Dues línies terriblement paral·leles

El 1968, dos homes de Calella decideixen resseguir els llocs on havien estat companys de front i s'emporten un fill i un nebot a penes més joves que ells en el moment de ser cridats a files. Paco Grau i Paco Llobet són supervivents de la Quinta del Biberó, i la idea d'aquest periple és excepcionalment rara. No sé de ningú que hagi viscut una experiència comparable: dos homes de cinquanta anys portant dues criatures als llocs on havien fet la guerra, en una època en què el silenci sepultava records tan abundantment com els camps sepultaven cadàvers.

Aquests llocs, avui, són visitables com a espais de memòria i han estat "museitzats", com mostra la primera foto, per tal de preservar les trinxeres de l'agressió del temps, o de la pala excavadora de tantes obres dites públiques amb què s'ha regirat la terra en aquest país. Però quan els dos Pacos adults amb fill i nebot emprenen el que van batejar com "la ruta del macuto", els llocs es conserven fatalment tal com eren: res no ha canviat, ni el règim polític ni la realitat material, i la geografia de Camp-redó o de la Sentiu, sota la capa de males herbes primaverals, s'assembla a una casa abandonada amb els llits fets i la taula parada sota la capa de pols: tot hi és igual que el segon després d'acabar-se la batalla.

M'explica Francesc Grau, el llavors noi de dotze anys que acompanyava el seu pare: "Vam anar a prop de Faió, on ells tenien els parapets. El pare i l’amic van identificar els seus i els dels seus companys; recordo que em van ensenyar el d’un noi de Calella, en Colomer, que era franctirador i que el van matar. Ens van explicar que quan els disparaven o bombardejaven, s’hi arronsaven a dins. A Cubells, ens vam trobar els amos del camp [on s'estaven els soldats], que eren dos germans, i ens van dir que van estar dies enterrant morts; recordo que van dir que la majoria eren criatures. El pare m’explicava que li va caure una bomba molt a prop i que es va estirar a terra i va estar molta estona allà quiet. El capità ho va veure i va quedar convençut que l’havien mort. Sembla ser que aquest capità, ja de retirada, va passar per Calella i va preguntar a algú del poble si coneixia la família Grau, perquè els diguessin que el seu fill era mort, que ell havia vist que havia caigut. Per sort, feia un parell de dies que la família havia rebut una carta del pare on explicava que l’havien fet presoner".

***

Deu anys després de l'aventura de la "ruta del macuto", sortia una novel·la escrita en forma de dietari: Dues línies terriblement paral·leles, la primera de dues obres que Francesc Grau va dedicar a la seva experiència de la Guerra Civil. La segona vindria al cap de pocs anys, fruit d'un altre periple pels llocs de la personal i robusta memòria, i es diria Rua de captius. Si sou lectors d'aquestes Cartes elèctriques n'heu sentit a parlar a propòsit de camps de concentració franquistes i de biografies exemplars. Però el que no he mencionat fins ara és l'estupefacció que em causa pensar en els preparatius d'aquests llibres. Tot revisant la nova edició de Dues línies terriblement paral·leles, pensava en l'exercici que s'havia imposat Grau, d'agafar un calendari de l'any 1938 i un mapa de Catalunya i de canalitzar entre aquestes dues parets, com dins d'una resclosa, el doll de records sensorials i afectius, d'un realisme que podria semblar oníric per l'extrema precisió. També pensava en la percepció tan particular que tens d'un lloc quan has hagut d'estar-t'hi hores sense fer res més que esperar i guaitar, i que hi tornes trenta anys després.

Hi ha una cosa, però, que no puc figurar-me: ¿què li passa a un home com Grau quan ressuscita les veus dels companys morts en un diàleg que travessa la seva novel·la-dietari com la medul·la travessa l'os? Perquè els personatges de Dues línies terriblement paral·leles es passen nits i dies enraonant, ni més ni menys que els d'Incerta glòria, de filosofia, de fe, de dones, de causes imbècils, de tietes (sí, també aquí hi ha un nebot criat per una tia que ja la voldria per ell en Soleràs), de com eren abans i com seran després de la calamitat que viuen junts i que saben que els modificarà per sempre. 

***

Un diàleg tenaç que continua, a Rua de captius, entre les parets de la plaça de toros de Logroño convertida en camp de concentració, o a les barraques de Miranda de Ebro on Paco Grau va ser deportat. Llocs, aquests, que cap Govern no ha museitzat i que cap placa no commemora, però on la bona voluntat fa miracles. A Logroño, el pagès propietari del camp on eren afusellats els "rojos" l'any 36 va fer-ne donació a l'Ajuntament amb la condició expressa de convertir-lo en cementiri. Avui es diu La Barranca, el gestiona una associació i s'hi pot llegir el nom dels 400 afusellats els cossos dels quals han convertit el barranc original en un pla. Molts d'ells no tenen cognoms sinó un simple malnom, i res no expressa tan cruament la condició d'aquells que Franco afusellava: pagesos pobres, analfabets, que no deixen rastre. 

Entre els membres de l'Associació hi ha un historiador, Carlos Muntión, que el 2015, de pas per Barcelona, va veure Rua de captius a la taula d'una llibreria i se'l va comprar perquè parlava del camp de concentració de Logroño. La plaça de toros on havia estat deportat Paco Grau ja no existia en aquell moment: el govern municipal del PP la va demolir el 2002 per construir-ne una de més grossa. Però Carlos Muntión ja s'havia cuidat de fer-ne serrar un tros de paret amb un mapa d'Espanya pintat, que la gent de Logroño coneixia com el mapa de los presos. Aquest mapa existia a tots els camps de concentració franquistes i els oficials vencedors hi resseguien la progressiva ensulsiada de l'exèrcit republicà en una cerimònia diària davant dels presos formats. Carlos Muntión no solament ha retrobat el decret de Franco que n'ordenava la creació, sinó l'únic testimoni escrit del seu funcionament. Aquest testimoni, el devem a Paco Grau, i que fos en català no treu que el llegeixin a Logroño. 

Els de la Barranca van honorar-ne la memòria el 10 d'abril, que és el dia en què el Mapa dels Presos rescatat de les demolicions peperes va ser col·locat al cementiri dels afusellats. Hi era tota la família Grau, hi érem els editors dels seus llibres, hi eren centenars de riojans que no reben ni un ral de diner públic per fer obra d'història i de justícia. Cal dir-ho tot: les despeses incorregudes per recol·locar el Mapa s'han sufragat amb una rifa veïnal.

Quatre dies després d'acollir-lo a la Barranca, precisament el 14 d'abril, el Mapa dels Presos apareixia amb una esvàstica pintada. "Pasamos y pasaremos", diu una altra pintada: aquí teniu tota la història d'Espanya.