El primer es titula "Bérgamo, la masacre que la patronal no quiso evitar" i poques coses publicades pels diaris m'han revoltat mai d'aquesta manera, amb violència, amb desolació, amb un sentiment d'impotència que realment fa mal. Alba Sidera hi explica com els alcaldes de la Val Seriana —la zona industrial més productiva de Lombardia— van veure's negar l'ordre de confinament durant tot un mes, entre el 23 de febrer i el 23 de març, quan el nombre oficial d'infestats a la zona assolia els 6.500. La crònica de la pressió exercida pels propietaris de les fàbriques sobre el Govern és el moll d'aquest article indispensable, per mal que faci llegir-lo. Dues dates: el 28 de febrer la patronal industrial italiana llançava la campanya #YesWeWork; el 30 de març encara hi havia 1.800 fàbriques en funcionament. Una d'ella, Tenaris, és propietat de Gianfelicce Rocca, també propietari de les dues clíniques privades més importants de la zona, que no van ser activades per l'alerta de Coronavirus fins al 8 de març.
Que l'extrema riquesa només es pot construir sobre la base d'una extrema inhumanitat, és una veritat antiga com el món que les lleis humanes no reflectiran mai. Gianfelicce Rocca és un criminal que hauria de ser condemnat a la més dura de les penes, com tots els patrons de fàbrica que han pressionat el Govern perquè els obrers no deixessin de treballar en plena epidèmia. Són criminals perquè tracten els obrers com els negrers tractaven els esclaus i haurien de ser condemnats en la seva qualitat d'esclavistes assassins. Qui se'n farà responsable, d'aquesta necessitat? Quina espurna de revolta serà capaç d'alleujar el pes de la impotència que ens aclapara? Quin penjoll d'espurnes sotragarà la nostra paràlisi? Qui passarà comptes amb els patrons i amb els governs de lacais que els adoben la legalitat i els fressen el camí cap a l'extrema riquesa, que és per essència criminal? Sabíem, sabem en quines circumstàncies treballen els obrers de Benetton i tanmateix les botigues Benetton floreixen a totes les ciutats que conec. Pretendre que tots som responsables del crim de Benetton seria estúpidament angelical, perquè els responsables del crim de Benetton són els accionistes que decideixen on i com es fabrica la roba de Benetton. Nosaltres, si de cas, la portem: donem a Benetton un motiu per produir-la ja que gràcies a nosaltres s'enriqueixen fabulosament. Som, doncs, profundament imbècils, però no pas criminals. O, en tot cas, el crim el cometem contra nosaltres mateixos, assalariats la majoria, és a dir, privats del poder de decisió sobre el fet d'exposar o no les nostres vides en cas d'epidèmia. Perquè ser assalariat vol dir això.
Poques hores després de l'article apassionant i terrible d'Alba Sidera —periodista del grup Barnils—, vaig llegir aquest altre de Clara Morales: "Las librerías de España rechazan abrir ya como en Italia". A Itàlia les llibreries formen part dels primers comerços autoritzats a obrir després del confinament, ja que el Govern ha inscrit el llibre entre els béns de primera necessitat. Però, en realitat, la majoria de llibreters s'han negat a obrir. L'argument, a primera vista, és d'una lògica perfecta: "Si el confinament ha de durar fins ben bé el 3 de maig, sense clients al carrer i amb un risc molt elevat de contagi no serveix de res que l'Estat posi els llibres al mateix nivell que els aliments." Clara Morales ha volgut saber què en pensaven els llibreters a Espanya i vet aquí què li ha respost Alberto Taiga, president de CEGAL: "Para las librerías no sería bueno estar abiertas ahora mismo. Lo que pedimos es ser de los primeros en volver cuando empiece la desescalada, pero no tendría sentido abrir si no se relajan las medidas de confinamiento." I d'aquí resulta que els llibreters d'Espanya han renunciat expressament a fer inscriure el llibre com un bé de primera necessitat.
Felip Pineda, de Detroit Llibres a Alcoi, ho justifica amb un argument econòmic: "Quin sentit té que un llibreter pagui personal i subministrament per vendre... quant? Si la policia ja et multa per comprar determinats aliments, qui és que aniria a la llibreria?" Lola Larumbe, de la mítica Alberti a Madrid, ho matisa amb un argument sanitari: "Hoy por hoy, no hay seguridad sanitaria y económica, no hay gente en las calles para que vayan a las librerías. Creo que es mejor ser prudentes." Pablo Bonet, representant dels llibreters de Madrid, parla de la necessitat d'adequar els locals a les mesures de seguretat i anuncia: "No se podrán hojear los libros, ni charlar durante media hora como solemos hacer."
Prudència. Tot el contrari del que ha inspirat les decisions dels industrials esclavistes i assassins de Lombardia. Hauríem d'estar contents, la gent del llibre ha demostrat que era capaç d'exercir la seva missió amb veritable sentit de la responsabilitat. Confesso que no n'estic, de contenta, i necessito analitzar-ho.
En el cas dels llibreters, l'argument econòmicojurídic és de pedra picada: si hi ha manera d'emparar-se en un ajut per cessament d'activitat, en nom de què un llibreter hauria d'exposar-se a una extrema i perillosa tensió mantenint la despesa sense tenir ingressos? El que no veig que sigui tan de pedra picada és l'argument sanitari. Un altre article llegit aquest matí parla d'un metge que rep un periodista amb una encaixada de mans. El periodista se sorprèn. El metge li respon: si m'he rentat les mans abans i me les rento després, per què no hauria de donar-te la mà? La qüestió no és deixar de fer-ho, sinó fer-ho bé. I jo em pregunto: és perillosa, la freqüentació d'una llibreria? Quins gestos hi fem que posin en risc la salut dels llibreters i dels lectors? Sense cap mena de dubte, la llibreria és un dels comerços en què els clients més toquen la mercaderia. Obrim i fullegem els llibres, no pas un sinó una bona desena a cada visita. Té solució, això, en temps d'epidèmia? I tant que sí: un parell de guants de plàstic i una mascareta, com al supermercat. En té l'altre problema, que és la distància prudencial? Aquí topem amb una dificultat seriosa, l'espai de què disposen la majoria de llibreries, rarament gaire obert ni vast, ni diàfan. Una llibreria és un lloc on les persones accepten de trobar-se arrambades cada una en la seva bombolla de solitud. I això, en temps d'epidèmia, és un desastre. Perquè el control de l'aforament, el fer cua a la porta, el donar-se pressa perquè els altres no hagin d'esperar tant a fora, són gestos poc compatibles amb el caprici sobirà del lector quan entra a la llibreria, ben bé quan li dóna la gana i sense fer cas de res que no sigui el seu desig de fullejar llibres.
Fet el bri d'anàlisi, constato que els llibreters tenen raó quan diuen que no té sentit, que no els convé obrir les llibreries mentre no es relaxin les mesures de confinament. I em dura el descontentament. Les paraules, sempre les paraules. "No convé" significa el mateix que "no té sentit"? No té sentit, per a qui? En té per als lectors? En té... per als autors? Qui en parla, dels autors? És de les coses que més m'han sorprès durant aquestes cinc setmanes de confinament: l'objecte del nostre afany cultural, la nineta dels nostres ulls lectors sembla que siguin les llibreries. I mireu, no: són els llibres. Ho dic d'una manera brusca i no és pas que menystingui les llibreries. Al contrari. No és un secret per a ningú que Club Editor hi col·labora constantment, que anem de l'una a l'altra fent clubs de lectura, recitals i conferències. I ho fem perquè a Catalunya hi ha moltes viles i ciutats on la llibreria és el veritable centre cultural, i ho és perquè els llibreters accepten ben lliurement unes obligacions pròpies de l'interès general: es posen al servei de la vida cultural, o sigui de la comunitat, no pas d'una simple parròquia comercial. Això és bonic, això és útil, això és generós i s'ha de preservar, i tots els actors del món del llibre ens n'hem de sentir responsables. La immensa majoria dels autors se'n senten i fan clubs de lectura i gires i presentacions sempre que els criden. I ho fan de franc. Promoció, en diem els editors; però les hores que hi passen no tenen compte, i són hores que resten a la seva missió, que és escriure. I les regalen a la comunitat.
A mi i a tot lector, el que ens importa són els llibres. I per tant els autors. La prodigiosa ensulsiada que ha produït un virus (i la resposta política al virus) per a la gent del llibre significarà moltes coses que encara no sé, que no m'atreveixo a perfilar. Però d'entrada significa que els autors cobraran uns drets d'autor molt, però molt inferiors als que haurien cobrat en temps normal. ¿Quants llibres hauran d'interrompre bons escriptors en no tenir prou ingressos per alliberar el temps que vol l'escriure? No és pas ara, en temps de plaga, que la pregunta val: és sempre. I no la faig pas des d'una posició que reivindiqui una professionalització de l'escriptor en el sentit que hi donen els que defensen que escriure, com qualsevol altre treball, hauria de ser una activitat remunerada. Com a editors, farem tot el que calgui per evitar que els autors interrompin la feina. El que calgui —que no sempre és sinònim de ens convingui. Durant el confinament, a Club Editor hem encarregat tres noves traduccions. No sabem quan podrem publicar-les, ni què viurem tots plegats quan hagin de sortir. Sí que sabem que valen la pena sense ombra de dubte, i que els traductors necessiten treballar.
A Catalunya, per motius demogràfics i polítics, ni els més bons escriptors no poden alliberar tot el temps que caldria per produir una obra sostinguda. I això significa que la nostra literatura és sensiblement més reduïda del que podria ser. Tanmateix, l'esforç de becar un conjunt no gaire gran d'autors —els que han demostrat al llarg dels anys que eren escriptors de debò, per a qui escriure és un acte necessari i primordial i molt exigent de comunicació— seria econòmicament factible: parlem de quantitats irrisòries quan l'únic que es paga és la matèria grisa. Les beques Montserrat Roig són un intent de resposta a aquesta necessitat. La seva dotació és menor, com tot el que es concedeix al llibre des de les arques públiques.
I els traductors? Són autors, no ben bé com els altres però no menys imprescindibles. Sense ells la literatura universal no existiria. La immensa majoria de llibres que llegim, els llegim interpretats i reescrits per ells. Com incideix l'epidèmia en les seves vides? En conec uns quants que han passat de tenir tres o quatre encàrrecs a l'horitzó a no tenir-ne cap. Moltes editorials es preparen per a un futur immediat catastròfic, i si ho fan és perquè saben que el llibre no és un bé de primera necessitat ni tan sols per als representants de les llibreries. Hi insisteixo: els representants. Decididament tenim un problema de representació. De llibreters que han fet invents variats i segurs per preservar la vida literària durant l'epidèmia, en conec molts. Els saludo i els abraço ben abraçats contra el meu cor.
Mentrestant hi ha, en el món del llibre, gent que predica un sentit de la responsabilitat que no es preocupa ni de llibres, ni d'autors, ni de traductors, ni de cap altre dels actors que fan possible la vida literària. Pregunta el periodista i escriptor Jorge Carrión, en un article més sobre Sant Jordi 2020: "Si alguien piensa en recurrir a la mensajería para obtener su libro o su rosa, puede hacerse esta pregunta antes de darle al click: ¿realmente quiero recordar que me llegó a través de un hombre con guantes y mascarilla que se veía obligado a poner en peligro su salud a cambio de un sueldo miserable?" Jo voldria recordar a Jorge Carrión, i a tots els que fan campanya contra l'entrega a domicili de llibres fent servir el que quedarà a la Història com l'argument del repartidor, que circular amb moto i deixar un paquet a la porta no comporta cap risc sanitari. El risc, en tot cas, és d'un accident de trànsit; i ho és ara com ho era abans. Pel que fa al sou misèrrim, voldria recordar a Jorge Carrión que el corrector que corregeix els seus llibres i articles cobra per hora treballada un preu sensiblement inferior al que cobra un repartidor. Tinc amics correctors que, en assabentar-se de les tarifes de Glovo, em diuen que potser faran un pensament. Perquè, misèrrim o no, és un ingrés. No viuen de pa d'àngel, els correctors. Com tampoc no hi viuen, per cert, els periodistes, que d'uns anys ençà cobren entre trenta i cinquanta euros per article. Això explica la baixa qualitat de molts articles publicats per uns diaris que no troben que el bon periodisme sigui un bé de primera necessitat. Periodistes com Alba Sidera demostren que ho és, i de quina manera. Més que mai.
Però tornem als fabricants criminals i a les editores amb escrúpols de consciència que breguen amb l'afany de vendre —ja que servidora no és altra cosa que això. Voldria deixar-ho clar per si un tuitaire beoci comença a bramar al cel: no pretenc que una conducta irresponsable es justifiqui quan venem llibres en lloc de tubs d'extreure petroli, com Gianfelicce Rocca. El llibre, per meravellós que sigui, no justifica cap conducta irresponsable. Però convé preguntar-se de què és responsable cadascú. Arribar a l'extrem de negar-se a declarar el llibre un bé de primera necessitat em sembla, per part de la llibreteria, un cas d'irresponsabilitat alarmant. Calia reclamar que fos inscrit com a tal i posar-hi condicions. Calia —cal— lluitar perquè l'administració, en aquest camp no menys que en d'altres, assumeixi responsabilitats. Venim d'una tradició política en què la vida cultural té poc preu. Si els que viuen de vendre objectes culturals els devaluen per iniciativa pròpia, ni que sigui amb arguments econòmicojurídicosanitaris, el que transmetran al públic, de manera segura, és que NO VAL LA PENA DEFENSAR LA VIDA LITERÀRIA.
És la lliçó que ens ha donat aquest Sant Jordi. Ara mateix tinc l'ànima als peus. Quan la reculli, faré tot el possible per trobar, amb els que no pensen com jo, la manera de preservar una de les poques facetes de la vida col·lectiva que signifiquen que som alguna cosa més que individus: comunitats d'història, de sensibilitat, de pensament. I que necessitem els autors per expressar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada