquè justament el problema és què hi hauria d’haver) i dirigint-se a ella produeix l’única permanència tolerable, la justa per fer que el temps passi en les pàgines i d’aquest pas en quedi un rastre de funambulista o de cargol, que és tot el que pot produir aquesta veu tant més egotista com menys segura està de tenir existència. Aquesta veu que, en tot cas, segur que no té cos, i per això busca la paraula sumptuosa.

(Sempre que surt un llibre de Biel Mesquida algun crític, alguns, molts, parlen de la gran sort dels escriptors mallorquins de tenir un català tan ric. Un català. Una llengua com un ens. Si Biel Mesquida fos francès i escrivís en francès, parlarien d’estil: d’una relació particular amb els mots. Una dissort dels escriptors en català és que el llenguatge passa en segon terme, desnonat per la llengua.)

Magnífic ha de ser el text per contenir el que hi batega al llarg dels anys, aquest cor: la buidor.

(Aquest text va ser llegit al "Dilluns de Poesia" dedicat a Biel Mesquida, el 18 de novembre de 2015. Aquí trobeu el show complet. I la foto que encapçala la carta és de Claude Simon.)

Un heroi antic que avui s'anomena Covid

No puja ni una remor de la ciutat i l'oficina és buida: primer dia feiner sense els companys, després d'un dinar de despedida que va ser opípar ja que al súper no hi quedava ni un saquet de llenties, però sí salmó salvatge, que vam completar amb espàrrecs dels marges del Carmel. I vet aquí: els companys no hi són.

El Google Calendar encara anuncia una rastellera magníficament orquestrada de presentacions de Boulder. No goso esborrar-les. Els nostres ànims eren els d'una timba que comença: excitació, mitomania, ganes de fer-la grossa. Una palanca poderosa ha aturat el moviment de tot. Primer hi ha hagut un temps d'incredulitat, l'oscil·lació pendular entre l'escepticisme i l'angoixa. Ara s'instal·la, si més no en mi, el sentiment de ser com una analfabeta medieval davant de les parets d'una església: aquestes imatges simplistes i expressives diuen coses, però ¿quines? ¿Qui podrà interpretar-les?

Fa deu dies érem a Tortosa per la boda d'un amic poeta. Els companys d'infància del nuvi feien ròdol al voltant d'un somier on es feien a la brasa 1.500 calçots i em penso que dos xais. Tenien si fa no fa les cares del tapís de la Catedral i s'aguantaven la rialla com ells, per més que allò sigui una Cena —però quina Cena, amb nariguts que ataquen els cuixots d'una bèstia que ben podria ser una porcella amb ganivets de pam. L'amic poeta, per què callar-ho, es diu Andreu Subirats, i és l'autor d'una obra depurada i esplèndida publicada per LaBreu. Si no l'heu llegida, poseu-vos-hi: és de les millors companyes que pugueu desitjar en aquest temps de perplexitat, però també d'agudesa dels sentits, de lentitud, de gran buit on palpiten coses. Us copio dos poemes de Cendres a estós:

S'ha clos la mar,
s'ha podrit la tarongina.
No hi haurà oli,
                         enguany.

L'únic consol
dels hòmens és lo record.
Maleït sigue!
Maleït sigue
lo record sense consol,
només record!

I d'Allà al crepuscle s'hi veu l'alba, un dels cinc reculls reunits sota el títol Galtes de perdiu:

Quan lo llamp esclata de bon matí
i la neu i els núvols s'acaronen en l'atzar
anunciant no sé ben bé què,
sé d'un color que no té nom,
sé d'un record que no va ser,
rufera de la vall, torb de la muntanya.

I aquest "Sopar" de Galtes de perdiu:

Quan va ser que vaig perdre aquesta idea
que mentre faig lo sopar em revé
i m'obliga a dixar el plat a mig fer,
imatge inconscient, diürna apnea.
L'individu també és una assemblea,
quan escull creu que sempre tria bé;
i ja pot ser esclau o senyor, fuster
o capellà, prota d'una odissea,
que si marra sol o en comunitat,
llavors és quan li dol la veritat,
tant, que quasi quasi es queda amb l'engany.
I així embadocat lo plat s'ha cremat,
ara, si vols, per a sopar ou ferrat,
aquest sonet i un dubte per company.

I d'A pams, aquest parell tan oportú:

ser d'aquí i no ser d'enlloc
ser del bàndol del perdó
tenir la mà de monyó 
i apostar-ho tot al joc
inventar-nos un nou toc
per poder fer-ho millor
i passar el xarampió
sense cara de pioc

fent via o fent drecera
finament o a rodolons
per aquests o altres mons
fent la sirga fora llera
traçant camí enmig de l'era
perdent sabata i mitjons
deixant pel camí els collons
això ja no és el que era

I aquí estem ara, traçant camí enmig de l'era. En aquest aturament des d'on se sotgen figures com de juí final, poques coses ajuden a conservar els ànims tan bé com la rutina. Es tracta de restaurar-la. Encara que hagin parat les premses i els camions de distribuir, encara que els llibreters tinguin tancades les botigues de ser-hi i les de no ser-hi, encara que es preparin hospitals de campanya i convingui quedar-se tancat i barrat a casa mentre passa aquest heroi antic que fa feredat... serem formigues feineres. Aquí dalt a la Muntanya Pelada, hem desenterrat un projecte que havíem aturat quan l'Avenç va reeditar Una història de dues ciutats de Dickens traduïda per Jordi Arbonès el 1994. Nosaltres teníem encarregada a Núria Sales una nova traducció d'aquesta obra, que vam ajornar per no contribuir a la plaga (prou innòcua) dels doblets: un parell de Prousts, un parell d'Ilíades... Han passat cinc anys i aquest temps d'ara tan antic ens ha fet venir ganes de ressuscitar un vell sistema de comunicació: la novel·la per entregues. Així publicarem la nostra Història de dues ciutats, a raó d'una entrega per dia, mentre duri el confinament. Vosaltres, llegidors, la trobareu al nostre web, mentre hi hagi electricitat. Com tot el que surt d'una editorial, és un treball col·lectiu: a més de Dickens, hi han intervingut Núria Sales en qualitat de brillantíssima traductora de 87 anys, Marc Montull en qualitat de picador-revisor, Aina Bonet en qualitat de dissenyadora de frontal i caplletres, i servidora en qualitat d'editora. 
Que us faci bon profit. 
Sempre vostra,
M.B.